Ja puc dir missa...

Twitter en català i catalans amb Twitter

2011-09-18T01:23:00.003+02:00

Que hi hagués l'opció de tenir la interfície de Twitter en català estaria bé, sí. Però ahir em veu indignar, fills del català. Us veu mobilitzar per reclamar la traducció catalana d'una xarxa social. Una simple puta xarxa social més. D'èxit, sí, però mai la definitiva. Encara no ha existit la xarxa social definitiva i aposto per que mai ho farà.

El què passa és que aquest any l'ha descobert una majoria, i sobretot l'han descobert els mitjans de comunicació. És a dir, els famosos s'hi han enganxat, els periodistes els han seguit com uns putos stalkers (i s'han enganxat al 2.0, i s'hi han crescut), i hi han trobat una font extra d'informació personal i massa freqüentment xorra que dóna per solucionar-los part de la feina. Tots ells ara estan obsessionats pel fenomen que abans consideraven automàticament una freakada més com tot el que prové d'internet. Ells han estès la seva popularitat entre el ciutadà mig, el de correu electrònic, Facebook, Marca.com i Google. S'hi han adherit xiflant-se per creure que podran tractar de tu a tu a l'imbècil de Gerard Piqué o demés altius famosos que demostren en aquesta xarxa la seva real capacitat, anteriorment unflada per la clàssica mitomania dels mitjans tradicionals.

Me n'he anat del tema. Amb això volia explicar com ha arribat tanta massa a Twitter rebaixant la seva inicial pretensió intel·lectualoide per enfonsar-lo encara més en la mediocritat habitual.
Doncs ara tots us heu unit en un sol (obviaré mencionar variants errònies del hashtag) i contundent clam: #twitterencatala. Exigint el capritx de poder llegir "Cronologia" per comptes de "Cronología" o "Timeline", "@Mencions" per comptes de "@Menciones" o "@Mentions", o "Què està passant?" i no "¿Qué está pasando?" o "What’s happening?". Li doneu importància a la forma i no al contingut. Una forma que sols apreciarem aquí, qui no sigui català seguirà amb la que millor li sembli. Perquè twittejar en català, que realment és lo que ajuda a evitar la temuda mort de l'idioma i la defensa del nostre país i cultura, s'ha pogut fer perfectament sempre. I tot i així, molts dels que reclamen la traducció de la xarxa al nostre idioma, publiquen en un altre. Des de twittejar en castellà (el d'aquells qui tradicionalment se'ns pixen a la boca), fins a escriure la bio del perfil de Twitter en l'anglès més internacional, aquell que tampoc volem per segons quines coses.

Jureu-me, catalans, que si Twitter hagués seguit permanentment i única en anglès també hauríeu reclamat la seva traducció. Jureu-me per les vostres patriotes vides acomodades que no es tracta d'un absurd i ridícul "culo veo, culo quiero" respecte el Twitter castellà.

La interfície de Twitter és tan senzilla i escassa que si hagués quedat en l'anglès original tothom hauria seguit utilitzant-lo i adherint-s'hi. És més, no seria complicat transformar-la en icones universals, prescindint de qualsevol llengua concreta.

Però no. Si Twitter està en espanyol, també ha d'estar en català. Volem i mereixem estar al nivell de la nostra odiada Espanya, oi? Si ells ho tenen, nosaltres ho hem d'aconseguir també.

Bueno, vale, però per què obsessionar-nos com uns cretins amb tecnologia nova a les mans quan ni tan sols som un país amb totes les de la llei com ells i els demés? No hauria de ser aquest l'objectiu?

Per què reclamar tots a una aquest extra, aquest plus prescindible, que jo entenc com a obvi i necessari solament quan tinguem el mateix estatus internacional que Espanya (o Suècia o Filipines, com em deia un paio fa hores)?

Què guanyem realment amb un Twitter amb botons escrits en català que no ho guanyem multiplicat per mil amb una immersió lingüística en català a les escoles, per mencionar quelcom d'actualitat?

A quans catalans afecta directament Twitter? Realment necessitem ara com a poble veure que una de tantes empreses web a qui ens sotmetem diàriament hagi donat permís per a que nosaltres mateixos accedim al codi i generem la versió en català? Per què Twitter i no tantes altres aplicacions que utilitzem freqüentment?

No seria més important que ens rebel·lem contra qui ens manté en la nostra situació político-social? Contra els polítics que hem votat i que constantment ens defrauden?

No serà que escriure un hashtag des de l'ordinador o el mòbil ens pal·lia la consciència de país còmodament? Sentir-nos part d'una unida massa enfurismada 2.0 que no es conforma amb aquesta xorrada enmig d'una crisi econòmica mundial, i una altra local que dura segles, us fa anar a dormir més tranquils, oi?

Aquest és el "Català a l'atac" del que tant us heu omplert la boca últimament?

Si realment som catalans, que es noti el seny, collons!

No ho sé, nois. Veure com de capaços som per unir-nos en una causa, es esperançador. Però comprovar estupefacte que és pel color de la teulada d'una casa que sols té els fonaments fets em provoca vergonya aliena. O això o és que no he entès res, que ja em passa sovint.

La massa espanyola a Twitter

2011-05-10T20:53:00.003+02:00

Donaria explicacions del perquè i demanaria disculpes per tornar (seguir) parlant de Twitter al blog, però no em dona la puta gana. Així que al gra.

http://twitter.com/masaenfurecida

@Masaenfurecida és lo millor amb diferència que ha donat l'ocell blau últimament. Vull comentar algunes coses al seu favor. Alerta, que poques vegades em veureu afalagant res per aquí.

@Masaenfurecida semblava en un principi el típic twitter de personatge, en aquest cas un personatge col·lectiu, parodiant una multitud indignada, en un to clarament -si tens dos dits de front- sarcàstic i provocador, i per tant polèmic. Lo bo és que aquest sarcasme és perillosament similar a pensaments de la dreta espanyola més extrema. Dic perillosament en referència a la realitat política, no pas al propi usuari de twitter qui, òbviament, fa una paròdia de la primera, sense oblidar-se de parodiar l'esquerra més absurda i torracollons.

Aquest twitter, a part de cridar la seva brutal indignació, també es dedica a retweetejar a part d'aquells gilipolles que els deixen de seguir indignats pels seus comentaris. Gilipolles que no saben entendre ni el to, ni el personatge, ni hi veuen la gràcia a les evidents barbaritats que escriuen. Gent que, com a tot arreu, no entén una merda perquè son més curts que el cul de Sergio Ramos, i els escriuen corregint-los el què diuen i per tant matant tot acudit anterior, però convertint-se ells mateixos en la gràcia. Retweets irònics, vamos.

Avui, però, parlant amb els bons de @Poquicoses i @AmadeuBrugues, m'he (ens n'hem) adonat d'una cosa sublim: la massa enfurismada fitícia atreu a la massa enfurismada real i li dona veu, tancant el perfecte cercle. Com deia ahir un altre Twittero atacat per idiotes sense sentit comú ni de l'humor, en Nacho @Vigalondo: les famoses dues espanyes son aquestes, la que se'n riu de la paròdia, i la que s'indigna violentament rera les seves ulleres opaques. Sí, ho faré, ho penso reduïr a: l'Espanya intel·ligent vs. l'Espanya tonta.

@Masaenfurecida és font d'humor, gràcia i crítica entreliniada. Però @Masaenfurecida també és altaveu de les opinions més reals de la societat espanyola més ruca, i el conseqüent mal humor personal que provoca l'observar com està de fotut el país en el què vivim.

Per últim, cal explicar a la gent que recrimina a @Masaenfurecida que escrigui en majúscules, que, com tothom avui en dia ja sap, les majúscules representen alçar la veu. I no hi ha massa enfurismada sense crits. Tan senzill, lògic i coherent com això.

Em trec el barret davant el seu anònim autor i l'excel·lent disseny del personatge.

Twitter is for dark jokes

2011-03-11T16:03:00.007+01:00

Yes. Però això és Espanya.

Germans, he tornat momentàniament al blog. Doneu-li les gràcies al cada cop més decadent Twitter i a la meva inconsciència i insensibilitat.

"Inconsciència i insensibilitat", per Pare Bukkàkez, aviat a les seves llibreries!

Aquí deixo totes les mencions rebudes a Twitter des d'avui a la matinada fins aquest migdia, per haver fet algunes bromes sobre l'11M. No vull que us perdeu algunes perles que m'han arribat.

Estan ordenades d'aquella manera, ja sabeu com és Twitter.

Aquí us deixo la meva part.

Nota: el meu tweet sobre el futbol venia perquè, casualment, bona part dels ofesos més agressius van començar a mesclar el què fes (féssim, que no vaig ser l'únic) acudits sobre l'11M amb el fet de ser català i per tant, automàticament, del Barça. Alguns d'ells seguidors radicals del Real Madrid, amb fons i avatar de Mourinho i altres icones merengones, se'ls veia el fanatisme a la puta cara.

Em toca molt els ous que l'arribada dels famosos, en especial als futbolistes, a Twitter hagi atret la cafreria hooligan típica del retràs mental que sembla que provoca l'afecció desmesurada al futbol. I això ho dic apuntat cap a totes bandes, perquè de culers subnormals també n'hi han un bon grapat.

Necromina

2010-08-16T01:44:00.003+02:00

Els necròfils, què? Què en pensen dels zombies com a parelles sexuals?

Físicament son morts, cosa que els ha d'atreure; però alhora aparenten estar vius, es mouen. Així que què? Els agraden els zombies o no?

Aquests temes em deixen el cap boig.

Si sabeu de cap Formspring d'un necròfil, passeu-me'l, que li vull preguntar, joder.

La pel·lícula més orinal d'aquest any

2010-08-11T16:55:00.001+02:00

Dels creadors de CORREOS.

Probablement, el post més moralment ofensiu de tot el blog

2010-07-15T00:56:00.004+02:00

Un concepte: PORNO AMB DOWNIES

Què hi ha de la pornografia amb actors i actrius amb la Síndrome de Down?

Jo no ho he buscat pas res per internet. No vull deixar-me limitar per la realitat. Al menys no ara.

Va, pensem una mica sobre aquest concepte.

Si no existeix, potser s'obre un nínxol de mercat amb què forrar-se ara amb la crisi. Per què al porno hi cap tot, com al colon de Goatse. I si es coneix que hi han pràctiques aberrants amb força sortida comercial, com ara el sexe entre homes, sexe amb nans, amb morts, amb animals, amb defecacions, o inclús amb Maria Lapiedra... sens dubte, el porno down és, com a mínim, plantejable.

No sé com està el tema legal respecte les persones amb la Síndromes de Down, però segurament, a partir de la majoria d'edat tenen els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre ciutadà. No em referiré a aquests com ciutadans normals, perquè la majoria son molt més submentals que els carinyosos downies, ja ho sabeu.

Partint d'aquesta suposició (documentar-se és de maricons i professionals), considerarem que ells mateixos tenen el poder de prendre qualsevol decisió de la seva vida, inclòs la de gravar porno.

Bé, deixem tots aquests aspectes més tècnics i avorrits. Passem als dubtes que m'assalten i em violen el cap (una cubana entre els dos hemisferis cerebrals):

EL PORNO DOWN.

A qui deu anar dirigit?
A la Down Community? A depravats sexuals amb ànsies d'experiències noves i refrescants? A ambdós? A la Família Real Espanyola?

Com deu anar?
Downies fuckin' downie girls? Downies fuckin' pornstars convencionals? Siffredis i Vidals fuckin' downie girls?
Jo, personalment, ho faria a l'estil socialista: tot igualitari, amb paritat. Si és porno down, sols follen downies. Però clar, seguint aquesta norma, la zoofília no seria porno sinó un documental.
Oh! Us imagineu que algú intenta colar porno downie com un documental? Hi hauria gent a qui li esclataria el cap i altres que no tornarien a fer la migdiada amb la tele encesa en sa puta vida.

Quins noms artístics es posarien els actors i actrius?
Un podria ser Down Jones Holmes.

Es farien remakes porno de pel·lícules com és habitual? Downie Darko, per exemple?

Com es coneixeria aquest gènere pornogràfic? Pornown? El qualificarien també de XXX? O seria més aviat XXXX, per allò dels cromosomes extres?
Els lefazos es coneixerien literalment com downloads?

Masses preguntes i poques respostes, estimats germans. Sols Déu o Google ho deuen saber. Al primer li preguntaré. Al segon, deixaré que ho feu vosaltres, per què doneu més varietat a l'autocompletar del vostre navegador. I així també pugueu comentar quelcom, en cas que no preferiu deixar un comentari menyspreant-me amb tota la vostra polièdrica moral.

Down vos guard.

Nota: Tenia una imatge per acompanyar el post. Una imatge terrible, possiblement més ofensiva que res de lo escrit aquí dalt. La tenia guardada al meu arxiu, amb tantes altres. No la trobo per enlloc. Inclús he intentat tornar-la a buscar a DandoPorCulo o FuckYeahDementia, d'on estic segur que la vaig treure. No hi ha hagut manera. No entenc què collons ha passat. Si l'hagués borrat en un atac de dignitat, ho recordaria. Però estic segur que la guardava per penjar-la en alguna entrada dedicada a totes aquelles imatges aberrants que vull compartir però no trobo mai el tema per exposar-les. Avui era el dia. I avui no hi és. Estic decepcionat amb mi mateix.

Em sap greu. Crec que Déu Nostru Senyor ha volgut evitar-vos una mica de perversió. Acceptem-ho, com acceptem l'existència de Marc Vidal.

Las manos van al pan, y los ojos a las tetas

2010-06-21T22:59:00.003+02:00

He tornat una mica a aquest blog per treure les teranyines del passotisme que el cobreixen. El cas és que volia penjar una entrada força digna (digna potser no seria l'adjectiu, tractant-se d'una idea que podria convertir-se en el post més moralment ofensiu de tot aquest blog) que porto uns dies macerant. Però avui a la tarda m'he fet un altre post damunt. Així que no cal deixar-lo a la nevera, quan puc publicar-ne un de calentet avui i causar certa expectativa de cara la setmana que ve, amb l'altre. Fet i dit. Let's go.

A veure, plantegem la clàssica situació estival:

Noi no pot evitar mirar l'escot de la noia. Noia es queixa de que no la miri als ulls i de que ells sempre pensen en el mateix. Noi replica que la culpa és d'elles, per ensenyar el què no volen que mirem. També utilitza en l'argument paraules com "provocant", "porques" i "totes putes".

Em cago en la puta. Matem tot aquest fotimer de discussions tan trillades. Cal que firmem un contracte intergenèric.

Els nois ens comprometem a:

Acceptar, entendre i tolerar la necessitat que teniu les noies de sentir-vos atractives, sexis, i inclús una mica putarrots. Si us preneu això últim malament, penseu aleshores que ho dic per les chonis.
De fet, tota aquesta necessitat la teniu -en principi- pensant amb nosaltres així que no podem fer més que agrair-vos-ho.
L'anterior punt inclou l'evitar comentaris, pensaments i opinions despectives o comparatives amb les treballadores del plaer (sexual).
A mirar-vos l'escot, amb les respectives mames dins, de manera subtil. Però permetre que us n'adoneu de tant en tant per fer-vos sentir també un tros de carn, i no sols unes interesantíssimes persones.

Les noies us comprometeu a:

Acceptar, entendre i tolerar que nosaltres, els nois, no podem evitar que els ulls vagin cap la carn, com ningú pot evitar mirar el què se li ofereix al davant. O simplement volem donar-nos un eròtic homenatge a costa de la vostra vestimenta, que no oblidem que ha estat elegida per vosaltres.
L'anterior punt inclou l'evitar represàlies com: insults, males cares, comentaris crítics o baixar el teló en ple espectacle cobrint-vos amb la melena o una peça tèxtil. Els comentaris a favor, així com l'oferiment explícit es valorarà molt favorablement. Sobretot si a continuació no es menciona les paraules "a canvi", "preu" o "bitllets".

Per entendre-us, he imaginat la sensació que deveu notar quan l'aire us refresca la regatera. N'estic segur que és molt semblant al què nosaltres, els homes, sentim quan un suau vent ens acaricia els genitals nus, concretament els testicles. És una sensació fantàstica que nosaltres no podem gaudir-la en públic per les estúpides convencions socials. Vosaltres sí, així doncs, ja que nosaltres patim vulguem o no la rescalfor genital, què menys que ens permeteu evadir-nos-en amb les vostres fresques valls.

- Va, no hay huevos a...

Tot això em porta a afegir uns pocs punts extres respecte el vostre compromís:

Afavorir la visualització més òptima i estètica de les vostres fruites làctiques (siguin melons o maduixots), mitjançant postures, posicions i vestidures adequades. Inclinar-se davant, romandre un pla per sota (noia assentada vs noi d'empeus) o no emprar sostenidors a la par que un escot bordeja els mugrons, son bones maneres de compartir alegria per fer d'aquest un món millor.
Annex del punt anterior: mentre apliqueu les directrius anteriorment apuntades, és necessari i us comprometeu a mirar cap una altra banda, com més allunyada dels ulls de l'espectador mascle, millor. No obstant, teniu dret a girar sobtadament el cap i mirar directament als ulls d'aquest, un cop cada 5 minuts. Per acomplir el 3er punt amb el què ens comprometem els barons.
Sobre el Wonderbrà, cal dir que els homes en general hi mantenim una relació d'amor-odi. Amor visual, perquè aparentment us les fa més apetitoses. Odi, perquè un cop fora, freqüentment arriba la bufetada de la decepció i l'engany.

Jo personalment, com detesto la impostura i la pretensió alhora que admiro la naturalitat i l'autosatisfacció, aposto per enderrocar la dictadura dels push-up.

Dones, homes, en aquest tema tots ens devem coses els uns als altres. Fem-ho bé. Complim cadascú la nostra part jugant net.

I... bueno, noies... pel que respecta a mirar-vos els vostres VillaTorresPedrito quan no espien perquè van tapats per una samarreta... que s'ha quedat fora de tot el tema... doncs ja ho comentarem un altre dia, si d'això, vale?

Aquest post va dedicat a la noia que m'he creuat aquesta tarda, la de la samarreta tant ben dissenyada com els seus pits, per haver sigut sense saber-ho, la musa d'aquesta entrada.

Ara que hi sóc, també dedico això al canalonni de la meva companya de pis.

Una altra classificació social tonta

2010-05-20T22:18:00.005+02:00

Colacao o Nesquik? Pits o culs? Ortega o Gasset?

Són moltes les preferències per les que es pot dividir la societat. Jo us en porto una altra de completament innecessària: segons les cortines/mampares de la dutxa.

Fer correr la cortina i que l'estupor et piqui a la cara.

Què cony li passa a la gent que deixa la banyera "tancada" quan no es fa anar? Per què ho fan? Sens dubte, aquesta gent amaga alguna cosa.

Dins la divergència, clarament em posiciono dins el que crec que és grup de gent normal, els que mantenen la dutxa tal i com queda al sortir-ne: oberta.

Avantatges d'aquesta posició:

Els quartos de bany queden més amplis, quan ja de per si són petits. O creieu que Maria Àngels Feliu tancava les cortines del quarto de bany del seu zulo?
Els xampús i demés sabons queden a mà per llegir-los mentre es fa caca i no tens ni El Jueves ni la Cuore.
A més, a l'estar a la vista, els sabons donen colorido a l'habitació. Perquè si alguna cosa és inevitable, és acumular desenes de pots diferents en un mínim prestatge.
Quan s'entra al lavabo NO es sent aquell inevitable neguit que et fa pensar: "Hi ha algú amagat darrera la cortina de la banyera i ara em farà tuto o muet·te".

No entraré en avantatges de deixar-ho tancat perquè no els hi trobo. I els inconvenients són equivalents als avantatges que acabo d'enumerar. Que se us ha d'explicar tot.

En una dutxa et pots trobar hasta un combat inesperat
del Double Dragon, si les coses es fiquen molt dures.

Entrem en teories sobre per què aquell tipus de gent corre la cortina:

Volen acostumar a la resta d'inquilins a veure-ho sempre tancat per quan arribi el dia del seu propi suïcidi i es tallin les venes a la banyera amb la cortina tancada per que ningú els molesti quan entrin a fer pipí. És que hi ha gent molt entrometida en la vida dels demés, eh?
Són "artistes" que han pintat/dissenyat les seves pròpies cortines o mampares del bany, i és qüestió d'exhibir-les. Molt coherents, per altra banda, doncs les coses de rebuig fisiològic s'han de quedar al lavabo.
Són dels que es fan fotos al mirall del bany i, sobretot, tenen la discreció de no ensenyar més del que toca.

Vale, aquí no hi surten cortines, però també hi ha teixit arrugat.

Amaguen la solució química casolana que omple la banyera on s'està dissolvent poc a poc el cos i la sang de Casta del Martillo.

No ho sé, la veritat. Estic esperant veure què me'n diuen vostès al respecte.

Ui sí, quin caràcter el d' Asier Ollo...

2010-05-06T22:22:00.002+02:00

Asier Ollo, espero que busquis el teu puto nom al Google i arribis a llegir aquest post.

Ets merda. I saps per què? Per què ets un puto tòpic amb potes, fill de la gran moda. Ets súper-original, com tothom.

Has guanyat un concurs mal-autoanomentat "acción The Main Character de Dewar's White Label", amb una frase que mai havíem sentit i que seguríssim que és teva, i amb una foto que destil·la coolerisme, modernukisme, flipadesa i subnormalitat. És que ni tan sols has tingut la mínima dignitat de mantenir una postura normal.

La descripció resa: El Tarantino donostiarra. Mis cojones, afegeixo jo. Diu que ets el tipus amb més caràcter dels 10.000 consumidors que patatín patatan. Això ens mostra, primer, la mediocritat de la gent amb qui compartim aire; i segon, el tipus de gent que participa en aquestes campanyes. Gent amb ànims de famoseig, de fama, d'una mísera foto de glòria repartida per arreu del país.

