dijous, 25 de febrer de 2010

Preguem per l'ànima de Pilar Rubio

A l'estil JoNomésFo

Déu els pagui tota la seva participació a l'anterior entrada amb molts estigmes.
Parlant d'estigmes, sabien que Pilar Rubio es va pensar que en patia després de fer-se uns punys* en dies menstruals? I això que que ja tenia 28 anys...

Bé, ja veuen que m'he passat pel terç de dotzena d'ous totes les seves propostes. Algunes massa evidents i trillades, altres molt interessants. Però, com ja vaig comentar, m'he enamorat d'odiar a Pilar Rubio.

No puc ignorar l'oportunitat d'agredir covardament amb un teclat la Reina de les Chonis al Palau de la Telemerda. La meva fília i fòbia a aquests éssers tan sobredesenvolupats físicament com inframentals, m'és superior.

Sagristana em donà la seva benedicció: punt a favor.

L'albert, l'home excepcional amb el blog a l'alçada, no veia amb bons ulls emmaniar-se amb algú a qui no dubtaries en empenyer-li les entranyes: punt en contra. Però em va donar permís si això implicava publicar imatges d'ella. Per altra banda, vull recordar el concepte de follar amb odi, tractat en ocasions per aquestes odisfericontrades.

Deixant de banda tot això -que acabaré fent el què em faci més rissa-, m'he topat amb un document que recolza la meva tesi pilarrubiesca. Document que algú s'ha encarregat de fer-lo arribar fins al meu Pentium 2. O potser l'he escrit jo, ara no ho sé ben bé, ni importa.

Són una sèrie de comentaris, rumors o fets sobre la jove i mediocre presentadora. Els podria haver contrastat, doncs no sóc periodista, però això no és un puto informatiu. Jo me'ls crec tots i cada un. Els asseguro que són paraula de Déu.

Ho sé. Sembla enfarinada, a punt d'arrebossar.
Deixe-m'ho en bukkake de farina, va.
  • * Pilar Rubio no és fa dits, es fa punys.
  • El Mira Quien Baila de Telecinco és sols una abreviació de "Vaya, Vaya... Mira Quien Baila Ahora".
  • Té sort de tenir nom de verge. Si els seus pares li haguéssin posat Lorelay, hauria mort de mil possibles causes abans dels 20 anys. Sobredosi de SIDA inclòs.
  • El plat preferit -no làctic- de Pilar Rubio és la pasta italiana.
  • Pilar Rubio no ensenya els pits (sencers) perquè hi té tatuada la cara i la polla de Berlusconi, un tatuatge a cada tit. Berlusconi la coneix com "Cuccinotta #2.342".
  • Ja des de petita, quan Pilar Rubio va a la piscina no es tira en bomba, sinó en pompa.
  • Tota choni és capaç de lo pitjor i ho demostren amb escreix, però sempre tenen algun motiu ètico-moral que defensen per sentir-se persones amb certa dignitat. Pilar Rubio es nega a ensenyar els pits mugrons, tot i estar el país en plena depressió.
  • Quan li van preguntar a Pilar Rubio què n'opinava de la intel·ligència, en una paradoxa que quasi crea un salt temporal, va contestar que era agnòstica.
  • Pilar Rubio esmorza cada dia llets amb galeta. Sí, un sola galeta i moltes llets. La Galeta no es va inventar com a joc pels adolescents, sinó com a caprici gastronòmic de Pilar Rubio.
  • Les prostitutes, per Carnestoltes, es disfressen de Pilar Rubio.
  • Pilar Rubio berena pa'mb xocolata. Quan dic "pa" vull dir polla, i quan dic xocolata vull dir "de culo a boca". Ella no creu en els ènemes.
  • Els consumidors de cocaïna empedernits -com ara Belén Esteban, Xavier Sardà o Jordi Hereu- poden arribar a erosionar el tabic nassal i el paladar, creant-se'ls una única cavitat interna naringo-bucal. En un altre tipus de erosió, Pilar Rubio sols té una única cavitat vagino-anal.
  • Pilar Rubio no és sols una cara bonica. Tampoc és sols uns pits bonics i un cul hipnòtic, explotats fins l'avorriment. Ni és sols una trepa, ni una simple jaquetera. Ni tan sols és el perfecte complement que tants homes adinerats anhelen: tia bona tonta amb ínfules d'autosuficiència. Pilar Rubio és el somni choni espanyol.
  • Pilar Rubio va fer la primera comunió escotada.



