dilluns, 16 d’agost de 2010

Necromina


Els necròfils, què? Què en pensen dels zombies com a parelles sexuals?
Físicament son morts, cosa que els ha d'atreure; però alhora aparenten estar vius, es mouen. Així que què? Els agraden els zombies o no?

Aquests temes em deixen el cap boig.
Si sabeu de cap Formspring d'un necròfil, passeu-me'l, que li vull preguntar, joder.

dimecres, 11 d’agost de 2010

La pel·lícula més orinal d'aquest any


Dels creadors de CORREOS.

dijous, 15 de juliol de 2010

Probablement, el post més moralment ofensiu de tot el blog

Un concepte: PORNO AMB DOWNIES

Què hi ha de la pornografia amb actors i actrius amb la Síndrome de Down?
Jo no ho he buscat pas res per internet. No vull deixar-me limitar per la realitat. Al menys no ara.

Va, pensem una mica sobre aquest concepte.
Si no existeix, potser s'obre un nínxol de mercat amb què forrar-se ara amb la crisi. Per què al porno hi cap tot, com al colon de Goatse. I si es coneix que hi han pràctiques aberrants amb força sortida comercial, com ara el sexe entre homes, sexe amb nans, amb morts, amb animals, amb defecacions, o inclús amb Maria Lapiedra... sens dubte, el porno down és, com a mínim, plantejable.

No sé com està el tema legal respecte les persones amb la Síndromes de Down, però segurament, a partir de la majoria d'edat tenen els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre ciutadà. No em referiré a aquests com ciutadans normals, perquè la majoria son molt més submentals que els carinyosos downies, ja ho sabeu.
Partint d'aquesta suposició (documentar-se és de maricons i professionals), considerarem que ells mateixos tenen el poder de prendre qualsevol decisió de la seva vida, inclòs la de gravar porno.
Bé, deixem tots aquests aspectes més tècnics i avorrits. Passem als dubtes que m'assalten i em violen el cap (una cubana entre els dos hemisferis cerebrals):

EL PORNO DOWN.
  • A qui deu anar dirigit?
    A la Down Community? A depravats sexuals amb ànsies d'experiències noves i refrescants? A ambdós? A la Família Real Espanyola?
  • Com deu anar?
    Downies fuckin' downie girls? Downies fuckin' pornstars convencionals? Siffredis i Vidals fuckin' downie girls?
    Jo, personalment, ho faria a l'estil socialista: tot igualitari, amb paritat. Si és porno down, sols follen downies. Però clar, seguint aquesta norma, la zoofília no seria porno sinó un documental.
    Oh! Us imagineu que algú intenta colar porno downie com un documental? Hi hauria gent a qui li esclataria el cap i altres que no tornarien a fer la migdiada amb la tele encesa en sa puta vida.
  • Quins noms artístics es posarien els actors i actrius?
    Un podria ser Down Jones Holmes.
  • Es farien remakes porno de pel·lícules com és habitual? Downie Darko, per exemple?
  • Com es coneixeria aquest gènere pornogràfic? Pornown? El qualificarien també de XXX? O seria més aviat XXXX, per allò dels cromosomes extres?

  • Els lefazos es coneixerien literalment com downloads?
Masses preguntes i poques respostes, estimats germans. Sols Déu o Google ho deuen saber. Al primer li preguntaré. Al segon, deixaré que ho feu vosaltres, per què doneu més varietat a l'autocompletar del vostre navegador. I així també pugueu comentar quelcom, en cas que no preferiu deixar un comentari menyspreant-me amb tota la vostra polièdrica moral.


Down vos guard.

Nota: Tenia una imatge per acompanyar el post. Una imatge terrible, possiblement més ofensiva que res de lo escrit aquí dalt. La tenia guardada al meu arxiu, amb tantes altres. No la trobo per enlloc. Inclús he intentat tornar-la a buscar a DandoPorCulo o FuckYeahDementia, d'on estic segur que la vaig treure. No hi ha hagut manera. No entenc què collons ha passat. Si l'hagués borrat en un atac de dignitat, ho recordaria. Però estic segur que la guardava per penjar-la en alguna entrada dedicada a totes aquelles imatges aberrants que vull compartir però no trobo mai el tema per exposar-les. Avui era el dia. I avui no hi és. Estic decepcionat amb mi mateix.
Em sap greu. Crec que Déu Nostru Senyor ha volgut evitar-vos una mica de perversió. Acceptem-ho, com acceptem l'existència de Marc Vidal.

dilluns, 21 de juny de 2010

Las manos van al pan, y los ojos a las tetas

He tornat una mica a aquest blog per treure les teranyines del passotisme que el cobreixen. El cas és que volia penjar una entrada força digna (digna potser no seria l'adjectiu, tractant-se d'una idea que podria convertir-se en el post més moralment ofensiu de tot aquest blog) que porto uns dies macerant. Però avui a la tarda m'he fet un altre post damunt. Així que no cal deixar-lo a la nevera, quan puc publicar-ne un de calentet avui i causar certa expectativa de cara la setmana que ve, amb l'altre. Fet i dit. Let's go.


A veure, plantegem la clàssica situació estival:

Noi no pot evitar mirar l'escot de la noia. Noia es queixa de que no la miri als ulls i de que ells sempre pensen en el mateix. Noi replica que la culpa és d'elles, per ensenyar el què no volen que mirem. També utilitza en l'argument paraules com "provocant", "porques" i "totes putes".

Em cago en la puta. Matem tot aquest fotimer de discussions tan trillades. Cal que firmem un contracte intergenèric.

Els nois ens comprometem a:
  1. Acceptar, entendre i tolerar la necessitat que teniu les noies de sentir-vos atractives, sexis, i inclús una mica putarrots. Si us preneu això últim malament, penseu aleshores que ho dic per les chonis.
    De fet, tota aquesta necessitat la teniu -en principi- pensant amb nosaltres així que no podem fer més que agrair-vos-ho.

  2. L'anterior punt inclou l'evitar comentaris, pensaments i opinions despectives o comparatives amb les treballadores del plaer (sexual).

  3. A mirar-vos l'escot, amb les respectives mames dins, de manera subtil. Però permetre que us n'adoneu de tant en tant per fer-vos sentir també un tros de carn, i no sols unes interesantíssimes persones.

Les noies us comprometeu a:
  1. Acceptar, entendre i tolerar que nosaltres, els nois, no podem evitar que els ulls vagin cap la carn, com ningú pot evitar mirar el què se li ofereix al davant. O simplement volem donar-nos un eròtic homenatge a costa de la vostra vestimenta, que no oblidem que ha estat elegida per vosaltres.