I és que ja ho haureu llegit, germans. A l'Asier li agraden les motos, no li agrada la rutina, va amb texans i Converse, i li van coses com Coldplay, el seu propi grup, La vida es bella, Paulo Coelho, Futurama i el whisky amb cola (White Label, ojo!). I tenen els ous de dir que és qui més caràcter té. Toca't els fuckin' collons! Sols li ha faltat dir que està engantxat al Facebook, on posa frases trillades de García Marquez a l'estat per mullar els tangues dels centenars de nenes tontes que té de contactes. Igual que ha fet en aquest anunci.

Em puc imaginar perfectament la original vida d'aquest ciutadà exemplar. Exemplar perquè és un exemple més d'entre tants altres iguals que coneixem. És d'esquerres, però moderat "perquè els extrems no són mai bons"; està estudiant una carrera universitària, segurament disseny gràfic, publicitat o comunicació audiovisual, però la seva gran passió és el seu puto grup de música "sols influenciada" pel pop-rock anglès que més ho peta; ha folrat el seu Facebook amb testimonis d'aquest anunci i moltíssimes imbècils devoradores de tios amb pseudofama han perdut el cul per que els dirigís la paraula. A ell se li ha inflamat alegrement l'ego i ara parla a tothom condescendentment, fent-los-hi el favor de dirigir-los la seva paupèrrima paraula d'ídol postadolescent.

Somnio en que en la frase que has citat a l'anunci et refereixis a fotre't una retallada pel cul i disparar-te en direcció la teva bonica cara.

Però saps què crec en el fons? Que no ets ningú. Que, a veure Asier, això ja ho sabia, però vull dir que no existeixes com a tal.

Això m'alegra moltíssim, però em fa indignar un cop més amb la publicitat. El paio de la foto és un modelet dels que s'estilen avui en dia, amb barbeta de merda. Odio la gent que es deixa barba de fucker, som merda.

La resta és tot inventat. Mira que seria fàcil buscar si l'infragrup que es menciona existeix. Però no em dona la puta gana perquè, 1) no vull donar-te una puta visita, i 2) probablement, si hi ha alguna web relacionada, sigui més publicitat, i per aquí tampoc passo.

Asier, mira, si vols t'ho repeteixo perquè potser has arribat a llegir fins aquí i encara no ho entens: ets merda. You are shit, en el teu idioma molón. Merda de la que estem cansats de veure per tots els racons.

Ah, i tens una polla al cognom.

S'hamoranch

2010-04-21T15:31:00.002+02:00

Samaranch també fou gafapasta

De l'odi sols s'ha explicat lo dolent

2010-04-15T16:00:00.002+02:00

L'odi és criteri. És l'opinió més extrema, igual que ho és l'amor en les seves antípodes. Si l'amor és bo, l'odi també ho és. Si l'odi és dolent, l'amor ho és.

L'odi és personalitat.

Em diu molt més d'algú saber què odia, que no pas què li agrada. Que la gent és molt tòpica en això últim, però tots tenim aquelles fòbies peculiars que ens defineixen.

Una persona que no odia res és una persona gris.

Maradona deia que és blanc o negre, però mai gris. Maradona el què hauria d'haver fet és morir-se fa anys de sobredosis, haver deixat el suposat mite (del que jo sempre dubtaré, però això potser és degut a la meva desgana futbolera) i un cadàver millor que el què deixarà aviat.

Però per agafar l'exemple de Maradona, agafem Adolf Hitler, que fa més gràcia. A no ser que siguis jueu o, paradoxalment, familiar seu.

- Oh, però l'odi provoca assassinats, i mort, i destrucció!

Això ho fan els fanàtics. I la mare Terra (the planet, not the web neither the mom). L'amor també genera fanàtics assassins. I coses com els No-me-olvides, Hello Kitty o transexuals que entren a Gran Hermano (i fan que s'hagués de dir Gran Hermafro).

Què els he d'explicar, si jo treballo a l'Església, l'empresa referent d'aquesta bipolaritat. Jesús és amor i et matàvem si creies una altra cosa.

Si l'amor -diuen que- és necessari -o hasta imprescindible-, l'odi també. No hi ha llum sense foscor, ni salut sense mort, ni integritat sense Pilar Rubio. Em sembla que a Lost ja hi ha alguna metàfora del pal.

Si hi han blogs tant roses que provocarien diabetis a Fresita, també hi ha d'haver odisferes.

Perquè si s'estima una cosa, s'odiarà tot el què representi el contrari. Així que l'Odisfera no sols destil·la mal rotllo i ofenses a cholón. Entre línies s'obre un gran ventall de coses que estimem. No tot lo oposat del què critiquem, però una part segur. En certa manera, l'Odisfera és un conjunt més dels blogs amariconats que poblen la red, però buscant un punt de vista heterosexual.

Amor a l'odi

Semblar ric (i ser ruc) III: ESQUIAR

2010-04-06T22:41:00.006+02:00

¡Habbblemos del esquí, coño chá!

L'esquí, l'esport pijo per ~~Antonio Massa~~ antonomàsia, aquell esport tan sobrevalorat.

Analitzem aquesta blanca afició. I no parlo de la cocaïna, tot i que és tant o més car.

Com he dit afició, vull dir que no entrarem en criticar l'esquí professional. Em sembla molt digne i d'admirar. No així la versió amateur.

Per fer-nos-en una idea més clara del què suposa esquiar, ho compararem amb el "depor rei" -Anar de putes?- no: el futbol.

MODUS OPERANDI (y Lucas):

Matina.
Trasllada't fins un lloc fred i amb pendent on hi hagi neu. La muntanya, en un principi. Potser has de fer centenars de kilòmetres, però com ets un pijo no t'ha d'importar gastar diners i temps (que també és diners), per anar a jugar a la neu.
Paga diners. Bastants.
Si ets mediocre, llogaràs l'equipament allà. Si ets cool, tindràs els teus propis esquís i els duràs a la baca del teu cotxe de falsa gamma alta.
Empra algun tipus de maquinària que et porti fins un punt més alt.
Baixa lliscant fins el punt inicial i repeteix els punts 5 i 6 constantment. Corre tant com puguis damunt uns ferros integrats a les teves cames, FORREST GUMP!
Abans de les cinc de la tarda, marxa.

Si encara no us ha semblat una puta farsa d'esport, espereu, que ho extrapolem al futbol:

Matinar? Un puto esport que s'aprecii s'hauria de poder fer quan és vulgui. I, no fotem, ningú vol matinar!
Es pot jugar a futbol fins i tot dins d'una habitació. Si no, al carrer, a alguna plaça. I si es vol fer bé, segur que en menys de 10 kilòmetres a la rodona, hi trobes un camp, amb porteries i línies i aquestes coses, per exercir-ho a la perfecció.
... i...
Quan has de pagar per accedir al camp i/o has de llogar l'equipament necessari per fer un esport, és que algú s'està aprofitant dels teus cromosomes sobrers.
La tecnologia més avançada que és necessària per jugar a futbol és una manxa amb una agulla per unflar pilotes. Per 5 euros en tens una.
Si els afeccionats a jugar a futbol fossin tan imbècils com els de l'esquí, arribarien al camp amb una pilota cada un i anirien corrent i xutant-la d'un costat a l'altre fins que deixés de picar el sol i no fes tanta calor. Amb dos collons.
El futbol no depèn ni de horaris solars, ni de la meteorologia. L'Homo Sapiens Sapiens fa temps que ha sabut superar les limitacions que la naturalesa imposava; els esquiadors no, i si ho fan, és pagant MÉS. Mireu, si no, l'Homo Consanguinius.

LA VESTIMENTA:

Moure't amb 3 edredons envoltant el 95% del cos, no és fer esport, és Humor Amarillo on Ice. Si aquestes capes de roba, a més a més, et costen tant com comprar un haitià, és que succeeix alguna cosa al teu cap i no és bona.

Al futbol hi pots jugar amb el xandall heretat de la teva germana gran, o en calçotets i/o sostenidors, o hasta en boles.

COMPLEMENTS (obligatoris):

Les ulleres de sol. Aquí sí que no hi ha dubte: on s'ha vist un esport on es dugui ulleres de sol?Amb raó els encanta als pijos.

RESULTATS:

Esquiant et poses morè. Solament en 2 terços de la cara, però un pijo, o qualsevol subnormal que pretengui semblar-ho, pagaria diners (de fet, ho fan) per apropar-se un pas més al càncer de pell. Els pijos són uns melanòmans.

Al futbol, si es juga de dia i outdoor, també t'emmoreneixes, però a lo Paleta Style. Que és el morè antitètic de la morenor pija.

Al futbol no hi ha pretensió de bronzejar-se; al esquí crec que és l'únic objectiu. Aquest i tornar dient: "Cada vagada ya més chusmah, a las pistas. Sort q'a las varmeyas y las negras ancara no y'arriban gairas." Quanta ironia no pretesa!

En resum, per què l'esquí agrada tant a la classe ostentosa? Doncs perquè...

Duus ulleres de sol (on es pot demostrar, un cop més, els diners que és té).
Et fiques morè.
No et canses. No, de veritat, que ningú em surti ara amb que acabes rebentat perquè això és per les hòsties dels qui -per sort- no practiquem freqüentment aquesta merda. El dia que es pugi fins dalt caminant, amb les botes de plom i els esquís sota l'aixella, potser ja podrem parlar d'un esport d'homes amb collons. Mentre es puji assegut, i es baixi lliscant en una mateixa postura, seguirà essent de maricons.
Costa molts diners.

I resumint, per altra banda, els motius pels què esquiar és de gilipolles:

Duus ulleres de sol.
Costa molts diners.
Has de matinar per collons.
Sembles una mescla de peluix humà amb ciborg ochentero. La dignitat, si és que no l'has perdut ja, et goteja.
Amunt i avall. Amunt i avall. Al teu ritme. No guanyes res. No es competeix. Però segur que perds moltes coses.

I què bé que em sento després d'escopir tot això, hòstia chá!

Actualitzat: M'oblidava també del tema de la crema de cacau blanca als llavis. Com un travel·lo retrosideral.

Jesucrist era un fill de puta i Pere un pringat

2010-04-02T21:41:00.004+02:00

Setmana Santa. És el moment adequat per parlar malament del Mestre, ara que està distret mirant gent esgarrifosa portant coses angustiants i cridant coses preocupants. Les processons, joder.

Tots coneixem la història, oi?

Que si 12 apòstols... que si un era català i mirava més per la pela que per la fe... que si Pere era el millor amic de Jesús... que si "Tu, Pere, seràs la pedra sobre la que s'edificarà l'Església"... que si Pere va ser el primer Papa...

Molt bé. Sembla ser que Jesús i Pere eren més que mestre i deixeble. No parlo de que s'obrissin l'ull cluc a cops de penis, que segurament. Parlo d'una amistat sincera desembocada en herència de poders que mitificaria al col·lega. Mis cojones!

Què ha estat fent fins ara Sant Pere? Ser el puto porter del Cel.

- Té, Pere, les Claus de les Portes del Cel. Tanca bé que hi ha corrent.

L'apòstol, primer, de puta mare. Contentíssim. Vacil·lant als altres deixebles de ser el preferit amb un clauer diví.

- Sóc el puto Príncep del Apòstols! Ara què, eh, Pau? A veure si et faré menjar una hòstia... Visca FòrumQuàdrigues!

Però, ah, alerta! Era un parany. Tota l'eternitat fent de porter del Cel. Fent de segurata de la vida eterna. La gent entra -la que pot- i apa, a no fotre res, anant en boles entre núbols, fent petar la xerrada i visca la pepa. I Sant Pere allà, plantat a la porta decidint si un famós cantant de pop pot passar amb mitjons blancs.

D'això se'n diu putada, Nostrusenyor, perdoni que li digui.

- Oh, com pot ser? Si Jesus era tot amor i no sé què més...

Jo et diré què més: RENCOR. Rancúnia. Resquemor. Jesus perdona però no oblida. Al contrari que Adolfo Suàrez.

- El rencor és un pecat provincial! Jesús estava per sobre del bé i el mal i podia moure's en l'espai-temps i perdonar-se els propis pecats!

Doncs, perdoni que li digui, però no suportava massa bé les mentides, eh? Que ja es veu que tot això ve de quan Jesús li va dir a Pere que el negaria 3 cops abans que cantés el gall, i ell "Que no, que no, que por mi maestro ma-to!" i després va, el molt puta, i "Que no, que no! Que aquell puto hippy no és amic meu ni res! Que sols m'escalfava l'orella amb el miracles que podia fer! Em deia: ja veuràs, ja veuràs, estira'm el dit!".

Doncs sabeu què? Jo hauria fet el mateix. Amics que els dius: la cagaràs fent tal cosa. I ells "que no, que no..." i després ho fan i la caguen. Que ho saben de cada vegada! Doncs et fas l'hipòcrita fins que et matin i després maquines la venjança entre angelets que et porten calimotxo sagrat.

- Però, Jesús, va... fotem aquí a les Portes un porter automàtic. Que ara els fan amb càmera i tot!
- Que no, que no, Pere... que no. Que tu ets la meva mà dreta, tio. La que obre les portes.

Doncs, com gravaven els romans a les estàtues: O.W.N.E.D.

No borreu JPDM dels RSS, encara!

2010-03-29T23:38:00.004+02:00

Vale, sols penjo aquest post per avisar de la meva tornada bloguera. Eh, fills del sida! Què voleu dir amb Ui sí...?

De fet no creguin que és cap tornada que revolucionarà res, eh? No ens enganyem, serà la merda de sempre. Twitter se m'empassa la majoria de ganes de publicar res perquè allà no he de pensar quina foto "especial" pot acompanyar el text. I la mandra sempre hi serà.

Però per què no digueu que penjo una entrada de merda, sinó una entrada més llarga de merda, els oferiré una observació/consell pel què sigui que pugui servir:

A la gent, inclús a les persones, els agrada molt que els diguin pel nom de pila.

Es guanya proximitat, confiança, complicitat, punts o un perrito piloto si parles emprant el nom del teu intelocutor. Comprovin-ho.

Com? Que si s'empra aquesta tècnica conscientment es pot considerar manipulació?

Peròaneu-a-missa, ànimes de càntir, si la manipulacióaneu-a-missa són els pares... no exisaneu-a-missateix! No es fiquin tiquis-miquis a aquestes altures!

- Quants dits veus?

aneu a missa, joder!

Sants Sopars

2010-03-07T14:58:00.005+01:00

Abans de llegir aquesta entrada, faci'n un curs zero amb aquest post, dels primers publicats a Ja Puc Dir Missa...

Quina puta merda els sopars de compromís amb amistats. Aquells d'aniversaris i demés celebracions.

Fa poc i no per primera vegada, he patit l'infern d'estar assegut entre parelles. Sort que feien el Barça a la tele. Literalment, eh? En Guardiola donava forma a un troç de fang, fent un Toure Yaya. L'Iniesta el va fer amb massa de formatge fresc.

Proposo una Normativa Universal de Distribució de Comensals en Àpats, basat en el ja clàssic sistema de "Els cansinos a una punta, els catxondos a l'altra". Sóc conscient que això és una puta utopía, tots ens considerem l'ànima de la festa i l'única persona interessant d'un sopar. Però per somniar que no quedi. Total, això és un blog, no el BOE ni la Cuore.

El més important és deixar aquella persona subnormalment pretensiosa, que estarà tot el sopar fent ostentació i parlant d'ella mateixa i la seva miserable vida maquillada, a un extrem lateral. Sigui amic o sigui parella. El més lluny possible i tan amagat com es pugui.

En aquest extrem i envoltant-lo, hi ha d'haver la parella amb el membre més pseudomadur, seriós i aixafaguitarres de la reunió. Amb una mica de sort, també detesta la ostentació de l'anterior i li suposa una tortura més que merescuda. Per altra banda, ben allunyada de la banda catxonda, es sentirà al lloc que li correspon, el de la dignitat. Es podrà gaudir de les seves periòdiques mirades prepotents cap a la banda infantil. El seu gosset faldiller (perdonin, és que parlo pensant amb noms i cognoms i en aquest cas consta de senyora + tontet) estarà al seu costat. Aquest ni s'adonarà de l'infern en què viu, no patiu per ell.

Abans d'avançar més cap al centre, cal fer seure al cap de taula, la tia més jamelga de totes les que puguin composar les anteriors parelles de merda. Que al menys facin algun servei social, hòstia.

Seguim: una mica més centrada, s'hi ha de col·locar la parella en que, ella (sigui amiga o parella) és la súper-sociable, la que es creu líder, la millor organitzadora d'esdeveniments de la comarca. I la més xafardera, sens dubte. No sap què hi fa a la banda dels conyassos. La pobra, es creu que cau de puta mare a tothom. Tingueu paciència, algun dia arribarà la seva Hora H, on algú li farà un bukkake de veritats i li esclatarà el cor dins la caixa toràcica.

Suposant que vostès són persones guais (i una mica fills de puta), aprofitin per gaudir del plaer d'ignorar-la. Riguin des de la banda molona, facin comentaris en veu baixa amb cara d'explicar secrets, parlin dels temes que a ella li agraden: la tornaran boja intentant assabentar-se del què diuen i intentant integrar-se a la conversa, mentre vostès es fan els suecs. Li estan restant salut. L'estan erosionant. És tan fàcil com malèvol. Eh que els agrada ser malèvols?

A continuació s'hi ha de trobar aquell amic que té una novia que lamentablement pateix d'autisme. Sols es relacionarà amb ell, o com a molt, amb altres novies. Està allà perquè toca, i no pensa fer cap esforç per simular comoditat. No pateixin per ella, més faltaria; no pateixin per vostès, no molestarà.

Ell passarà el sopar ocupat d'ella, així que tampoc els servirà de res. Bé, ja se sap què se'n fa de les inanimades pedres: construir murs de contenció. Juguin aquestes parelles a favor de vostès.

Ens trobem aproximadament a l'equador de la taula. A continuació ja es podria afirmar que s'entra en terreny divertit. Toca el torn a la clàssica parella formada per mediocre + simpàtic/a. No cal ser tant putes com per castigar algú que s'ha enamorat d'algú així, sempre i quan no passi d'algú gris. Aquest individu neutre es veurà millorat pel seu decent partenaire junt amb la següent parella: els simpàtics. Ambdós són persones decents, normals, s'habituen força bé a la situació. Bona gent, no abunden.

Tot seguit es podria col·locar el solter insuls. No pateixin, serà com un seient lliure, això és un seient més de distància amb la infàmia. I amb una mica de sort ajudarà a fer quòrum de rialles.

A punt de tancar la taula, el solter simpàtic farà la seva feina perfectament. Disposa de gran varietat de temes dels què parlar, beurà el què toqui i més, i farà del perfecte escuder de l'Ànima de la Festa. L'últim. Per anar bé, s'ha de ficar a l'altre cap de taula, on Jesucrist devia estar realment.

El solter catxondo estarà en un ambient molt semblant a la salsa en què s'ha criat, envoltat del seu públic natural. El Pepe Rubianes wannabe no tardarà a explicar les millors anècdotes, els acudits més irreverents i els comentaris gastronòmics més escatològics.

Si aquesta banda fos realment autèntica els components sols tindran un veritable objectiu: crispar al màxim al membre ultramadur i al triomfador de la vida, forçar-los en la incomoditat, i amb una mica de sort, provocar una posterior crisi de parella.

Això serà fantàstic acabi com acabi: potser es desempalleguen d'aquell/a novio/a tant imbècil (i guanyen un solter, però això no és garantia de res) o si no, deixaran d'haver de suportar una parella més al pròxim sopar de merda.

Els hi deixo un resum de l'Escala Bukkàkez MERDA-MOLA en distribució d'esdeveniments:

-SHIT-

Pretensiós + Parella

Madura + Gosset faldiller

Supersociable xafardera + Paio

Autista + Parella

Simpàtic + Mònguer

Simpàtic + Simpàtica

Solter insípid

Solter majo

Solter catxondo

El liante

-COOL-

Apunts, dubtes i consultes finals:

ESTIC ON VULL. Per sobre de tot cal recordar sempre aquesta afirmació. Als lerdos cal comentar-los-hi que ON és molt més que un lloc en l'espai.

Algú que ve sense la parella serà considerat un solter.

Un amic, per molt amic que sigui, mereix estar al lloc marcat per la seva parella. Si no està d'acord en envoltar-se de merda, que rellegeixi l'anterior apunt.

Els solters que són merda de per si, no els han de preocupar. Els encanta parlar amb parelles, per tant, envoltar-se d'elles. Probablement tirin automàticament cap la zona SHIT.

Si el solter considerat com l'Ànima de la Festa és un imbècil que va de graciós i es fa insuportable... si és un càncer d'aquests... resem per que tingui raó l'apunt anterior.

Ràbia Ràpida: pregunta'm

2010-03-04T15:14:00.004+01:00

- Hola! ... Què?... No em trobes diferent?... Segur?

Aquella gent que fa coses en la vostra presencia per que se'ls pregunti i ho puguin explicar contents.

Doncs ja poden fer missa, perquè no hi ha res més satisfucktori que ignorar els pablomotos de torn.

Com aquell cop que Pilar Rubio va caure rodona quan l'estava confessant. Què es pensa? Que m'interessa la seva puta vida? Per molta escuma per la boca i sang per les orelles que tregui no penso caure en aquest truc barat de cridar l'atenció.

- Què? Ja has vist quin iPhone m'he pillat?

Preguem per l'ànima de Pilar Rubio

2010-02-25T15:59:00.006+01:00

A l'estil JoNomésFo

Déu els pagui tota la seva participació a l'anterior entrada amb molts estigmes.

Parlant d'estigmes, sabien que Pilar Rubio es va pensar que en patia després de fer-se uns punys* en dies menstruals? I això que que ja tenia 28 anys...

