dilluns, 30 de novembre de 2009

Paquitu Franco va al The Phone House



dijous, 26 de novembre de 2009

La marihuana i jo: El multi-post (1/12)

Alerta, aquest és un multi-post. Una entrada eterna que, per afavorir la vostra preuada lectura, he dividit en 12 breus posts-capítols entre-linkats.
Si creieu que això és una mariconada 2.0, podeu llegir tota l'entrada sencera AQUÍ. Equival a tres pàgines i mitja d'Arial 12.
Si us va bé anar fent saltets, seguiu llegint.


INTRODUCCIÓ A LA MEVA MEDIOCRE DROGODEPENDÈNCIA:

He estat una bona temporada fumant marihuana habitualment.
Concretaré amb excessiva sinceritat: durant un any o any i mig, una mitja d'un porro per dia, 5 o 6 dies a la setmana. A mitja càrrega o menys. Sempre per la nit, poques hores abans d'anar a dormir. Veient la tele, davant l'ordenador o, de tant en tant compartint-lo amb altres amics.
Fumava a aquestes hores perquè em relaxava d'una manera fantàstica, desconnectava en certa manera, i em feia ficar-me al llit i adormir-me com un putíssim angelet.

No m'ha agradat mai fumar quan he d'estar en la meva plena condició mental. Perquè el meu jo fumat és menys hàbil.

Mai he fumat tabac sol. Mai m'ha agradat el tabac. Detesto el fum, inclús del meu propi porro.
Ara he deixat de fumar temporalment, aprofitant que se'm va acabar. Perquè si sé que en tinc, fumo. Si no en tinc, ni m'ho plantejo.


Capítol 2: L'estat provocat

La marihuana i jo (2/12)

L'ESTAT PROVOCAT:

L'herba, freqüentment, m'aliena de mi mateix. Em dona un cert punt de vista objectiu. En ocasions, m'ha permès veure'm amb distància i adonar-me d'aspectes patètics de la meva vida, que en estat normal no veig o no vull veure.

De fet, anar fumat és un estat força similar a estar mort de son. Tant a nivell de relaxació com de concentració. Quan, fumat, dic que em sento alienat, és la mateixa alienació que he sentit quan he estat sense dormir moltes més hores del normal.

Lo dolent del profund estat de relaxació que em provoca la marihuana, és que em fa canviar la relació amb els capellans amb qui comparteixo pis. Ells són pràcticament els únics que alternen amb mi col·locat. Aquest canvi és únicament per part meva, clar. A nivell de conversació, al diluir la concentració, fa que sigui més difícil mantindre la coherència en el diàleg.
A banda, és clar, de les poques ganes d'enraonar que tinc aleshores. Igual que quan em llevo.

Respecte el caràcter, crec i n'estic segur que no m'ha canviat. Excepte els moment de fumar, que en tot cas canvia a un estat de placidesa i atontament general.


Capítol 3: Yonkis, però col·legues a mort

La marihuana i jo (3/12)

YONKIS, PERÒ COL·LEGUES A MORT:

Compartir un porro, és a dir, poc a poc esdevindre fumat amb algú altre, ajuda a conèixer aspectes diferents d'aquest. La gent, fumada, és diferent. S'expressa diferent i reacciona diferent. Pot arribar a nivells personals, íntims inclús. La complicitat entre dos fumats em fascina i és brutal. I menys tòpica que la d'entre dos borratxos.


Capítol 4: Addicció als hàbits

La marihuana i jo (4/12)

ADICCIÓ ALS HOBBITS HÀBITS:

L'aspecte que més addicció em provoca dels porros, crec que és sens dubte l'hàbit de la manualitat.
Estar davant la tele, "a l'hora del porro", amb la cervesa davant, m'aboca a les ganes de liar-me'n un. Potser no tinc ganes de fumar perquè acabo de fotre'm fins les celles d'espaguetis a la cabronada per sopar i estic rebotit. Però tinc ganes de liar-me un porro.
Mec! Això és fumar per rutina. I més a mi, que la classe de Plàstica se'm donava fetén.

Sempre he dit que fumo per situació, més que per addicció. Si a la nit, a l'hora del canut, estic a un lloc on no fumo habitualment, ni se'm passa pel cap. Si no, els agradables hàbits rutinaris acostumen a superar-me.


La marihuana i jo (5/12)

MESSIMESSIMESSIMÉS:

Una altra és l'habituació. T'hi acostumes i vas augmentant la quantitat per sentir el mateix. Igual que les dilatacions anals.

Primer, amb mig porro ja em quedava K.O.
Després, dos porros per nit a compartir amb un altre col·lega (això és un porro per cap, YeSSy).
D'aquí al porro sencer, i als dos de tant en tant.

Veient el tema, acostumava i intentava liar-me'n dos de curts i prims, menys carregats. La meitat d'herba que hi ficaria en un de normal. Així allargava el temps, tant del globus sense arribar a la saturació, com de les estones de fumar. I així em saciava d'entretingudes manualitats. Perquè si tinc un porro per acabar, tot i estar prou col·locat, no tardo massa en tornar-me'l a encendre.


