dimarts, 29 de desembre de 2009

Els Fets de'n Pare Bukkàkez



Què macos, els nostres escolanets, hòstia. Ara, per aquestes entranyables dates, m'han regalat un llistat de Pare Bukkàkez Facts, a l'estil dels de Chuck Norris o els de Sasha Grey.

M'ha fet tanta il·lusió, que els vull compartir amb vostès.
Els he penjat a la sagristia, entre els 10 Manaments i els 7 Pecats Capitals, que sempre els confonc.
  • Pare Bukkàkez vesteix unes sotanes divines. I res més.
  • Pare Bukkàkez converteix el vi en orina i el pa en merda. Quan es fica sofisticat, pot convertir ambdós alhora en vòmit.
  • Pare Bukkàkez és omnimpotent. Utilitza Viagra per a tot.
  • P. Bukkàkez va fer instal·lar un baquet Recaro al confessionari. Al seu compartiment, clar.
  • P. Bukkàkez va dir "Javier Bardem" en el sermó de la Missa del Gall de l'any passat. En la de Dilluns de Pasqua, va colar un "Guti maricón". La passada Missa del Gall, un "Cristià Ronald, de SIDA és malalt".
  • Quan Pare Bukkàkez reparteix les hòsties a la boca de les feligreses maques, els refrega la llengua amb el dit. Amb el dit, dit, dit.
  • P. Bukkàkez insulta greument a crits quan, on i a qui vol. Després ensenya un post-it on hi ha escrit que sofreix la Síndrome de Tourette amb coprolàlia. "Mira-ho a PUTAPUTAMARCVIDALAAAAGHH la wikipedia", afegeix sempre.
  • Ramón Sampedro va fer venir P. Bukkàkez per confessar-se. En acabar, aquest li va beneir la cara amb vinagre per veure com s'ho feia per fregar-se el ulls.
    Després, va moure la palleta del seu got cap a l'altra banda. Al sortir de l'habitació, va tancar per dins.
  • Pare Bukkàkez va anar a visitar, amb moltes penques, un conjunt de joves musulmanes, a l'hospital, amb les cares recent cremades per àcids i combustibles varis per agressions dels seus moros. Les va beneir amb suc de llimona i sal. Després, va fotre's un xupito de tequila i les va llepar.
  • Un dia dels Sants Innocents, P. Bukkàkez omplí el Calze amb veritable sang. Sols un feligrès ho advertí. El Pare replicà que aquella sang duia tant alcohol com el vi convencional: abans de fer-se el tall al braç, els Mossos l'havien multat per marcar 0'76 a l'alcoholímetre.
  • Pare Bukkàkez va prenyar un cop una monja sense voler. Sense voler fer anar condó. L'avortament no era una opció. Va batejar el crio ell mateix. Amb un bat de beisbol.
    Sagristana va cridar: Home run!
  • Pare Bukkàkez va prenyar, one more time, una feligresa menor d'edat. Va batejar ell mateix la criatura, però li van amagar els bats de beisbol. El bateig fou preciós, però els assistents van comprovar que un nadó no aguanta la respiració encara que la pica baptismal sigui poc profunda.
    Després van comprovar còm de fàcil és esfondrar amb les pròpies mans la caixa toràcica d'un nen. No per vici, sinó per reanimació.
  • Pare Bukkàkez va casar a Chuck Norris y Sasha Grey. En una boda gitana. Chuck s'encarregà que Sasha passés la proba del mocador. Bukkàkez se la va tirar durant el banquet. Mentalment.

Llagrimeta nadalenca. Passin un bon cap d'any. I recordin que el dia u toca anar a missa. Missa 4 estaciones.

dijous, 24 de desembre de 2009

Coses que fan castellà


Fa uns dies, un amic em va comentar que a la seva família considerava que emborratxar-se en una boda, fa castellà.
Em va fer molta gràcia el concepte, amb aquest despreci elitista.

Però he anat donant voltes al tema i sóc incapaç de trobar més exemples d'actituds que fan castellà. Com a molt, diria el cridar "visca els nuvis" i el ficar-los en situacions compromeses, seguint en el context de les bodes. Però no faria pas All-in, perquè cada vegada em repugnen més les bodes en general i no puc ser objectiu.

Per això estan vostès, estimats feligresos. Per que facin un donatiu a l'església per Nadal i es sentin amb més harmonia nadalenca. Aportin els seus coneixements sobre el què fa castellà i, inclús, el què fa català.