Bé, ja veuen que m'he passat pel terç de dotzena d'ous totes les seves propostes. Algunes massa evidents i trillades, altres molt interessants. Però, com ja vaig comentar, m'he enamorat d'odiar a Pilar Rubio.

No puc ignorar l'oportunitat d'agredir covardament amb un teclat la Reina de les Chonis al Palau de la Telemerda. La meva fília i fòbia a aquests éssers tan sobredesenvolupats físicament com inframentals, m'és superior.

Sagristana em donà la seva benedicció: punt a favor.

L'albert, l'home excepcional amb el blog a l'alçada, no veia amb bons ulls emmaniar-se amb algú a qui no dubtaries en empenyer-li les entranyes: punt en contra. Però em va donar permís si això implicava publicar imatges d'ella. Per altra banda, vull recordar el concepte de follar amb odi, tractat en ocasions per aquestes odisfericontrades.

Deixant de banda tot això -que acabaré fent el què em faci més rissa-, m'he topat amb un document que recolza la meva tesi pilarrubiesca. Document que algú s'ha encarregat de fer-lo arribar fins al meu Pentium 2. O potser l'he escrit jo, ara no ho sé ben bé, ni importa.

Són una sèrie de comentaris, rumors o fets sobre la jove i mediocre presentadora. Els podria haver contrastat, doncs no sóc periodista, però això no és un puto informatiu. Jo me'ls crec tots i cada un. Els asseguro que són paraula de Déu.

Ho sé. Sembla enfarinada, a punt d'arrebossar.

Deixe-m'ho en bukkake de farina, va.

* Pilar Rubio no és fa dits, es fa punys.

El Mira Quien Baila de Telecinco és sols una abreviació de "Vaya, Vaya... Mira Quien Baila Ahora".

Té sort de tenir nom de verge. Si els seus pares li haguéssin posat Lorelay, hauria mort de mil possibles causes abans dels 20 anys. Sobredosi de SIDA inclòs.

El plat preferit -no làctic- de Pilar Rubio és la pasta italiana.

Pilar Rubio no ensenya els pits (sencers) perquè hi té tatuada la cara i la polla de Berlusconi, un tatuatge a cada tit. Berlusconi la coneix com "Cuccinotta #2.342".

Ja des de petita, quan Pilar Rubio va a la piscina no es tira en bomba, sinó en pompa.

Tota choni és capaç de lo pitjor i ho demostren amb escreix, però sempre tenen algun motiu ètico-moral que defensen per sentir-se persones amb certa dignitat. Pilar Rubio es nega a ensenyar els ~~pits~~ mugrons, tot i estar el país en plena depressió.

Quan li van preguntar a Pilar Rubio què n'opinava de la intel·ligència, en una paradoxa que quasi crea un salt temporal, va contestar que era agnòstica.

Pilar Rubio esmorza cada dia llets amb galeta. Sí, un sola galeta i moltes llets. La Galeta no es va inventar com a joc pels adolescents, sinó com a caprici gastronòmic de Pilar Rubio.

Les prostitutes, per Carnestoltes, es disfressen de Pilar Rubio.

Pilar Rubio berena pa'mb xocolata. Quan dic "pa" vull dir polla, i quan dic xocolata vull dir "de culo a boca". Ella no creu en els ènemes.

Els consumidors de cocaïna empedernits -com ara Belén Esteban, Xavier Sardà o Jordi Hereu- poden arribar a erosionar el tabic nassal i el paladar, creant-se'ls una única cavitat interna naringo-bucal. En un altre tipus de erosió, Pilar Rubio sols té una única cavitat vagino-anal.

Pilar Rubio no és sols una cara bonica. Tampoc és sols uns pits bonics i un cul hipnòtic, explotats fins l'avorriment. Ni és sols una trepa, ni una simple jaquetera. Ni tan sols és el perfecte complement que tants homes adinerats anhelen: tia bona tonta amb ínfules d'autosuficiència. Pilar Rubio és el somni choni espanyol.

Pilar Rubio va fer la primera comunió escotada.

Off-topic informatiu: No, el capellà que es prostituïa per internet no sóc jo. Jo estic més gras i no amago pantxa. Però crec que Sagristana el coneix de no sé què.

A les croades!

2010-02-16T17:23:00.008+01:00

Tenim les armes, ara volem algú contra qui croar!

Fa temps que hi dono voltes. A Ja Puc Dir Missa... necessitem (o al menys jo ho sento així, al més profund del meu cor) un personatge fetitxe. Algú famós i conegut a qui dirigir el gruix de l'odi i la mala hòstia.

Els grans bloggers tenen el seu. I si juguem a l'Odisfera, amb més raó.

L'albert té la seva Margarida Minguillón. En cap0, la Lucía Etxebarría (i la suplent és Isabel Coixet). En Markutis s'ho fa amb la Gemma Nierga. En Valero Sanmartí té predilecció per en Marc Vidal i alguns més, però recordo com em van encisar els seus inicis escopint a Júlia Otero. En Jair Domínguez... bé, no en té cap de preferit i els té tots.

Direu: "T'ha de sortir de dins, Pare Bukkàkez"

Jo us diré: "¡Eso dijo ella!"

Però tindreu raó. Tard o d'hora trobarem algú. Però si ens feu arribar propostes, potser el trobarem abans. Convocaré un referèndum no-vinculant amb Sagristana per escollir la despreciable mascota del blog.

Jo ho he provat. Aída Nízar, Pablo Motos, Jaime de Marichalar... però no funcionen. No ho fan perquè aquest són personatges en que les ganes de fotre'ls-hi canya són molt obvies només nombrar-los.

Els personatges adequats han de ser personatges públics, que aparentment no provoquin ràbia, als qui dirigir un odi quasi gratuït. És quasi gratuït perquè si us pareu a pensar els hi acabareu trobant quelcom en què emprenyar-vos.

Croada contra croadors

Gràcies per l'ajuda en aquests difícils moments.

I per acabar i donar un toc d'actualitat al blog mencionaré Chatroulette: Chatroulette.

Els killopasta

2010-02-10T16:45:00.003+01:00

Nesteac segur que frisaveu tant com jo per veure la nova sub-tribu social que ho està petant actualment als extrarradis. Derivats directament dels killos, canis i txonis, i estèticament influenciats per, molt probablement, la seva nèmesi pseudocultureta.

Ja Puc Dir Missa... ha pogut aconseguir imatges testimonials d'alguns d'aquest pocs -pel moment- espècimens.

Nerds de polígon, HiNteeL3kTwaLsS, cuatre-ulls del flamenquito i la makina. Prou que s'han espavilat en buscar l'aspecte dels referents més gafapastosos. Sense anar més lluny, i pel què he llegit, el primer killopasta duu el mateix model d'ulleres que en Woody Allen; el tercer, llueix el d'en J.J.Abrams; i la choni, les mateixes que la Coixet.

Si tot això no representa un genet de l'Apocalipsis, que baixi Déu a tirar la basura.

Semblar ric II: Demanem un vinet?

2010-02-08T17:34:00.004+01:00

Què passa amb els fills de puta que es creuen sommeliers?

Doncs res dolent, malauradament.

Però perquè no paguin justos per pecadors, puntualitzaré els problemes que tinc amb els farsants del vi:

Primer, parlo de la gent de meva/nostra edat, que és quan la pretensió s'accentua més. Creuen saber distingir els bons vins perquè van pagar molts bitllets per una mísera cata. Jo vaig pagar molts bitllets per poder conduir legalment i no vaig aprendre a fer trompos sense morir, fins anys més tard.

M'és igual que creguin que hi entenen, em podreix la sang que pretenguin fer-ho creure als altres per tots els mitjans, especialment fent tota la cerimònia dels sentits al mig del restaurant.

Això ho trobo una falta d'educació tremenda envers el restaurant. Demana provar l'amanida i el tronc de lluç, també, fill de puta. I ves a la cuina i mira, olora i llepa-li les mans al xef. Si no fas això, no sé perquè has d'anar potinejant un producte envasat servit amb la garantia del local.

N'estic segur que els de veritat, sols ho fan a casa seva, amb les ampolles de la seva bodega privada. Em sembla perfectament lògic.

I sempre són tios. Aquí em podeu restar punts al meu carnet de misògin.

No obstant, he advertit que aquesta conducta infame acostuma a sorgir després d'entrar en una relació estable. Què els passa a la gent casada que els dona per pseudorefinar-se patèticament?

Fa dos dies demanaven sangria, lambrusco o turbio a cada sopar, la creme de la creme de la ressaca barata. I després els era igual fotre's 5 cubates del pitjor garrafó de la ~~província~~ vegueria. I en qüestió de dies van de que no poden fer un àpat a gust si no hi ha un bon vi a taula, triat i provat per ells. I encara tenen els ous inversament proporcionals al seu intel·lecte com per dir allò de: "Oh, no hi ha res pitjor que parlar amb un cambrer que no entén de vins!" o demanar un segon vi el doble de car, que es pagarà entre tots, poc abans dels postres per poder endur-se a casa els 3/4 d'ampolla.

Són els mateixos fills de la gran yonki que van a fer uns mojitos. Totalment comprovat. Lo de fills de yonkis, vull dir.

Fins aquí aquesta nova entrega dels fills de puta que són tant pobres d'esperit que es deixen embaucar per la societat i es prenen a estripa-taula els petits plaers que dicten els diners. Petits plaers oficials, mis cojones!

Nota: VINET està al mateix nivell que SOPARET. Pensin-hi abans de dir-ho el pròxim cop.

Teorit Sant

2010-02-04T17:39:00.005+01:00

Estic treballant en dues teories que podrien revolucionar la societat, tal i com l'entenem. Podrien, però no ho faran. Això també és el què diran els responsables de LOST en uns mesos.

La primera versa sobre els símils entre els antics i hàbils egipcis i els actuals i mediocres internautes. Res de piràmides, faraons o esclaus. La clau en la que em baso és l'admiració i veneració pels gats. Hi ha d'haver una relació directa entre aquests dos col·lectius. Segur. Això estic esbrinant.

- Fitxiu! Fitxiu!

Aquí s'acaba. No sé per on seguir més. Tampoc hi he dedicat gaire. Jo és que sóc més de topar-me amb la informació i les revel·lacions, que això d'investigar i documentar-me ho trobo massa fàcil. Així qualsevol teoritza.

Jo crec fermament en aquesta tesi.

L'altra teoria, i no per això menys impactant, toca directament un Déu i el seu passat. Pot aixecar ampolles. És més, aquesta teoria hauria d'aixecar ampolles. De cervesa, whisky i aiguarràs. Brindo per ella, tot i temptar a fanàtics que desitjaran la meva mort. Preparats?

Chuck Norris fou en Teo; en Teo és Chuck Norris.

Toma TEOria! Ambdós són pèl-rojos, viuen aventures, i la gelosia d'en Teo envers el seu germà petit són clarament els detonants de l'actitud violenta i agressiva del futur heroi d'acció i Déu a temps parcial. Sabeu com és deia aquest germà petit al que odiava? Pau. En Teo odia el/la Pau. No fa falta dir res més.

Seguiré treballant-hi, però us les comento per que us aneu preparant o m'ajudeu a desenvolupar-les més sòlidament. A lo creatif com-mongs.

Missaques

2010-02-02T05:47:00.005+01:00

Hem estat absents del blog últimament. És degut a que ho estem donant tot en la nostra vida de Mestres de Cerimònies de l'Eucaristia dels diumenges nit i festius de precepte. Lamentem haver descuidat els feligresos virtuals, però estem aconseguint augmentar l'audiència catòlica personal com mai s'ha vist. Els donem el què volen. Els fem embogir. Us deixo unes imatges de testimoni, pels incrèduls que sou.

Rebem spam i tot.

Inclús alguna dedicatòria més personal.

L'altre dia, va ser tan bèstia, que vaig acabar llençant-me damunt els parroquians. Com sempre, la hòstia més grossa per mi.

La loció capilar de Chuck Norris

2010-01-20T18:01:00.004+01:00

... i també la de la meva companya de pis.

Ara diguin el què els sembli, que aquest post sols era per sortir d'aquesta migdiada bloggera en que em trobo.

Propostes de comentaris:

Per què vol una noia una loció capil·lar d'ortigues?
Pot servir a mode d'spray anti-violadors? S'ho va comprar la noia al veure'm a mi?
Creuen que hauria de provar a tirar-me'n una mica als genitals i comentar què tal? I als ulls?
Realment una noia pot arribar a consumir tots els cosmètics que compra?
Són els cosmètics femenins l'equivalent a les figuretes del Risk? "Ja ha conquerit bany i mig i ja ha entrar a la cuina pel sud-oest! Ràpid, avança les FHMs a la frontera del menjador!"

Déu vos fuck!

Bones mames (un post de pits. Many tits inside)

2010-01-09T21:50:00.009+01:00

Peazo canalillo

Vull fer campanya a favor dels pits femenins normals. Els masculins em són irrellevants.

No és una campanya en contra dels pits anormals, mutants o defectuosos. No. En tot cas seria una campanya en contra dels pits grans, però tampoc es tracta d'això.

N'estic fins la polla de sentir ejacular sota la sotana a alguns capellans obsessos amb els pits grossos. I quan dic grossos vull dir descomunals.

Ei! Que cap problema amb els gustos, eh? A mí em perden els turmells i els colzes ben depiladets. Però sempre i quan compensi amb la resta de paràmetres físics. Que jo també se valorar uns pits grans, no fotem.

Sols demano una mica de gust, home. Que t'agradin uns ~~bons~~ grans melons, val, però no a qualsevol preu, per l'amor de Déu!

Fart de que em diguin:

- Buah, Bukkàkez, has vist aquella? Està tremenda!

I jo veig una dona grassa, amb pits de grassa. Grassona? No, no: grassa. Massa grassa. Gorda. Fanegas. Fat.

No, amics. Per aquí no passo. Els pits de grassa no tenen cap mèrit. Inclús jo, si m'hi fiqués, aconseguiria tenir un pitram de 130 cm.

Prou! Una mica de criteri, fills de puta!

Una pechuga normaleta, natural, una 85-90 ben ficada, clava mil hayukens a la mandíbula d'una 120, on els mugrons i el melic fan un tres en ratlla.

I quan no són pits de gorda són de plàstic i m'he de sentir coses com:

Capellà pitrer: Quins pits!
Bukkàkez: Però si són de compra! Que tenen arestes vives entre la mamella i el tronc!
Capellà pitrer: Doncs millor! No cauran!

Toca't els ous! Jo, a les ties que se'm fiquen turmells i colzes de silicona, els calo foc. Primer, perquè són inflamables; després, perquè segur que són chonis, i com la cançó, demanen gasolina a crits; i per últim, perquè són incomparables -com els marcs- amb el què proporciona la sàvia naturalesa a.k.a. Déu.

Déu Nostru Senyor no ens ha fet per que ens reomplim de plàstics. Ens ha fet per que ens reomplim d'adamantium. O de titani, pels pobres d'esperit.

Amb aquesta entrada vull venir a dir tres coses:

Si dius que t'agraden els pits, demostra-ho valorant-los. Si no, digues que t'agraden les grasses. Per mi cap problema i per elles menys.
Noies, senyoretes, dones, monges: deixeu de preocupar-vos per la mida de les vostres diumenges. Operar-vos-les pot acabar desgraciant-vos-les. I encara quedem homes que sabem valorar un bon pit, que ens és igual que estigui per sota de la mitja.
Segur que cabrejaré algú. E intentaran excusar-se amb merdes com: "Jo no em fixo amb gordes", "ta mare sí que és gorda i no me la vull follar" o "aquell dia que em vas enxampar pelant-me-la amb escultures de Botero anava borratxo i no em vaig fixar que en realitat era un home". Atxanteu.

Deliciosos.

Relacionat amb els pits, l'altre escàndol presenciat per mi fou gràcies a un amic. Un amic amb sols un dit de front, tot sigui dit. Això és una expressió, no vull dir que tot el front sigui un dit, ni tot el dit sigui front.

Doncs al paio, li cau un dia del mateix cel una noia força jamelga (ara ja fa anys que s'ha recuit dins el seu maquillatge i roba aputerada, que ja posats a rajar, fem-ho fins l'empunyadura), comencen una preciosa relació els 4. Ell, ella i els seus dos pits equivalents al seu cap.

Ella, un any o dos més tard, em confessa que, si ja està prou acomplexada per les seves bombones de gran capacitat, només li falta que el seu marit li digui a la puta cara que ell prefereix uns pits petits. Em cago en l'ospedreta!

Després va la noia i li perdona un intent maldestre d'infidelitat i tot.

Déu dona pa al panader, i caviar als yonkis.

FFFUUUM FFFUUUM FFFUUUM

2010-01-05T19:30:00.001+01:00

Semblar ric: el X3

2010-01-04T15:57:00.010+01:00

Any nou i el rancor de sempre.

Fills de puta els que diuen allò de vida nova, com si fossin en Mario, el fontaner nintender. Si al menys haguessin mort abans...

Començaré l'any amb secció dedicada als pijos wannabes. Aquells que els importa més semblar rics que no pas ser-ho, i perden la dignitat a cada moviment bancari que fan.

No dubteu pas en que totes i cada una de les entrades es donaran a qualsevol integrant d'aquest infraestrat social.

Començo amb un de breu: comprar-se un BMW X3.

Per què la gent voldria comprar-se un cotxe compacte amb pinta de tot terreny?

Doncs perquè els mal anomenats tot-terrenys de marques premium són els cotxes dels rics, ara i des de fa uns anys.

I què passa si no ets ric però voldries que la gent ho pensés per compensar el teu minúscul membre reproductor?

Doncs que vas a demanar pressupostos i acabes comprant-te el que t'és quasi assequible.

Si el BMW X5 i demés ja són pura merda per ser anomenats 4x4, i per tant sols serveixen per intentar fer ostentació econòmica, imagineu què collons és un X5 més petit.

Quan parlo d'X3 també englobo la resta de compactes hormonats del seu segment o inferiors: X1, Audi Q5 i Q3, Nissan Qashqai i més que no em venen al cap. Tots merda. Una merda que encanta als nous rics i als pseudo-pijos.

Els de BMW sempre han sabut com treure els calers als adinerats, ara també han trobat com treure'ls als adinerats subnormals i als pretensiosos de classe mitja.

Tant de bo es fotin tots daltabaix de la muntanya, amb la tracció a les 4 rodes i el dipòsit a punt d'esclatar.

Els Fets de'n Pare Bukkàkez

2009-12-29T22:08:00.006+01:00

Què macos, els nostres escolanets, hòstia. Ara, per aquestes entranyables dates, m'han regalat un llistat de Pare Bukkàkez Facts, a l'estil dels de Chuck Norris o els de Sasha Grey.

M'ha fet tanta il·lusió, que els vull compartir amb vostès.

Els he penjat a la sagristia, entre els 10 Manaments i els 7 Pecats Capitals, que sempre els confonc.

Pare Bukkàkez vesteix unes sotanes divines. I res més.

Pare Bukkàkez converteix el vi en orina i el pa en merda. Quan es fica sofisticat, pot convertir ambdós alhora en vòmit.

Pare Bukkàkez és omnimpotent. Utilitza Viagra per a tot.

P. Bukkàkez va fer instal·lar un baquet Recaro al confessionari. Al seu compartiment, clar.

P. Bukkàkez va dir "Javier Bardem" en el sermó de la Missa del Gall de l'any passat. En la de Dilluns de Pasqua, va colar un "Guti maricón". La passada Missa del Gall, un "Cristià Ronald, de SIDA és malalt".

Quan Pare Bukkàkez reparteix les hòsties a la boca de les feligreses maques, els refrega la llengua amb el dit. Amb el dit, dit, dit.

P. Bukkàkez insulta greument a crits quan, on i a qui vol. Després ensenya un post-it on hi ha escrit que sofreix la Síndrome de Tourette amb coprolàlia. "Mira-ho a PUTAPUTAMARCVIDALAAAAGHH la wikipedia", afegeix sempre.

Ramón Sampedro va fer venir P. Bukkàkez per confessar-se. En acabar, aquest li va beneir la cara amb vinagre per veure com s'ho feia per fregar-se el ulls.
Després, va moure la palleta del seu got cap a l'altra banda. Al sortir de l'habitació, va tancar per dins.

Pare Bukkàkez va anar a visitar, amb moltes penques, un conjunt de joves musulmanes, a l'hospital, amb les cares recent cremades per àcids i combustibles varis per agressions dels seus moros. Les va beneir amb suc de llimona i sal. Després, va fotre's un xupito de tequila i les va llepar.

Un dia dels Sants Innocents, P. Bukkàkez omplí el Calze amb veritable sang. Sols un feligrès ho advertí. El Pare replicà que aquella sang duia tant alcohol com el vi convencional: abans de fer-se el tall al braç, els Mossos l'havien multat per marcar 0'76 a l'alcoholímetre.

Pare Bukkàkez va prenyar un cop una monja sense voler. Sense voler fer anar condó. L'avortament no era una opció. Va batejar el crio ell mateix. Amb un bat de beisbol.
Sagristana va cridar: Home run!
Pare Bukkàkez va prenyar, one more time, una feligresa menor d'edat. Va batejar ell mateix la criatura, però li van amagar els bats de beisbol. El bateig fou preciós, però els assistents van comprovar que un nadó no aguanta la respiració encara que la pica baptismal sigui poc profunda.
Després van comprovar còm de fàcil és esfondrar amb les pròpies mans la caixa toràcica d'un nen. No per vici, sinó per reanimació.

Pare Bukkàkez va casar a Chuck Norris y Sasha Grey. En una boda gitana. Chuck s'encarregà que Sasha passés la proba del mocador. Bukkàkez se la va tirar durant el banquet. Mentalment.

Llagrimeta nadalenca. Passin un bon cap d'any. I recordin que el dia u toca anar a missa. Missa 4 estaciones.

Coses que fan castellà

2009-12-24T18:20:00.002+01:00

Fa uns dies, un amic em va comentar que a la seva família considerava que emborratxar-se en una boda, fa castellà.

