divendres, 11 de març de 2011

Twitter is for dark jokes

Yes. Però això és Espanya.

Germans, he tornat momentàniament al blog. Doneu-li les gràcies al cada cop més decadent Twitter i a la meva inconsciència i insensibilitat.
"Inconsciència i insensibilitat", per Pare Bukkàkez, aviat a les seves llibreries!

Aquí deixo totes les mencions rebudes a Twitter des d'avui a la matinada fins aquest migdia, per haver fet algunes bromes sobre l'11M. No vull que us perdeu algunes perles que m'han arribat.
Estan ordenades d'aquella manera, ja sabeu com és Twitter.
















Aquí us deixo la meva part.





Nota: el meu tweet sobre el futbol venia perquè, casualment, bona part dels ofesos més agressius van començar a mesclar el què fes (féssim, que no vaig ser l'únic) acudits sobre l'11M amb el fet de ser català i per tant, automàticament, del Barça. Alguns d'ells seguidors radicals del Real Madrid, amb fons i avatar de Mourinho i altres icones merengones, se'ls veia el fanatisme a la puta cara.

Em toca molt els ous que l'arribada dels famosos, en especial als futbolistes, a Twitter hagi atret la cafreria hooligan típica del retràs mental que sembla que provoca l'afecció desmesurada al futbol. I això ho dic apuntat cap a totes bandes, perquè de culers subnormals també n'hi han un bon grapat.

19 comentaris:

  1. Déu n'hi dó com es passen... sobretot m'encanta com barregen una cosa (acudits més o menys afortunats) amb una altra (l'odi als catalans).

    Ja m'agradaria veure quin hagués sigut el seu paper si tota la història hagués anat al revés!

    ResponElimina
  2. Impressionant!!!
    Un magnific retorn el seu, pare.

    ResponElimina
  3. Em dec estar fent gran en el mal sentit perquè a mi tot això de provocar deliberadament amb humor negre a través de Twitter em sembla molt d'attention whore. Crec que només es fa per notorietat i una falsa sensació de valentía.

    Reconec que implica talent i agilitat per posar el dit a la llaga en el moment oportú i té un mèrit indubtable perquè no ho pot fer qualsevol, però no sé a on porta exactament. És la transgressió per la transgressió, sense cap objectiu concret. No hi ha fons ideològic, ni crític, ni estètic. És la palla de l'enginy. A veure fins a on sóc capaç d'arribar profanant el que és sagrat. Però per demostrar què? Que es té prou repercussió com per ofendre al màxim número de gent possible? I si és així perquè ens fem els desmenjats quan encertem al bell mig de la diana?

    Jo m'inclino per pensar que es pot riure de tot però... riuríem si fossim nosaltres els afectats d'un atemptat? L'objectiu de l'humor és fer riure o fer el gamberro? Fins quan dura la broma? Quan ens deixa de fer gràcia punxar la roda d'un cptxe i imaginar l'emprenyada que agafarà el propietari quan es trobi putejat? Ho fem perquè ens cau malament el subjecte o de manera indiscriminada? No sé, són preguntes que em faig.

    I sí, potser cal que vagi encarregant una remesa de paper de fumar per agafar-me la tita, però trobo a faltar una mica de hahaha en mig de tant hohoho.

    ResponElimina
  4. La primera intenció era felicitar-lo, ja que no és fàcil destacar entre milions d'usuaris.
    Després he llegit el comentari d'en Markutis i estic bastant d'acord amb ell.

    De tota manera, si hi ha algú que furga a la ferida i fa mal, aquests són els de la Brunete Mediàtica, els Peones Negros i tota la colla de conspiranoics que porten set anys —set llargs anys— matxacant la societat espanyola amb les seues mitges veritats, mentides descarades i insinuacions perverses.

    Crueltat? Els més cruels són els que empren gairebé dos-cents morts per a obtindre rèdits electorals.

    Una abraçada i endavant.

    ResponElimina
  5. Per cert, no sé si sóc el primer a dir-ho: és vostè el Vigalondo català.