La marihuana i jo (6/12)

ELS ELEFANTS TENEN BONA MEMÒRIA PERQUÈ NO ES FUMEN L'HERBA (o era els dofins?):

Sí, sens dubte he notat com la meva memòria s'ha vist perjudicada.
Ara bé, n'estic segur que les llacunes de memòria sempre pertanyen a moments en què estava col·locat. Igual que passa quan beus força alcohol. Pel què recordo.

Empat: Alcohol 0 - 0 Marihuana


La marihuana i jo (7/12)

MEGABYTES ESBORRATS? O OMPLERTS DE DADES DIVERSES I INNECESSÀRIES?

Jo diria que més que pèrdues de memòria, les llacunes es deuen a la falta de concentració. Un dels efectes que a mi em produeix l'herba (i no sé fins a quin punt depèn de la varietat) és a nivell de concentració. No és que em desconcentrés de tot, sinó que, involuntàriament, em concentrava en aspectes dels que no parava atenció en estat normal. D'aquí la certa desconnexió que deia a l'inici. Perquè si anant fumat m'obligo a concentrar-me en recordar certa cosa, l'endemà la recordo sense gaire esforç.

Per exemple, mirant tot un seguit d'anuncis, tot yonki, em vaig arribar a fixar que en una certa hora, tots els spots publicitats eren de productes farmacèutics i d'higiene, tan personal com domèstica.
L'endemà: de què anaven els anuncis? Ni puta idea. Què anunciaven? El què els acabo de dir.
Quants de vostès, quan miren tota una tanda de publicitat, es paren a pensar i a relacionar els tipus de productes que la formen, per comptes de mirar les històries en sí i decidir si els agrada l'anunci o no? Perquè a mi no em passa.


Capítol 8: Quedar-se Luisma

La marihuana i jo (8/12)

QUEDAR-SE LUISMA:

Una cosa que sempre m'ha preocupat era anar perdent facultats mentals. Això, ara per arano ho he notat pas. Serè, segueixo tan lúcid com sempre, sigui molt o poc.
Suposo que tot és fotre-s'hi fort, amb excessos de professional, que segur que t'acabes cremant el vercell.
Per això he parat, per contrastar el meu estat actual. Segueixo igual d'estúpid.


La marihuana i jo (9/12)

MORTS I RESURRECCIONS:

He tingut varis bad trips per simples porros. Incís: titllar de mal viatge un porro que t'ha entrat malament és de desgraciat, ho sé i em consta.
He mort per porros massa carregats, per la panxa buida, per massa alcohol al cos, o per simple saturació.

Marejos, formiguejos i engarrotades vàries pel cos, vista "desenfoque gaussiano", i/o trallada final. Tots o algun d'aquests símptomes se m'han donat. Et fots al llit i l'endemà estàs com si res.

L'alcohol és molt més puta, en aquest aspecte. La marihuana (i suposo que el haixix també) té l'avantatge que no provoca gens de ressaca. Alcohol 0 - 1 Marihuana.

Del primer que vaig aprendre va ser, al sortir de festa, no barrejar porros i alcohol. L'herba em relaxa. I això, per anar de festa és contraproduent. El haixix em fot nerviós i de seguida vaig veure que no era per mi. I la barreja amb alcohol, realment, multiplica l'efecte i no et deixa gaudir ni de la taja ni del globus. És anar a buscar la mort de la nit a la tassa d'un vàter, i això és d'estúpids.
Així que, o em tajo com Déu mana, o em quedo fumat a un sofà.


La marihuana i jo (10/12)

"UI, JO QUAN FUMO SÓC MOLT CREATIU":

Ui sí, pots comptar...
Cap de les entrades publicades aquí les he escrit col·locat, per exemple.
És més, no puc escriure fumat perquè acostumo a pensar que no em concentro prou per observar si escric coses amb sentit o què.
No obstant, sí que la idea base de més d'una entrada ha sorgit emporrat. Però qui digui que això és ser creatiu, és un drogoaddicte justificant-se.

A mi, anar fumat, em fa venir idees que serè mai m'haurien passat pel cap i que després trobo igual d'interessants. Idees no convencionals. Com les de HurdyGurdy en Re menor o les de l'ídol Miquel Noguera. Llegint col·locat els blogs d'aquest estil gaudeixo més que un Gòlum gitano al magatzem de Tous.

També em fa gojar de la música d'una manera més apassionada que de costum. Fumat, he descobert cançons que serè no hauria apreciat.
Això sona a porreta pedant de merda, però no ho obviaré.


La marihuana i jo (11/12)

A VIVEN VAN FUMAR PORROS:

La inevitable gana porrera. Fantàstica quan tens el menjar que et ve de gust. Però cal tenir un límit.
Una tortura si no tens res de menjar. Per mi que els yonkis de professió, els que treballen a Callejeros, van començar passant-se a la cocaïna i l'heroïna per desfer-se de la sensació de gana.


Capítol 12: El son verd

La marihuana i jo (12/12)

EL SON VERD:

Si hi ha quelcom que trobo a faltar realment, és el profund relax i el quedar-me adormit quasi a l'instant de ficar-me al llit.
Sí, la marihuana enganxa i és perjudicial. Però és que la puta valeriana fot tanta pudor pel poc que relaxa...

A més, de tota aquesta temporada d'anar a dormir emmariat, els somnis agradables i eròtics, eren molt freqüents. Des que no ho faig, que han tornat els somnis estranys, absurds i freqüentment incòmodes. Merda!