Off-topic informatiu: No, el capellà que es prostituïa per internet no sóc jo. Jo estic més gras i no amago pantxa. Però crec que Sagristana el coneix de no sé què.

dimarts, 16 de febrer de 2010

A les croades!

Tenim les armes, ara volem algú contra qui croar!

Fa temps que hi dono voltes. A Ja Puc Dir Missa... necessitem (o al menys jo ho sento així, al més profund del meu cor) un personatge fetitxe. Algú famós i conegut a qui dirigir el gruix de l'odi i la mala hòstia.

Els grans bloggers tenen el seu. I si juguem a l'Odisfera, amb més raó.
L'albert té la seva Margarida Minguillón. En cap0, la Lucía Etxebarría (i la suplent és Isabel Coixet). En Markutis s'ho fa amb la Gemma Nierga. En Valero Sanmartí té predilecció per en Marc Vidal i alguns més, però recordo com em van encisar els seus inicis escopint a Júlia Otero. En Jair Domínguez... bé, no en té cap de preferit i els té tots.

Direu: "T'ha de sortir de dins, Pare Bukkàkez"
Jo us diré: "¡Eso dijo ella!"

Però tindreu raó. Tard o d'hora trobarem algú. Però si ens feu arribar propostes, potser el trobarem abans. Convocaré un referèndum no-vinculant amb Sagristana per escollir la despreciable mascota del blog.

Jo ho he provat. Aída Nízar, Pablo Motos, Jaime de Marichalar... però no funcionen. No ho fan perquè aquest són personatges en que les ganes de fotre'ls-hi canya són molt obvies només nombrar-los.
Els personatges adequats han de ser personatges públics, que aparentment no provoquin ràbia, als qui dirigir un odi quasi gratuït. És quasi gratuït perquè si us pareu a pensar els hi acabareu trobant quelcom en què emprenyar-vos.

Croada contra croadors


Gràcies per l'ajuda en aquests difícils moments.

I per acabar i donar un toc d'actualitat al blog mencionaré Chatroulette: Chatroulette.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Els killopasta

Nesteac segur que frisaveu tant com jo per veure la nova sub-tribu social que ho està petant actualment als extrarradis. Derivats directament dels killos, canis i txonis, i estèticament influenciats per, molt probablement, la seva nèmesi pseudocultureta.

Ja Puc Dir Missa... ha pogut aconseguir imatges testimonials d'alguns d'aquest pocs -pel moment- espècimens.







Nerds de polígon, HiNteeL3kTwaLsS, cuatre-ulls del flamenquito i la makina. Prou que s'han espavilat en buscar l'aspecte dels referents més gafapastosos. Sense anar més lluny, i pel què he llegit, el primer killopasta duu el mateix model d'ulleres que en Woody Allen; el tercer, llueix el d'en J.J.Abrams; i la choni, les mateixes que la Coixet.

Si tot això no representa un genet de l'Apocalipsis, que baixi Déu a tirar la basura.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Semblar ric II: Demanem un vinet?


Què passa amb els fills de puta que es creuen sommeliers?
Doncs res dolent, malauradament.

Però perquè no paguin justos per pecadors, puntualitzaré els problemes que tinc amb els farsants del vi:

Primer, parlo de la gent de meva/nostra edat, que és quan la pretensió s'accentua més. Creuen saber distingir els bons vins perquè van pagar molts bitllets per una mísera cata. Jo vaig pagar molts bitllets per poder conduir legalment i no vaig aprendre a fer trompos sense morir, fins anys més tard.

M'és igual que creguin que hi entenen, em podreix la sang que pretenguin fer-ho creure als altres per tots els mitjans, especialment fent tota la cerimònia dels sentits al mig del restaurant.