    ResponElimina
  6. La cosa és senzilla, sr. Markutis. Al menys per la meva part. Escric i publico el què a mi em fa gràcia, i a mi em fa gràcia diferents estils d'humor, però un dels que més és l'humor negre, com més millor. Ho escric al Twitter i al blog perquè és l'únic lloc on puc donar sortida i compartir-ho amb la gent que té el mateixos gustos que jo.

    Ahir no vaig fer res que no faci tants altres dies. Twitter és un bon context per aquestes coses. La gent s'agrupa segons gustos i tenen sempre la porta oberta per ignorar el que no els agrada.
    El tema del dia (que començava) era el 11M? Doncs endavant amb les bromes del 11M, aviam què surt.
    Però aquest cop vaig cometre un error, endut per la rutina de sempre i la inèrcia frenètica de Twitter: no fer una ullada al hashtag on vinculava els tweets, com tantes vegades fem tots. Aquest era seriós, pel que sembla. Ple de gent tremendista, i amb tots els prejudicis preparats per extrapolar els meus comentaris personals a temes polítics i esportius generals, com ve es veu als replies. També va passar que, per les hores que eren o pel motiu que fos, sols vam ser 4 gats els que hi publiquéssim bromes.

    Notorietat? Diria que la mateixa que qualsevol post, comentari o tweet publicat per qualsevol internauta.
    Valentia? Digues-n'hi valentia, digues-n'hi covardia, ambdues intrínseques a l'anonimat d'internet.
    La provocació, el trencar la correcció política, la transgressió, la gratuïtat, etc... son pròpies de l'humor negre, aquell humor quasi clandestí i per això tan atractiu per alguns. Jo vaig escriure el què em va sortir. Alguns van ser cruels perquè sí. La crueltat gratuïta em fa molta gràcia per què sorprèn, sempre parlant en un context d'humor adeqüat.
    També em va sortir aquest de "Los muertos del #11M murieron a causa de una larga enfermedad. ¿Cáncer? No, no: integrismo político-religioso" amb la evident crítica, no a les víctimes, sinó als responsables, tant els assassins com a qui provocaren a aquests. Doncs mira, tot aquest plus que té el tweet.

    En fi, Marc, no em vull allargar més. M'estranya tot això que dius, després de les barbaritats que hem arribat a dir tots plegats i amb les que hem rigut força. Pel què recordo que em vas explicar un dia, tu has arribat a escriure un sketch sobre un paralític i glory-holes. Aquestes preguntes que planteges aquí també te les vas plantejar aleshores? O ho fas ara també encarant-les a tu mateix en escriure aquell gag? Tot això no ho feiem (i fem) per riure del què no podem a la vida real i pixar-nos (des de lluny) en la correcció política?
    No sé si t'estàs fent gran, però sí que sembla que estàs canviant.

    ResponElimina
  7. Ep! Res més lluny de la meva intenció que entrar en una crítica personal cap a tú. Tens tot el dret del món a fer broma del que et doni la gana, només faltaría. Jo he interpretat que et queixaves dels pals que t'han caigut culpant a la gent de ser massa sensible i m'ha semblat que no té sentit quan precisament el que busquen aquest tipus de tweets és tocar la fibra sensible.

    La clau és el context. Ara llegeixo que consideres un error haver posat el hashtag #11M. Això ho canvia. Si jo faig un acudit racista sobre gitanos i resulta que en tinc un al darrera i em vol pegar és una cosa. Si vaig a La Mina a fer acudits racistes sobre gitanos i em trenquen la cara no tinc dret a queixar-me.

    Si t'hi fixes, jo no entro en cap moment a si és de bon gust o de mal gust fer bromes sobre l'11M. Això depèn de cadascú. A mi personalment no m'ofèn. Saps perfectament que jo sóc el primer a fer bromes sobre càncer i com va morir mon pare. Si he d'escollir un bàndol estic de part teva, entre d'altres coses perquè sé quina mena de persona ets i em caus bé.

    Pel que fa a la resta de la reflexió, en la que per suposat també m'incloc, potser m'he posat massa trascendent. No estic per donar lliçons a ningú. Però tampoc ens enganyem... que provocar és molt llaminer però és bo que tinguem clar que no és gratis i que de vegades porta conseqüències. I no victimitzar-nos per patir-les. Parafrasejant Spiderman, en una referència cutre-suada: un gran poder conlleva una gran responsabilidad. I tú, que tens un fotimer de followers de manera més que merescuda, si et tires un pet l'olorarà tantíssima gent que és impossible dissimular la pudor.