FI DEL MULTI-POST DE MERDA
Va, una imatge de premi:

La marihuana i jo: Bukkàkez d'herba

Alerta, aquest post, és més de Pare que no de Bukkàkez. Si vostès veuen que ja no els interessa el tema, pallin-se o passin a un altre blog, que avui és molt llarg. Si no, corren el perill d'acabar i deixar un comentari fent el troll. Jo ja he ficat de la meva part, que ho he dividit en capítols i, inclús, hi ha mitja part i tot.
Prenguin-s'ho amb calma.

INTRODUCCIÓ A LA MEVA MEDIOCRE DROGODEPENDÈNCIA:
He estat una bona temporada fumant marihuana habitualment.
Concretaré amb excessiva sinceritat: durant un any o any i mig, una mitja d'un porro per dia, 5 o 6 dies a la setmana. A mitja càrrega o menys. Sempre per la nit, poques hores abans d'anar a dormir. Veient la tele, davant l'ordenador o, de tant en tant compartint-lo amb altres amics.
Fumava a aquestes hores perquè em relaxava d'una manera fantàstica, desconnectava en certa manera, i em feia ficar-me al llit i adormir-me com un putíssim angelet.

No m'ha agradat mai fumar quan he d'estar en la meva plena condició mental. Perquè el meu jo fumat és menys hàbil.

Mai he fumat tabac sol. Mai m'ha agradat el tabac. Detesto el fum, inclús del meu propi porro.
Ara he deixat de fumar temporalment, aprofitant que se'm va acabar. Perquè si sé que en tinc, fumo. Si no en tinc, ni m'ho plantejo.


L'ESTAT PROVOCAT:
L'herba, freqüentment, m'aliena de mi mateix. Em dona un cert punt de vista objectiu. En ocasions, m'ha permès veure'm amb distància i adonar-me d'aspectes patètics de la meva vida, que en estat normal no veig o no vull veure.

De fet, anar fumat és un estat força similar a estar mort de son. Tant a nivell de relaxació com de concentració. Quan, fumat, dic que em sento alienat, és la mateixa alienació que he sentit quan he estat sense dormir moltes més hores del normal.

Lo dolent del profund estat de relaxació que em provoca la marihuana, és que em fa canviar la relació amb els capellans amb qui comparteixo pis. Ells són pràcticament els únics que alternen amb mi col·locat. Aquest canvi és únicament per part meva, clar. A nivell de conversació, al diluir la concentració, fa que sigui més difícil mantindre la coherència en el diàleg.
A banda, és clar, de les poques ganes d'enraonar que tinc aleshores. Igual que quan em llevo.

Respecte el caràcter, crec i n'estic segur que no m'ha canviat. Excepte els moment de fumar, que en tot cas canvia a un estat de placidesa i atontament general.


YONKIS, PERÒ COL·LEGUES A MORT:
Compartir un porro, és a dir, poc a poc esdevindre fumat amb algú altre, ajuda a conèixer aspectes diferents d'aquest. La gent, fumada, és diferent. S'expressa diferent i reacciona diferent. Pot arribar a nivells personals, íntims inclús. La complicitat entre dos fumats em fascina i és brutal. I menys tòpica que la d'entre dos borratxos.


ADICCIÓ ALS HOBBITS HÀBITS:
L'aspecte que més addicció em provoca dels porros, crec que és sens dubte l'hàbit de la manualitat.
Estar davant la tele, "a l'hora del porro", amb la cervesa davant, m'aboca a les ganes de liar-me'n un. Potser no tinc ganes de fumar perquè acabo de fotre'm fins les celles d'espaguetis a la cabronada per sopar i estic rebotit. Però tinc ganes de liar-me un porro.
Mec! Això és fumar per rutina. I més a mi, que la classe de Plàstica se'm donava fetén.

Sempre he dit que fumo per situació, més que per addicció. Si a la nit, a l'hora del canut, estic a un lloc on no fumo habitualment, ni se'm passa pel cap. Si no, els agradables hàbits rutinaris acostumen a superar-me.


MESSIMESSIMESSIMÉS:
Una altra és l'habituació. T'hi acostumes i vas augmentant la quantitat per sentir el mateix. Igual que les dilatacions anals.
Primer, amb mig porro ja em quedava K.O. Després, dos porros per nit a compartir amb un altre col·lega (això és un porro per cap, YeSSy). D'aquí al porro sencer, i als dos de tant en tant.
Veient el tema, acostumava i intentava liar-me'n dos de curts i prims, menys carregats. La meitat d'herba que hi ficaria en un de normal. Així allargava el temps, tant del globus sense arribar a la saturació, com de les estones de fumar. I així em saciava d'entretingudes manualitats. Perquè si tinc un porro per acabar, tot i estar prou col·locat, no tardo massa en tornar-me'l a encendre.

MITJA PART.
Podeu deixar-ho aquí per seguir un altre dia.
O aneu a fer pipí i a buscar unes Ruffles "Monja-Monja". O lieu-vos un petard.
Ara és un bon moment. Més tard no, que Internet no espera.