  2. L'anterior punt inclou l'evitar represàlies com: insults, males cares, comentaris crítics o baixar el teló en ple espectacle cobrint-vos amb la melena o una peça tèxtil. Els comentaris a favor, així com l'oferiment explícit es valorarà molt favorablement. Sobretot si a continuació no es menciona les paraules "a canvi", "preu" o "bitllets".

Per entendre-us, he imaginat la sensació que deveu notar quan l'aire us refresca la regatera. N'estic segur que és molt semblant al què nosaltres, els homes, sentim quan un suau vent ens acaricia els genitals nus, concretament els testicles. És una sensació fantàstica que nosaltres no podem gaudir-la en públic per les estúpides convencions socials. Vosaltres sí, així doncs, ja que nosaltres patim vulguem o no la rescalfor genital, què menys que ens permeteu evadir-nos-en amb les vostres fresques valls.

- Va, no hay huevos a...

Tot això em porta a afegir uns pocs punts extres respecte el vostre compromís:
  1. Afavorir la visualització més òptima i estètica de les vostres fruites làctiques (siguin melons o maduixots), mitjançant postures, posicions i vestidures adequades. Inclinar-se davant, romandre un pla per sota (noia assentada vs noi d'empeus) o no emprar sostenidors a la par que un escot bordeja els mugrons, son bones maneres de compartir alegria per fer d'aquest un món millor.

  2. Annex del punt anterior: mentre apliqueu les directrius anteriorment apuntades, és necessari i us comprometeu a mirar cap una altra banda, com més allunyada dels ulls de l'espectador mascle, millor. No obstant, teniu dret a girar sobtadament el cap i mirar directament als ulls d'aquest, un cop cada 5 minuts. Per acomplir el 3er punt amb el què ens comprometem els barons.

  3. Sobre el Wonderbrà, cal dir que els homes en general hi mantenim una relació d'amor-odi. Amor visual, perquè aparentment us les fa més apetitoses. Odi, perquè un cop fora, freqüentment arriba la bufetada de la decepció i l'engany.

Jo personalment, com detesto la impostura i la pretensió alhora que admiro la naturalitat i l'autosatisfacció, aposto per enderrocar la dictadura dels push-up.

Dones, homes, en aquest tema tots ens devem coses els uns als altres. Fem-ho bé. Complim cadascú la nostra part jugant net.


I... bueno, noies... pel que respecta a mirar-vos els vostres VillaTorresPedrito quan no espien perquè van tapats per una samarreta... que s'ha quedat fora de tot el tema... doncs ja ho comentarem un altre dia, si d'això, vale?





Aquest post va dedicat a la noia que m'he creuat aquesta tarda, la de la samarreta tant ben dissenyada com els seus pits, per haver sigut sense saber-ho, la musa d'aquesta entrada.
Ara que hi sóc, també dedico això al canalonni de la meva companya de pis.

dijous, 20 de maig de 2010

Una altra classificació social tonta

Colacao o Nesquik? Pits o culs? Ortega o Gasset?
Són moltes les preferències per les que es pot dividir la societat. Jo us en porto una altra de completament innecessària: segons les cortines/mampares de la dutxa.

Fer correr la cortina i que l'estupor et piqui a la cara.

Què cony li passa a la gent que deixa la banyera "tancada" quan no es fa anar? Per què ho fan? Sens dubte, aquesta gent amaga alguna cosa.

Dins la divergència, clarament em posiciono dins el que crec que és grup de gent normal, els que mantenen la dutxa tal i com queda al sortir-ne: oberta.

Avantatges d'aquesta posició:
  • Els quartos de bany queden més amplis, quan ja de per si són petits. O creieu que Maria Àngels Feliu tancava les cortines del quarto de bany del seu zulo?

  • Els xampús i demés sabons queden a mà per llegir-los mentre es fa caca i no tens ni El Jueves ni la Cuore.

  • A més, a l'estar a la vista, els sabons donen colorido a l'habitació. Perquè si alguna cosa és inevitable, és acumular desenes de pots diferents en un mínim prestatge.

  • Quan s'entra al lavabo NO es sent aquell inevitable neguit que et fa pensar: "Hi ha algú amagat darrera la cortina de la banyera i ara em farà tuto o muet·te".

No entraré en avantatges de deixar-ho tancat perquè no els hi trobo. I els inconvenients són equivalents als avantatges que acabo d'enumerar. Que se us ha d'explicar tot.

En una dutxa et pots trobar hasta un combat inesperat
del Double Dragon, si
les coses es fiquen molt dures.

Entrem en teories sobre per què aquell tipus de gent corre la cortina:
  • Volen acostumar a la resta d'inquilins a veure-ho sempre tancat per quan arribi el dia del seu propi suïcidi i es tallin les venes a la banyera amb la cortina tancada per que ningú els molesti quan entrin a fer pipí. És que hi ha gent molt entrometida en la vida dels demés, eh?

  • Són "artistes" que han pintat/dissenyat les seves pròpies cortines o mampares del bany, i és qüestió d'exhibir-les. Molt coherents, per altra banda, doncs les coses de rebuig fisiològic s'han de quedar al lavabo.

  • Són dels que es fan fotos al mirall del bany i, sobretot, tenen la discreció de no ensenyar més del que toca.
Vale, aquí no hi surten cortines, però també hi ha teixit arrugat.
  • Amaguen la solució química casolana que omple la banyera on s'està dissolvent poc a poc el cos i la sang de Casta del Martillo.
No ho sé, la veritat. Estic esperant veure què me'n diuen vostès al respecte.

dijous, 6 de maig de 2010

Ui sí, quin caràcter el d' Asier Ollo...


Asier Ollo, espero que busquis el teu puto nom al Google i arribis a llegir aquest post.
Ets merda. I saps per què? Per què ets un puto tòpic amb potes, fill de la gran moda. Ets súper-original, com tothom.

Has guanyat un concurs mal-autoanomentat "acción The Main Character de Dewar's White Label", amb una frase que mai havíem sentit i que seguríssim que és teva, i amb una foto que destil·la coolerisme, modernukisme, flipadesa i subnormalitat. És que ni tan sols has tingut la mínima dignitat de mantenir una postura normal.


La descripció resa: El Tarantino donostiarra. Mis cojones, afegeixo jo. Diu que ets el tipus amb més caràcter dels 10.000 consumidors que patatín patatan. Això ens mostra, primer, la mediocritat de la gent amb qui compartim aire; i segon, el tipus de gent que participa en aquestes campanyes. Gent amb ànims de famoseig, de fama, d'una mísera foto de glòria repartida per arreu del país.