    Segurament sóc un egoísta i trobo a faltar que canalitzis la teva mala llet en coses que realment et fan ràbia. Aquella capacitat d'observació teva que et feia disseccionar-ho tot. Els mons decadents en els que et capbussaves per treure suc. Aquell punt grotesc, escatològic, sexual i gore del teu imaginari quotidià que em fa riure tant. Per desgràcia, no ets el meu esclau com per obeïr els meus desitjos. No cauré en l'entranyable "abans feies més gràcia" perquè sería mentida. Ric molt amb els teus tweets, però potser trobo a faltar un humor més sa i menys indiscriminat.

    I de tot això hi ha una cosa que sí que no es pot negar que fa gràcia: és el primer cop que tu i jo pensem diferent en alguna cosa. Ja tocava!

    ResponElimina
  8. No és que ho hagi interpretat com una crítica cap a mi, sinó cap a tot l'estil nostre del que tu també en formes o formaves part. Ja saps, digues-n'hi Odisfera (aquella cosa taaan 2009) digues-n'hi... bah, ja m'entens. Més que queixar-me dels pals rebuts, m'he sorprès d'aquests. Però com t'he dit, parant-m'hi a pensar m'he adonat de l'error del hashtag. Si no l'hagués posat, hauria quedat entre els followers i jo, i com ells suposo que ja estan acostumats al to no crec que hagués passat d'alguns unfollows discrets i poc més.

    Com tu dius, t'has posat més trascendent de lo habitual per aquests mons, i serà això el que m'ha sorprès, tenint en compte que fa temps que ens coneixem i sabem el peu que calcem.
    Pel que fa la provocació, a mi el què m'agrada d'exercir-la és arribar a l'objectiu de tocar la fibra a cada lector, a cada follower. Perquè tothom jiji-jajà llegint com foten canya als altres fins que li arriba el seu rebre i llavors tot son ofenses i unfollows immediats amb el cap ben alt. És intentar que la gent pensi sobre lo que cadascú tenim de criticable. Jo m'he topat amb comentaris (posts o tweets) que m'han espetegat a la cara -suposo que sense pretendreu. Alguns de la pròpia Odisfera mateixa (ara no em refereixo al subnormal del muerte). Però això m'ha fet donar voltes al tema que fos i, ja sigui recapacitar o reflexionar sobre si em reitero. Crec que en diuen autocrítica, i tinc entès que va fenomenal per ser millor.

    Pel que fa a les conseqüències de la provocació llaminera, creu-me quan et dic que en sóc conscient i acostumo a tenir-les en compte en la justa mesura. La justa mesura com per no sentir-me un farsant hipòcrita aquí. Dic aquí, perquè és on em vaig proposar de dir tot el què penso. En la vida real és una altra cosa. Tot molt més complexe on no pots argumentar que fas un paper o un personatge i on de veritat et jugues coses importants. Des que vem encetar el blog ençà veig com cada dia se'm queden més coses per dir als esborranys, precissament perquè tinc en compte les possibles conseqüències. Cada dia hi ha més gent que em coneix personalment i per tant, més susceptible de ser ofesa i posada en la meva contra. Intento mantenir l'equilibri com puc, però creu-me que a vegades penso en que necessitaria crear-me un pseudònim nou cada 3 anys per seguir dient tot el que se'm passa pel cap i quedar-me en pau. A més, el món on m'estic fotent també em condiciona considerablement el què publico. N'estic segur que si fos un treballador del sector, per exemple, comercial, seria molt més destroyer del que sóc ara mateix. Bé, més destroyer potser no, però que abarcaria més objectius, segur.