ELS ELEFANTS TENEN BONA MEMÒRIA PERQUÈ NO ES FUMEN L'HERBA (o era els dofins?):
Sí, sens dubte he notat com la meva memòria s'ha vist perjudicada.
Ara bé, n'estic segur que les llacunes de memòria sempre pertanyen a moments en què estava col·locat. Igual que passa quan beus força alcohol. Pel què recordo. Empat: Alcohol 0 - 0 Marihuana


MEGABYTES ESBORRATS? O OMPLERTS DE DADES DIVERSES I INNECESSÀRIES?
Jo diria que més que pèrdues de memòria, les llacunes es deuen a la falta de concentració. Un dels efectes que a mi em produeix l'herba (i no sé fins a quin punt depèn de la varietat) és a nivell de concentració. No és que em desconcentrés de tot, sinó que, involuntàriament, em concentrava en aspectes dels que no parava atenció en estat normal. D'aquí la certa desconnexió que deia a l'inici. Perquè si anant fumat m'obligo a concentrar-me en recordar certa cosa, l'endemà la recordo sense gaire esforç.

Per exemple, mirant tot un seguit d'anuncis, tot yonki, em vaig arribar a fixar que en una certa hora, tots els spots publicitats eren de productes farmacèutics i d'higiene, tan personal com domèstica.
L'endemà: de què anaven els anuncis? Ni puta idea. Què anunciaven? El què els acabo de dir.
Quants de vostès, quan miren tota una tanda de publicitat, es paren a pensar i a relacionar els tipus de productes que la formen, per comptes de mirar les històries en sí i decidir si els agrada l'anunci o no? Perquè a mi no em passa.


QUEDAR-SE LUISMA:
Una cosa que sempre m'ha preocupat era anar perdent facultats mentals. Això, ara per ara no ho he notat pas. Serè, segueixo tan lúcid com sempre, sigui molt o poc.
Suposo que tot és fotre-s'hi fort, amb excessos de professional, que segur que t'acabes cremant el vercell.
Per això he parat, per contrastar el meu estat actual. Segueixo igual d'estúpid.


MORTS I RESURRECCIONS:
He tingut varis bad trips per simples porros. Incís: titllar de mal viatge un porro que t'ha entrat malament és de desgraciat, ho sé i em consta.
He mort per porros massa carregats, per la panxa buida, per massa alcohol al cos, o per simple saturació.

Marejos, formiguejos i engarrotades vàries pel cos, vista "desenfoque gaussiano", i/o trallada final. Tots o algun d'aquests símptomes se m'han donat. Et fots al llit i l'endemà estàs com si res.

L'alcohol és molt més puta, en aquest aspecte. La marihuana (i suposo que el haixix també) té l'avantatge que no provoca gens de ressaca. Alcohol 0 - 1 Marihuana.

Del primer que vaig aprendre va ser, al sortir de festa, no barrejar porros i alcohol. L'herba em relaxa. I això, per anar de festa és contraproduent. El haixix em fot nerviós i de seguida vaig veure que no era per mi. I la barreja amb alcohol, realment, multiplica l'efecte i no et deixa gaudir ni de la taja ni del globus. És anar a buscar la mort de la nit a la tassa d'un vàter, i això és d'estúpids.
Així que, o em tajo com Déu mana, o em quedo fumat a un sofà.


"UI, JO QUAN FUMO SÓC MOLT CREATIU":
Ui sí, pots comptar...
Cap de les entrades publicades aquí les he escrit col·locat, per exemple.
És més, no puc escriure fumat perquè acostumo a pensar que no em concentro prou per observar si escric coses amb sentit o què.
No obstant, sí que la idea base de més d'una entrada ha sorgit emporrat. Però qui digui que això és ser creatiu, és un drogoaddicte justificant-se.

A mi, anar fumat, em fa venir idees que serè mai m'haurien passat pel cap i que després trobo igual d'interessants. Idees no convencionals. Com les de HurdyGurdy en Re menor o les de l'ídol Miquel Noguera. Llegint col·locat els blogs d'aquest estil gaudeixo més que un Gòlum gitano al magatzem de Tous.

També em fa gojar de la música d'una manera més apassionada que de costum. Fumat, he descobert cançons que serè no hauria apreciat.
Això sona a porreta pedant de merda, però no ho obviaré.


A VIVEN VAN FUMAR PORROS:
La inevitable gana porrera. Fantàstica quan tens el menjar que et ve de gust. Però cal tenir un límit.
Una tortura si no tens res de menjar. Per mi que els yonkis de professió, els que treballen a Callejeros, van començar passant-se a la cocaïna i l'heroïna per desfer-se de la sensació de gana.


EL SON VERD:
Si hi ha quelcom que trobo a faltar realment, és el profund relax i el quedar-me adormit quasi a l'instant de ficar-me al llit.
Sí, la marihuana enganxa i és perjudicial. Però és que la puta valeriana fot tanta pudor pel poc que relaxa...

A més, de tota aquesta temporada d'anar a dormir emmariat, els somnis agradables i eròtics, eren molt freqüents. Des que no ho faig, que han tornat els somnis estranys, absurds i freqüentment incòmodes. Merda!


dimarts, 24 de novembre de 2009

Tercer Congrés Catalanista

Ahir al vespre vaig assistir a l'acte de colenda del Tercer Congrés Catalanista que va tenir lloc al Parlament de Catalunya.