I és que ja ho haureu llegit, germans. A l'Asier li agraden les motos, no li agrada la rutina, va amb texans i Converse, i li van coses com Coldplay, el seu propi grup, La vida es bella, Paulo Coelho, Futurama i el whisky amb cola (White Label, ojo!). I tenen els ous de dir que és qui més caràcter té. Toca't els fuckin' collons! Sols li ha faltat dir que està engantxat al Facebook, on posa frases trillades de García Marquez a l'estat per mullar els tangues dels centenars de nenes tontes que té de contactes. Igual que ha fet en aquest anunci.

Em puc imaginar perfectament la original vida d'aquest ciutadà exemplar. Exemplar perquè és un exemple més d'entre tants altres iguals que coneixem. És d'esquerres, però moderat "perquè els extrems no són mai bons"; està estudiant una carrera universitària, segurament disseny gràfic, publicitat o comunicació audiovisual, però la seva gran passió és el seu puto grup de música "sols influenciada" pel pop-rock anglès que més ho peta; ha folrat el seu Facebook amb testimonis d'aquest anunci i moltíssimes imbècils devoradores de tios amb pseudofama han perdut el cul per que els dirigís la paraula. A ell se li ha inflamat alegrement l'ego i ara parla a tothom condescendentment, fent-los-hi el favor de dirigir-los la seva paupèrrima paraula d'ídol postadolescent.

Somnio en que en la frase que has citat a l'anunci et refereixis a fotre't una retallada pel cul i disparar-te en direcció la teva bonica cara.

Però saps què crec en el fons? Que no ets ningú. Que, a veure Asier, això ja ho sabia, però vull dir que no existeixes com a tal.
Això m'alegra moltíssim, però em fa indignar un cop més amb la publicitat. El paio de la foto és un modelet dels que s'estilen avui en dia, amb barbeta de merda. Odio la gent que es deixa barba de fucker, som merda.
La resta és tot inventat. Mira que seria fàcil buscar si l'infragrup que es menciona existeix. Però no em dona la puta gana perquè, 1) no vull donar-te una puta visita, i 2) probablement, si hi ha alguna web relacionada, sigui més publicitat, i per aquí tampoc passo.

Asier, mira, si vols t'ho repeteixo perquè potser has arribat a llegir fins aquí i encara no ho entens: ets merda. You are shit, en el teu idioma molón. Merda de la que estem cansats de veure per tots els racons.

dimecres, 21 d’abril de 2010

S'hamoranch



Samaranch també fou gafapasta

dijous, 15 d’abril de 2010

De l'odi sols s'ha explicat lo dolent


L'odi és criteri. És l'opinió més extrema, igual que ho és l'amor en les seves antípodes. Si l'amor és bo, l'odi també ho és. Si l'odi és dolent, l'amor ho és.
L'odi és personalitat.

Em diu molt més d'algú saber què odia, que no pas què li agrada. Que la gent és molt tòpica en això últim, però tots tenim aquelles fòbies peculiars que ens defineixen.

Una persona que no odia res és una persona gris.
Maradona deia que és blanc o negre, però mai gris. Maradona el què hauria d'haver fet és morir-se fa anys de sobredosis, haver deixat el suposat mite (del que jo sempre dubtaré, però això potser és degut a la meva desgana futbolera) i un cadàver millor que el què deixarà aviat.

Però per agafar l'exemple de Maradona, agafem Adolf Hitler, que fa més gràcia. A no ser que siguis jueu o, paradoxalment, familiar seu.


- Oh, però l'odi provoca assassinats, i mort, i destrucció!
Això ho fan els fanàtics. I la mare Terra (the planet, not the web neither the mom). L'amor també genera fanàtics assassins. I coses com els No-me-olvides, Hello Kitty o transexuals que entren a Gran Hermano (i fan que s'hagués de dir Gran Hermafro).
Què els he d'explicar, si jo treballo a l'Església, l'empresa referent d'aquesta bipolaritat. Jesús és amor i et matàvem si creies una altra cosa.

Si l'amor -diuen que- és necessari -o hasta imprescindible-, l'odi també. No hi ha llum sense foscor, ni salut sense mort, ni integritat sense Pilar Rubio. Em sembla que a Lost ja hi ha alguna metàfora del pal.

Si hi han blogs tant roses que provocarien diabetis a Fresita, també hi ha d'haver odisferes.

Perquè si s'estima una cosa, s'odiarà tot el què representi el contrari. Així que l'Odisfera no sols destil·la mal rotllo i ofenses a cholón. Entre línies s'obre un gran ventall de coses que estimem. No tot lo oposat del què critiquem, però una part segur. En certa manera, l'Odisfera és un conjunt més dels blogs amariconats que poblen la red, però buscant un punt de vista heterosexual.

Amor a l'odi

dimarts, 6 d’abril de 2010

Semblar ric (i ser ruc) III: ESQUIAR

¡Habbblemos del esquí, coño chá!

L'esquí, l'esport pijo per Antonio Massa antonomàsia, aquell esport tan sobrevalorat.

Analitzem aquesta blanca afició. I no parlo de la cocaïna, tot i que és tant o més car.


Com he dit afició, vull dir que no entrarem en criticar l'esquí professional. Em sembla molt digne i d'admirar. No així la versió amateur.

Per fer-nos-en una idea més clara del què suposa esquiar, ho compararem amb el "depor rei" -Anar de putes?- no: el futbol.

MODUS OPERANDI (y Lucas):
  1. Matina.
  2. Trasllada't fins un lloc fred i amb pendent on hi hagi neu. La muntanya, en un principi. Potser has de fer centenars de kilòmetres, però com ets un pijo no t'ha d'importar gastar diners i temps (que també és diners), per anar a jugar a la neu.
  3. Paga diners. Bastants.
  4. Si ets mediocre, llogaràs l'equipament allà. Si ets cool, tindràs els teus propis esquís i els duràs a la baca del teu cotxe de falsa gamma alta.
  5. Empra algun tipus de maquinària que et porti fins un punt més alt.
  6. Baixa lliscant fins el punt inicial i repeteix els punts 5 i 6 constantment. Corre tant com puguis damunt uns ferros integrats a les teves cames, FORREST GUMP!
  7. Abans de les cinc de la tarda, marxa.
Si encara no us ha semblat una puta farsa d'esport, espereu, que ho extrapolem al futbol:

  1. Matinar? Un puto esport que s'aprecii s'hauria de poder fer quan és vulgui. I, no fotem, ningú vol matinar!
  2. Es pot jugar a futbol fins i tot dins d'una habitació. Si no, al carrer, a alguna plaça. I si es vol fer bé, segur que en menys de 10 kilòmetres a la rodona, hi trobes un camp, amb porteries i línies i aquestes coses, per exercir-ho a la perfecció.
  3. ... i...
  4. Quan has de pagar per accedir al camp i/o has de llogar l'equipament necessari per fer un esport, és que algú s'està aprofitant dels teus cromosomes sobrers.
  5. La tecnologia més avançada que és necessària per jugar a futbol és una manxa amb una agulla per unflar pilotes. Per 5 euros en tens una.
  6. Si els afeccionats a jugar a futbol fossin tan imbècils com els de l'esquí, arribarien al camp amb una pilota cada un i anirien corrent i xutant-la d'un costat a l'altre fins que deixés de picar el sol i no fes tanta calor. Amb dos collons.
  7. El futbol no depèn ni de horaris solars, ni de la meteorologia. L'Homo Sapiens Sapiens fa temps que ha sabut superar les limitacions que la naturalesa imposava; els esquiadors no, i si ho fan, és pagant MÉS. Mireu, si no, l'Homo Consanguinius.


LA VESTIMENTA:
Moure't amb 3 edredons envoltant el 95% del cos, no és fer esport, és Humor Amarillo on Ice. Si aquestes capes de roba, a més a més, et costen tant com comprar un haitià, és que succeeix alguna cosa al teu cap i no és bona.
Al futbol hi pots jugar amb el xandall heretat de la teva germana gran, o en calçotets i/o sostenidors, o hasta en boles.

COMPLEMENTS (obligatoris):
Les ulleres de sol. Aquí sí que no hi ha dubte: on s'ha vist un esport on es dugui ulleres de sol?Amb raó els encanta als pijos.

RESULTATS:
Esquiant et poses morè. Solament en 2 terços de la cara, però un pijo, o qualsevol subnormal que pretengui semblar-ho, pagaria diners (de fet, ho fan) per apropar-se un pas més al càncer de pell. Els pijos són uns melanòmans.
Al futbol, si es juga de dia i outdoor, també t'emmoreneixes, però a lo Paleta Style. Que és el morè antitètic de la morenor pija.
Al futbol no hi ha pretensió de bronzejar-se; al esquí crec que és l'únic objectiu. Aquest i tornar dient: "Cada vagada ya més chusmah, a las pistas. Sort q'a las varmeyas y las negras ancara no y'arriban gairas." Quanta ironia no pretesa!

En resum, per què l'esquí agrada tant a la classe ostentosa? Doncs perquè...
  • Duus ulleres de sol (on es pot demostrar, un cop més, els diners que és té).
  • Et fiques morè.
  • No et canses. No, de veritat, que ningú em surti ara amb que acabes rebentat perquè això és per les hòsties dels qui -per sort- no practiquem freqüentment aquesta merda. El dia que es pugi fins dalt caminant, amb les botes de plom i els esquís sota l'aixella, potser ja podrem parlar d'un esport d'homes amb collons. Mentre es puji assegut, i es baixi lliscant en una mateixa postura, seguirà essent de maricons.
  • Costa molts diners.

I resumint, per altra banda, els motius pels què esquiar és de gilipolles:
  • Duus ulleres de sol.
  • Costa molts diners.
  • Has de matinar per collons.
  • Sembles una mescla de peluix humà amb ciborg ochentero. La dignitat, si és que no l'has perdut ja, et goteja.
  • Amunt i avall. Amunt i avall. Al teu ritme. No guanyes res. No es competeix. Però segur que perds moltes coses.

I què bé que em sento després d'escopir tot això, hòstia chá!

Actualitzat: M'oblidava també del tema de la crema de cacau blanca als llavis. Com un travel·lo retrosideral.

divendres, 2 d’abril de 2010

Jesucrist era un fill de puta i Pere un pringat

Setmana Santa. És el moment adequat per parlar malament del Mestre, ara que està distret mirant gent esgarrifosa portant coses angustiants i cridant coses preocupants. Les processons, joder.

Tots coneixem la història, oi?
Que si 12 apòstols... que si un era català i mirava més per la pela que per la fe... que si Pere era el millor amic de Jesús... que si "Tu, Pere, seràs la pedra sobre la que s'edificarà l'Església"... que si Pere va ser el primer Papa...

Molt bé. Sembla ser que Jesús i Pere eren més que mestre i deixeble. No parlo de que s'obrissin l'ull cluc a cops de penis, que segurament. Parlo d'una amistat sincera desembocada en herència de poders que mitificaria al col·lega. Mis cojones!

Què ha estat fent fins ara Sant Pere? Ser el puto porter del Cel.
- Té, Pere, les Claus de les Portes del Cel. Tanca bé que hi ha corrent.
L'apòstol, primer, de puta mare. Contentíssim. Vacil·lant als altres deixebles de ser el preferit amb un clauer diví.
- Sóc el puto Príncep del Apòstols! Ara què, eh, Pau? A veure si et faré menjar una hòstia... Visca FòrumQuàdrigues!
Però, ah, alerta! Era un parany. Tota l'eternitat fent de porter del Cel. Fent de segurata de la vida eterna. La gent entra -la que pot- i apa, a no fotre res, anant en boles entre núbols, fent petar la xerrada i visca la pepa. I Sant Pere allà, plantat a la porta decidint si un famós cantant de pop pot passar amb mitjons blancs.

D'això se'n diu putada, Nostrusenyor, perdoni que li digui.
- Oh, com pot ser? Si Jesus era tot amor i no sé què més...
Jo et diré què més: RENCOR. Rancúnia. Resquemor. Jesus perdona però no oblida. Al contrari que Adolfo Suàrez.
- El rencor és un pecat provincial! Jesús estava per sobre del bé i el mal i podia moure's en l'espai-temps i perdonar-se els propis pecats!
Doncs, perdoni que li digui, però no suportava massa bé les mentides, eh? Que ja es veu que tot això ve de quan Jesús li va dir a Pere que el negaria 3 cops abans que cantés el gall, i ell "Que no, que no, que por mi maestro ma-to!" i després va, el molt puta, i "Que no, que no! Que aquell puto hippy no és amic meu ni res! Que sols m'escalfava l'orella amb el miracles que podia fer! Em deia: ja veuràs, ja veuràs, estira'm el dit!".