    M'afalaga que trobis a faltar els posts. Perquè al que tu et refereixes son els textos llargs, més pensats i desenvolupats que eren els posts. Però ja saps com va la cosa: ara estem jugant a Twitter. No m'hi forço a estar perquè ara està de moda. Hi estic perquè progressivament l'acció s'ha traslladat allà, i siguem sincers, és molt més còmode, ràpid i senzill que els blogs. Però fa que els temes que donarien per a un post, es quedin en un simple comentari irònic que passa desapercebut.
    De totes formes, penso que Twitter, com ja he dit, està en decadència. El que a nosaltres ens agrada, vull dir. He parlat amb altres twitteros coneguts nostres i també ja en comencen a estar una mica cansats del pa que s'hi dona. M'aventuraria a dir que progressivament els blogs tornaran a reflotar. Jo mai l'he considerat mort, el nostre. Amb això vull dir que és probable que jo torni al que a tu dius que t'agrada més. Fa uns pocs mesos que tinc temes per alimentar-lo, i poc a poc em tornen a venir ganes de fer-ho. Els blogs mai moriran, com a molt evolucionaran.

    El que segur que és bo és que no compartim opinions sempre, perquè sino acabarem fent (un altre cop) un The Human Centipede, i això no ho vol ningú. Ni nosaltres, ni qui ens pugui llegir.

    ResponElimina
  9. Per cert, m'ha agradat que sortissin tots aquests temes aquí als comentaris. Perquè m'agrada, a vegades, donar moltes explicacions, aclariment i matisos. I si faig un posts dient tot aquesta cosa com a sèria jo mateix m'hauria enviat a la merda.

    ResponElimina
  10. Això es tornar per la portalada gran, no per la porta de la sagristia. Benvingut de nou a la congregació, pare.

    ResponElimina
  11. Benretornat Pare: Tan de bo sigui veritat que etl twitter està en decadència i vós -i tots els que vau mig-abandonar els blogs- torneu a cal blogger com aquell qui torna a casa després d'una nit de pepes malgrat fer olor a cony foraster.

    ResponElimina
  12. Doncs jo simplement et recolzo, Bukkàkez, en això que ha passat.

    Vull dir, temes com aquest s'han de començar a tocar. S'han de començar a poder tocar impunement. I la manera de fer-ho és aquesta, començant. No perquè sigui polèmic, no perquè s'hagi de fer mal sinó perquè s'ha de poder fer humor de tot i aquí on tothom té la pell tan fina i la censura està tan present s'ha de posar més en pràctica aquesta llibertat d'expressió. I no em refereixo a que la llei ens empari a poder dir el que vulguem sinó a que no ens autocensurem, que molta gent ho fa sense adonar-se. Hem de recordar que podem dir el que vulguem.

    I en quant a sensibilitats, estar clar que tota aquesta gent que t'ha insultat tampoc prediquen amb l'exemple.

    Conclusió, que ben fet, vull dir, és el que fas sempre, no? No té més.

    ResponElimina
  13. I tot això ho ha escrit per aquells que no tenim twiter el poguem llegir..? quin de tall per part seva.

    ResponElimina
  14. Jo, perdona que t'ho digui, però llegir aquests comentaris que superen els 140 caràcters ja no entra en els meus plans XD

    De totes maneres, la meva pregunta és si aquestes associacions de què se'n té constància acabaran pagant-li drets d'autor o no.

    Si algú s'emprenya, que s'hi posi fulles (o en aquest cas, que no ho llegeixi i punt).

    ResponElimina
  15. Irene Villa, Biescas, el 11-S, Miguel Angel Blanco,... De tot això s'han fet acudits, però clar, ningú va tenir els pebrots de signar-los. És vosté molt gran, pare!

    ResponElimina
  16. El gran avantatge de twitter és al mateix temps el seu gran problema: tot el que un escriu és public i fàcil de trobar, el que implica A)gent sense recursos mediàtics por acabar generant TTs, però també B)qualsevol monger pot malinterpretar el que es diu, o senzillament no entendre una merda de què va l'asuntu.

    Tenint en compte que (a dia d'avui) ningú li tallarà la línia adsl per dir burrades, digui burrades home! El pitjor que pot passar són uns quants unfollows de paios que ja d'entrada no hi pintaven gaire seguint-lo.

    ResponElimina
  17. M'agrada saber que segueix així d'actiu Pare!

    ResponElimina

 
ir arriba