La cita era a les 7 de la tarda, però a les 6 ja hi havia la majoria de convidats, puntualitat extrema a la qual no estic en absolut acostumada i que em va sobtar. El que no em va sobtar gens era ser la més jove de tota la sala i que la mitjana d'edat, pel cap baix, fossin 60 anys. Malgrat tot, no paraven d'omplir-se la boca tots els que van parlar de la importància de les noves generacions, del jovent, que si la gent jove no és el futur sinó el present... bla, bla, bla.

Com els dic el públic assistent de jove en tenia com a molt l'esperit, però ja que s'ha de potenciar tant la gent jove perquè donin empenta al catalanisme, anem a veure quin va ser l'escollit per donar a conèixer les conclusions de cada àmbit:

Sr. Josep Espar, secretari general del Tercer Congrés Català. (82 anys)
Sr. Jaume Sobrequés, vicepresident de l'Àmbit de Cultura i Llengua. (66 anys)
Sr. Jordi Sales, vicepresident de l'Àmbit de Societat i Valors. (66 anys)
Sr. Jordi Cuixart, vicepresident de l'Àmbit d'Economia i Innovació. (no he trobat l'edat, però uns 40 aprox.)
Sra. Patríca Gabancho, vicepresidenta de l'Àmbit de Política.(57 anys)
Sra. Assumpta Fargas, presidenta del Tercer Congrés Catalanista.(57 anys)
M.H. Sr. Ernest Benach, president del Congrés de Catalunya. (50 anys)

Com poden comprovar, uns putos vells jovenalla...

Una altra cosa que em va cridar l'atenció és que, d'entrada, tots els assistents ja tenien la lliçó més que apresa i, per tant, tampoc calia convèncer ningú de res. De totes maneres, una vegada i una altra es repetia que s'havia de contagiar el catalanisme tant als autòctons com als nouvinguts. Però el cert és, que fins i tot, tot el públic que en teoria estava interessat amb el tema a vegades s'adormia literalment davant dels discursets que ens van oferir alguns dels personatges esmentats anteriorment. Per posar alguns exemples: El Sr. Josep Espar potser és un intel·lectual, però l'home ja és moooooolt gran i a vegades semblava que se li acabés l'oxigen, cosa que molt atractiva no és; i el Sr. Jodri Sales deuria tenir el personal ben avorrit si feia les classes amb les poques dots comunicatives que va mostra tenir. Avorridíssim.

Com volen atraure algú amb tota aquesta colla de carcamals al capdavant? Que hòstia, a part, viuen a una altra òrbita. No s'adonen que després, quan surts d'aquest món de catalanisme ferm però extremadament envellit, entres a qualsevol bar i no saben què cony és un tallat o, vas a una escola del barri de Sants, i el 90% dels alumnes són immigrants que no senten parlar català més que en les aules d'acollida. Però què els expliques a tota aquella gent? Ells quan surten d'allà, el xofer els porta a casa amb l'audi de torn, i el tallat ja els hi porta l'assistenta (la qual segurament és immigrant) mentre esperen que tornin els seus fills del St Paul's School .

D'acord, que val més això que res? Segur. Que les conclusions a les que van arribar sobre paper fan bona pinta i tot? És clar que sí. Però, si no són ni capaços de seduir a un públic que a tot els dirà amén, imaginin-se què podran arribar a aconseguir amb la resta de ciutadans a la majoria dels quals el catalanisme els suda soveranament la polla.

dilluns, 23 de novembre de 2009

L'alè de capellà

Exemple 1 d'imatge que fa olor a alè de capellà

Últimament m'he trobat amb gent, tot tios, amb alè de capellà.

L'alè de capellà és aquell alè de fer la digestió, més un toc de vi. Vi negre. Com el de missa, és clar, d'aquí el nom.

Em crida l'atenció perquè no estic parlant de taxistes carajilleros de 50 anys, sinó de tios de 25-35 anys. Amb estudis, cosmopolites i tota la merda.

Què passa?!
Que anar pudent a la boca de Rouco Varela és trendy ara o què?!

Exemple 2 d'imatge que fa olor a alè de capellà


Jo, per evitar aquestes situacions ja vaig dir que empro els fantàstics Listerine Vices.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Ràbia Ràpida: Aturats

Mereix un tret
per parar-se a la porta

La gent que es para a les portes. És més, la gent que es para al mig de llocs transitats.

Exemple de primera mà: els desgraciats que només sortir d'Estació de Sants, s'aturen a un metre endavant de les portes automàtiques per encendre's el cigarro. Massa pocs càncers de pulmó i massa pocs colzes clavats al coll, hòstia.

M'encanta aquest crítica perquè és heretada directament del meu pare. Recordo com s'emprenyava amb la grassa sogra quan es recolzava als marcs de les portes de casa a fer petar la xerrada.
Tal pal, tal estella.

Hitler es parava a les portes

dimecres, 18 de novembre de 2009

Ràbia Gràfica: FFFFFFUUUUUU

Fa no massa que vaig descobrir aquest fenomen d'internec que em va encisar.
I degut a la naturalesa d'aquest blog, no me n'he pogut estar:



dimarts, 17 de novembre de 2009

Pedagogia, didàctica i altres mariconades de l'educació del s.XXI

Feia dies que volia escriure sobre el curs de catequistes que estic fent, però tots els possibles posts es podrien resumir en una frase "és una puta merda". La qüestió és que necessito el títol si vull fer oposicions a la parròquia, o sigui que a fotre's uns mesos. Només espero la festa de fí de curs per ofegar les penes (companys de classe, monjes i capellans) i regar-ho tot amb litres d'alcohol (i com aquell qui no vol la cosa, però que ho desitja de tot cor, llançar-hi un llumí encès).