Em va fer molta gràcia el concepte, amb aquest despreci elitista.

Però he anat donant voltes al tema i sóc incapaç de trobar més exemples d'actituds que fan castellà. Com a molt, diria el cridar "visca els nuvis" i el ficar-los en situacions compromeses, seguint en el context de les bodes. Però no faria pas All-in, perquè cada vegada em repugnen més les bodes en general i no puc ser objectiu.

Per això estan vostès, estimats feligresos. Per que facin un donatiu a l'església per Nadal i es sentin amb més harmonia nadalenca. Aportin els seus coneixements sobre el què fa castellà i, inclús, el què fa català.

El Ninjesús -aquell nadó embolcallat de tela negra fins dalt, que rossega un shuriken- us ho agrairà més que no pas un pot ple de mirra.

Ràbia Ràpida: el tiquet del metro

2009-12-22T23:53:00.005+01:00

Ira eterna als inútils que es paren davant d'algun dels pocs torns d'entrada al metro, per treure el bitllet del fons del bolso de la puta Mary Poppins.

Deixeu passar, desgraciats. Que sabeu perfectament que teniu el bitllet a les antípodes de la mà, i tot i així us pareu a treure'l taponant el TMB.

Més espentes letals i menys "perdoni". Amb el "perdoni" encara tenen ous a emprenyar-se. I això s'ho permeten perquè no hi ha un cartellet que ho adverteixi, com el de les escales mecàniques. Mira si és imbècil, la gent.

Quan penso en aquests casos sempre ho faig amb mini-senyores, generalment sudaques.

He observat que les senyores sudaques al metro em fan ràbia. Sempre van amb presses i fent driblings a la gent per sota el camp de visió, amb les seves passetes ràpides. Amb raó ho peten al fúmbol...

Em recorden algun tipus d'animal que no arribo a ubicar. Potser em confonc amb els nans. O més aviat, els hobbits. Odio els hobbits. Sempre tant contents i entremaliats, amb les seves bacanals a la intempèrie, com si estessin a Astèrix. Content em tenen.

Curiositats i secrets eucarístics (V)

2009-12-18T00:41:00.004+01:00

Mans netes per repartir hòsties

Us heu fixat que en un momento dado, abans de repartir hòsties, l'escolanet del dia neteja amb una mica d'aigua les mans del capellà que oficia la missa?

Doncs va haver una temporada de tal plenitud econòmica, que inclús s'havien instal·lat piques integrades a l'altar. Un pica completa a cada altar. Amb el seu ejaculador de sabó beneït, la seva tovalloleta, i els més fins, amb secador de mans i tot.

Un cop inclús vaig arribar a oficiar-ne una, en una catedral on hi havia bidet (diminutiu de bidó, per cert). Jo no, però se'm va comentar que un cardenal tenia la costum de netejar-s'hi tots els baixos abans de distribuir el cos de Crist a les respectives llengües dels fidels. Al que li tocava el pèl rissat, fosc i gruixut, guanyava una confessió gratuïta sense penitència.

Ja veuen: com vaig escàs d'odi (que no sigui redundant) i per tant d'inspiració, tiro de secció.

Què?! ¿Te ríes? ¡¿Te ríes?! ¡¿ Quieres sentirla en el pecho?!

Internautes reivindicatius

2009-12-15T15:36:00.002+01:00

Sense perdó

2009-12-12T19:09:00.003+01:00

Perdó per la foto

Avui em follaré pel cul un bon gruix de les ensenyances de l'idolatrat Jesús Crist de Natzaret.

El perdó és merda injusta.

Demanar perdó és extremadament egoista.

És anar a la víctima i demanar-li permís, amb ullets de Sad Sam, per no haver de sentir remordiments de res.

El perdó és darrera el què s'emparen els fills de puta, els desvergonyits i els incompetents.

És aconseguir ignorar el just càstig, amb sols unes paraules màgiques.

És voler eludir el sistema psíquic de justícia gràcies a l'abús de la correcció política imperant. Poca gent té collons a negar el perdó.

Com diu sempre un amic: s'accepta com a normal i es tolera.

Doncs a veure si va sent hora de que retornem la tolerància al lloc que es mereix.

A més, que et demanin perdó, desperta un odi intern que freqüentment esdevé una agressivitat que cal controlar. Perquè prou putejat estàs, com per veure't obligat a lliurar al fill de puta de la seva llorda consciència.

Recordo un d'aquells amics vingut a menys, que fa uns pocs anys li donava per demanar perdó per qualsevol xorrada. Va començar com una conya, però en ell va passar a una costum i a una quasi obsessió. Et demanava perdó repetint-ho com un crio, fins que li acceptessis. I tu ho havies de suportar, mentre li hauries arrencat la mandíbula per clavar-li les seves pròpies dents als testicles.

- Perdó... Em perdones?... Em perdones?...

Eh? Em perdones?... Eh?

Però, l'altra part què?

Objectivament, oferir perdó és de gilipolles.

És ésser perjudicat a canvi de res, gratuïtament.

És perdre el dret a enfadar-se i muntar en còlera per deixar escapar per alguna banda la impotència.

És ressetejar la situació, però quedant-se amb el software ple de virus en estat latent.

Per que la vida sigui més justa no hauria d'existir el perdó. Cadascú hauria de viure amb els seus remordiments, com Post-it's mentals recordant els errors. Així evitaríem tornar a cometre'ls. No val a donar segones oportunitats als que abusen d'elles gràcies al jòquer del perdó que es té sempre a la màniga.

A mi, que ningú em demani perdó. Em poden dir que "ho senten", que "els sap greu", que "ha sigut sense voler" (més faltaria!) o demés expressions que no arreglen res. Però que no em demanin perdó si no volen invocar al diable que duc dins.

Per part meva em comprometo a començar a negar peticions de perdó. Que ja està bé de tan cedir davant el què s'espera d'un mateix. Que la correcció està permetent que els cabrons se'ns pixin a la boca.

Gues Jer Muf vol. 2

2009-12-09T03:56:00.005+01:00

Aquí el volum 1.

Us ho tornaré a preguntar un cop més. Coneixeu Guess Her Muff, oi?

#006:

See The Answer [Here]

Girls #007:

See The Answer [Here]

BricoGuy #008:

See The Answer [Here]

Girl #009:

See The Answer [Here]

Surrealist Guy #010:

See The Answer [Here]

Bonus Pic [1]

South Park Guy #011:

See The Answer [Here]

Prometo un Guess P. Bukkàkez Muff, en la propera entrega.

Ja puc esperar assegut...

2009-12-05T14:23:00.007+01:00

Ja vaig dir un cop que que em facin perdre el temps fa aparèixer el meu Mr. Hide a.k.a. Pare Bukkàkez de carn i os. Perquè el què jo vull és perdre'l al meu gust.

Doncs avui concretaré en les esperes.

Em bull la sang esperant, sobretot en llocs que no són el meu hàbitat i per tant són un lloc hostil.

Matiso: si quedo amb algú i he d'esperar 5 minuts o 10 minuts a que arribi, no passa res. És normal i comprensible. Si té excusa raonable, no passa res. I si avisa del retard, encara millor. Que així és com s'ha de fer.

Però si quedo amb algú en que li faré una perduda quan estigui arribant a casa seva, li faig amb 5 minuts d'antelació, i quan arribo encara tarda 5 minuts en baixar d'un puto 2on pis, doncs sí, m'emprenya.

Això és una falta de putíssim respecte. De les que és toleren, es callen i es fa com si no passes res perquè és fastigosament comú... Per tant, el disminuït temporal ho passa per alt i ho repeteix el pròxim cop.

Són aquella gent que, per culpa seva, les hores de trobada s'han d'avançar 20 minuts per compensar la seva impresentabilitat. Aquests desgraciats fan que els puntuals, hàgim acabat marcant-nos l'hora d'arribada 10 o 20 minuts tard de l'hora adequada. Perquè no ens dona la puta gana de ser els pallassos que arribin i s'esperin sols. I ells encara tindran els ous de recriminar-te que et queixis d'ells quan fan tard. I tot plegat es converteix en un peix que és menja la cuca.

El retard és pels retrassats

Però com parlo de coneguts, parlo també de professionals.

Mireu, escòria èticoprofessional: no vull que m'aprimeu el temps previst per que em sembleu més ràpids, sinó que vull saber el temps real (que segur que el sabeu) per així optimitzar el meu.

Perdre tardes senceres tancat a casa esperant un paquet que al final no arribarà, o esperar més d'una hora a la sala del dentista per assegurar-se que el puto terrorista dental farà el màxim de clients, és a dir, el màxim de diners possibles, són dos exemples que he viscut en carn pròpia masses vegades, sense cap tipus de represàlia cap aquests lladres de vida.

Quan estigui a l'ombra del poder, us juro que dictaré una llei que obligui a una compensació econòmica en relació a l'espera. Podeu dir-n'hi multa perfectament.

1 minut d'espera = 1 euro de compensació. Mínim.

Perquè quan estem cobrant, és l'únic moment que no ens importa esperar. Tots celebrem del temps perdut a la feina quan és culpa d'un altre.

Això, tant en professions com en individus. Tocant la butxaca sí que s'aprendria el valor del temps i no pas a través dels pares, mestres i refranys populars, via oral i moral.

Si els valors morals universals estiguessin condicionats per la pasta, un altre gall cantaria i uns altres impresentables tardarien. Concretament els rics, que perdrien amics a grapats i se'ls haurien de comprar. I els pobres treballarien d'amics dels rics. Una solució a part de la crisis. Pam! Ja he fet més que en ZP. Voteu-me.

Family is for revenge

2009-12-02T18:26:00.005+01:00

Allò de bramar "tengo mujer y 4 hijos" quan algú està a punt de ser anihilat, és per acollonir a l'immediat assassí, oi?

A veure si m'explico, joder.

No dic per acollonir-lo a base de pena, humanitat, clemència i demés temes de 1er de moralina, no. Em refereixo a acollonir-lo emparant-se en la venjança. La fresca venjança. O freda. El què sigui.

Com més familiars propers tens, més possibilitats hi ha que algú hi fiqui collons i decideixi venjar la teva mort amb terribles accions envers el culpable.

És el "que crido al meu germà gran!" al veure aproximar-se la barca de Caront.

- "Oju què fas, que tinc dona i 4 fills! Que... bé, la dona no crec, perquè sempre ha sigut molt figaflor... igual que la nena... però els 3 nens són uns petits fills de puta! Que ja els donava jo una de calç i una d'arena, perquè s'endurissin. M'estimen i són agressius a parts iguals, així que és fàcil que algún d'ells et busqui i t'obri el clatell. El petit, potser, que és més així i va a taekwondo tres tardes a la setmana."

És per això que ho diuen, no?

Epidèmia de fotògrafs amateurs

2009-12-01T16:02:00.002+01:00

Sóc jo que em moc per ambients inusuals o avui en dia la meitat de la gent és fotògrafa?

Des de fa uns mesos proliferen, al menys públicament, la gent que "fa fotos", que es compren una càmera descomunal, fan fotos desenfocades i amb angles impossibles i les pengen per la ret, a la vista de tanta gent com puguin.

Crec saber el perquè d'aquest hobbie-boom.

Les càmeres digitals s'han popularitzat, és a dir, abaratit. Molt. Ahir en vaig veure una Deliplus, al costat de les piles AAA i de la señorita Vanesa.

I clar, la gent se'n compra una. Hasta per tenir-la.

Els fa gràcia. Fan fotos de tot el què els sembla. Comencen a potinejar la càmera i el Photoshop. És flipen.

Un dia, amb la paga de Nadal, decideixen comprar-se'n una de grossa. Que segur que és una puta merda mediocre, però "és millor que una digital de butxaca" i "lo important és l'objectiu". L'objectiu, el canó de la càmera, no pas la intenció, vull dir.

I ja està, ja tenim un altre fotògraf wannabe.

Voleu que us sigui sincer?

Mireu, a mi em dieu un dia:

- Vols que t'ensenyi les fotos que vaig estar fent de nit a la ciutat? O vols veure la fotocòpia del meu cul? És en color!

La resposta us la podeu imaginar. El vostre cul no recordo haver-lo vist, i menys aixafat contra un vidre. En canvi, les fotos segur que seran més del mateix del que porta moltíssims anys corrent per tota pantalla.

Prou de tanta posta de sol.

Prou de llumetes mogudes.

Prou d'imatges desenfocades.

Prou de merdes en moviment.

Prou de parets plenes de pintades.

Prou de blanc i negre, sèpia i putos filtres digitals.

Prou de pretendre mostrar una impersonal creativitat.

Estem en una època en què cada minut és un bukkake d'imatges. Aporteu quelcom interessant. Si no, mireu-vos-les vosaltres, que per això les heu parit.

A més, la fotografia és un art basat en aparells caríssims, teoria i pràctica. Això no té cap tipus de valor artístic. Quan feu fotos de melics, per exemple i en cas que ningú ho hagi fet abans, potser podreu dir que és art, perquè podreu argumentar que sou els pioners i us inventareu alguna al·legoria. I jo callaré i assentiré.

Ei, que em sembla fantàstic que us agradi la fotografia i ho gaudiu i practiqueu tant com vulgueu. Intenteu assolir un digne "homenatge" als vostres ídols de la reflex. Però sols interessa veure el què "plasmeu" a gent com vosaltres, que segurament pensarà per dins que ells ho fan millor. I els vostres coneguts aliens a aquest camp, us diran que estan molt bé perquè no hi entenen i els és indiferent, a part iguals. No us prengueu massa en serio la seva opinió.

Quan sigueu originals, us mamaré les gònades i us demanaré que em fotografieu tal i com vaig nèixer, o inclús nu. Mentrestant, no us feu pesats i reflexioneu. Deixeu de menjar-vos les polles entre vosaltres i sigueu una mica sincers.

Però, ei, fotògrafs, no us indigneu per això. Penseu que us ho diu un paio que les seves imatges preferides són les que no ensenyaríeu mai als vostres fills.

A més, no us ho prengueu com un atac personal (tot i ser-ho). Gran part de la ràbia que estilo en aquest tema ve donat per que fa temps em vaig topar amb un complet inútil, que es dedicava a això. Vaig adonar-me que si ell ho feia és que tenia menys mèrit que gratar-me l'escrot amb pijama.

Per això, des que aleshores veig tant fotògraf amateur per cada racó d'Internet, una escalfor em puja del més profund de l'estómac fins al cervell mentre caic bruscament agenollat i clamo al cel:

- Per què?! Per què tanta pretensió?!

Paquitu Franco va al The Phone House

2009-11-30T02:44:00.002+01:00

La marihuana i jo: El multi-post (1/12)

2009-11-26T04:59:00.004+01:00

Alerta, aquest és un multi-post. Una entrada eterna que, per afavorir la vostra preuada lectura, he dividit en 12 breus posts-capítols entre-linkats.

Si creieu que això és una mariconada 2.0, podeu llegir tota l'entrada sencera AQUÍ. Equival a tres pàgines i mitja d'Arial 12.

Si us va bé anar fent saltets, seguiu llegint.

INTRODUCCIÓ A LA MEVA MEDIOCRE DROGODEPENDÈNCIA:

He estat una bona temporada fumant marihuana habitualment.

Concretaré amb excessiva sinceritat: durant un any o any i mig, una mitja d'un porro per dia, 5 o 6 dies a la setmana. A mitja càrrega o menys. Sempre per la nit, poques hores abans d'anar a dormir. Veient la tele, davant l'ordenador o, de tant en tant compartint-lo amb altres amics.

Fumava a aquestes hores perquè em relaxava d'una manera fantàstica, desconnectava en certa manera, i em feia ficar-me al llit i adormir-me com un putíssim angelet.

No m'ha agradat mai fumar quan he d'estar en la meva plena condició mental. Perquè el meu jo fumat és menys hàbil.

Mai he fumat tabac sol. Mai m'ha agradat el tabac. Detesto el fum, inclús del meu propi porro.

Ara he deixat de fumar temporalment, aprofitant que se'm va acabar. Perquè si sé que en tinc, fumo. Si no en tinc, ni m'ho plantejo.

Capítol 2: L'estat provocat

La marihuana i jo (2/12)

2009-11-26T04:58:00.001+01:00

L'ESTAT PROVOCAT:

L'herba, freqüentment, m'aliena de mi mateix. Em dona un cert punt de vista objectiu. En ocasions, m'ha permès veure'm amb distància i adonar-me d'aspectes patètics de la meva vida, que en estat normal no veig o no vull veure.

De fet, anar fumat és un estat força similar a estar mort de son. Tant a nivell de relaxació com de concentració. Quan, fumat, dic que em sento alienat, és la mateixa alienació que he sentit quan he estat sense dormir moltes més hores del normal.

Lo dolent del profund estat de relaxació que em provoca la marihuana, és que em fa canviar la relació amb els capellans amb qui comparteixo pis. Ells són pràcticament els únics que alternen amb mi col·locat. Aquest canvi és únicament per part meva, clar. A nivell de conversació, al diluir la concentració, fa que sigui més difícil mantindre la coherència en el diàleg.

A banda, és clar, de les poques ganes d'enraonar que tinc aleshores. Igual que quan em llevo.

Respecte el caràcter, crec i n'estic segur que no m'ha canviat. Excepte els moment de fumar, que en tot cas canvia a un estat de placidesa i atontament general.

Capítol 3: Yonkis, però col·legues a mort

La marihuana i jo (3/12)

2009-11-26T04:55:00.001+01:00

YONKIS, PERÒ COL·LEGUES A MORT:

Compartir un porro, és a dir, poc a poc esdevindre fumat amb algú altre, ajuda a conèixer aspectes diferents d'aquest. La gent, fumada, és diferent. S'expressa diferent i reacciona diferent. Pot arribar a nivells personals, íntims inclús. La complicitat entre dos fumats em fascina i és brutal. I menys tòpica que la d'entre dos borratxos.

Capítol 4: Addicció als hàbits

La marihuana i jo (4/12)

2009-11-26T04:54:00.000+01:00

ADICCIÓ ALS ~~HOBBITS~~ HÀBITS:

L'aspecte que més addicció em provoca dels porros, crec que és sens dubte l'hàbit de la manualitat.

Estar davant la tele, "a l'hora del porro", amb la cervesa davant, m'aboca a les ganes de liar-me'n un. Potser no tinc ganes de fumar perquè acabo de fotre'm fins les celles d'espaguetis a la cabronada per sopar i estic rebotit. Però tinc ganes de liar-me un porro.

Mec! Això és fumar per rutina. I més a mi, que la classe de Plàstica se'm donava fetén.

Sempre he dit que fumo per situació, més que per addicció. Si a la nit, a l'hora del canut, estic a un lloc on no fumo habitualment, ni se'm passa pel cap. Si no, els agradables hàbits rutinaris acostumen a superar-me.

Capítol 5: Messimessimessimés

La marihuana i jo (5/12)

2009-11-26T04:52:00.001+01:00

MESSIMESSIMESSIMÉS:

Una altra és l'habituació. T'hi acostumes i vas augmentant la quantitat per sentir el mateix. Igual que les dilatacions anals.

Primer, amb mig porro ja em quedava K.O.

Després, dos porros per nit a compartir amb un altre col·lega (això és un porro per cap, YeSSy).

D'aquí al porro sencer, i als dos de tant en tant.

Veient el tema, acostumava i intentava liar-me'n dos de curts i prims, menys carregats. La meitat d'herba que hi ficaria en un de normal. Així allargava el temps, tant del globus sense arribar a la saturació, com de les estones de fumar. I així em saciava d'entretingudes manualitats. Perquè si tinc un porro per acabar, tot i estar prou col·locat, no tardo massa en tornar-me'l a encendre.

Capítol 6: Els elefants tenen bona memòria perquè no es fumen l'herba (o era els dofins?)

La marihuana i jo (6/12)

2009-11-26T04:50:00.001+01:00

ELS ELEFANTS TENEN BONA MEMÒRIA PERQUÈ NO ES FUMEN L'HERBA (o era els dofins?):

Sí, sens dubte he notat com la meva memòria s'ha vist perjudicada.

Ara bé, n'estic segur que les llacunes de memòria sempre pertanyen a moments en què estava col·locat. Igual que passa quan beus força alcohol. Pel què recordo.

Empat: Alcohol 0 - 0 Marihuana

Capítol 7: MegaBytes esborrats? O omplerts de dades diverses i innecessàries?

La marihuana i jo (7/12)

2009-11-26T04:49:00.000+01:00

MEGABYTES ESBORRATS? O OMPLERTS DE DADES DIVERSES I INNECESSÀRIES?

Jo diria que més que pèrdues de memòria, les llacunes es deuen a la falta de concentració. Un dels efectes que a mi em produeix l'herba (i no sé fins a quin punt depèn de la varietat) és a nivell de concentració. No és que em desconcentrés de tot, sinó que, involuntàriament, em concentrava en aspectes dels que no parava atenció en estat normal. D'aquí la certa desconnexió que deia a l'inici. Perquè si anant fumat m'obligo a concentrar-me en recordar certa cosa, l'endemà la recordo sense gaire esforç.

Per exemple, mirant tot un seguit d'anuncis, tot yonki, em vaig arribar a fixar que en una certa hora, tots els spots publicitats eren de productes farmacèutics i d'higiene, tan personal com domèstica.

L'endemà: de què anaven els anuncis? Ni puta idea. Què anunciaven? El què els acabo de dir.

Quants de vostès, quan miren tota una tanda de publicitat, es paren a pensar i a relacionar els tipus de productes que la formen, per comptes de mirar les històries en sí i decidir si els agrada l'anunci o no? Perquè a mi no em passa.

Capítol 8: Quedar-se Luisma

La marihuana i jo (8/12)

2009-11-26T04:47:00.001+01:00

QUEDAR-SE LUISMA:

Una cosa que sempre m'ha preocupat era anar perdent facultats mentals. Això, ara per arano ho he notat pas. Serè, segueixo tan lúcid com sempre, sigui molt o poc.