El Ninjesús -aquell nadó embolcallat de tela negra fins dalt, que rossega un shuriken- us ho agrairà més que no pas un pot ple de mirra.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Ràbia Ràpida: el tiquet del metro


Ira eterna als inútils que es paren davant d'algun dels pocs torns d'entrada al metro, per treure el bitllet del fons del bolso de la puta Mary Poppins.

Deixeu passar, desgraciats. Que sabeu perfectament que teniu el bitllet a les antípodes de la mà, i tot i així us pareu a treure'l taponant el TMB.

Més espentes letals i menys "perdoni". Amb el "perdoni" encara tenen ous a emprenyar-se. I això s'ho permeten perquè no hi ha un cartellet que ho adverteixi, com el de les escales mecàniques. Mira si és imbècil, la gent.

Quan penso en aquests casos sempre ho faig amb mini-senyores, generalment sudaques.
He observat que les senyores sudaques al metro em fan ràbia. Sempre van amb presses i fent driblings a la gent per sota el camp de visió, amb les seves passetes ràpides. Amb raó ho peten al fúmbol...
Em recorden algun tipus d'animal que no arribo a ubicar. Potser em confonc amb els nans. O més aviat, els hobbits. Odio els hobbits. Sempre tant contents i entremaliats, amb les seves bacanals a la intempèrie, com si estessin a Astèrix. Content em tenen.

divendres, 18 de desembre de 2009

Curiositats i secrets eucarístics (V)

Mans netes per repartir hòsties

Us heu fixat que en un momento dado, abans de repartir hòsties, l'escolanet del dia neteja amb una mica d'aigua les mans del capellà que oficia la missa?

Doncs va haver una temporada de tal plenitud econòmica, que inclús s'havien instal·lat piques integrades a l'altar. Un pica completa a cada altar. Amb el seu ejaculador de sabó beneït, la seva tovalloleta, i els més fins, amb secador de mans i tot.
Un cop inclús vaig arribar a oficiar-ne una, en una catedral on hi havia bidet (diminutiu de bidó, per cert). Jo no, però se'm va comentar que un cardenal tenia la costum de netejar-s'hi tots els baixos abans de distribuir el cos de Crist a les respectives llengües dels fidels. Al que li tocava el pèl rissat, fosc i gruixut, guanyava una confessió gratuïta sense penitència.




Ja veuen: com vaig escàs d'odi (que no sigui redundant) i per tant d'inspiració, tiro de secció.
Què?! ¿Te ríes? ¡¿Te ríes?! ¡¿ Quieres sentirla en el pecho?!

dimarts, 15 de desembre de 2009

Internautes reivindicatius





dissabte, 12 de desembre de 2009

Sense perdó

Perdó per la foto


Avui em follaré pel cul un bon gruix de les ensenyances de l'idolatrat Jesús Crist de Natzaret.

El perdó és merda injusta.

Demanar perdó és extremadament egoista.
És anar a la víctima i demanar-li permís, amb ullets de Sad Sam, per no haver de sentir remordiments de res.
El perdó és darrera el què s'emparen els fills de puta, els desvergonyits i els incompetents.
És aconseguir ignorar el just càstig, amb sols unes paraules màgiques.
És voler eludir el sistema psíquic de justícia gràcies a l'abús de la correcció política imperant. Poca gent té collons a negar el perdó.

Com diu sempre un amic: s'accepta com a normal i es tolera.
Doncs a veure si va sent hora de que retornem la tolerància al lloc que es mereix.

A més, que et demanin perdó, desperta un odi intern que freqüentment esdevé una agressivitat que cal controlar. Perquè prou putejat estàs, com per veure't obligat a lliurar al fill de puta de la seva llorda consciència.

Recordo un d'aquells amics vingut a menys, que fa uns pocs anys li donava per demanar perdó per qualsevol xorrada. Va començar com una conya, però en ell va passar a una costum i a una quasi obsessió. Et demanava perdó repetint-ho com un crio, fins que li acceptessis. I tu ho havies de suportar, mentre li hauries arrencat la mandíbula per clavar-li les seves pròpies dents als testicles.

- Perdó... Em perdones?... Em perdones?...
Eh? Em perdones?... Eh?


Però, l'altra part què?
Objectivament, oferir perdó és de gilipolles.
És ésser perjudicat a canvi de res, gratuïtament.
És perdre el dret a enfadar-se i muntar en còlera per deixar escapar per alguna banda la impotència.
És ressetejar la situació, però quedant-se amb el software ple de virus en estat latent.


Per que la vida sigui més justa no hauria d'existir el perdó. Cadascú hauria de viure amb els seus remordiments, com Post-it's mentals recordant els errors. Així evitaríem tornar a cometre'ls. No val a donar segones oportunitats als que abusen d'elles gràcies al jòquer del perdó que es té sempre a la màniga.