Doncs sabeu què? Jo hauria fet el mateix. Amics que els dius: la cagaràs fent tal cosa. I ells "que no, que no..." i després ho fan i la caguen. Que ho saben de cada vegada! Doncs et fas l'hipòcrita fins que et matin i després maquines la venjança entre angelets que et porten calimotxo sagrat.
- Però, Jesús, va... fotem aquí a les Portes un porter automàtic. Que ara els fan amb càmera i tot!
- Que no, que no, Pere... que no. Que tu ets la meva mà dreta, tio. La que obre les portes.
Doncs, com gravaven els romans a les estàtues: O.W.N.E.D.

dilluns, 29 de març de 2010

No borreu JPDM dels RSS, encara!


Vale, sols penjo aquest post per avisar de la meva tornada bloguera. Eh, fills del sida! Què voleu dir amb Ui sí...?

De fet no creguin que és cap tornada que revolucionarà res, eh? No ens enganyem, serà la merda de sempre. Twitter se m'empassa la majoria de ganes de publicar res perquè allà no he de pensar quina foto "especial" pot acompanyar el text. I la mandra sempre hi serà.

Però per què no digueu que penjo una entrada de merda, sinó una entrada més llarga de merda, els oferiré una observació/consell pel què sigui que pugui servir:
A la gent, inclús a les persones, els agrada molt que els diguin pel nom de pila.

Es guanya proximitat, confiança, complicitat, punts o un perrito piloto si parles emprant el nom del teu intelocutor. Comprovin-ho.

Com? Que si s'empra aquesta tècnica conscientment es pot considerar manipulació?
Peròaneu-a-missa, ànimes de càntir, si la manipulacióaneu-a-missa són els pares... no exisaneu-a-missateix! No es fiquin tiquis-miquis a aquestes altures!

- Quants dits veus?
aneu a missa, joder!

diumenge, 7 de març de 2010

Sants Sopars

Abans de llegir aquesta entrada, faci'n un curs zero amb aquest post, dels primers publicats a Ja Puc Dir Missa...


Quina puta merda els sopars de compromís amb amistats. Aquells d'aniversaris i demés celebracions.
Fa poc i no per primera vegada, he patit l'infern d'estar assegut entre parelles. Sort que feien el Barça a la tele. Literalment, eh? En Guardiola donava forma a un troç de fang, fent un Toure Yaya. L'Iniesta el va fer amb massa de formatge fresc.

Proposo una Normativa Universal de Distribució de Comensals en Àpats, basat en el ja clàssic sistema de "Els cansinos a una punta, els catxondos a l'altra". Sóc conscient que això és una puta utopía, tots ens considerem l'ànima de la festa i l'única persona interessant d'un sopar. Però per somniar que no quedi. Total, això és un blog, no el BOE ni la Cuore.

El més important és deixar aquella persona subnormalment pretensiosa, que estarà tot el sopar fent ostentació i parlant d'ella mateixa i la seva miserable vida maquillada, a un extrem lateral. Sigui amic o sigui parella. El més lluny possible i tan amagat com es pugui.

En aquest extrem i envoltant-lo, hi ha d'haver la parella amb el membre més pseudomadur, seriós i aixafaguitarres de la reunió. Amb una mica de sort, també detesta la ostentació de l'anterior i li suposa una tortura més que merescuda. Per altra banda, ben allunyada de la banda catxonda, es sentirà al lloc que li correspon, el de la dignitat. Es podrà gaudir de les seves periòdiques mirades prepotents cap a la banda infantil. El seu gosset faldiller (perdonin, és que parlo pensant amb noms i cognoms i en aquest cas consta de senyora + tontet) estarà al seu costat. Aquest ni s'adonarà de l'infern en què viu, no patiu per ell.

Abans d'avançar més cap al centre, cal fer seure al cap de taula, la tia més jamelga de totes les que puguin composar les anteriors parelles de merda. Que al menys facin algun servei social, hòstia.

Seguim: una mica més centrada, s'hi ha de col·locar la parella en que, ella (sigui amiga o parella) és la súper-sociable, la que es creu líder, la millor organitzadora d'esdeveniments de la comarca. I la més xafardera, sens dubte. No sap què hi fa a la banda dels conyassos. La pobra, es creu que cau de puta mare a tothom. Tingueu paciència, algun dia arribarà la seva Hora H, on algú li farà un bukkake de veritats i li esclatarà el cor dins la caixa toràcica.
Suposant que vostès són persones guais (i una mica fills de puta), aprofitin per gaudir del plaer d'ignorar-la. Riguin des de la banda molona, facin comentaris en veu baixa amb cara d'explicar secrets, parlin dels temes que a ella li agraden: la tornaran boja intentant assabentar-se del què diuen i intentant integrar-se a la conversa, mentre vostès es fan els suecs. Li estan restant salut. L'estan erosionant. És tan fàcil com malèvol. Eh que els agrada ser malèvols?

A continuació s'hi ha de trobar aquell amic que té una novia que lamentablement pateix d'autisme. Sols es relacionarà amb ell, o com a molt, amb altres novies. Està allà perquè toca, i no pensa fer cap esforç per simular comoditat. No pateixin per ella, més faltaria; no pateixin per vostès, no molestarà.
Ell passarà el sopar ocupat d'ella, així que tampoc els servirà de res. Bé, ja se sap què se'n fa de les inanimades pedres: construir murs de contenció. Juguin aquestes parelles a favor de vostès.

Ens trobem aproximadament a l'equador de la taula. A continuació ja es podria afirmar que s'entra en terreny divertit. Toca el torn a la clàssica parella formada per mediocre + simpàtic/a. No cal ser tant putes com per castigar algú que s'ha enamorat d'algú així, sempre i quan no passi d'algú gris. Aquest individu neutre es veurà millorat pel seu decent partenaire junt amb la següent parella: els simpàtics. Ambdós són persones decents, normals, s'habituen força bé a la situació. Bona gent, no abunden.

Tot seguit es podria col·locar el solter insuls. No pateixin, serà com un seient lliure, això és un seient més de distància amb la infàmia. I amb una mica de sort ajudarà a fer quòrum de rialles.

A punt de tancar la taula, el solter simpàtic farà la seva feina perfectament. Disposa de gran varietat de temes dels què parlar, beurà el què toqui i més, i farà del perfecte escuder de l'Ànima de la Festa. L'últim. Per anar bé, s'ha de ficar a l'altre cap de taula, on Jesucrist devia estar realment.

El solter catxondo estarà en un ambient molt semblant a la salsa en què s'ha criat, envoltat del seu públic natural. El Pepe Rubianes wannabe no tardarà a explicar les millors anècdotes, els acudits més irreverents i els comentaris gastronòmics més escatològics.

