dimecres, 21 d’abril de 2010

S'hamoranch



Samaranch també fou gafapasta

dijous, 15 d’abril de 2010

De l'odi sols s'ha explicat lo dolent


L'odi és criteri. És l'opinió més extrema, igual que ho és l'amor en les seves antípodes. Si l'amor és bo, l'odi també ho és. Si l'odi és dolent, l'amor ho és.
L'odi és personalitat.

Em diu molt més d'algú saber què odia, que no pas què li agrada. Que la gent és molt tòpica en això últim, però tots tenim aquelles fòbies peculiars que ens defineixen.

Una persona que no odia res és una persona gris.
Maradona deia que és blanc o negre, però mai gris. Maradona el què hauria d'haver fet és morir-se fa anys de sobredosis, haver deixat el suposat mite (del que jo sempre dubtaré, però això potser és degut a la meva desgana futbolera) i un cadàver millor que el què deixarà aviat.

Però per agafar l'exemple de Maradona, agafem Adolf Hitler, que fa més gràcia. A no ser que siguis jueu o, paradoxalment, familiar seu.


- Oh, però l'odi provoca assassinats, i mort, i destrucció!
Això ho fan els fanàtics. I la mare Terra (the planet, not the web neither the mom). L'amor també genera fanàtics assassins. I coses com els No-me-olvides, Hello Kitty o transexuals que entren a Gran Hermano (i fan que s'hagués de dir Gran Hermafro).
Què els he d'explicar, si jo treballo a l'Església, l'empresa referent d'aquesta bipolaritat. Jesús és amor i et matàvem si creies una altra cosa.

Si l'amor -diuen que- és necessari -o hasta imprescindible-, l'odi també. No hi ha llum sense foscor, ni salut sense mort, ni integritat sense Pilar Rubio. Em sembla que a Lost ja hi ha alguna metàfora del pal.

Si hi han blogs tant roses que provocarien diabetis a Fresita, també hi ha d'haver odisferes.

Perquè si s'estima una cosa, s'odiarà tot el què representi el contrari. Així que l'Odisfera no sols destil·la mal rotllo i ofenses a cholón. Entre línies s'obre un gran ventall de coses que estimem. No tot lo oposat del què critiquem, però una part segur. En certa manera, l'Odisfera és un conjunt més dels blogs amariconats que poblen la red, però buscant un punt de vista heterosexual.

Amor a l'odi

dimarts, 6 d’abril de 2010

Semblar ric (i ser ruc) III: ESQUIAR

¡Habbblemos del esquí, coño chá!

L'esquí, l'esport pijo per Antonio Massa antonomàsia, aquell esport tan sobrevalorat.

Analitzem aquesta blanca afició. I no parlo de la cocaïna, tot i que és tant o més car.


Com he dit afició, vull dir que no entrarem en criticar l'esquí professional. Em sembla molt digne i d'admirar. No així la versió amateur.

Per fer-nos-en una idea més clara del què suposa esquiar, ho compararem amb el "depor rei" -Anar de putes?- no: el futbol.

MODUS OPERANDI (y Lucas):
  1. Matina.
  2. Trasllada't fins un lloc fred i amb pendent on hi hagi neu. La muntanya, en un principi. Potser has de fer centenars de kilòmetres, però com ets un pijo no t'ha d'importar gastar diners i temps (que també és diners), per anar a jugar a la neu.
  3. Paga diners. Bastants.
  4. Si ets mediocre, llogaràs l'equipament allà. Si ets cool, tindràs els teus propis esquís i els duràs a la baca del teu cotxe de falsa gamma alta.
  5. Empra algun tipus de maquinària que et porti fins un punt més alt.
  6. Baixa lliscant fins el punt inicial i repeteix els punts 5 i 6 constantment. Corre tant com puguis damunt uns ferros integrats a les teves cames, FORREST GUMP!
  7. Abans de les cinc de la tarda, marxa.
Si encara no us ha semblat una puta farsa d'esport, espereu, que ho extrapolem al futbol:

  1. Matinar? Un puto esport que s'aprecii s'hauria de poder fer quan és vulgui. I, no fotem, ningú vol matinar!
  2. Es pot jugar a futbol fins i tot dins d'una habitació. Si no, al carrer, a alguna plaça. I si es vol fer bé, segur que en menys de 10 kilòmetres a la rodona, hi trobes un camp, amb porteries i línies i aquestes coses, per exercir-ho a la perfecció.
  3. ... i...
  4. Quan has de pagar per accedir al camp i/o has de llogar l'equipament necessari per fer un esport, és que algú s'està aprofitant dels teus cromosomes sobrers.
  5. La tecnologia més avançada que és necessària per jugar a futbol és una manxa amb una agulla per unflar pilotes. Per 5 euros en tens una.
  6. Si els afeccionats a jugar a futbol fossin tan imbècils com els de l'esquí, arribarien al camp amb una pilota cada un i anirien corrent i xutant-la d'un costat a l'altre fins que deixés de picar el sol i no fes tanta calor. Amb dos collons.
  7. El futbol no depèn ni de horaris solars, ni de la meteorologia. L'Homo Sapiens Sapiens fa temps que ha sabut superar les limitacions que la naturalesa imposava; els esquiadors no, i si ho fan, és pagant MÉS. Mireu, si no, l'Homo Consanguinius.


LA VESTIMENTA:
Moure't amb 3 edredons envoltant el 95% del cos, no és fer esport, és Humor Amarillo on Ice. Si aquestes capes de roba, a més a més, et costen tant com comprar un haitià, és que succeeix alguna cosa al teu cap i no és bona.
Al futbol hi pots jugar amb el xandall heretat de la teva germana gran, o en calçotets i/o sostenidors, o hasta en boles.