Suposo que tot és fotre-s'hi fort, amb excessos de professional, que segur que t'acabes cremant el vercell.

Per això he parat, per contrastar el meu estat actual. Segueixo igual d'estúpid.

Capítol 9: Morts i resurreccions

La marihuana i jo (9/12)

2009-11-26T04:45:00.001+01:00

MORTS I RESURRECCIONS:

He tingut varis bad trips per simples porros. Incís: titllar de mal viatge un porro que t'ha entrat malament és de desgraciat, ho sé i em consta.

He mort per porros massa carregats, per la panxa buida, per massa alcohol al cos, o per simple saturació.

Marejos, formiguejos i engarrotades vàries pel cos, vista "desenfoque gaussiano", i/o trallada final. Tots o algun d'aquests símptomes se m'han donat. Et fots al llit i l'endemà estàs com si res.

L'alcohol és molt més puta, en aquest aspecte. La marihuana (i suposo que el haixix també) té l'avantatge que no provoca gens de ressaca. Alcohol 0 - 1 Marihuana.

Del primer que vaig aprendre va ser, al sortir de festa, no barrejar porros i alcohol. L'herba em relaxa. I això, per anar de festa és contraproduent. El haixix em fot nerviós i de seguida vaig veure que no era per mi. I la barreja amb alcohol, realment, multiplica l'efecte i no et deixa gaudir ni de la taja ni del globus. És anar a buscar la mort de la nit a la tassa d'un vàter, i això és d'estúpids.

Així que, o em tajo com Déu mana, o em quedo fumat a un sofà.

Capítol 10: "Ui, jo quan fumo sóc molt creatiu"

La marihuana i jo (10/12)

2009-11-26T04:43:00.003+01:00

"UI, JO QUAN FUMO SÓC MOLT CREATIU":

Ui sí, pots comptar...

Cap de les entrades publicades aquí les he escrit col·locat, per exemple.

És més, no puc escriure fumat perquè acostumo a pensar que no em concentro prou per observar si escric coses amb sentit o què.

No obstant, sí que la idea base de més d'una entrada ha sorgit emporrat. Però qui digui que això és ser creatiu, és un drogoaddicte justificant-se.

A mi, anar fumat, em fa venir idees que serè mai m'haurien passat pel cap i que després trobo igual d'interessants. Idees no convencionals. Com les de HurdyGurdy en Re menor o les de l'ídol Miquel Noguera. Llegint col·locat els blogs d'aquest estil gaudeixo més que un Gòlum gitano al magatzem de Tous.

També em fa gojar de la música d'una manera més apassionada que de costum. Fumat, he descobert cançons que serè no hauria apreciat.

Això sona a porreta pedant de merda, però no ho obviaré.

Capítol 11: A Viven van fumar porros

La marihuana i jo (11/12)

2009-11-26T04:41:00.001+01:00

A VIVEN VAN FUMAR PORROS:

La inevitable gana porrera. Fantàstica quan tens el menjar que et ve de gust. Però cal tenir un límit.

Una tortura si no tens res de menjar. Per mi que els yonkis de professió, els que treballen a Callejeros, van començar passant-se a la cocaïna i l'heroïna per desfer-se de la sensació de gana.

Capítol 12: El son verd

La marihuana i jo (12/12)

2009-11-26T04:38:00.003+01:00

EL SON VERD:

Si hi ha quelcom que trobo a faltar realment, és el profund relax i el quedar-me adormit quasi a l'instant de ficar-me al llit.

Sí, la marihuana enganxa i és perjudicial. Però és que la puta valeriana fot tanta pudor pel poc que relaxa...

A més, de tota aquesta temporada d'anar a dormir emmariat, els somnis agradables i eròtics, eren molt freqüents. Des que no ho faig, que han tornat els somnis estranys, absurds i freqüentment incòmodes. Merda!

FI DEL MULTI-POST DE MERDA

Va, una imatge de premi:

La marihuana i jo: Bukkàkez d'herba

2009-11-26T04:13:00.002+01:00

Alerta, aquest post, és més de Pare que no de Bukkàkez. Si vostès veuen que ja no els interessa el tema, pallin-se o passin a un altre blog, que avui és molt llarg. Si no, corren el perill d'acabar i deixar un comentari fent el troll. Jo ja he ficat de la meva part, que ho he dividit en capítols i, inclús, hi ha mitja part i tot.

Prenguin-s'ho amb calma.

INTRODUCCIÓ A LA MEVA MEDIOCRE DROGODEPENDÈNCIA:

He estat una bona temporada fumant marihuana habitualment.

Fumava a aquestes hores perquè em relaxava d'una manera fantàstica, desconnectava en certa manera, i em feia ficar-me al llit i adormir-me com un putíssim angelet.

No m'ha agradat mai fumar quan he d'estar en la meva plena condició mental. Perquè el meu jo fumat és menys hàbil.

Mai he fumat tabac sol. Mai m'ha agradat el tabac. Detesto el fum, inclús del meu propi porro.

Ara he deixat de fumar temporalment, aprofitant que se'm va acabar. Perquè si sé que en tinc, fumo. Si no en tinc, ni m'ho plantejo.

L'ESTAT PROVOCAT:

A banda, és clar, de les poques ganes d'enraonar que tinc aleshores. Igual que quan em llevo.

Respecte el caràcter, crec i n'estic segur que no m'ha canviat. Excepte els moment de fumar, que en tot cas canvia a un estat de placidesa i atontament general.

YONKIS, PERÒ COL·LEGUES A MORT:

ADICCIÓ ALS ~~HOBBITS~~ HÀBITS:

L'aspecte que més addicció em provoca dels porros, crec que és sens dubte l'hàbit de la manualitat.

Mec! Això és fumar per rutina. I més a mi, que la classe de Plàstica se'm donava fetén.

MESSIMESSIMESSIMÉS:

Una altra és l'habituació. T'hi acostumes i vas augmentant la quantitat per sentir el mateix. Igual que les dilatacions anals.

Primer, amb mig porro ja em quedava K.O. Després, dos porros per nit a compartir amb un altre col·lega (això és un porro per cap, YeSSy). D'aquí al porro sencer, i als dos de tant en tant.

MITJA PART.

Podeu deixar-ho aquí per seguir un altre dia.

O aneu a fer pipí i a buscar unes Ruffles "Monja-Monja". O lieu-vos un petard.

Ara és un bon moment. Més tard no, que Internet no espera.

ELS ELEFANTS TENEN BONA MEMÒRIA PERQUÈ NO ES FUMEN L'HERBA (o era els dofins?):

Sí, sens dubte he notat com la meva memòria s'ha vist perjudicada.

Ara bé, n'estic segur que les llacunes de memòria sempre pertanyen a moments en què estava col·locat. Igual que passa quan beus força alcohol. Pel què recordo. Empat: Alcohol 0 - 0 Marihuana

MEGABYTES ESBORRATS? O OMPLERTS DE DADES DIVERSES I INNECESSÀRIES?

L'endemà: de què anaven els anuncis? Ni puta idea. Què anunciaven? El què els acabo de dir.

QUEDAR-SE LUISMA:

Una cosa que sempre m'ha preocupat era anar perdent facultats mentals. Això, ara per ara no ho he notat pas. Serè, segueixo tan lúcid com sempre, sigui molt o poc.

Suposo que tot és fotre-s'hi fort, amb excessos de professional, que segur que t'acabes cremant el vercell.

Per això he parat, per contrastar el meu estat actual. Segueixo igual d'estúpid.

MORTS I RESURRECCIONS:

He tingut varis bad trips per simples porros. Incís: titllar de mal viatge un porro que t'ha entrat malament és de desgraciat, ho sé i em consta.

He mort per porros massa carregats, per la panxa buida, per massa alcohol al cos, o per simple saturació.

L'alcohol és molt més puta, en aquest aspecte. La marihuana (i suposo que el haixix també) té l'avantatge que no provoca gens de ressaca. Alcohol 0 - 1 Marihuana.

Així que, o em tajo com Déu mana, o em quedo fumat a un sofà.

"UI, JO QUAN FUMO SÓC MOLT CREATIU":

Ui sí, pots comptar...

Cap de les entrades publicades aquí les he escrit col·locat, per exemple.

És més, no puc escriure fumat perquè acostumo a pensar que no em concentro prou per observar si escric coses amb sentit o què.

No obstant, sí que la idea base de més d'una entrada ha sorgit emporrat. Però qui digui que això és ser creatiu, és un drogoaddicte justificant-se.

També em fa gojar de la música d'una manera més apassionada que de costum. Fumat, he descobert cançons que serè no hauria apreciat.

Això sona a porreta pedant de merda, però no ho obviaré.

A VIVEN VAN FUMAR PORROS:

La inevitable gana porrera. Fantàstica quan tens el menjar que et ve de gust. Però cal tenir un límit.

EL SON VERD:

Si hi ha quelcom que trobo a faltar realment, és el profund relax i el quedar-me adormit quasi a l'instant de ficar-me al llit.

Sí, la marihuana enganxa i és perjudicial. Però és que la puta valeriana fot tanta pudor pel poc que relaxa...

Tercer Congrés Catalanista

2009-11-24T17:32:00.005+01:00

Ahir al vespre vaig assistir a l'acte de colenda del Tercer Congrés Catalanista que va tenir lloc al Parlament de Catalunya.

La cita era a les 7 de la tarda, però a les 6 ja hi havia la majoria de convidats, puntualitat extrema a la qual no estic en absolut acostumada i que em va sobtar. El que no em va sobtar gens era ser la més jove de tota la sala i que la mitjana d'edat, pel cap baix, fossin 60 anys. Malgrat tot, no paraven d'omplir-se la boca tots els que van parlar de la importància de les noves generacions, del jovent, que si la gent jove no és el futur sinó el present... bla, bla, bla.

Com els dic el públic assistent de jove en tenia com a molt l'esperit, però ja que s'ha de potenciar tant la gent jove perquè donin empenta al catalanisme, anem a veure quin va ser l'escollit per donar a conèixer les conclusions de cada àmbit:

Sr. Josep Espar, secretari general del Tercer Congrés Català. (82 anys)
Sr. Jaume Sobrequés, vicepresident de l'Àmbit de Cultura i Llengua. (66 anys)
Sr. Jordi Sales, vicepresident de l'Àmbit de Societat i Valors. (66 anys)
Sr. Jordi Cuixart, vicepresident de l'Àmbit d'Economia i Innovació. (no he trobat l'edat, però uns 40 aprox.)
Sra. Patríca Gabancho, vicepresidenta de l'Àmbit de Política.(57 anys)
Sra. Assumpta Fargas, presidenta del Tercer Congrés Catalanista.(57 anys)
M.H. Sr. Ernest Benach, president del Congrés de Catalunya. (50 anys)

Com poden comprovar, ~~uns putos vells~~ jovenalla...

Una altra cosa que em va cridar l'atenció és que, d'entrada, tots els assistents ja tenien la lliçó més que apresa i, per tant, tampoc calia convèncer ningú de res. De totes maneres, una vegada i una altra es repetia que s'havia de contagiar el catalanisme tant als autòctons com als nouvinguts. Però el cert és, que fins i tot, tot el públic que en teoria estava interessat amb el tema a vegades s'adormia literalment davant dels discursets que ens van oferir alguns dels personatges esmentats anteriorment. Per posar alguns exemples: El Sr. Josep Espar potser és un intel·lectual, però l'home ja és moooooolt gran i a vegades semblava que se li acabés l'oxigen, cosa que molt atractiva no és; i el Sr. Jodri Sales deuria tenir el personal ben avorrit si feia les classes amb les poques dots comunicatives que va mostra tenir. Avorridíssim.

Com volen atraure algú amb tota aquesta colla de carcamals al capdavant? Que hòstia, a part, viuen a una altra òrbita. No s'adonen que després, quan surts d'aquest món de catalanisme ferm però extremadament envellit, entres a qualsevol bar i no saben què cony és un tallat o, vas a una escola del barri de Sants, i el 90% dels alumnes són immigrants que no senten parlar català més que en les aules d'acollida. Però què els expliques a tota aquella gent? Ells quan surten d'allà, el xofer els porta a casa amb l'audi de torn, i el tallat ja els hi porta l'assistenta (la qual segurament és immigrant) mentre esperen que tornin els seus fills del St Paul's School .

D'acord, que val més això que res? Segur. Que les conclusions a les que van arribar sobre paper fan bona pinta i tot? És clar que sí. Però, si no són ni capaços de seduir a un públic que a tot els dirà amén, imaginin-se què podran arribar a aconseguir amb la resta de ciutadans a la majoria dels quals el catalanisme els suda soveranament la polla.

L'alè de capellà

2009-11-23T16:22:00.004+01:00

Exemple 1 d'imatge que fa olor a alè de capellà

Últimament m'he trobat amb gent, tot tios, amb alè de capellà.

L'alè de capellà és aquell alè de fer la digestió, més un toc de vi. Vi negre. Com el de missa, és clar, d'aquí el nom.

Em crida l'atenció perquè no estic parlant de taxistes carajilleros de 50 anys, sinó de tios de 25-35 anys. Amb estudis, cosmopolites i tota la merda.

Què passa?!

Que anar pudent a la boca de Rouco Varela és trendy ara o què?!

Exemple 2 d'imatge que fa olor a alè de capellà

Jo, per evitar aquestes situacions ja vaig dir que empro els fantàstics Listerine Vices.

Ràbia Ràpida: Aturats

2009-11-21T00:51:00.003+01:00

Mereix un tret

per parar-se a la porta

La gent que es para a les portes. És més, la gent que es para al mig de llocs transitats.

Exemple de primera mà: els desgraciats que només sortir d'Estació de Sants, s'aturen a un metre endavant de les portes automàtiques per encendre's el cigarro. Massa pocs càncers de pulmó i massa pocs colzes clavats al coll, hòstia.

M'encanta aquest crítica perquè és heretada directament del meu pare. Recordo com s'emprenyava amb la grassa sogra quan es recolzava als marcs de les portes de casa a fer petar la xerrada.

Tal pal, tal estella.

Hitler es parava a les portes

Ràbia Gràfica: FFFFFFUUUUUU

2009-11-18T22:31:00.003+01:00

Fa no massa que vaig descobrir aquest fenomen d'internec que em va encisar.

I degut a la naturalesa d'aquest blog, no me n'he pogut estar:

Pedagogia, didàctica i altres mariconades de l'educació del s.XXI

2009-11-17T13:10:00.009+01:00

Feia dies que volia escriure sobre el curs de catequistes que estic fent, però tots els possibles posts es podrien resumir en una frase "és una puta merda". La qüestió és que necessito el títol si vull fer oposicions a la parròquia, o sigui que a fotre's uns mesos. Només espero la festa de fí de curs per ofegar les penes (companys de classe, monjes i capellans) i regar-ho tot amb litres d'alcohol (i com aquell qui no vol la cosa, però que ho desitja de tot cor, llançar-hi un llumí encès).

Com en la majoria de cursos, el que t'ensenyen no serveix per res. Blablablàs que oblido només sortir de l'aula o que, en cas que recordi, de poc m'ajudaran a l'hora de fer catequesi de veritat.
Un dels exemples és que no paren de repetir-nos que ara les coses s'aprenen jugant, que així se'ls queda més.

L'únic que els quedarà a aquests nens és un trauma.

No cal dir que ara per qualsevol cosa estan traumats i necessiten anar al psicòleg, psicoterapeuta, logopeda...

Que sí, que està molt bé que no s'aborreixin i que si estan motivats és més fàcil que aprenguin coses. Però no cal tampoc portar-ho tot a l'extrem. Que es comença fent servir els nens perquè aprenguin les parts del cos enganxant-los cartellets per tot arreu, i no te n'adones que ja han crescut i ningú els ha explicat que això de petits fa gràcia, però que si ho fan de grans com a mínim seran titllats de malalts mentals.

Avui a l'insti hem après expresions populars. Aquesta és "ser un panxa content".

Només putualitzar que l'insti al qual va aquest home és l'Institut Pere Mata i n'és un alumne molt avançat.

Els haig de donar una mala notícia.

2009-11-16T14:13:00.004+01:00

Aquestes van ser les paraules del metge després de 4 inacabables hores d'intervenció.

Cap dels homes de la meva vida ha estat a l’alçada que les circumstàncies requerien. Començant pel meu pare, el meu germà, els homes als que he estimat i en teoria m’estimaven…

Bé, dir cap és molt agosarat. O injust. La qüestió és que la majoria m’ha demostrat que no se’n pot esperar gran cosa d’ells. Segurament n’espero massa dels que estimo, poso el llistó molt alt i creo expectatives que rarament es compleixen.

Dins d’aquest grup però, hi ha un home que mai, i quan dic mai em refereixo a ni una sola vegada, m’ha decepcionat.

Sempre ha estat al meu costat tan quan l’he necessitat com quan no.

Sempre ha posat per davant l’ajudar-me que coses que segurament li haguessin vingut més de gust de fer, però sabia que en aquells moments el necessitava i no ho ha dubtat mai.

Sempre ha mirat per mi, per convidar-me a fer coses que sabia que m’encantaria fer i més si era al seu costat.

I creguin-me, en totes aquestes afirmacions utilitzar la paraula “sempre” no és ni agosarat ni injust per la resta, sinó tot al contrari.

De petita sempre deia que volia que ell fos el meu pare, però a vegades la sang que corre per les venes i el que diu el DNI són el de menys, perquè ell sempre m’ha tractat molt millor que si fos la seva pròpia filla.

Tinc mil records preciosos al seu costat i vull pensar que encara en podré guardar uns quants més encara que li quedi poc temps de vida. Cada dia que passa tots ens anem morint, ja ho sé, no serà demà que m’atropelli un cotxe o em caigui una torreta al cap i no ho expliqui, però quan algú a qui estimes amb tota la teva ànima li posen data, és inevitable odiar aquesta puta merda de món.

L’altre dia anava amb taxi cap a l’hospital i la taxista no sé què cony m’explicava de creure en Déu. Ella no en tenia cap culpa, però no vaig poder evitar de dir-li “miri senyora, jo amb Déu ja fa temps que m’hi he cagat al mig”.

Només puc que repetir-me que s'han confós, que això a vegades passa, però el cert és que tampoc vull pecar d'ilusa. Així que ara em toca a mi. Em toca i vull que sàpiga que gràcies a ell molts moments de merda han estat més fàcils de païr i com de feliç m'ha fet sempre.

Que la vida és injusta ja ho sabem tots malauradament des de fa molt de temps? Segur. Però haig de dir que la molt filla de puta sempre m'agafa amb els pixats al ventre.

Viatges temporals, lleixiu i gent que es passa de llesta

2009-11-13T02:21:00.009+01:00

Els anuncis de lleixiu on apareix una amable dona del futur important el detergent de la seva avançada era, han fet córrer rius de jiji-jajá entre humoristes, crítics i bufons varis.

Que si "per què porta lleixiu i no la cura d'algun mal dolent", que si "que estúpida, que viatja en el temps per aquesta bestiesa", que si "quines pintes porten els del futur", etcètera.

A veure, desgraciats, anem per parts, que ja m'han fet indignar.

1.- Les pintes del futur:

1a.- Si quan mirem al passat ens avergonyim de les vestimentes, què ens fa pensar que mirant al futur no hem de sentir el mateix?

Presentin-se amb el xandall dels diumenges, amb el vestit d'executiu de la feina, o ensenyant la goma dels calçotets, al segle XV, i es probable que tornin a corre-cuita amb una daga embeinada a les costelles. I amb raó.

1b.- Suposant que el punt anterior l'han tingut en compte els futurs responsables d'enviar gent al passat, hauran cregut convenient enviar gent vestida en la línia actual. Però clar, això de la moda canvia completament cada dècada. Un petit error de càlcul, ja sigui en concretar la data de destí, o bé en les referències estètico-temporals elegides, pot causar certa variació.

Tinc la teoria que la noia és de varis centenars d'anys endavant nostre, però va vestida com una del 2015 o 2020, per aquest petit marge d'error. Cabell Farmatint, i teixits i patrons de moda similars als actuals. Res que no puguem recrear actualment.

L'error podria haver sigut perfectament amb un marge negatiu, i que la viatgera del futur hagués anat vestida com fa 5 anys. Aleshores sí que tots els imbècils fotrien el crit al cel. Així que ja poden estar agraïts per haver tingut la sort de poder apreciar tendències estètiques dels pròxims anys.

La rumana del futur: - Taaat!

Però anem al tema important, el què m'ha fet escriure indignat aquesta entrada:

2.- Per què porta lleixiu i no una cosa que revolucioni el nostre mode de vida?

La mare que us va parir, pallassos que us penseu que sou tant intel·ligents:

Tothom sap que en els viatges temporals no s'ha de canviar res important!

Per això no vénen a matar a Hitler, ni a Franco, ni a en Saura. La història ha de seguir com ha estat per poder retornar al teu propi univers.

Èticament és molt egoista anar al passat, canviar el què et molesta i tornar. Això, sens dubte, ha d'estar regulat d'alguna manera en el futur, senyors!

Els Simpsons ens ho han ensenyat en, com a mínim, un Casa-árbol del Terror. Regreso al Futuro també ho deu haver fet (No l'he vist. Cap de les 3. Què passa?!). Futurama i Family Guy, no ho recordo, però segur que també.

Collons, si ens abandonem a les pantalles, al menys traguem-ne coses útils!

Per tant, l'únic que ens poden oferir, són petits avenços que ens ajudaran a suportar a Bushs i Saures amb una mica més de comoditat.

Què farien vostès a l'edat mitjana? Portar-los antibiòtics? Per evitar pandèmies i que arribin al segle XXI amb una societat tant sobrepoblada com mísera? Doncs no, senyor, això no pot ser!

Porteu-los-hi Post-it's, per que se'n recordin de les coses.

O llapis, per que deixin d'escriure amb putes plomes.