Com en la majoria de cursos, el que t'ensenyen no serveix per res. Blablablàs que oblido només sortir de l'aula o que, en cas que recordi, de poc m'ajudaran a l'hora de fer catequesi de veritat.
Un dels exemples és que no paren de repetir-nos que ara les coses s'aprenen jugant, que així se'ls queda més.

L'únic que els quedarà a aquests nens és un trauma.
No cal dir que ara per qualsevol cosa estan traumats i necessiten anar al psicòleg, psicoterapeuta, logopeda...

Que sí, que està molt bé que no s'aborreixin i que si estan motivats és més fàcil que aprenguin coses. Però no cal tampoc portar-ho tot a l'extrem. Que es comença fent servir els nens perquè aprenguin les parts del cos enganxant-los cartellets per tot arreu, i no te n'adones que ja han crescut i ningú els ha explicat que això de petits fa gràcia, però que si ho fan de grans com a mínim seran titllats de malalts mentals.


Avui a l'insti hem après expresions populars. Aquesta és "ser un panxa content".
.
Només putualitzar que l'insti al qual va aquest home és l'Institut Pere Mata i n'és un alumne molt avançat.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Els haig de donar una mala notícia.

Aquestes van ser les paraules del metge després de 4 inacabables hores d'intervenció.

Cap dels homes de la meva vida ha estat a l’alçada que les circumstàncies requerien. Començant pel meu pare, el meu germà, els homes als que he estimat i en teoria m’estimaven…

Bé, dir cap és molt agosarat. O injust. La qüestió és que la majoria m’ha demostrat que no se’n pot esperar gran cosa d’ells. Segurament n’espero massa dels que estimo, poso el llistó molt alt i creo expectatives que rarament es compleixen.

Dins d’aquest grup però, hi ha un home que mai, i quan dic mai em refereixo a ni una sola vegada, m’ha decepcionat.

Sempre ha estat al meu costat tan quan l’he necessitat com quan no.

Sempre ha posat per davant l’ajudar-me que coses que segurament li haguessin vingut més de gust de fer, però sabia que en aquells moments el necessitava i no ho ha dubtat mai.

Sempre ha mirat per mi, per convidar-me a fer coses que sabia que m’encantaria fer i més si era al seu costat.

I creguin-me, en totes aquestes afirmacions utilitzar la paraula “sempre” no és ni agosarat ni injust per la resta, sinó tot al contrari.

De petita sempre deia que volia que ell fos el meu pare, però a vegades la sang que corre per les venes i el que diu el DNI són el de menys, perquè ell sempre m’ha tractat molt millor que si fos la seva pròpia filla.

Tinc mil records preciosos al seu costat i vull pensar que encara en podré guardar uns quants més encara que li quedi poc temps de vida. Cada dia que passa tots ens anem morint, ja ho sé, no serà demà que m’atropelli un cotxe o em caigui una torreta al cap i no ho expliqui, però quan algú a qui estimes amb tota la teva ànima li posen data, és inevitable odiar aquesta puta merda de món.

L’altre dia anava amb taxi cap a l’hospital i la taxista no sé què cony m’explicava de creure en Déu. Ella no en tenia cap culpa, però no vaig poder evitar de dir-li “miri senyora, jo amb Déu ja fa temps que m’hi he cagat al mig”.

Només puc que repetir-me que s'han confós, que això a vegades passa, però el cert és que tampoc vull pecar d'ilusa. Així que ara em toca a mi. Em toca i vull que sàpiga que gràcies a ell molts moments de merda han estat més fàcils de païr i com de feliç m'ha fet sempre.

Que la vida és injusta ja ho sabem tots malauradament des de fa molt de temps? Segur. Però haig de dir que la molt filla de puta sempre m'agafa amb els pixats al ventre.

divendres, 13 de novembre de 2009

Viatges temporals, lleixiu i gent que es passa de llesta


Els anuncis de lleixiu on apareix una amable dona del futur important el detergent de la seva avançada era, han fet córrer rius de jiji-jajá entre humoristes, crítics i bufons varis.
Que si "per què porta lleixiu i no la cura d'algun mal dolent", que si "que estúpida, que viatja en el temps per aquesta bestiesa", que si "quines pintes porten els del futur", etcètera.

A veure, desgraciats, anem per parts, que ja m'han fet indignar.

1.- Les pintes del futur:

1a.- Si quan mirem al passat ens avergonyim de les vestimentes, què ens fa pensar que mirant al futur no hem de sentir el mateix?
Presentin-se amb el xandall dels diumenges, amb el vestit d'executiu de la feina, o ensenyant la goma dels calçotets, al segle XV, i es probable que tornin a corre-cuita amb una daga embeinada a les costelles. I amb raó.