A mi, que ningú em demani perdó. Em poden dir que "ho senten", que "els sap greu", que "ha sigut sense voler" (més faltaria!) o demés expressions que no arreglen res. Però que no em demanin perdó si no volen invocar al diable que duc dins.

Per part meva em comprometo a començar a negar peticions de perdó. Que ja està bé de tan cedir davant el què s'espera d'un mateix. Que la correcció està permetent que els cabrons se'ns pixin a la boca.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Gues Jer Muf vol. 2

Aquí el volum 1.
Us ho tornaré a preguntar un cop més. Coneixeu Guess Her Muff, oi?

#006:
See The Answer [Here]


Girls #007:
See The Answer [Here]


BricoGuy #008:
See The Answer [Here]


Girl #009:
See The Answer [Here]


Surrealist Guy #010:
See The Answer [Here]
Bonus Pic [1]


South Park Guy #011:
See The Answer [Here]



Prometo un Guess P. Bukkàkez Muff, en la propera entrega.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Ja puc esperar assegut...


Ja vaig dir un cop que que em facin perdre el temps fa aparèixer el meu Mr. Hide a.k.a. Pare Bukkàkez de carn i os. Perquè el què jo vull és perdre'l al meu gust.
Doncs avui concretaré en les esperes.

Em bull la sang esperant, sobretot en llocs que no són el meu hàbitat i per tant són un lloc hostil.

Matiso: si quedo amb algú i he d'esperar 5 minuts o 10 minuts a que arribi, no passa res. És normal i comprensible. Si té excusa raonable, no passa res. I si avisa del retard, encara millor. Que així és com s'ha de fer.
Però si quedo amb algú en que li faré una perduda quan estigui arribant a casa seva, li faig amb 5 minuts d'antelació, i quan arribo encara tarda 5 minuts en baixar d'un puto 2on pis, doncs sí, m'emprenya.

Això és una falta de putíssim respecte. De les que és toleren, es callen i es fa com si no passes res perquè és fastigosament comú... Per tant, el disminuït temporal ho passa per alt i ho repeteix el pròxim cop.

Són aquella gent que, per culpa seva, les hores de trobada s'han d'avançar 20 minuts per compensar la seva impresentabilitat. Aquests desgraciats fan que els puntuals, hàgim acabat marcant-nos l'hora d'arribada 10 o 20 minuts tard de l'hora adequada. Perquè no ens dona la puta gana de ser els pallassos que arribin i s'esperin sols. I ells encara tindran els ous de recriminar-te que et queixis d'ells quan fan tard. I tot plegat es converteix en un peix que és menja la cuca.

El retard és pels retrassats

Però com parlo de coneguts, parlo també de professionals.
Mireu, escòria èticoprofessional: no vull que m'aprimeu el temps previst per que em sembleu més ràpids, sinó que vull saber el temps real (que segur que el sabeu) per així optimitzar el meu.
Perdre tardes senceres tancat a casa esperant un paquet que al final no arribarà, o esperar més d'una hora a la sala del dentista per assegurar-se que el puto terrorista dental farà el màxim de clients, és a dir, el màxim de diners possibles, són dos exemples que he viscut en carn pròpia masses vegades, sense cap tipus de represàlia cap aquests lladres de vida.


Quan estigui a l'ombra del poder, us juro que dictaré una llei que obligui a una compensació econòmica en relació a l'espera. Podeu dir-n'hi multa perfectament.
1 minut d'espera = 1 euro de compensació. Mínim.

Perquè quan estem cobrant, és l'únic moment que no ens importa esperar. Tots celebrem del temps perdut a la feina quan és culpa d'un altre.

Això, tant en professions com en individus. Tocant la butxaca sí que s'aprendria el valor del temps i no pas a través dels pares, mestres i refranys populars, via oral i moral.

Si els valors morals universals estiguessin condicionats per la pasta, un altre gall cantaria i uns altres impresentables tardarien. Concretament els rics, que perdrien amics a grapats i se'ls haurien de comprar. I els pobres treballarien d'amics dels rics. Una solució a part de la crisis. Pam! Ja he fet més que en ZP. Voteu-me.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Family is for revenge



Allò de bramar "tengo mujer y 4 hijos" quan algú està a punt de ser anihilat, és per acollonir a l'immediat assassí, oi?

A veure si m'explico, joder.
No dic per acollonir-lo a base de pena, humanitat, clemència i demés temes de 1er de moralina, no. Em refereixo a acollonir-lo emparant-se en la venjança. La fresca venjança. O freda. El què sigui.