COMPLEMENTS (obligatoris):
Les ulleres de sol. Aquí sí que no hi ha dubte: on s'ha vist un esport on es dugui ulleres de sol?Amb raó els encanta als pijos.

RESULTATS:
Esquiant et poses morè. Solament en 2 terços de la cara, però un pijo, o qualsevol subnormal que pretengui semblar-ho, pagaria diners (de fet, ho fan) per apropar-se un pas més al càncer de pell. Els pijos són uns melanòmans.
Al futbol, si es juga de dia i outdoor, també t'emmoreneixes, però a lo Paleta Style. Que és el morè antitètic de la morenor pija.
Al futbol no hi ha pretensió de bronzejar-se; al esquí crec que és l'únic objectiu. Aquest i tornar dient: "Cada vagada ya més chusmah, a las pistas. Sort q'a las varmeyas y las negras ancara no y'arriban gairas." Quanta ironia no pretesa!

En resum, per què l'esquí agrada tant a la classe ostentosa? Doncs perquè...
  • Duus ulleres de sol (on es pot demostrar, un cop més, els diners que és té).
  • Et fiques morè.
  • No et canses. No, de veritat, que ningú em surti ara amb que acabes rebentat perquè això és per les hòsties dels qui -per sort- no practiquem freqüentment aquesta merda. El dia que es pugi fins dalt caminant, amb les botes de plom i els esquís sota l'aixella, potser ja podrem parlar d'un esport d'homes amb collons. Mentre es puji assegut, i es baixi lliscant en una mateixa postura, seguirà essent de maricons.
  • Costa molts diners.

I resumint, per altra banda, els motius pels què esquiar és de gilipolles:
  • Duus ulleres de sol.
  • Costa molts diners.
  • Has de matinar per collons.
  • Sembles una mescla de peluix humà amb ciborg ochentero. La dignitat, si és que no l'has perdut ja, et goteja.
  • Amunt i avall. Amunt i avall. Al teu ritme. No guanyes res. No es competeix. Però segur que perds moltes coses.

I què bé que em sento després d'escopir tot això, hòstia chá!

Actualitzat: M'oblidava també del tema de la crema de cacau blanca als llavis. Com un travel·lo retrosideral.

divendres, 2 d’abril de 2010

Jesucrist era un fill de puta i Pere un pringat

Setmana Santa. És el moment adequat per parlar malament del Mestre, ara que està distret mirant gent esgarrifosa portant coses angustiants i cridant coses preocupants. Les processons, joder.

Tots coneixem la història, oi?
Que si 12 apòstols... que si un era català i mirava més per la pela que per la fe... que si Pere era el millor amic de Jesús... que si "Tu, Pere, seràs la pedra sobre la que s'edificarà l'Església"... que si Pere va ser el primer Papa...

Molt bé. Sembla ser que Jesús i Pere eren més que mestre i deixeble. No parlo de que s'obrissin l'ull cluc a cops de penis, que segurament. Parlo d'una amistat sincera desembocada en herència de poders que mitificaria al col·lega. Mis cojones!

Què ha estat fent fins ara Sant Pere? Ser el puto porter del Cel.
- Té, Pere, les Claus de les Portes del Cel. Tanca bé que hi ha corrent.
L'apòstol, primer, de puta mare. Contentíssim. Vacil·lant als altres deixebles de ser el preferit amb un clauer diví.
- Sóc el puto Príncep del Apòstols! Ara què, eh, Pau? A veure si et faré menjar una hòstia... Visca FòrumQuàdrigues!
Però, ah, alerta! Era un parany. Tota l'eternitat fent de porter del Cel. Fent de segurata de la vida eterna. La gent entra -la que pot- i apa, a no fotre res, anant en boles entre núbols, fent petar la xerrada i visca la pepa. I Sant Pere allà, plantat a la porta decidint si un famós cantant de pop pot passar amb mitjons blancs.

D'això se'n diu putada, Nostrusenyor, perdoni que li digui.
- Oh, com pot ser? Si Jesus era tot amor i no sé què més...
Jo et diré què més: RENCOR. Rancúnia. Resquemor. Jesus perdona però no oblida. Al contrari que Adolfo Suàrez.
- El rencor és un pecat provincial! Jesús estava per sobre del bé i el mal i podia moure's en l'espai-temps i perdonar-se els propis pecats!
Doncs, perdoni que li digui, però no suportava massa bé les mentides, eh? Que ja es veu que tot això ve de quan Jesús li va dir a Pere que el negaria 3 cops abans que cantés el gall, i ell "Que no, que no, que por mi maestro ma-to!" i després va, el molt puta, i "Que no, que no! Que aquell puto hippy no és amic meu ni res! Que sols m'escalfava l'orella amb el miracles que podia fer! Em deia: ja veuràs, ja veuràs, estira'm el dit!".

Doncs sabeu què? Jo hauria fet el mateix. Amics que els dius: la cagaràs fent tal cosa. I ells "que no, que no..." i després ho fan i la caguen. Que ho saben de cada vegada! Doncs et fas l'hipòcrita fins que et matin i després maquines la venjança entre angelets que et porten calimotxo sagrat.
- Però, Jesús, va... fotem aquí a les Portes un porter automàtic. Que ara els fan amb càmera i tot!
- Que no, que no, Pere... que no. Que tu ets la meva mà dreta, tio. La que obre les portes.
Doncs, com gravaven els romans a les estàtues: O.W.N.E.D.
 
ir arriba