O una fregona per que no s'hagin d'acotar al fregar el terra.

O un vàter, per que puguin asseure's al cagar:

¿Puedo hacer un fri-estail?

És que a més, són tan egoistes que ho volen tot fet.

- Oh, no ens portis lleixiu, nosaltres volem no haver de rentar la roba per poder-nos embrutar com els porcs que som, sense patir les conseqüències! Porta'ns l'elixir de l'eterna joventut, puta!

Per la mort de Déu, insensats desagraïts! Que no veieu que, si vénen del futur significa que tenim un futur? I que, a jutjar per la mossa, no deu ser tan dolent com ens sembla que serà actualment?

Què voleu? Que ens curi els tumors que ens provoquen els iPhones que no volem deixar d'emprar, no? I que això canvii tota la història i porti a Steve Jobs al cim del poder i a una dictaduríssima mundial ecologista, vegetariana i asèptica? I que aquesta peti per qualsevol banda i mori tota la humanitat en qüestió de 50 anys?

Ja esta bé d'enfotre-se'n d'una dona que amb tota la bona intenció del món ha tingut el detall de viatjar anys i panys, amb el mal de cap que això suposa, que no saps què ficar-te al necesser, per oferir-nos un lleixiu que va millor que el què nosaltres, desgraciats del patètic segle vint-i-u, fabriquem.

Si és que la qüestió és criticar sense pensar. Colla de desgraciats setciències incompetents i fills de la droga. Tenen sort que les lleis del futur no els permetin enviar un escamot de gitanos d'elit a eliminar a tots aquells avantpassats actuals que diuen mal d'ells, perquè no dubtin pas que els tenen ganes de tallar la panxa i endur-se tot el coure de casa seva.

L'orgull proletari m'intriga

2009-11-11T22:06:00.003+01:00

HOi! Orgull obrer!

Un aspecte que em fascina del skins (i altres tribus que no anomenaré per no errar-me) és l'orgull proletari.

Working class, orgull proletari, mort al patró, etc...

No em costa pas entendre que defensin el seu estatus laboral. Trobo fantàstic dedicar-te a una cosa sentint-te orgullós de tal. Però aquesta admiració extrema pel rang més baix de la piràmide empresarial, i l'odi al cim, al cap, al capital que els paga, avui en dia el trobo incomprensible. Això suposa, en cas de ser coherents, no tenir aspiracions de millora de vida. Tots sabem que la millora de vida, majoritàriament, prové de l'augment d'ingressos, i aquests, depenen del treball.

Entenc perfectament que tot això, fa una pila d'anys, quan el món laboral estava molt més polaritzat i el pujar esglaons devia ser escàs o nul, brollés aquest sentiment d'unitat. Quin remei els quedava, suposo.

Però ara, no tenir aspiracions d'augment de sou per sobreviure a aquesta cara vida, o com a mínim, de ser el teu propi patró, ho trobo molt atrevit i irracional. Més que res, per si aspires a tenir una família a la que vols evitar la gana.

Algú que conegui més profundament el moviment d'orgull proletari d'avui dia em pot dir si tots aquests que se n'omplen la boca al segle vint-i-u són uns farsants, uns imbècils o gent amb els collons quadrats?

Jo, ara per ara, crec que són uns hipòcrites. Proletaris addictes al facebook, propietaris de vehicles de varis milions de peles i amb tatuatges tan antisistema com cars. I els pares a la segona residència costera. Chapeau pels teus ideals!

Potser m'equivoco, però és que l'únic skin amb certa proximitat a mi, és un tipus que amb 16 anys anava de feixista, a partir dels 18 fins ara s'ajuntà amb redskins, i fa cosa d'un any, no es va voler/saber posicionar entre esquerra o dreta quan se li va preguntar en què cony s'havia convertit.

Ja m'explicaràs la credibilitat que poden tenir aquestes caricaturesques mascotes polítiques...

A mi m'agradaria seguir fent-me bullir sang, però és massa mainstream

2009-11-10T04:13:00.007+01:00

Ui, ui, caca! Que surten cadàvers i pistoles. Qué ofensiva!

Ara mateix tinc moltes ganes de parlar malament de mil coses. Amb paraulotes i tot. És que acabo de tancar el facebook.

Però des d'aquest cap de setmana es veu que no es porta això d'odiar, amb raó o sense. Ara es porta odiar el odiar perquè tant odiar avorreix i sempre és el mateix.

Ara no es tracta d'escriure sobre què ens molesta per quedar-nos ben amples, no. Ara es tracta d'escriure el què creiem que als altres els agrada que escriguem però sense que escriguem el que altres ja escriuen. Ara, pel què he llegit a la BloggerDeluxe, em sembla que es porta l'amor omnipresent, la pseudo-ètica, el pensament positiu, les paraules maques. La innovació. Això és l'actual transgressió. Jo vull ser transgressor. No m'agrada lo comercial.

Es veu que tothom ho sabia de feia temps. He estat de sort, d'assabentar-me'n gràcies al post d'en Modgi (el blogger anteriorment gràcios, que a mi m'agrada lo just. Ni em desagrada ni li felaria res, que consti. Em cau simpàtic, però sense allò de fer-li compliments ni res, eh? Que si me'l creuo el saludo amb el cap i ja està. O com a molt, la mà).

Potser deixaré d'escriure al blog. No he estat escrivint el blog que jo hauria volgut escriure.

M'he adonat que sempre ha estat escrivint el personatge del capellà fastigós per comptes de jo mateix, un simple capellà depravat. Odio que els personatges que jo controlo em controlin. Em fan sentir disminuït psíquic. Però no és pas culpa meva. Jo no puc controlar les meves influències. Les influències m'han obligat a inserir imatges esgarrifoses. Per sort ja puc parar. Mai m'havien fet cap gràcia, però era el què calia per assolir l'èxit no aconseguit.

I sempre m'ha semblat terrible emprar el Síndrome de Down com insult per arribar al màxim exponent de la incorrecció política, o la màxima agressió a un humà sencer. Amb el què agraeixo jo la correcció... No s'han de perdre les formes. L'humor no ho val. L'humor basat en l'odi o l'odi basat en l'humor és quelcom horrorós. Sobretot en la intimitat dels blogs personals, sota la dictadura de l'etiqueta col·lectiva que ens ha condicionat. Un col·lectiu que resulta no ser tal, sinó més aviat un gènere blogger. Per fi esclata la bombolla i podem ser qui som o alguna cosa així.

oDiu meu, per què m'has abandonat?

Jo què sé. Tinc massa son.

Tendresa?

2009-11-08T01:10:00.007+01:00

Què? Que monos són els animalons adormits, no?

I què us fa pensar que estan dormint?

Mireu-vos-els bé. Poden, perfectament, estar morts.

A partir d'ara, quan vegeu la foto d'un preciós animal dormint, penseu en la possibilitat de que estigui mort.

Ja ho deia Nostru Senyor Jesucrist: Les aparences enganyen.

La parella convencional, els meus collons.

2009-11-04T17:28:00.007+01:00

"Quin és el sentit de la vida?" és un clàssic de les preguntes pseudoprofundes sense resposta clara.

Jo, el sentit, ni puta idea, però l'objectiu el tinc ben clar: la felicitat.

Cadascú contempla la felicitat com li rota: David Carradine, Adolf Hitler o Pablo Motos són gent amb el concepte de la felicitat un tant peculiar, però en absolut discutible.

Doncs bé, tot això ho dic perquè des de sempre, la gent (aquella massa social que no comparteix els gustos d'un mateix) ha donat per fet que la felicitat és tenir una parella.

- Ei, què tal, Menganitu?
- Ufff... doncs ja veus, això que m'estàs mirant és un tumor maligníssim que em matarà en un parell de dies o en un parell d'anys.
- Bueno, home, al menys tens una dona que t'estima molt. I aquest smiley que t'has pintat amb retolador al teu cap dolent, dona molta alegria...

Així, o quasi.

Perquè, bé, ja hauran notat que alguns dels meus temes preferits per criticar són la parella convencional i les ties tontes, freqüentment, amb una directa relació.

Des d'aquí vull tirotejar cap a dues bandes:

1. La gent incapaços d'estar sols.

N'hi han a puntades. Brinquen d'una relació a una altra en qüestió de dies. No em refereixo a anar de flor en flor (quin odi d'expressió, hòstia) sinó a anar de relació estable en relació estable. Des dels 15 anys.

La societat segueix apuntant a la parella com un dels cims de l'èxit social al que tothom aspira. I qui no en té, queda com un desgraciat. Serà que volen fer perdurar els instints de reproducció, cosa que avui en dia no té cap sentit, amb el fotimer de gent criant per tot arreu. Però alguna cosa em diu que no va per aquí la cosa.

La parella és un complement, no pas una necessitat. En ocasions un fantàstic complement per la felicitat, hi estic completament d'acord. En d'altres, el llast que et fa ofegar. I freqüentment, una falsa sensació de sentir que es compleix el què s'espera d'un mateix, el ser normal, i a més, embellida amb el tòpic-escusa del sexe regular.

Jo això no ho trobo gens sa, mentalment. Quin tipus de dignitat, de personalitat i d'autoestima té algú que necessita permanentment sentir-se part d'una parella? Són com els que van d'una tribu social a una altra, i s'hi fiquen fins la cuina. Necessiten sentir-se part d'un grup.

Hòstia, jo em sento realitzat quan sóc feliç per mèrits propis. Si han de ser els altres que em provoquin la felicitat personal, no hi ha massa diferència amb un gos, amb en ZP o amb el monstre de l'anunci d'Oh Brother, aquell.

2. La gent que s'obsessiona en que el que a mi em falta ara, és una novia. I això que la majoria saben que la meva professió no m'ho permet.

Tots aquests perepunyetes que es fiquen en la meva vida personal, poden estar agraïts que no acostumi a dur cap arma damunt, perquè un dia se'm creuarà el rosari i sortiré a les noticies de TeleCinco tapant-me la cara amb una Biblia (al més pur estil Fritzl).

A veure, humans, si segons el meu sempre encertat criteri necessités una senyora Bukkàkez , la tindria. Em costaria més o menys, però la tindria. Com quan necessito un Altar nou per l'església -que es gasten de seguida-, que vaig a l'IKEA i compro el Santhaltär. Bé, tampoc em refereixo a recórrer a senyores de pagament. Tot i que aquestes sí que m'oferirien el què, sens dubte, és el més gratificant d'una parella, junt amb el pagar el lloguer a mitges. I com sóc català, vull pagar lo just i necessari, encara que això suposi arriscar-me a una eterna ceguera.

Lamento i desprecio en secret a aquella gent que viuen condicionats pel sexe contrari. Que si anem allà, encara que sigui un infern, però que està ple de jamelgues; que si no puc fer això perquè la noia que crec que és la meva mitja merda em fica mala cara; que si m'he mal afaitat les venes perquè la persona a qui he dedicat com a mínim la meitat de jo mateix s'ha fugat amb el monitor de spinning; etcètera.

Igual que he vist fotimer d'amics perdre el cul constantment per aconseguir una novia. Els veig com s'esforcen per enamorar-se, per consolidar la relació. Quan passen d'ells, la desprecien públicament i ho intenten amb una altra. Així fins convertir-se en una parella.

I són feliços? Ni puta idea, més els val que així sigui, perquè si no, són imbècils.

Ves... serà que sóc més egoista que la mitjana.

Clar que hi ha un factor amb que no estic comptant: l'amor.

Així d'entrada, l'amor em sembla merda. Perquè et converteix en imbècil, en un Teletubbie-zombie, en un yonki d'algú altre.

L'amor et corca el cervell quan menys t'ho esperes. Quan arribi aquest dia, probablement, Pare Bukkàkez es clavarà metafòricament un tret a la boca i no en sabran res més. Fins que se li passi l'amort. No ho sé, sol estic divagant, perquè és quelcom que s'escapa del meu control. Com un càncer. O un sagitari. Déu dirà, que jo, mentre, m'ho passo pipa (de crack, per a més I.N.R.I.).

PostData pels Trolls/Anònims:

Sí, jo el que tinc és enveja, sóc més lleig que un fill de Belén Esteban amb Gabino Diego, tot això és amargura per no follar, sóc homosexaul, la meva mare és puta,...

SÍ, TENIU TOTA LA RAÓ.

Au, ara passeu de llarg.

En Joan BigTits quan balla

2009-11-02T17:47:00.005+01:00

A Ja Puc Dir Missa... també hi ha lloc per les cançons populars infantils. No tot pot ser odi i marranades. Bé, marranades potser sí.

Vinga, som-hi tots:

En Joan BigTits quan balla, balla, balla, balla.
En Joan BigTits quan balla, balla with his dick.
With his dick, dick, dick, ara balla el Joan BigTits.

En Joan BigTits quan balla, balla with her ass.
With her ass, ass, ass, ara balla en Joan BigTits.
...
En Joan BigTits quan balla, balla cum on eye.
...
En Joan BigTits quan balla, balla cum on feet.
...
En Joan BigTits quan balla, balla suck big cock.
...
En Joan BigTits quan balla, balla amb Bang Bros.
...
Etcètera, etcètera

En Joan BigTits ja és tot un home

Cal dir que l'origen d'aquesta versió no és propi, sinó d'un amic. Un indesitjable auto-nomenat ChoniDefender que de tant en tant comenta per aquest blog i amenaça a l'Odisfera, com un gatet amb les urpes amputades, en crear-se'n un.

Observem com ha rebut clares influències de grans mestres consagrats de la cançó popular, com ara Fernando Esteso, Leonardo Dantés o El Chivi.

Repartits els mèrits, doncs és de justícia, és el nostre deure i és la nostra obligació, finalitzo amb un joc de paraules digne del Diccionari Estúpid, del mateix autor seguint en la seva línia editorial:

Cum-on-eye Conquer: la coneguda saga de videojocs d'estratègia militar, on l'objectiu és lefar l'ull de l'oponent.

"No tinc secrets per tu, cari" i demés farses socials

2009-10-29T21:18:00.004+01:00

Una cosa que em treu ~~d'Esparraguera~~ de polleguera pel què fa a moltes parelles, és que es creguin aquella merda de les pel·lícules romàntiques de "No hi han d'haver secrets entre nosaltres".

Una altra puta menjada de tarro de Disney, Hollywood i les pantalles.

Recordo maliciosament com, en la meva adolescència, una amiga -una calentapolles, per cert- li va explicar al seu nou novio, que les seves amigues pensaven que ell era imbècil. El què no sospitaven, les molt sagaces noies, era que la seva pròpia amiga ho era encara més. El noi es va emprenyar. La novia es va disgustar i, si no recordo malament, també s'emprenyà uns dies amb les seves amigues de l'ànima.

Per mi com si rebentaven.

Bé, una petita anècdota protagonitzada per estúpids. Crec que allà va començar a despuntar la meva aversió/obsessió per la imbecil·litat, i més concretament la femenina.

Després hi ha el tema d'un mateix en front altres parelles sense secrets.

Voldria recordar la meva opinió sobre la parella i els amics. En resum: la parella i les amistats, com la Yihad i els explosius, s'ha d'evitar que s'ajuntin per no donar peu a diferents tipus de problemes.

Un exemple de situació:

Tu amb els col·legues. Cerveses. Els expliques anecdòticament com, sense voler i per una concatenació de casualitats, vas veure com la teva mare es masturbava l'anus amb una pastanaga untada de Nutella a l'habitació del teu germà petit. Tu la vas enxampar, ella et va veure, la pastanaga va sortir a reacció i la Nutella et va esquitxar l'ull.
Una bona noticia: la teva mare no és tan depravada com per barrejar pastanaga amb xocolata.
L'endemà va fer arròs 3 delícies, on les delícies eren pastanaga, safranòria i pastanaga.

Jiji-jaja. Us peten les abdominals de tan riure. Brindeu amb cerveses per la vostra amistat. Algú altre n'explica una altra de grossa. Fantàstic. Això és la felicitat.

Llàstima que la felicitat pugui tenir una ressaca de conseqüències que no se'n van amb un ibuprofè de 5g.

Dies més tard, et trobes amb algun dels amics i la seva novia. Bon rotllo. I ell diu: "Tio, encara no has tornat a menjar pastanaga?" I esclaten a riure. Els dos.

Obviaré tot el curtmetratge de violència que se't passa pel cap i que la teva maleïda consciència evita que esdevingui real.

Ell li ha explicat. Desgraciat. T'has follat pel cul la nostra confiança i ni has fet anar lubricant.

Tu fas com si no t'importés mentre el teu cervell comença a intuir fins on pot arribar la gravetat de l'assumpte. Relaciones la noia amb les seves amigues. Aquells trossos de dones a les que els hi tens parada la canya. Segur que la mala puta els hi ha explicat.

Observes com tu, la teva autoestima i la teva fama, s'enfonsen en Nutella. Conclous que la xupi-amistat és una patranya i que, qui menys t'esperes, és un fill de la gran puta.

No està malament.

Ara, a títol personal.

Tinc una teoria sobre per què un amic pot arribar a explicar un secret d'un altre a la seva novia.

Per començar, aquest tipus de parelles, sempre són de les que formen un sol ens. Són un. I ni així els trobes rastre de dignitat.

Passen tan temps junts -concretament, tot- que per evitar silencis (o evitar parlar dels seus problemes) són capaços de emmerdar els seus amics, explicant les seves intimitats.

Així que ja ho saben, amics meu: torneu-vos uns imbècils gràcies a ~~l'amor~~ una tia, i us enviaré a prendre per cul. Encara més. O potser sol serà la gota que vessi. O l'excusa que necessitava.

I el pròxim cop que em trobi en la situació de traïció de confiança (que per sort, sols ha passat en comptades ocasions), juro aquí i ara, que alliberaré el destroyer social que duc dins, i revelaré el seu secret més humiliant i inconfessable davant de qui pertoqui.

I ja ho sabeu de cada cop: La gent és Nutella. Tots som Nutella.

Ja puc dir BFN...

2009-10-28T13:33:00.004+01:00

Des d'ahir a la nit, he estat pensant varies formes d'escriure aquesta entrada.

Al final he decidit anunciar-ho des de la més pura i real sinceritat.

Al programa de Buenafuente d'ahir, dimarts 27 d'Octubre, al bell mig del monòleg, mostraren la imatge del Messies aparegut al cul d'un gos, que podeu apreciar a la columna dreta d'aquest blog.

El que em va fer caure els collons a terra va ser que aparegués Ja Puc Dir Missa... com a font de la imatge.

Joder, germans: fot il·lusió.

I més si ho veus al moment.

No sé si fou casualitat que trobessin aquesta imatge a aquest blog, però m'agrada pensar que algun dels responsables de xistejar el programa va venir a buscar el què ja sabia que trobaria. Sigui com sigui, que Déu els beneeixi amb llargs orgasmes gratuïts a l'atenció de la millor companyia.

Deixo aquí el link al vídeo (minut 09:00).

El diccionari és tupid

2009-10-25T14:54:00.016+01:00

Why So Cyrus?

El sr. albert em donà llum verda per fer una entrada del Diccionari Estúpid amb els elements que tenia acumulats, esperant la seva pròxima entrada per abocar-los tots.

Comencem amb dues entrades que n'estic segur que ja s'afegiren al Diccionari Estúpid, però no ho he pogut confirmar. Així que prefereixo plagiar-les de qui les hagués escrit i repetir-les que no pas que caiguin en l'oblit:

Empar Moulinex: Escriptora i periodista catalana, de gran ajuda en les tasques de cuinar i preparar cocktels amb alcohol.

Catering Zeta-Jones: Empresa hostelera encarregada de servir els àpats a la muller de'n Michael Douglas allà on es trobi.

Riggor Mortensen: Actor tan expressiu com l'actual Andrés Montes, que a més, parla català (d'aquella manera).

First-fuck: Perdre la virginitat amb una anglosaxona.

Lax'n'Woodstock: Únic grup de rock català que ha tingut èxit a nord-amèrica, cap allà el 1969.

Jones Brodas: Conjunt musical per adolescents format per tres germans arqueòlegs en la búsqueda de la virginitat eterna.

Miley Sinus: Actriu de la sèrie nord-americana per adolescents Física o Mates.

Blackdad: Sala d'espectacles eròtics del barri de Harlem, Nova York. Entrada gratuïta per pares afroamericans.

Diego Portland: Jugador de l'Atlètic de Madrid que quan està ben eixut, juga duríssim.

Alanis Morissey: Alanis Morissette + Morrissey.

Els que hi entengueu més de la seva música podeu deixar la vostra definició decent als comentaris. Gràcies.

Morserrat Caballé: Soprano cantant d'òpera que ho fa emprant el codi Morse, degut a la seva mudesa.

Adhuc Hitler: Kampfbòries, com odio els jueus!

Big-ass Luna: Rapper, director i guionista amb cert sobre-pes. Autor de títols com Yo soy la Nigga.

Bissarra Negra: Blogger mestra tan estranya com anti-vocacional.

CastelldePhelps: Població barcelonina on nasqué qui molts consideren el millor nadador de la història. Ah, i el Neng, també.

Estrella Damn: Maleïda cervesa.

Jo mail mail: Joc basat en beure alcohol quan la resposta és SÍ, a una pregunta sobre si algú mai ha enviat un correu electrònic d'una tipologia concreta. Molt jugat entre informàtics.

Downie Pedrosa: Jove corredor de motociclisme en categoria paralímpica.

Curt de GangBangs: Insult català molt emprat en cercles de cinema per adults de Catalunya. Resulta profundament humiliant per actors i directors catalans com Conrad Son o Max Cortés.

Pedr'O. J. Simpson: Periodista espanyol acusat i posteriorment exculpat d'assassinar la seva infidel partenaire, Exuperancia Rapú. Anuncià que publicaria al diari que dirigeix, un article sobre com l'hauria matat, en cas de ser cert.

Rossi de Palmer: Cosina picassiana de Laura Palmer, de la població nord-americana Twin Peaks. Fou la veritable assassina de la seva cosina, tot i que involuntàriament, per culpa d'un esternut.