Si aquesta banda fos realment autèntica els components sols tindran un veritable objectiu: crispar al màxim al membre ultramadur i al triomfador de la vida, forçar-los en la incomoditat, i amb una mica de sort, provocar una posterior crisi de parella.
Això serà fantàstic acabi com acabi: potser es desempalleguen d'aquell/a novio/a tant imbècil (i guanyen un solter, però això no és garantia de res) o si no, deixaran d'haver de suportar una parella més al pròxim sopar de merda.

Els hi deixo un resum de l'Escala Bukkàkez MERDA-MOLA en distribució d'esdeveniments:

-SHIT-
Pretensiós + Parella
Madura + Gosset faldiller
Supersociable xafardera + Paio
Autista + Parella
Simpàtic + Mònguer
Simpàtic + Simpàtica
Solter insípid
Solter majo
Solter catxondo
El liante
-COOL-


Apunts, dubtes i consultes finals:
  • ESTIC ON VULL. Per sobre de tot cal recordar sempre aquesta afirmació. Als lerdos cal comentar-los-hi que ON és molt més que un lloc en l'espai.
  • Algú que ve sense la parella serà considerat un solter.
  • Un amic, per molt amic que sigui, mereix estar al lloc marcat per la seva parella. Si no està d'acord en envoltar-se de merda, que rellegeixi l'anterior apunt.
  • Els solters que són merda de per si, no els han de preocupar. Els encanta parlar amb parelles, per tant, envoltar-se d'elles. Probablement tirin automàticament cap la zona SHIT.
  • Si el solter considerat com l'Ànima de la Festa és un imbècil que va de graciós i es fa insuportable... si és un càncer d'aquests... resem per que tingui raó l'apunt anterior.

dijous, 4 de març de 2010

Ràbia Ràpida: pregunta'm

- Hola! ... Què?... No em trobes diferent?... Segur?


Aquella gent que fa coses en la vostra presencia per que se'ls pregunti i ho puguin explicar contents.

Doncs ja poden fer missa, perquè no hi ha res més satisfucktori que ignorar els pablomotos de torn.

Com aquell cop que Pilar Rubio va caure rodona quan l'estava confessant. Què es pensa? Que m'interessa la seva puta vida? Per molta escuma per la boca i sang per les orelles que tregui no penso caure en aquest truc barat de cridar l'atenció.

- Què? Ja has vist quin iPhone m'he pillat?

dijous, 25 de febrer de 2010

Preguem per l'ànima de Pilar Rubio

A l'estil JoNomésFo

Déu els pagui tota la seva participació a l'anterior entrada amb molts estigmes.
Parlant d'estigmes, sabien que Pilar Rubio es va pensar que en patia després de fer-se uns punys* en dies menstruals? I això que que ja tenia 28 anys...

Bé, ja veuen que m'he passat pel terç de dotzena d'ous totes les seves propostes. Algunes massa evidents i trillades, altres molt interessants. Però, com ja vaig comentar, m'he enamorat d'odiar a Pilar Rubio.

No puc ignorar l'oportunitat d'agredir covardament amb un teclat la Reina de les Chonis al Palau de la Telemerda. La meva fília i fòbia a aquests éssers tan sobredesenvolupats físicament com inframentals, m'és superior.

Sagristana em donà la seva benedicció: punt a favor.

L'albert, l'home excepcional amb el blog a l'alçada, no veia amb bons ulls emmaniar-se amb algú a qui no dubtaries en empenyer-li les entranyes: punt en contra. Però em va donar permís si això implicava publicar imatges d'ella. Per altra banda, vull recordar el concepte de follar amb odi, tractat en ocasions per aquestes odisfericontrades.

Deixant de banda tot això -que acabaré fent el què em faci més rissa-, m'he topat amb un document que recolza la meva tesi pilarrubiesca. Document que algú s'ha encarregat de fer-lo arribar fins al meu Pentium 2. O potser l'he escrit jo, ara no ho sé ben bé, ni importa.

Són una sèrie de comentaris, rumors o fets sobre la jove i mediocre presentadora. Els podria haver contrastat, doncs no sóc periodista, però això no és un puto informatiu. Jo me'ls crec tots i cada un. Els asseguro que són paraula de Déu.

Ho sé. Sembla enfarinada, a punt d'arrebossar.
Deixe-m'ho en bukkake de farina, va.
  • * Pilar Rubio no és fa dits, es fa punys.
  • El Mira Quien Baila de Telecinco és sols una abreviació de "Vaya, Vaya... Mira Quien Baila Ahora".
  • Té sort de tenir nom de verge. Si els seus pares li haguéssin posat Lorelay, hauria mort de mil possibles causes abans dels 20 anys. Sobredosi de SIDA inclòs.
  • El plat preferit -no làctic- de Pilar Rubio és la pasta italiana.
  • Pilar Rubio no ensenya els pits (sencers) perquè hi té tatuada la cara i la polla de Berlusconi, un tatuatge a cada tit. Berlusconi la coneix com "Cuccinotta #2.342".
  • Ja des de petita, quan Pilar Rubio va a la piscina no es tira en bomba, sinó en pompa.
  • Tota choni és capaç de lo pitjor i ho demostren amb escreix, però sempre tenen algun motiu ètico-moral que defensen per sentir-se persones amb certa dignitat. Pilar Rubio es nega a ensenyar els pits mugrons, tot i estar el país en plena depressió.
  • Quan li van preguntar a Pilar Rubio què n'opinava de la intel·ligència, en una paradoxa que quasi crea un salt temporal, va contestar que era agnòstica.
  • Pilar Rubio esmorza cada dia llets amb galeta. Sí, un sola galeta i moltes llets. La Galeta no es va inventar com a joc pels adolescents, sinó com a caprici gastronòmic de Pilar Rubio.
  • Les prostitutes, per Carnestoltes, es disfressen de Pilar Rubio.
  • Pilar Rubio berena pa'mb xocolata. Quan dic "pa" vull dir polla, i quan dic xocolata vull dir "de culo a boca". Ella no creu en els ènemes.
  • Els consumidors de cocaïna empedernits -com ara Belén Esteban, Xavier Sardà o Jordi Hereu- poden arribar a erosionar el tabic nassal i el paladar, creant-se'ls una única cavitat interna naringo-bucal. En un altre tipus de erosió, Pilar Rubio sols té una única cavitat vagino-anal.
  • Pilar Rubio no és sols una cara bonica. Tampoc és sols uns pits bonics i un cul hipnòtic, explotats fins l'avorriment. Ni és sols una trepa, ni una simple jaquetera. Ni tan sols és el perfecte complement que tants homes adinerats anhelen: tia bona tonta amb ínfules d'autosuficiència. Pilar Rubio és el somni choni espanyol.
  • Pilar Rubio va fer la primera comunió escotada.