1b.- Suposant que el punt anterior l'han tingut en compte els futurs responsables d'enviar gent al passat, hauran cregut convenient enviar gent vestida en la línia actual. Però clar, això de la moda canvia completament cada dècada. Un petit error de càlcul, ja sigui en concretar la data de destí, o bé en les referències estètico-temporals elegides, pot causar certa variació.

Tinc la teoria que la noia és de varis centenars d'anys endavant nostre, però va vestida com una del 2015 o 2020, per aquest petit marge d'error. Cabell Farmatint, i teixits i patrons de moda similars als actuals. Res que no puguem recrear actualment.
L'error podria haver sigut perfectament amb un marge negatiu, i que la viatgera del futur hagués anat vestida com fa 5 anys. Aleshores sí que tots els imbècils fotrien el crit al cel. Així que ja poden estar agraïts per haver tingut la sort de poder apreciar tendències estètiques dels pròxims anys.

La rumana del futur: - Taaat!

Però anem al tema important, el què m'ha fet escriure indignat aquesta entrada:
2.- Per què porta lleixiu i no una cosa que revolucioni el nostre mode de vida?

La mare que us va parir, pallassos que us penseu que sou tant intel·ligents:
Tothom sap que en els viatges temporals no s'ha de canviar res important!

Per això no vénen a matar a Hitler, ni a Franco, ni a en Saura. La història ha de seguir com ha estat per poder retornar al teu propi univers.
Èticament és molt egoista anar al passat, canviar el què et molesta i tornar. Això, sens dubte, ha d'estar regulat d'alguna manera en el futur, senyors!

Els Simpsons ens ho han ensenyat en, com a mínim, un Casa-árbol del Terror. Regreso al Futuro també ho deu haver fet (No l'he vist. Cap de les 3. Què passa?!). Futurama i Family Guy, no ho recordo, però segur que també.
Collons, si ens abandonem a les pantalles, al menys traguem-ne coses útils!

Per tant, l'únic que ens poden oferir, són petits avenços que ens ajudaran a suportar a Bushs i Saures amb una mica més de comoditat.

Què farien vostès a l'edat mitjana? Portar-los antibiòtics? Per evitar pandèmies i que arribin al segle XXI amb una societat tant sobrepoblada com mísera? Doncs no, senyor, això no pot ser!

Porteu-los-hi Post-it's, per que se'n recordin de les coses.
O llapis, per que deixin d'escriure amb putes plomes.
O una fregona per que no s'hagin d'acotar al fregar el terra.
O un vàter, per que puguin asseure's al cagar:

¿Puedo hacer un fri-estail?


És que a més, són tan egoistes que ho volen tot fet.
- Oh, no ens portis lleixiu, nosaltres volem no haver de rentar la roba per poder-nos embrutar com els porcs que som, sense patir les conseqüències! Porta'ns l'elixir de l'eterna joventut, puta!

Per la mort de Déu, insensats desagraïts! Que no veieu que, si vénen del futur significa que tenim un futur? I que, a jutjar per la mossa, no deu ser tan dolent com ens sembla que serà actualment?
Què voleu? Que ens curi els tumors que ens provoquen els iPhones que no volem deixar d'emprar, no? I que això canvii tota la història i porti a Steve Jobs al cim del poder i a una dictaduríssima mundial ecologista, vegetariana i asèptica? I que aquesta peti per qualsevol banda i mori tota la humanitat en qüestió de 50 anys?

Ja esta bé d'enfotre-se'n d'una dona que amb tota la bona intenció del món ha tingut el detall de viatjar anys i panys, amb el mal de cap que això suposa, que no saps què ficar-te al necesser, per oferir-nos un lleixiu que va millor que el què nosaltres, desgraciats del patètic segle vint-i-u, fabriquem.
Si és que la qüestió és criticar sense pensar. Colla de desgraciats setciències incompetents i fills de la droga. Tenen sort que les lleis del futur no els permetin enviar un escamot de gitanos d'elit a eliminar a tots aquells avantpassats actuals que diuen mal d'ells, perquè no dubtin pas que els tenen ganes de tallar la panxa i endur-se tot el coure de casa seva.

dimecres, 11 de novembre de 2009

L'orgull proletari m'intriga

HOi! Orgull obrer!

Un aspecte que em fascina del skins (i altres tribus que no anomenaré per no errar-me) és l'orgull proletari.
Working class, orgull proletari, mort al patró, etc...

No em costa pas entendre que defensin el seu estatus laboral. Trobo fantàstic dedicar-te a una cosa sentint-te orgullós de tal. Però aquesta admiració extrema pel rang més baix de la piràmide empresarial, i l'odi al cim, al cap, al capital que els paga, avui en dia el trobo incomprensible. Això suposa, en cas de ser coherents, no tenir aspiracions de millora de vida. Tots sabem que la millora de vida, majoritàriament, prové de l'augment d'ingressos, i aquests, depenen del treball.

Entenc perfectament que tot això, fa una pila d'anys, quan el món laboral estava molt més polaritzat i el pujar esglaons devia ser escàs o nul, brollés aquest sentiment d'unitat. Quin remei els quedava, suposo.
Però ara, no tenir aspiracions d'augment de sou per sobreviure a aquesta cara vida, o com a mínim, de ser el teu propi patró, ho trobo molt atrevit i irracional. Més que res, per si aspires a tenir una família a la que vols evitar la gana.