Carla Rooney:

Deixo també varis noms estúpids que em fan gràcia i tampoc sé què fer-ne.

Angy Panys

Encarni Viva

Pérez Gil

Jenny Figura

Bukkipèdia

2009-10-20T22:34:00.004+02:00

Després de publicar l'entrada sobre coses a fer abans de morir, vaig pensar que me n'havia oblidat d'una: Escriure una entrada sobre un mateix a la Wikipedia.

Així doncs, ni curt ni mandrós, ho he fet. No obstant, els maleïts censors que regenten aquesta secta enciclopèdica d'anar per casa, me l'eliminaren. Però no patiu, que sé que sou patidors de mena: vaig fer una captura de pantalla perquè la poguéssiu consultar.

Les putes aventures d'Odisfèrix i Obèlix

2009-10-16T20:30:00.001+02:00

Les Ràbies Tontes: Estrelles

2009-10-14T18:21:00.004+02:00

- Una fada se m'ha escorregut a la cara

(i jo sóc tontíssima).

Roba de marca, piercings blancs al llavi superior, gitanorexia, escots en pits masculins, bufandes amb samarres de màniga curta, adhesius al cotxe, ...

Ja hem demostrat que a la gent li agrada indicar amb petits detalls estètics l'excés de cromosomes en els seus gens.

Doncs afegiu-hi també la gent amb tatuatges d'estrella.

A més, sempre és el mateix tipus d'estrella. Per mi que són calcomanies que es regalen amb algun postre industrial anomenat Chonicao.

Per altra banda, aprofito aquesta entrada curta per oferir-vos un teaser-trailer del nou personatge de còmic (sense oblidar Los Webber, del Sr. Manel) que pròximament estarà per aquí l'Odisfera fent de les seves: Odisfèrix i Obèlix

Observeu que, a diferència del seu cosí Astèrix,

amb el temps se li ha fotut cara de fill de puta.

Geeks: els yonkis snobs

2009-10-12T21:16:00.003+02:00

- Yo por Apple me autolesiono.

¡ME AU-TO-LE-SIO-NO!

Us explico. Últimament estic explicant masses intimitats, però tot sigui en pro de l'odi.

Fa no-sé-quants-pocs-anys Apple treu l'anhelat iPhone. Els geeks agafen les seves escopetes làser i es dirigeixen a un batalla a mort per aconseguir-ne un.

A mi, se'm va plantejar l'opció de aconseguir-ne un "fàcilment", així que em vaig interessar per tal gadget i així poder abandonar el mòbil a vapor que duc.

Al final, per mandra, per pegues del contracte amb Telefònica, per dificultat de trobar-ne un, per llistes d'espera, etc... ho vaig deixar córrer sense cap problema ni insatisfacció personal.

"Encara em funciona prou bé, aquest. Ja me'l compraré quan passi la dèria a tots els zombies menja-píxels i hagin baixat preus", em vaig dir a mi mateix, mentre escombrava l'escaleta de la Rateta.

Aquest estiu, un amic m'escalfa la polla amb el seu mòbil amb connexió a internec que sembla la hòstia. Jo, que tinc una dura addicció a internec, veig un gran ventall de possibilitats que m'ofereix la tecnologia telefònica mòbil. Ja és hora de canviar-me el plàstic amb pantalla que faig anar.

- "De fàbula: ja ha passat temps des que va sortir el ditxós iPhone. Serà fàc

il canviar-me'l i tinc una burrada de punts per que em surti ben baratet", vaig concloure mentalment després de penjar una foto del meu colze dret al votamisarticulaciones.com.

- "Doncs acaba de sortir el iPhone 3G S. El model nou.", m'informà algú o alguna web.

- "De puta mare, doncs. Tindré una versió més moderna."

Amb el que no comptava era amb la puta malaltia dels geeks en tenir lo últim. I lo últim és tot lo nou. Il·lús de mi, pensava que aquests corbs tecnològics ja s'haurien acontentat aniquilant-se entre ells a la sortida del primer iPhone. O com a molt, a la sortida del 3G. Doncs no. Els fills de puta tornen a estar igual d'assedegats de lefa d'Steve Jobs.

Sexe-Ficció per a geeks

Fa dos putos mesos que estic pendent de que em truquin d'un parell de botigues (òbviament, de telefonia mòbil) a les que els maleïts geeks estan unflant les llistes d'espera per poder substituir el mòbil que van "necessitar" fa dos mesos pel que "necessiten" ara.

Jo no necessito un iPhone, sols em fa falta un mòbil. Però es que jo vull un mòbil nou cada 3 anys o el que em durin, sense donar per cul als altres. De fet, trobo molt feixuc el canvi d'hàbits d'un mòbil a un altre, per això em duren tant.

Però ara vull un iPhone 3G S. Vull el model més recent, perquè no sóc tan imbècil com per quedar-me satisfet amb un iPhone de fa 2 anys. Perquè tinc punts i diners com per permetre-me'l sense que em suposi un capritx car. I per què em surt de les bateries.

Els geeks mai m'havien provocat odi. Fins ara. No els hi tinc un rancor acumulat i enfosquit de fa temps, però tot és seguir tocant-me el meu estat de benestar.

Sé que això em passa per ser un mandrós al que no li dona la puta gana de mirar-se altres models de mòbils bons i prefereix anar directament a la tecnologia contrastada.

Però... ep! Que estem rajant dels geeks, no del meu borreguisme!

- Oh, Steve Jobs diu al Twitter que està berenant

pa'mb'oli'sucre! Li contestaré quelcom que no llegirà.

Doncs molt bé. Mentre m'espero aquí a que em truquin i em portin l'iPhone damunt d'un coixí vermell amb brodats d'or, vaig a crear al facebook el grup "¡Puños fuera!" per ex-addictes al fisting.

Ràbia extensa: Caminar pel carrer

2009-10-08T21:15:00.000+02:00

Em molesta molt que em facin perdre el temps.

De fet, el concepte de pèrdua de temps s'hauria d'acotar. És molt subjectiu. Però com jo sol puc parlar de la meva percepció, no importa -ara i aquí- què significa perdre el temps per un senyor de Viella.

Una cosa és que perdi el temps jo sol, perquè sigui imbècil; cap problema, mea culpa.

Però que em facin alçar per una xorrada, que m'expliquin fins l'extenuació coses que no m'interessen gens o que em facin esperar en un lloc hostil, m'indigna.

Però ara mateix estic irritat per venir del carrer. La gent no sap anar pel carrer, i amb això em refereixo a que no respecten els demés. A molts els haurien de fotre retrovisors clavats a les clavícules.

Faré un incís: Quan vaig sol, sóc de caminar ràpid. No sé si de naixement o sols perquè acostumo a anar amb presses perquè no m'agrada fer tard. Sempre em moc fent slalom entre la gent. Quan vull, sóc el ninja de les aceres. El Valentino Rossi del "coche de San Fernando". Un estratega del caminar per la ciutat: observo la gent, calculo la seva trajectòria i els evito.

Tot això, perquè no m'agrada perdre temps. Temps que perdo, és temps que no estic fent el que em rota, que és l'objectiu principal pel qual vaig venir al món.

Doncs en aquesta situació urbana, els meus grans enemics són la gent que no pensa i sols fa.

Per començar, la gent passejant el gos amb corretja de 5 metres en una acera de 2. Encara que es pugui preveure què farà l'humà, un gos tendirà, innocent, a tocar els màxims collons possibles. Aquest tipus d'amos són els mateixos que després tenen canalla infernal i no els diuen res (i encara menys els aclatellen).

Fregant el tema, aprofito per dir que quan arribi a l'ombra del poder, aboliré el dret a tenir mascotes que s'hagin de passejar en una urbs. Si voleu animals grossos, aneu al camp, imbècils.

Següent: La gent que camina en grup (> o = 2) lo suficient allunyats entre si com per ocupar més ample de vorera del que haurien, però no lo suficient com per poder passar entre ells sense que sigui violent. La distància d'un colze. Curiosament el què se'ls hauria de clavar a la boca de l'estómac.

Uns altres, els torracollons del Bicing que venen de cara fent esses. Molts porten acompanyant assegut darrera.

Pots veure'ls a 50 metres que això no t'evitarà acabar fent el gilipenis quan se't fotin damunt. És impossible calcular la trajectòria real que acabaran fent. Ni Messi els podria driblar.

Més. Els Alfils o gent que camina en diagonal.

Quan estiguis avançant-los, et tancaran sense adonar-se de la teva presència.

Acostumen a tenir gens de zombie: poden anar caminant tranquil·lament, recte, que si veuen un cervell a un aparador, hi aniran destruint tot el que trobin al seu pas. I per suposat, es pararan al mig del carrer quan menys t'ho esperis.

Uns grans artxienemics: Les putes parelletes soldades.

En una acera amb capacitat per a creuar-se sols dues persones, no deixen d'avançar de costat i són capaços de tirar-te a la calçada, on és facilíssim morir trepitjat per un Panzer o un Bulldozer tunejat amb ganivetes a les llantes.

Fills d'una estirp de prostitutes politoxicòmanes, el vostre amor de merda està apallissant el meu inofensiu passeig!

El monstre final, que no és més que un cúmul de mini-orcs:

Les jubilades. Segurament, els humans més fills de puta, cínics i emprenyadors que ha creat mai Déu. Si una sola ja seria capaç de treure de polleguera al mateix Mahadma Gandhi, no vulgueu veure què pot passar quan en Torreiglesias, el Mag Blanc, les convoqui totes per iniciar l'Apocalipsi Iaio.

Aquests éssers de l'obscur, són capaços de taponar tota la Diagonal sols per fer petar la xerrada a mitja tarda. I sense avisar a la Urbana ni res.

El seu -normalment- gran diàmetre i poca altura, fa que vinguin ganes de sortir de casa amb una pèrtiga. No per saltar-les, si no per ensartar-les i crear una sanguinolenta geronto-brotxeta.

Aquí finalitzo aquesta entrada que, en un principi, havia de ser un Ràbia Ràpida i ja heu vist en què ha acabat: en la pesada explicació d'un monòton videojoc ultra-realista, on si elimines els enemics, vas a la presó. Defensar-me a cops d'espatlla i "Ntxs!" a.k.a. "Estic molest" em fa sentir molt impotent.

Mireu que conduint m'enrabio com el que més amb la quantitat de domingueros e inútils varis, però a la carretera hi han normes que, menys que més, tothom segueix; però a la vorera... es regeix per la Llei del Menys Respectuós. Mira, justament el què hi tinc gravat al canó de la pistola de claus!

Tranquils, ja us donaré un cop de mà!

2009-10-06T20:55:00.000+02:00

Un cop més perdonin la meva absència per aquests móns d’odi i sang bullida. No hi ha excusa que valgui ja: sóc una impresentable i punt.
El que no sé és com el Pare encara em deixa escriure i a sobre em dóna privilegis. Bé, els que han estat al clergat, o prop seu, sempre n’han gaudit del tracte de favor i potser per això em té consentida, ni que sigui per no trencar una tradició.

“De què cony parla ara de clergat i privilegis i polles?” No, no. No es confonguin. Les polles al post anterior, malgrat que el trinomi clergat-privilegis-polles sempre ha tingut molta relació. Però sí, era per despistar del tema de la meva manca de paraula. Ja està, m’han enxampat.
La qüestió és que malgrat tot, de tant en tant si que vull anar cagant-me en els que m’envolten a diari, així que amb el permís del Pare i de tots vostès procedeixo a vomitar la meva, encara habitual ni que no escrigui, mala llet.

Fa un parell o tres de posts, mon sr. Bukkàkez es queixava de per què collons li havia de demanar favors la gent. Hi estic d’acord, però m’agradaria comentar-los que a mi m’ha passat el cas contrari: no he demanat res i m’han volgut ajudar. Ajudar???? Ajudar a caure! – que diuen a casa meva.

La qüestió és que fins ahir vaig estar netejant i pintant el nou pis on viuré a partir del mes que ve, el qual compartiré amb un mascle i una femella de la cada cop més decadent espècie humana. I com a humans que som, ens relacionem amb altres persones i correm el perill de que se’ls hi ocorri ajudar-nos amb quelcom que CREGUIN ens puguin ser útils.

Molt bé, doncs el nòvio d’ella va CREURE que ens podia ser útil per pintar-nos les portes. Sí sí noi, si fotre quatre rudillasus mal fets tot esquitxant tot el terra d’esmalt et sembla ajudar prefereixo que t’amputin les mans (si de cas el Dr. Muerte ja li farà una feineta no?) i t’estiguis al sofà fent-nos companyia. Bé, en realitat prefereixo que ni el toquis el sofà, que el deixes tot ple de trossos de tabac i maria i sóc jo qui hi ha de passar l’aspiradora.

Si realment ens vols ajudar, no t’acostis al nostre pis i tots contents.

PD (frase fictícia perquè ja sé que cap de vostès coneix la paraula compasió): “Joder, però el que compta és la intenció Sagris”. Com diria el Pare “la intenció mis cojones” o en aquest cas els d’aquest imbècil. El pitjor és que encara li has de donar les gràcies i veure la seva puta cara de satisfacció per haver fet alguna cosa de profit.

Gues Jer Muf

2009-10-04T09:30:00.001+02:00

Coneixeu GuessHerMuff, oi?

#001:

See the Answer [ Here ]

Girl #002:

See the Answer [ Same PP tatoo ]

Girl #003:

See the Answer [ Here ]

John Wayne Bobbit #004:

See the Answer [ Here ]

Guy #005:

See the Answer [ Same ring ]

Bonus Pic [1]

Back Shots [1][2][3][4]

Les Nenes Tontes: misogínia o sensatesa?

2009-10-01T19:24:00.000+02:00

No tindria perquè fer-ho, però vull intentar mostrar-vos que lo meu no és misogínia, sinó sensatesa. La secció Les Nenes Tontes no és un atac a la dona, sinó a la dona tonta. Joder, que el mateix títul ho diu!

Perquè m'obstino amb les dones tontes i no tant amb els homes imbècils? Doncs és obvi: jo en sóc un.

Per rajar dels tios despreciables, res millor que una dona, i aquí, a l'Odisfera, ja en tenim que ho fan amb molta precisió.

Però com a heterosexual, observo involuntàriament les dones. I com a capellà, ho faig des d'una agressiva obsessió.

Us mostraré un exemple real del què em fa rajar d'algunes dones.

Nit de festa. Colla d'amics i amigues. Un del amics és un míser pagafantes d'una de les noies. Més d'un any fent-li de gosset faldiller i sols s'ha emportat petons en 3 o 4 ocasions. La noia, no és escòria, ni tan sols la considerava tonta fins aquest punt, però peca de fer-se la ingènua i tirar-se a altres.

Una setmana anterior, la noia s'enrotlla el dijous amb un altre voltor, el divendres amb l'amic pagafantes i el dissabte, davant del propi pagafantes, es torna a liar amb el voltor de dijous.
A hores d'ara, tots ens hem adonat que el problema aquí és el imbècil del pagafantes. Correcte. No patiu, que ja he rajat prou d'ell, però ara no és el tema que m'interessa.

Ja sabeu els antecedents. Tornem a la nit de festa amb tota la colla. Un altre amic, borratxo, agosarat i cansat del fracàs del pagafantes, decideix fer-li un comentari a la noia respecte la setmana en qüestió i els seus afers. No sé quin comentari fou, ni amb quin to, ni amb quanta mala llet anava. Probablement fou dur, perquè el payo té tant tacte com en Max Hardcore en aigües internacionals.
La noia es va fotre a plorar. A PLORAR. I ja està el pollastre muntat. Totes les amigues a eixugar-li les llàgrimes. El pagafantes emprenyat amb l'amic perquè diu que això no l'ha ajudat. Clar que no, campió, el que t'hauria ajudat és el cloroform o un trasplant de testicles.
I mals rotllos, d'aquests mai en falten.

Val, aquesta és la història. No sé què n'opineu de tot plegat. Digueu-ho sense por als comentaris.

Però jo crec que el què ella hauria d'haver fet per comptes de fotre's a plorar -i d'aquí que la titlli de Nena tonta- és tan senzill com fotre-hi ous.

- "Sí, em vaig enrotllar amb qui em va sortir del cony. I ho seguiré fent. Si el meu pagafantes és tant inútil com per tolerar-me aquesta actitud i seguir llepant-me el cul, no és problema meu. Què passa, imbècil? Per això has d'insinuar la meva frescor? Doncs tu mateix."

Noies, senyores, dones, feligreses: amb persones així entre vosaltres, és difícil que aconseguiu treure-us l'etiqueta de sexe dèbil. Això sí, jo us en regalo una de nova. La de "Sexe Devil". Perquè quan voleu, algunes, sou malèfiques. I bé que feu.

Feu-me el favor de no demanar-me favors

2009-09-28T18:13:00.005+02:00

No m'agrada demanar favors. En demano ben pocs. No m'agrada demanar-ne, perquè no m'agrada fer-ne. Com va dir Jesús: "No facis als altres el que no vols que et facin a tu, Judes, cabró."

Clar que no m'agrada fer-ne, però n'acabo fent. A gent de confiança, família o a qui hi tingui simpatia. Tot sigui pel bé de les relacions socials.

Em refereixo a favors pesats. Dels de mudança, dels de compromís, dels de "em pots venir a ajudar a rentar-li el cul al meu pare que porta mesos postrat al llit?".

Hi ha gent que no té cap escrúpol en demanar-ne, ficant-te en un compromís, perquè no els diguis que no.

L'últim en el meu cas, el de la novia d'un col·lega al que quasi mai veig. Amic de la infància i, actualment, llast social des de fa 5 o 6 anys.

Amb ella hi hauré parlat no més de 4 o 5 vegades, en qüestió d'un any i mig.

Em dona a entendre que necessita quedar-se al meu pis, a Barcelona, durant tres dies (dues nits). Ve a fer no sé quina merda, no la vaig escoltar perquè ja veia què volia i la resta no fa falta que em calenti el cap. M'ho va demanar al mig d'un Sant Sopar.

Em fa gràcia -i quan dic gràcia, vull dir que em sangra l'úlcera:

Una parella, ambdós treballadors, és a dir, amb un sou. Cada mes marxen algun cap de setmana de vacances, en cases rurals, en hotels a la platja i demés mariconades. Però quan es troben que ella sola ha d'estar 3 dies a una ciutat per alguna merda, vagin a tocar els ous al col·lega d'ell i als seus companys de parròquia perquè no es volen dignar a pagar dues míseres nits a cap hotel.

Bé, doncs dormiràs al puto sofà. Malauradament és molt còmode.

Algú va insinuar que li oferís el meu llit i dormís jo al sofà. Tu deus ser un imbècil, no? Fou la meva pròpia mare.

També em va dir que el primer dia l'anés a buscar a l'estació, "que a Barcelona em faig un lio". Ja hi tornem a ser. Li enviaré un link del Google Maps on tot està ben indicat, que amb 27 o 28 anys que té, ja va sent hora d'espavilar-se. És pel seu bé.

Sols espero que la noia vulgui pagar-m'ho en espècies, i us asseguro que no tindré cap escrúpol per cobrar-li.

Si actuo com un crio potser no em tornen a tocar els ous.

Conclusió del tema: els favors -pesats- sols s'haurien de demanar quan no queda més solució, i no com una opció inicial.

Si la gent no recorre al Don fins que no els queda més remei, per alguna cosa serà.

Si fos violent, això no em passaria.

PS: Ah, i ell, el novio, el col·lega, ni tan sols m'ha donat les gràcies. Però el fill de puta seria jo si em negués a fer-li el favor.

Gandhi & Lucas

2009-09-22T22:54:00.003+02:00

Furto un cop més la secció Diccionari estúpid per deixar-los aquesta caràtula del nou disc del duet internacional que canta a la no-violència i dormen amb les seves grouppies però no se les follen per conseguir un màxim autocontrol i no sé quines merdes més.

L'hora del vàter (2): Aneu a cagar

2009-09-20T21:57:00.004+02:00

Bon jorn, estimats feligresos. Jorn Bon Jorvi a tothom.

Sé que voleu menys Pare odi-reflexiu i més Bukkàkez guarrociós. Doncs aquí ha tornat.

Ja Puc Dir Missa..., en la seva infinita voluntat d'ajudar al pròxim -al pròxim assumpte que ens roti-, seguim com les granotes en la nostra croada per facilitar l'expressió adequada a cada situació de la vida.

Recordin, joves, que ja s'ha ofert un ventall incomparable de frases per lligar amb ~~chonis~~ nenes tontes, per entrar a una noia i quedar com un galant, per sortir de l'armari o, pel contrari, enaltir la pròpia virilitat.

Segur que s'han trobat més d'un cop en aquella situació d'emergència en que estan a rebossar de femta i han d'anar de seguida a llençar en tronc al riu, oi? Bé, "arrebossar de femta" no volia dir. Si estan arrebossats de merda és que son uns bruts o treballen al DIA, valgui la redundància. Volia dir, a vessar de femta. Tampoc ho confongueu amb "besar de femta", que avui no toca parlar ni de el petó negre ni de copro.

- Clar, Montserrat. Clar que són abelles ...

... i al cul hi tens mel, oi?

Però segur que més urgent que això és fer-ho saber als qui els envolten, eh que sí? A mi em passa. S'han trobat pensant una bona expressió per deixar clara la seva situació, inclús per aconseguir la preferència absoluta al Tro Reial del Regne de Ceràmica.

- Lo de les teves pèrdues d'orina, ho comprenc...

però aquestes ja és massa, Montserrat!

Doncs bé, aquí tenen el seu blog de confiança (perquè fa fàstic), Ja Puc Dir Missa..., un cop més ajudant-los en la seva vida diària, desinteressad. Amén.

Seguint en la nostra línia editorial (o meva, si és que la tinc, que no cal esquitxar a la soferta Sagristana), avui us oferim algunes opcions sobre què dir abans d'anar a treure'ns el farcit.