Off-topic informatiu: No, el capellà que es prostituïa per internet no sóc jo. Jo estic més gras i no amago pantxa. Però crec que Sagristana el coneix de no sé què.

dimarts, 16 de febrer de 2010

A les croades!

Tenim les armes, ara volem algú contra qui croar!

Fa temps que hi dono voltes. A Ja Puc Dir Missa... necessitem (o al menys jo ho sento així, al més profund del meu cor) un personatge fetitxe. Algú famós i conegut a qui dirigir el gruix de l'odi i la mala hòstia.

Els grans bloggers tenen el seu. I si juguem a l'Odisfera, amb més raó.
L'albert té la seva Margarida Minguillón. En cap0, la Lucía Etxebarría (i la suplent és Isabel Coixet). En Markutis s'ho fa amb la Gemma Nierga. En Valero Sanmartí té predilecció per en Marc Vidal i alguns més, però recordo com em van encisar els seus inicis escopint a Júlia Otero. En Jair Domínguez... bé, no en té cap de preferit i els té tots.

Direu: "T'ha de sortir de dins, Pare Bukkàkez"
Jo us diré: "¡Eso dijo ella!"

Però tindreu raó. Tard o d'hora trobarem algú. Però si ens feu arribar propostes, potser el trobarem abans. Convocaré un referèndum no-vinculant amb Sagristana per escollir la despreciable mascota del blog.

Jo ho he provat. Aída Nízar, Pablo Motos, Jaime de Marichalar... però no funcionen. No ho fan perquè aquest són personatges en que les ganes de fotre'ls-hi canya són molt obvies només nombrar-los.
Els personatges adequats han de ser personatges públics, que aparentment no provoquin ràbia, als qui dirigir un odi quasi gratuït. És quasi gratuït perquè si us pareu a pensar els hi acabareu trobant quelcom en què emprenyar-vos.

Croada contra croadors


Gràcies per l'ajuda en aquests difícils moments.

I per acabar i donar un toc d'actualitat al blog mencionaré Chatroulette: Chatroulette.

dimecres, 10 de febrer de 2010

Els killopasta

Nesteac segur que frisaveu tant com jo per veure la nova sub-tribu social que ho està petant actualment als extrarradis. Derivats directament dels killos, canis i txonis, i estèticament influenciats per, molt probablement, la seva nèmesi pseudocultureta.

Ja Puc Dir Missa... ha pogut aconseguir imatges testimonials d'alguns d'aquest pocs -pel moment- espècimens.







Nerds de polígon, HiNteeL3kTwaLsS, cuatre-ulls del flamenquito i la makina. Prou que s'han espavilat en buscar l'aspecte dels referents més gafapastosos. Sense anar més lluny, i pel què he llegit, el primer killopasta duu el mateix model d'ulleres que en Woody Allen; el tercer, llueix el d'en J.J.Abrams; i la choni, les mateixes que la Coixet.

Si tot això no representa un genet de l'Apocalipsis, que baixi Déu a tirar la basura.

dilluns, 8 de febrer de 2010

Semblar ric II: Demanem un vinet?


Què passa amb els fills de puta que es creuen sommeliers?
Doncs res dolent, malauradament.

Però perquè no paguin justos per pecadors, puntualitzaré els problemes que tinc amb els farsants del vi:

Primer, parlo de la gent de meva/nostra edat, que és quan la pretensió s'accentua més. Creuen saber distingir els bons vins perquè van pagar molts bitllets per una mísera cata. Jo vaig pagar molts bitllets per poder conduir legalment i no vaig aprendre a fer trompos sense morir, fins anys més tard.

M'és igual que creguin que hi entenen, em podreix la sang que pretenguin fer-ho creure als altres per tots els mitjans, especialment fent tota la cerimònia dels sentits al mig del restaurant.

Això ho trobo una falta d'educació tremenda envers el restaurant. Demana provar l'amanida i el tronc de lluç, també, fill de puta. I ves a la cuina i mira, olora i llepa-li les mans al xef. Si no fas això, no sé perquè has d'anar potinejant un producte envasat servit amb la garantia del local.

N'estic segur que els de veritat, sols ho fan a casa seva, amb les ampolles de la seva bodega privada. Em sembla perfectament lògic.

I sempre són tios. Aquí em podeu restar punts al meu carnet de misògin.

No obstant, he advertit que aquesta conducta infame acostuma a sorgir després d'entrar en una relació estable. Què els passa a la gent casada que els dona per pseudorefinar-se patèticament?

Fa dos dies demanaven sangria, lambrusco o turbio a cada sopar, la creme de la creme de la ressaca barata. I després els era igual fotre's 5 cubates del pitjor garrafó de la província vegueria. I en qüestió de dies van de que no poden fer un àpat a gust si no hi ha un bon vi a taula, triat i provat per ells. I encara tenen els ous inversament proporcionals al seu intel·lecte com per dir allò de: "Oh, no hi ha res pitjor que parlar amb un cambrer que no entén de vins!" o demanar un segon vi el doble de car, que es pagarà entre tots, poc abans dels postres per poder endur-se a casa els 3/4 d'ampolla.

Són els mateixos fills de la gran yonki que van a fer uns mojitos. Totalment comprovat. Lo de fills de yonkis, vull dir.

Fins aquí aquesta nova entrega dels fills de puta que són tant pobres d'esperit que es deixen embaucar per la societat i es prenen a estripa-taula els petits plaers que dicten els diners. Petits plaers oficials, mis cojones!



Nota: VINET està al mateix nivell que SOPARET. Pensin-hi abans de dir-ho el pròxim cop.

dijous, 4 de febrer de 2010

Teorit Sant

Estic treballant en dues teories que podrien revolucionar la societat, tal i com l'entenem. Podrien, però no ho faran. Això també és el què diran els responsables de LOST en uns mesos.

La primera versa sobre els símils entre els antics i hàbils egipcis i els actuals i mediocres internautes. Res de piràmides, faraons o esclaus. La clau en la que em baso és l'admiració i veneració pels gats. Hi ha d'haver una relació directa entre aquests dos col·lectius. Segur. Això estic esbrinant.

- Fitxiu! Fitxiu!

Aquí s'acaba. No sé per on seguir més. Tampoc hi he dedicat gaire. Jo és que sóc més de topar-me amb la informació i les revel·lacions, que això d'investigar i documentar-me ho trobo massa fàcil. Així qualsevol teoritza.
Jo crec fermament en aquesta tesi.