Això ho trobo una falta d'educació tremenda envers el restaurant. Demana provar l'amanida i el tronc de lluç, també, fill de puta. I ves a la cuina i mira, olora i llepa-li les mans al xef. Si no fas això, no sé perquè has d'anar potinejant un producte envasat servit amb la garantia del local.

N'estic segur que els de veritat, sols ho fan a casa seva, amb les ampolles de la seva bodega privada. Em sembla perfectament lògic.

I sempre són tios. Aquí em podeu restar punts al meu carnet de misògin.

No obstant, he advertit que aquesta conducta infame acostuma a sorgir després d'entrar en una relació estable. Què els passa a la gent casada que els dona per pseudorefinar-se patèticament?

Fa dos dies demanaven sangria, lambrusco o turbio a cada sopar, la creme de la creme de la ressaca barata. I després els era igual fotre's 5 cubates del pitjor garrafó de la província vegueria. I en qüestió de dies van de que no poden fer un àpat a gust si no hi ha un bon vi a taula, triat i provat per ells. I encara tenen els ous inversament proporcionals al seu intel·lecte com per dir allò de: "Oh, no hi ha res pitjor que parlar amb un cambrer que no entén de vins!" o demanar un segon vi el doble de car, que es pagarà entre tots, poc abans dels postres per poder endur-se a casa els 3/4 d'ampolla.

Són els mateixos fills de la gran yonki que van a fer uns mojitos. Totalment comprovat. Lo de fills de yonkis, vull dir.

Fins aquí aquesta nova entrega dels fills de puta que són tant pobres d'esperit que es deixen embaucar per la societat i es prenen a estripa-taula els petits plaers que dicten els diners. Petits plaers oficials, mis cojones!



Nota: VINET està al mateix nivell que SOPARET. Pensin-hi abans de dir-ho el pròxim cop.

dijous, 4 de febrer de 2010

Teorit Sant

Estic treballant en dues teories que podrien revolucionar la societat, tal i com l'entenem. Podrien, però no ho faran. Això també és el què diran els responsables de LOST en uns mesos.

La primera versa sobre els símils entre els antics i hàbils egipcis i els actuals i mediocres internautes. Res de piràmides, faraons o esclaus. La clau en la que em baso és l'admiració i veneració pels gats. Hi ha d'haver una relació directa entre aquests dos col·lectius. Segur. Això estic esbrinant.

- Fitxiu! Fitxiu!

Aquí s'acaba. No sé per on seguir més. Tampoc hi he dedicat gaire. Jo és que sóc més de topar-me amb la informació i les revel·lacions, que això d'investigar i documentar-me ho trobo massa fàcil. Així qualsevol teoritza.
Jo crec fermament en aquesta tesi.


L'altra teoria, i no per això menys impactant, toca directament un Déu i el seu passat. Pot aixecar ampolles. És més, aquesta teoria hauria d'aixecar ampolles. De cervesa, whisky i aiguarràs. Brindo per ella, tot i temptar a fanàtics que desitjaran la meva mort. Preparats?
Chuck Norris fou en Teo; en Teo és Chuck Norris.


Toma TEOria! Ambdós són pèl-rojos, viuen aventures, i la gelosia d'en Teo envers el seu germà petit són clarament els detonants de l'actitud violenta i agressiva del futur heroi d'acció i Déu a temps parcial. Sabeu com és deia aquest germà petit al que odiava? Pau. En Teo odia el/la Pau. No fa falta dir res més.


Seguiré treballant-hi, però us les comento per que us aneu preparant o m'ajudeu a desenvolupar-les més sòlidament. A lo creatif com-mongs.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Missaques

Hem estat absents del blog últimament. És degut a que ho estem donant tot en la nostra vida de Mestres de Cerimònies de l'Eucaristia dels diumenges nit i festius de precepte. Lamentem haver descuidat els feligresos virtuals, però estem aconseguint augmentar l'audiència catòlica personal com mai s'ha vist. Els donem el què volen. Els fem embogir. Us deixo unes imatges de testimoni, pels incrèduls que sou.



Rebem spam i tot.



Inclús alguna dedicatòria més personal.



L'altre dia, va ser tan bèstia, que vaig acabar llençant-me damunt els parroquians. Com sempre, la hòstia més grossa per mi.
 
ir arriba