Com més familiars propers tens, més possibilitats hi ha que algú hi fiqui collons i decideixi venjar la teva mort amb terribles accions envers el culpable.


És el "que crido al meu germà gran!" al veure aproximar-se la barca de Caront.
- "Oju què fas, que tinc dona i 4 fills! Que... bé, la dona no crec, perquè sempre ha sigut molt figaflor... igual que la nena... però els 3 nens són uns petits fills de puta! Que ja els donava jo una de calç i una d'arena, perquè s'endurissin. M'estimen i són agressius a parts iguals, així que és fàcil que algún d'ells et busqui i t'obri el clatell. El petit, potser, que és més així i va a taekwondo tres tardes a la setmana."
És per això que ho diuen, no?

dimarts, 1 de desembre de 2009

Epidèmia de fotògrafs amateurs


Sóc jo que em moc per ambients inusuals o avui en dia la meitat de la gent és fotògrafa?

Des de fa uns mesos proliferen, al menys públicament, la gent que "fa fotos", que es compren una càmera descomunal, fan fotos desenfocades i amb angles impossibles i les pengen per la ret, a la vista de tanta gent com puguin.

Crec saber el perquè d'aquest hobbie-boom.
Les càmeres digitals s'han popularitzat, és a dir, abaratit. Molt. Ahir en vaig veure una Deliplus, al costat de les piles AAA i de la señorita Vanesa.
I clar, la gent se'n compra una. Hasta per tenir-la.
Els fa gràcia. Fan fotos de tot el què els sembla. Comencen a potinejar la càmera i el Photoshop. És flipen.
Un dia, amb la paga de Nadal, decideixen comprar-se'n una de grossa. Que segur que és una puta merda mediocre, però "és millor que una digital de butxaca" i "lo important és l'objectiu". L'objectiu, el canó de la càmera, no pas la intenció, vull dir.
I ja està, ja tenim un altre fotògraf wannabe.

Voleu que us sigui sincer?

Mireu, a mi em dieu un dia:
- Vols que t'ensenyi les fotos que vaig estar fent de nit a la ciutat? O vols veure la fotocòpia del meu cul? És en color!
La resposta us la podeu imaginar. El vostre cul no recordo haver-lo vist, i menys aixafat contra un vidre. En canvi, les fotos segur que seran més del mateix del que porta moltíssims anys corrent per tota pantalla.

Prou de tanta posta de sol.
Prou de llumetes mogudes.
Prou d'imatges desenfocades.
Prou de merdes en moviment.
Prou de parets plenes de pintades.
Prou de blanc i negre, sèpia i putos filtres digitals.
Prou de pretendre mostrar una impersonal creativitat.

Estem en una època en què cada minut és un bukkake d'imatges. Aporteu quelcom interessant. Si no, mireu-vos-les vosaltres, que per això les heu parit.

A més, la fotografia és un art basat en aparells caríssims, teoria i pràctica. Això no té cap tipus de valor artístic. Quan feu fotos de melics, per exemple i en cas que ningú ho hagi fet abans, potser podreu dir que és art, perquè podreu argumentar que sou els pioners i us inventareu alguna al·legoria. I jo callaré i assentiré.


Ei, que em sembla fantàstic que us agradi la fotografia i ho gaudiu i practiqueu tant com vulgueu. Intenteu assolir un digne "homenatge" als vostres ídols de la reflex. Però sols interessa veure el què "plasmeu" a gent com vosaltres, que segurament pensarà per dins que ells ho fan millor. I els vostres coneguts aliens a aquest camp, us diran que estan molt bé perquè no hi entenen i els és indiferent, a part iguals. No us prengueu massa en serio la seva opinió.

Quan sigueu originals, us mamaré les gònades i us demanaré que em fotografieu tal i com vaig nèixer, o inclús nu. Mentrestant, no us feu pesats i reflexioneu. Deixeu de menjar-vos les polles entre vosaltres i sigueu una mica sincers.

Però, ei, fotògrafs, no us indigneu per això. Penseu que us ho diu un paio que les seves imatges preferides són les que no ensenyaríeu mai als vostres fills.


A més, no us ho prengueu com un atac personal (tot i ser-ho). Gran part de la ràbia que estilo en aquest tema ve donat per que fa temps em vaig topar amb un complet inútil, que es dedicava a això. Vaig adonar-me que si ell ho feia és que tenia menys mèrit que gratar-me l'escrot amb pijama.
Per això, des que aleshores veig tant fotògraf amateur per cada racó d'Internet, una escalfor em puja del més profund de l'estómac fins al cervell mentre caic bruscament agenollat i clamo al cel:
- Per què?! Per què tanta pretensió?!
 
ir arriba