L'altra teoria, i no per això menys impactant, toca directament un Déu i el seu passat. Pot aixecar ampolles. És més, aquesta teoria hauria d'aixecar ampolles. De cervesa, whisky i aiguarràs. Brindo per ella, tot i temptar a fanàtics que desitjaran la meva mort. Preparats?
Chuck Norris fou en Teo; en Teo és Chuck Norris.


Toma TEOria! Ambdós són pèl-rojos, viuen aventures, i la gelosia d'en Teo envers el seu germà petit són clarament els detonants de l'actitud violenta i agressiva del futur heroi d'acció i Déu a temps parcial. Sabeu com és deia aquest germà petit al que odiava? Pau. En Teo odia el/la Pau. No fa falta dir res més.


Seguiré treballant-hi, però us les comento per que us aneu preparant o m'ajudeu a desenvolupar-les més sòlidament. A lo creatif com-mongs.

dimarts, 2 de febrer de 2010

Missaques

Hem estat absents del blog últimament. És degut a que ho estem donant tot en la nostra vida de Mestres de Cerimònies de l'Eucaristia dels diumenges nit i festius de precepte. Lamentem haver descuidat els feligresos virtuals, però estem aconseguint augmentar l'audiència catòlica personal com mai s'ha vist. Els donem el què volen. Els fem embogir. Us deixo unes imatges de testimoni, pels incrèduls que sou.



Rebem spam i tot.



Inclús alguna dedicatòria més personal.



L'altre dia, va ser tan bèstia, que vaig acabar llençant-me damunt els parroquians. Com sempre, la hòstia més grossa per mi.

dimecres, 20 de gener de 2010

La loció capilar de Chuck Norris

... i també la de la meva companya de pis.


Ara diguin el què els sembli, que aquest post sols era per sortir d'aquesta migdiada bloggera en que em trobo.
Propostes de comentaris:
  • Per què vol una noia una loció capil·lar d'ortigues?
  • Pot servir a mode d'spray anti-violadors? S'ho va comprar la noia al veure'm a mi?
  • Creuen que hauria de provar a tirar-me'n una mica als genitals i comentar què tal? I als ulls?
  • Realment una noia pot arribar a consumir tots els cosmètics que compra?
  • Són els cosmètics femenins l'equivalent a les figuretes del Risk? "Ja ha conquerit bany i mig i ja ha entrar a la cuina pel sud-oest! Ràpid, avança les FHMs a la frontera del menjador!"
Déu vos fuck!

dissabte, 9 de gener de 2010

Bones mames (un post de pits. Many tits inside)

Peazo canalillo

Vull fer campanya a favor dels pits femenins normals. Els masculins em són irrellevants.
No és una campanya en contra dels pits anormals, mutants o defectuosos. No. En tot cas seria una campanya en contra dels pits grans, però tampoc es tracta d'això.
N'estic fins la polla de sentir ejacular sota la sotana a alguns capellans obsessos amb els pits grossos. I quan dic grossos vull dir descomunals.
Ei! Que cap problema amb els gustos, eh? A mí em perden els turmells i els colzes ben depiladets. Però sempre i quan compensi amb la resta de paràmetres físics. Que jo també se valorar uns pits grans, no fotem.
Sols demano una mica de gust, home. Que t'agradin uns bons grans melons, val, però no a qualsevol preu, per l'amor de Déu!
Fart de que em diguin:
- Buah, Bukkàkez, has vist aquella? Està tremenda!

I jo veig una dona grassa, amb pits de grassa. Grassona? No, no: grassa. Massa grassa. Gorda. Fanegas. Fat.
No, amics. Per aquí no passo. Els pits de grassa no tenen cap mèrit. Inclús jo, si m'hi fiqués, aconseguiria tenir un pitram de 130 cm.

Prou! Una mica de criteri, fills de puta!
Una pechuga normaleta, natural, una 85-90 ben ficada, clava mil hayukens a la mandíbula d'una 120, on els mugrons i el melic fan un tres en ratlla.

I quan no són pits de gorda són de plàstic i m'he de sentir coses com:
Capellà pitrer: Quins pits!
Bukkàkez: Però si són de compra! Que tenen arestes vives entre la mamella i el tronc!
Capellà pitrer: Doncs millor! No cauran!


Toca't els ous! Jo, a les ties que se'm fiquen turmells i colzes de silicona, els calo foc. Primer, perquè són inflamables; després, perquè segur que són chonis, i com la cançó, demanen gasolina a crits; i per últim, perquè són incomparables -com els marcs- amb el què proporciona la sàvia naturalesa a.k.a. Déu.
Déu Nostru Senyor no ens ha fet per que ens reomplim de plàstics. Ens ha fet per que ens reomplim d'adamantium. O de titani, pels pobres d'esperit.

Amb aquesta entrada vull venir a dir tres coses:
  1. Si dius que t'agraden els pits, demostra-ho valorant-los. Si no, digues que t'agraden les grasses. Per mi cap problema i per elles menys.
  2. Noies, senyoretes, dones, monges: deixeu de preocupar-vos per la mida de les vostres diumenges. Operar-vos-les pot acabar desgraciant-vos-les. I encara quedem homes que sabem valorar un bon pit, que ens és igual que estigui per sota de la mitja.
  3. Segur que cabrejaré algú. E intentaran excusar-se amb merdes com: "Jo no em fixo amb gordes", "ta mare sí que és gorda i no me la vull follar" o "aquell dia que em vas enxampar pelant-me-la amb escultures de Botero anava borratxo i no em vaig fixar que en realitat era un home". Atxanteu.

Deliciosos.

Relacionat amb els pits, l'altre escàndol presenciat per mi fou gràcies a un amic. Un amic amb sols un dit de front, tot sigui dit. Això és una expressió, no vull dir que tot el front sigui un dit, ni tot el dit sigui front.

Doncs al paio, li cau un dia del mateix cel una noia força jamelga (ara ja fa anys que s'ha recuit dins el seu maquillatge i roba aputerada, que ja posats a rajar, fem-ho fins l'empunyadura), comencen una preciosa relació els 4. Ell, ella i els seus dos pits equivalents al seu cap.

Ella, un any o dos més tard, em confessa que, si ja està prou acomplexada per les seves bombones de gran capacitat, només li falta que el seu marit li digui a la puta cara que ell prefereix uns pits petits. Em cago en l'ospedreta!
Després va la noia i li perdona un intent maldestre d'infidelitat i tot.
Déu dona pa al panader, i caviar als yonkis.

 
ir arriba