dimecres, 20 de gener de 2010

La loció capilar de Chuck Norris

... i també la de la meva companya de pis.


Ara diguin el què els sembli, que aquest post sols era per sortir d'aquesta migdiada bloggera en que em trobo.
Propostes de comentaris:
  • Per què vol una noia una loció capil·lar d'ortigues?
  • Pot servir a mode d'spray anti-violadors? S'ho va comprar la noia al veure'm a mi?
  • Creuen que hauria de provar a tirar-me'n una mica als genitals i comentar què tal? I als ulls?
  • Realment una noia pot arribar a consumir tots els cosmètics que compra?
  • Són els cosmètics femenins l'equivalent a les figuretes del Risk? "Ja ha conquerit bany i mig i ja ha entrar a la cuina pel sud-oest! Ràpid, avança les FHMs a la frontera del menjador!"
Déu vos fuck!

dissabte, 9 de gener de 2010

Bones mames (un post de pits. Many tits inside)

Peazo canalillo

Vull fer campanya a favor dels pits femenins normals. Els masculins em són irrellevants.
No és una campanya en contra dels pits anormals, mutants o defectuosos. No. En tot cas seria una campanya en contra dels pits grans, però tampoc es tracta d'això.
N'estic fins la polla de sentir ejacular sota la sotana a alguns capellans obsessos amb els pits grossos. I quan dic grossos vull dir descomunals.
Ei! Que cap problema amb els gustos, eh? A mí em perden els turmells i els colzes ben depiladets. Però sempre i quan compensi amb la resta de paràmetres físics. Que jo també se valorar uns pits grans, no fotem.
Sols demano una mica de gust, home. Que t'agradin uns bons grans melons, val, però no a qualsevol preu, per l'amor de Déu!
Fart de que em diguin:
- Buah, Bukkàkez, has vist aquella? Està tremenda!

I jo veig una dona grassa, amb pits de grassa. Grassona? No, no: grassa. Massa grassa. Gorda. Fanegas. Fat.
No, amics. Per aquí no passo. Els pits de grassa no tenen cap mèrit. Inclús jo, si m'hi fiqués, aconseguiria tenir un pitram de 130 cm.

Prou! Una mica de criteri, fills de puta!
Una pechuga normaleta, natural, una 85-90 ben ficada, clava mil hayukens a la mandíbula d'una 120, on els mugrons i el melic fan un tres en ratlla.

I quan no són pits de gorda són de plàstic i m'he de sentir coses com:
Capellà pitrer: Quins pits!
Bukkàkez: Però si són de compra! Que tenen arestes vives entre la mamella i el tronc!
Capellà pitrer: Doncs millor! No cauran!


Toca't els ous! Jo, a les ties que se'm fiquen turmells i colzes de silicona, els calo foc. Primer, perquè són inflamables; després, perquè segur que són chonis, i com la cançó, demanen gasolina a crits; i per últim, perquè són incomparables -com els marcs- amb el què proporciona la sàvia naturalesa a.k.a. Déu.
Déu Nostru Senyor no ens ha fet per que ens reomplim de plàstics. Ens ha fet per que ens reomplim d'adamantium. O de titani, pels pobres d'esperit.

Amb aquesta entrada vull venir a dir tres coses:
  1. Si dius que t'agraden els pits, demostra-ho valorant-los. Si no, digues que t'agraden les grasses. Per mi cap problema i per elles menys.
  2. Noies, senyoretes, dones, monges: deixeu de preocupar-vos per la mida de les vostres diumenges. Operar-vos-les pot acabar desgraciant-vos-les. I encara quedem homes que sabem valorar un bon pit, que ens és igual que estigui per sota de la mitja.
  3. Segur que cabrejaré algú. E intentaran excusar-se amb merdes com: "Jo no em fixo amb gordes", "ta mare sí que és gorda i no me la vull follar" o "aquell dia que em vas enxampar pelant-me-la amb escultures de Botero anava borratxo i no em vaig fixar que en realitat era un home". Atxanteu.

Deliciosos.

Relacionat amb els pits, l'altre escàndol presenciat per mi fou gràcies a un amic. Un amic amb sols un dit de front, tot sigui dit. Això és una expressió, no vull dir que tot el front sigui un dit, ni tot el dit sigui front.

Doncs al paio, li cau un dia del mateix cel una noia força jamelga (ara ja fa anys que s'ha recuit dins el seu maquillatge i roba aputerada, que ja posats a rajar, fem-ho fins l'empunyadura), comencen una preciosa relació els 4. Ell, ella i els seus dos pits equivalents al seu cap.

Ella, un any o dos més tard, em confessa que, si ja està prou acomplexada per les seves bombones de gran capacitat, només li falta que el seu marit li digui a la puta cara que ell prefereix uns pits petits. Em cago en l'ospedreta!
Després va la noia i li perdona un intent maldestre d'infidelitat i tot.
Déu dona pa al panader, i caviar als yonkis.

dimarts, 5 de gener de 2010

FFFUUUM FFFUUUM FFFUUUM



dilluns, 4 de gener de 2010

Semblar ric: el X3


Any nou i el rancor de sempre.
Fills de puta els que diuen allò de vida nova, com si fossin en Mario, el fontaner nintender. Si al menys haguessin mort abans...

Començaré l'any amb secció dedicada als pijos wannabes. Aquells que els importa més semblar rics que no pas ser-ho, i perden la dignitat a cada moviment bancari que fan.
No dubteu pas en que totes i cada una de les entrades es donaran a qualsevol integrant d'aquest infraestrat social.

Començo amb un de breu: comprar-se un BMW X3.


Per què la gent voldria comprar-se un cotxe compacte amb pinta de tot terreny?
Doncs perquè els mal anomenats tot-terrenys de marques premium són els cotxes dels rics, ara i des de fa uns anys.

I què passa si no ets ric però voldries que la gent ho pensés per compensar el teu minúscul membre reproductor?
Doncs que vas a demanar pressupostos i acabes comprant-te el que t'és quasi assequible.

Si el BMW X5 i demés ja són pura merda per ser anomenats 4x4, i per tant sols serveixen per intentar fer ostentació econòmica, imagineu què collons és un X5 més petit.
Quan parlo d'X3 també englobo la resta de compactes hormonats del seu segment o inferiors: X1, Audi Q5 i Q3, Nissan Qashqai i més que no em venen al cap. Tots merda. Una merda que encanta als nous rics i als pseudo-pijos.

Els de BMW sempre han sabut com treure els calers als adinerats, ara també han trobat com treure'ls als adinerats subnormals i als pretensiosos de classe mitja.
Tant de bo es fotin tots daltabaix de la muntanya, amb la tracció a les 4 rodes i el dipòsit a punt d'esclatar.
 
ir arriba