També hi han altres mètodes

Emprin-les amb la família, amb la família política, amb la parella, o en una reunió amb els vostres caps. Amb els amics no, que perd gràcia.

Oh, vaig a concloure la digestió.

Oh, vaig a extrusionar plastelina.

Oh, ja sabia jo que de petit no m'havia d'empassar les llavors de la fruita. Ara, el tronc del taronger vol sortir!

Oh, crec que la Reina Alien m'ha fecundat, i el ou ja ha fet eclosió!

Oh, tinc el Vesubi que ja comença a escopir cendra! Voleu unes boniques estàtues vostres de merda o puc anar ja al bany?

Oh, saps lo de barrejar Mentos amb Cola? Doncs boca avall: tinc diarrea.

ATENCIÓ: Aquí comença un seguit de símils amb el part femení, que si es diuen seguits (triangle, quadrat, L2+R2 i dalt + baix) funcionen com un Hit-Combo fecal. Empreu-ho sota la vostra responsabilitat.

Oh, lo que passarà al vàter sí que serà un naixement i no lo de Betlem!

Oh, ràpid, ràpid Maria! Què és el què et van ensenyar a les classes pre-part?!

Oh, corre Maria, porta una palangana amb aigua tèbia i tovalloles!

Oh, Maria, crec que m'hauràs d'afaitar el cul. Porta Betadine!

Oh, després d'aquesta jinyada m'hauran de ficar punts!

Oh, Maria, ves unflant el flotador!

Oh, Maria, corre, mira'm a veure quan porto dilatat!

Oh, vull la epidural!!!

Oh, truca al doctor, Maria! Necessito una cesària urgent!

Oh, aquest me l'hauran de treure amb fòrceps!

(Aquesta ja, des d'El Seient d'Empenyer)

Uff, Maria, aquest té el cap molt gros. Dóna'm la mà!

Tranquil·la, Maria: ha sigut un avort.

(No està de més seguir donant detalls a posteriori)

Uff, Podria haver omplert una Caja Roja de Nestlé, tamany familia de l'OPUS.

L'hora del vàter (1)

2009-09-17T15:22:00.002+02:00

Per què les dones s'enrabien tant quan els homes deixem les tapes del vàter aixecades, quan elles deixen la tapa superior igual?

Què passa? Que costa més abaixar la tapa de cagar que no pas aixecar-la? Si ens fiquem detallistes, jo diria que no.

- Però què dius, Bukkàkez, misogin! Jo les abaixo totes. Sempre.

Em sembla perfecte, filla.

Miri, jo sóc un home del Padrón: a vegades les abaixo, i a vegades non. Però aquí, o generalitzem tots, o tirem la puta al riu.

I va, aprofitant l'avinentesa, afegiré que:

L'home que accepta, sota la coacció d'una dona, pixar assegut, no mereix tenir penis ni testicles. Passa a ser un transexual no-operat.

És aquesta la igualtat completa que desitgen les feministes?

Mas vale pájaro en mano, que mear sentado. Ja ho diu la saviesa popular.

Doncs jo advocaria per que els homes caguéssim també de peu i de cara el vàter.

JA! Què fareu ara, feminazis? Eh? EH?

Ara, filles, a part de les gotetes d'orí, també trobareu "entrebancs de xocolata".

No patiu, noies, aviat canviaré el nom del blog sols per les meves entrades a: Ja puc fer demagògia...

Totes les bodes són horrendes (2/2)

2009-09-15T18:36:00.004+02:00

Mireu, jo crec que les bodes han de canviar.

Haurien de ser, o bé una espècie de costellades/calçotades familiars, o bé, el dia més impresionant dels nuvis, al seu gust.

Paracaigudisme, partit de solters contra casats, strip-poker amb final feliç, llogar AK47's i disparar contra cadàvers de porcs sense drenar,... no ho sé, cadascú sabrà el què vol.
Que per ells el millor és una festa boja? Doncs que convoquin a la gent vestida com els roti, comprin un seller variat, un camell colombià, reparteixin genitals de plàstic i fiquin música.

Els comiats de solters es fan perquè la pròpia boda és una merda. I, en teoria, hi van els més pròxims als nuvis: els amics i familiars encara en edat de festeig.
Les bodes haurien de ser els comiats.

Al meu comiat vaig exigir que anéssim tots a l'estil Reservoir Dogs (in black, amb pipes -Churruca- i ensangrentats) i me'l van organitzar al pub Arny. Fou la hòstia, el gay de los Morancos i Jesús Vàzquez anaven ben esvalotats.
En canvi, del dia que em vaig casar amb Déu, no recordo un puta merda. Ni ganes. Així que no em facin explicar com va ser.

És que no s'haurien de recordar les bodes per si el vestit de la núvia era més de puta que els del Bershka, ni perquè el magret d'ànec era Tarradelles, sinó per lo fantàstic que s'ho van passar tots els assistents. Núvis inclosos.

Però bé, la gent fot el que veu, i vol fer el què veu.
S'ha de tenir una mica de criteri amb les tradicions, que no perquè ho fessin fa un segle vol dir que sigui adequat seguir fent-ho, i més si suposa un problema per molta gent.

Finalitzo amb una curta conversa real entre uns bons amics meus:
- Jo, al meu comiat de solter, hi vull ties.
- Stripers?
- No, no... stripers no: Putes.

Les coses que es volen, i clares. No hi ha més.

Totes les bodes són horrendes (1/2)

2009-09-13T22:09:00.010+02:00

...i algunes núvies també.
Que com a zombie està magnífica, però com a núvia.... li falta rimmel. O una corbata marró.

L'altre dia, mentre esperava a la perruqueria púbica per que em fessin una perruca púbica, fullejant revistes del cor, em vaig adonar que no havia escopit prou sobre la mentida del glamur, en la seva variant més cutre: les bodes.

Les bodes són horteres. No entraré en temes de martirimoni i altres decisions tan tradicionals com estúpides.
Pensin que se de què parlo, doncs n'he oficiat moltes. A totes he acabat al lavabo plorant caca i mocant-me troços d'escorça cerebral podrida.

Anem a dir veritats:
La culpa actualment de celebrar-se bodes la tenen les dones. La núvia, concretament.

Però....
Per què una noia moderna, actual i del seu temps* s'empenya en organitzar una reunió multitudinària que organitzar-la costa suor, estrès, maldecaps i molts diners, per formalitzar (FORMALITZAR?!) l'amor amb el seu maromo?

Per què convida inclús a gent -de la seva part- amb qui sol haurà compartit converses d'ascensor?

Per què no dubtarà en celebrar una ceremònia religiosa, tot i el seu ateïsme?

Per què obligarà a menjar a tots els convidats plats tan estrafolàriament pretensiosos com cars?

Per què obligarà, i la gent ho farà gustosa, a ~~vestir~~ disfressar a tots els començals amb vestits incòmodes però pressumptament elegants?

Jo us diré el perquè: Walt Disney.
Aquell fresc en té la culpa.

Si Walt "LaSirena" Disney no hagués rosegat el cervell de les nenes de mig món amb contes de princeses i vestits fets de nata muntada, avui, la majoria de les dones no sentirien una poderosa necessitat de complir el seu somni de ser princesa per un dia.

Però, com pot ser tan subnormal una tía com per creure's una princesa quan una setmana abans anava pels carrers, borratxa i amb una polla al cap, amb les seves amigues, encara més embogides i amb encara més polles pel cos?

(Us deixo amb aquesta patètica imatge al cap. El pròxim dia continuo.)

* Aquesta expressió de "és una noia del seu temps" sempre serà pura basura. Al menys, fins que no s'inventin (o es facin públics) el viatjes temporals.
Des d'aquí proposo als periodistes de merda que sempre empren l'expressió, que també utilitzin "és una persona molt del seu lloc", per quan s'inventi la teletransportació a.k.a. els viatges espaials.

El Superguerrer del Popper

2009-09-08T23:29:00.008+02:00

Fa no res, després de tornar de la classe de Pilates per obesos dels dimarts, un amic capellà al que podriem anomenar Gutiérrez, per exemple, m'ha passat el link a aquest vídeo esfereïdor.
Un vídeo, que ni jo mateix he acabat de veure sencer.
Parin atenció i una palangana:

Crec que ara entenc perquè hi han tants catxes al Club del Pepino.

Un home enamorat del seu cos, al que admira, es sacrifica i viu sempre condicionat per aquest, és relativament lògic que es vulgui follar cossos com el seu (encara que si un oncòleg el veiés, s'enduria les mans al cap)

Quan les dones conseguiu semblar homes amb una malaltia morfològica, aleshores, potser aquests obsesos us voldran petar el vostre cul.
Bona nit.

Exercici pel pròxim dia:
Adjectivin aquest personatge.

Actualitzat: Si han apreciat el vídeo anterior, apreciaran molt més el següent, linkat als comentaris per un anònim:

... però crec en la justicia kàrmica

2009-09-06T20:38:00.004+02:00

No el jutjeu per les pintes,

segur que és una bellíssima persona

No crec en el glamur. Però crec en la justicia kàrmica.

Us explicaré una història que no em va fer cacarejar però sí somriure maliciosament.

Un bon amic es deixa una bona morterada de calers per comprar-se un armari sencer de roba de marca. Tommy Hilmònguer, Ralph Lauren, La Martina, Bikkembergs i més merdes que ja no recordo. I peces "originals", segons diu (i li digueren a ell).

L'excusa? Que li oferien molt descompte en el PVP, per internet o no sé què. Molt bé, doncs. L'aprecio tant que puc tolerar que esdevingui estèticament agredible. Jo valoro l'interior.

Sortim de festa repetits cops amb unes noves conegudes. Acaben les nits de lleure, tornem a casa. El seu ego pregunta a un altre amic en comú amb aquelles noies, què havien dit d'ell. El veredicte popular dicta sentència: Massa pijo.

El meu amic s'ofèn molt.

(Pare Bukkàkez salta sobre l'Altar. Agafa el micròfon i, en posició provocativa, l'apropa en direcció als feligresos mentre amb l'altra mà para l'orella per escoltar més fort.)

Fantàstic. Ara tots crideu amb mi:

SI NO VOLS...? NO VAGIS A...?

(El públic fa estona que ha marxat)

També, pocs dies més tard, em comunica aquest amic que s'ha comprat per internet un iPhone d'imitació, dels xinos. Ell m'assegura que és fabricat pel mateix fabricant que l'original, però orientat al mercat xinès. Li ha costat uns 70 euros, pel que recordo.

Li pregunto que per a què vol un iPhone si el que rebrà tindrà de ben segur els avenços tècnics de la Master Sistem I (sense l'Alex Kid inclòs), i segur que li vindrà amb gargots com a lletres. Em respon que li és igual que no es conecti a internet i que no tingui l'animació aquella que simula que et beus una cervesa, diu que mentre pugui canviar l'idioma i pugui trucar ja en té prou.

Fa una setmana me'l va ensenyar i el primer que em digué és que no me'l comprés, que era una merda. "Benvingut al món real, Neo", penso jo.

M'ensenya una mica el menú, i estèticament era com... sabeu quan una web no es carrega correctament i el text apareix escrit en Times New Roman? Doncs semblant. Sol m'hauria faltat que el text fos en Comic Sans per escupir-li a la cara.

Això és justicia kàrmica.

Però bé, ell ja pot passejar una carcassa d'iPhone, a conjunt amb les seves robes de Superguerrer de l'Alta Societat.

Tinc un amic que, és un dels millors payos que conec, però de cara a l'altra gent, s'esforça per aparentar el que no és. I això, no sabeu com em trenca el cor.

No crec en el glamur

2009-09-02T21:27:00.001+02:00

La meva ment és un Vietnam d'estupideses, guarrades i paràgrafs apresos de memòria per escopir durant la missa. Sigui com sigui, bastant ociosa, la meva ment.

He volgut ficar una mica d'ordre i fotre-li una capa de pintura perquè sembli més interessant, més atractiva, que sembli que hi ha bon saber fer. Així que m'he posat a pensar en el glamur. I ni així.

El glamur és aquell concepte pretensiós que ha creat la gent sobrevalorada de la moda, i els mitjans de comunicació s'han encarregat de contagiar per tot arreu. El glamur és elegància, però sols alguna en concret, senyalada per algun homosexual de torn. El glamur és bellesa però amb un toc d'originalitat o transgressió. Però també ha de ser una bellesa adequada. El glamur és elitisme, però no qualsevol elit.

La veritat és que no sé com defineixen el glamur, els seus creadors/portaveus/escollits.

Però sí que sé com jo veig el glamur.

El glamur és diners. Molts diners. És tenir tants diners que no t'importi malgastar-los. El glamur es compra. A granel, si vols.

El glamur és artificial. Va contranatura. El glamur no caga ni pixa, i si ho fa, és art.

El glamur no permet la imprevisió ni l'espontaneïtat. Tothom sap com s'ha d'actuar en un esdeveniment amb glamur.

El glamur és catifa vermella xafada per una choni evolucionada a pseudoactriu, amb un vestit mica més car que els del Bershka.

El glamur és als anuncis de colònies, cotxes i begudes alcohòliques. És beure Bacardi Mojito amb amics i amigues models. És divertir-se moderadament asseguts en sofàs de disseny, a l'aire lliure. Glamur és mirades, i cocaïna al lavabo tallada amb targeta de crèdit daurada. La d'Adeslas no val.

Glamur és marques. Molt cares.

El glamur no existeix fora d'una pantalla. I el glamur que hi ha en una pantalla és fals.

Però, germans, el pitjor del glamur és quan intenta convèncer el món real.

Glamur + Món real = Horterada

Quan el glamur ataca les coses reals ho converteix tot en una farsa, en una pretensió de vergonya aliena. La gent es disfressa. El glamur provoca un Carnestoltes cada cap de setmana, cada boda.

El glamur fa que aquella belenesteban coneguda teva, es fiqui un vestit comprat per l'ocasió, per cap d'any o per la boda de la seva cosina. Fa que cada cop que la miris, una esgarrifança t'estiri del nervi ocular per fer-te girar el ulls.

El glamur és l'horterisme discret. Més que discret, maquillat.

El glamur és un sol ambient, locals diàfans, lofts. És minimalisme. Negre, blanc, vermell. És parets amb motius florals. Però la casa de la vostra iaia no té glamur per molt paper pintat de flors que tingui.

El glamur és cubates en vasos amples. És champagne a cholón. És entrar al V.I.P. i romandre-hi. El glamur és gogós i travel·los estrambòtics ballant com un atac epilèptic d'empeus i al ralentí.

El glamur és que no et vegin que el pagues.

El glamur fa que, un cacic local més ganyan que El Koala fregant-se el cul amb una pedra, solti la pasta que faci falta per crear una quadra enorme on aglomerar tanta gent -glamurosa- com pagui per ballar. Ambientant-ho amb una mescla de motius decoratius de cultures mil·lenàries, i així guanyar encara més diners per evitar anar de putes i que les putes vagin d'ell. Ven glamur. El glamur mou diners. El negoci està en fer creure a gent que al seu garito s'impregnaran del glamur que els falta. És fer-los creure's millors. Pots fer un negoci d'ell sense tenir-ne gens. Òbviament perquè no existeix.

I si existeix de veritat, en el món real, segur que es troba tancat al Vaticà.

Infravaloreu-me, fills de puta!

2009-08-30T23:19:00.007+02:00

M'encanta que m'infravalorin.

Que em mirin per sobre l'espatlla per conduir un cotxe de merda. Que es sentin superiors al comparar-se amb mi perquè ells tenen un cotxe al que sobrevaloren excessivament.

Que es sentin més guais que jo per dur roba més cara que la meva. Com la de tots els subnormals.

Que pensin que estan més realitzats (concepte de merda, per cert) per tenir un treball seriós o estable, i no un de merda com el meu. Perquè sí, jo no sóc un capellà vocacional, amics.

Que sentin llàstima de mi per ser solter. Que em preguntin "si encara no tinc nòvia". Que em diguin obvietats condescendentment com "que no em preocupi, que segur que trobaré una tia de puta mare". No sóc tan imbècil com per mantenir una relació amb una tia que em sembli escòria... oh, wait! Que estiguin convençuts que tenir parella és l'objectiu d'aquesta vida, el que porta la felicitat.

També hi han dies que m'encanta sobrevalorar-me, però és que m'ho fiquen tan fàcil així...

I erecto al desconcertar-los, quan els dic que sóc feliç.

Com diu aquell: "Estoy donde quiero".

Exposaria també el què jo penso d'aquesta gent, però ja he quedat prou cínic per avui.

Bona nit.

Sabeu que de tant en tant, alguns bloggers (no parlo de l'Odisfera) es masturben l'ego amb entrades de falsa modèstia? Doncs ara em venia de gust pelar-me'l en públic, que collons...

Dubtes sobre homosexualitat i presons

2009-08-25T22:20:00.005+02:00

Perdonin la meva ignorància però algú controla, fa estadístiques o analitza la relació entre la delinqüència penada en presó i l'homosexualitat?

M'explico amb un exemple fictici però probable:

Hola, sóc un home gay amb una libido molt elevada que roça comportaments sexuals extrems i m'he plantejat cometre un crim per que em fiquin a la presó, on es coneix que homes rudes mantenen sexe forçat amb els nous delinqüents a les dutxes.
Allà em donaran de menjar, de beure, per dormir i pel cul. Perquè no hauria de matar el subnormal del meu jefe i anar a la presó? No sols solucionaria gran part dels meus problemes, sinó que obtindria vàries satisfaccions.

I com dic gay, dic lesbiana, eh? Que jo passo de discriminacions.

La presó et canvia: et fa més dur

Sóc l'únic que veu certa lògica en tal raonament?

Es possible que el motiu mai desvetllat dels criminals sigui l'homosexualitat?

Implantar presons mixtes faria baixar el nivell de delinqüència? O pel contrari augmentaria en els ambients heterosexuals?

Tindria sentit la presó mixta com a condemna?

Quan tardaran els d'Iniciativa a proposar-ho en pro de la igualtat, el benestar social i la dignitat dels ciutadans?

Les feminazis (suposant que no siguin totes unes lesbianes tissoreteres) veurien bé una presó mixta?

La presó et canvia: et fa més treballador

Jo hauria pagat amb més assassinats en nom de Déu, per que, en aquells anys bojos que tothom ha tingut, m'haguessin fotut a una presó mixta. Algun dia ho explicaré.

Odi gratuït: Andreu Buenafuente

2009-08-20T17:54:00.005+02:00

Va, tornem-hi amb l'odi gratuït. Entrades curtes i fàcils per dies de suor.

Si algú no sap de què va, que miri aquí.

Avui, un de dur i arriscat: Andreu Buenafuente

Jo diria que...

... dibuixa/pinta com el cul, és a dir, com qualsevol persona que es fiqui a pintar i dibuixar sense tenir-ne nocions. Sols pel fet de ser famós, ric, graciós e intel·ligent, em fa l'efecte que la gent es pren els seus dibuixos com si fossin obres d'art.
Alguns seran enginyosos, metafòrics o el què vulgueu. Però ell no té cap do pictòric.
Sempre dibuixa caps amb cames, ulls i cors. Com a anècdota em sembla perfecte i trobo molt bé que li agradi pintar. Però hi ha molta gent que pinta mediocrement i es guarda els quadres a casa seva.
Donar-li el ressò que a ell i els d'El Terrat els hi agrada donar, doncs jo no ho veig clar. Crec que això és una part -errònia- més per divinitzar-lo. Em dona la sensació que ell es veu un bon artista*. Jo crec que és un bon creatiu, però això no implica ser-ho en tot, per molt que t'hi escarrassis.

* Artista com a pintor i dibuixant.

I vostès, per on li fotrien a en Buenafuente?

Les Nenes Tontes: Fotos

2009-08-17T17:41:00.003+02:00

Quan una nena tonta rep una càmera de fotografies a les mans, fugiu.

Si no ha succeït ja, queda cada cop més proper el moment en que, o bé algú li digui que "en aquesta fotos has quedat súper-guapa", o bé, el seu propi ego li dirà.

A partir d'aleshores, únicament ficarà la mateixa cara a totes les fotos que se li facin.

No se'ls ha de dir mai coses així, a les nenes tontes. Els compliments sols fan mal a tothom. Elles s'enganyaran i acabaran fent el ridícul i vostès és sentiran uns hipòcrites. Quedar bé amb la gent està sobrevalorat. Val més callar i quedar com una persona estranya.

Ja ho va dir Déu, al 3er manament: No faràs falsos compliments en va, i encara menys a algú imbècil.

Una nena tonta es detecta molt fàcilment quan, de totes les imatges seves que té penjades al, per exemple, Facebook, s'observa que A TOTES posa la mateixa cara, expressió i posició.

Forçaran la seva posició en escorç respecte el fotògraf amb tal de poder sortir "amb la seva millor cara". La foto acostuma a ser tirada en una posició més elevada que el cap (sinó, ja acotaran el cap elles, no patiu), amb la cara una mica girada, de manera que els ulls no li quedin centrats en les seves pròpies conques. Forçant una mirada "sexy". Algunes potser trauran morros, altres potser la llengua, malauradament quasi mai treuen el cervell pel nas.

Em sembla fantàstic que tinguin un ego inversament proporcional a la seva capacitat mental. Trobo acceptable que s'agradi a si mateixa. Que es toqui. Que s'ompli una targeta de mil gigues amb autofotos repetitives. Però que no ho publiqui. Si ho publica, és que encara és més tonta del que sospitàvem. Li sobra tanta autoestima com cromosomes.

Si diuen que, quan un noi s'espolsa el penis després de pixar, més de tres vegades es considera palla; s'ha de dir que més de 2 autofotos iguals és presó tailandesa.

Ja està bé, dones. Ja esta bé! Que ja teniu una edat!

Tinc autèntics dromedaris al facebook que es creuen Pilar Rubio. La mare que les va parir. Filles de puta.