Algú que conegui més profundament el moviment d'orgull proletari d'avui dia em pot dir si tots aquests que se n'omplen la boca al segle vint-i-u són uns farsants, uns imbècils o gent amb els collons quadrats?

Jo, ara per ara, crec que són uns hipòcrites. Proletaris addictes al facebook, propietaris de vehicles de varis milions de peles i amb tatuatges tan antisistema com cars. I els pares a la segona residència costera. Chapeau pels teus ideals!

Potser m'equivoco, però és que l'únic skin amb certa proximitat a mi, és un tipus que amb 16 anys anava de feixista, a partir dels 18 fins ara s'ajuntà amb redskins, i fa cosa d'un any, no es va voler/saber posicionar entre esquerra o dreta quan se li va preguntar en què cony s'havia convertit.

Ja m'explicaràs la credibilitat que poden tenir aquestes caricaturesques mascotes polítiques...


dimarts, 10 de novembre de 2009

A mi m'agradaria seguir fent-me bullir sang, però és massa mainstream

Ui, ui, caca! Que surten cadàvers i pistoles. Qué ofensiva!

Ara mateix tinc moltes ganes de parlar malament de mil coses. Amb paraulotes i tot. És que acabo de tancar el facebook.

Però des d'aquest cap de setmana es veu que no es porta això d'odiar, amb raó o sense. Ara es porta odiar el odiar perquè tant odiar avorreix i sempre és el mateix.
Ara no es tracta d'escriure sobre què ens molesta per quedar-nos ben amples, no. Ara es tracta d'escriure el què creiem que als altres els agrada que escriguem però sense que escriguem el que altres ja escriuen. Ara, pel què he llegit a la BloggerDeluxe, em sembla que es porta l'amor omnipresent, la pseudo-ètica, el pensament positiu, les paraules maques. La innovació. Això és l'actual transgressió. Jo vull ser transgressor. No m'agrada lo comercial.

Es veu que tothom ho sabia de feia temps. He estat de sort, d'assabentar-me'n gràcies al post d'en Modgi (el blogger anteriorment gràcios, que a mi m'agrada lo just. Ni em desagrada ni li felaria res, que consti. Em cau simpàtic, però sense allò de fer-li compliments ni res, eh? Que si me'l creuo el saludo amb el cap i ja està. O com a molt, la mà).

Potser deixaré d'escriure al blog. No he estat escrivint el blog que jo hauria volgut escriure.
M'he adonat que sempre ha estat escrivint el personatge del capellà fastigós per comptes de jo mateix, un simple capellà depravat. Odio que els personatges que jo controlo em controlin. Em fan sentir disminuït psíquic. Però no és pas culpa meva. Jo no puc controlar les meves influències. Les influències m'han obligat a inserir imatges esgarrifoses. Per sort ja puc parar. Mai m'havien fet cap gràcia, però era el què calia per assolir l'èxit no aconseguit.

I sempre m'ha semblat terrible emprar el Síndrome de Down com insult per arribar al màxim exponent de la incorrecció política, o la màxima agressió a un humà sencer. Amb el què agraeixo jo la correcció... No s'han de perdre les formes. L'humor no ho val. L'humor basat en l'odi o l'odi basat en l'humor és quelcom horrorós. Sobretot en la intimitat dels blogs personals, sota la dictadura de l'etiqueta col·lectiva que ens ha condicionat. Un col·lectiu que resulta no ser tal, sinó més aviat un gènere blogger. Per fi esclata la bombolla i podem ser qui som o alguna cosa així.

oDiu meu, per què m'has abandonat?

Jo què sé. Tinc massa son.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Tendresa?









Què? Que monos són els animalons adormits, no?
I què us fa pensar que estan dormint?
Mireu-vos-els bé. Poden, perfectament, estar morts.

A partir d'ara, quan vegeu la foto d'un preciós animal dormint, penseu en la possibilitat de que estigui mort.
Ja ho deia Nostru Senyor Jesucrist: Les aparences enganyen.

dimecres, 4 de novembre de 2009

La parella convencional, els meus collons.


"Quin és el sentit de la vida?" és un clàssic de les preguntes pseudoprofundes sense resposta clara.
Jo, el sentit, ni puta idea, però l'objectiu el tinc ben clar: la felicitat.
Cadascú contempla la felicitat com li rota: David Carradine, Adolf Hitler o Pablo Motos són gent amb el concepte de la felicitat un tant peculiar, però en absolut discutible.

Doncs bé, tot això ho dic perquè des de sempre, la gent (aquella massa social que no comparteix els gustos d'un mateix) ha donat per fet que la felicitat és tenir una parella.
- Ei, què tal, Menganitu?
- Ufff... doncs ja veus, això que m'estàs mirant és un tumor maligníssim que em matarà en un parell de dies o en un parell d'anys.
- Bueno, home, al menys tens una dona que t'estima molt. I aquest smiley que t'has pintat amb retolador al teu cap dolent, dona molta alegria...
Així, o quasi.
Perquè, bé, ja hauran notat que alguns dels meus temes preferits per criticar són la parella convencional i les ties tontes, freqüentment, amb una directa relació.

Des d'aquí vull tirotejar cap a dues bandes:

1. La gent incapaços d'estar sols.
N'hi han a puntades. Brinquen d'una relació a una altra en qüestió de dies. No em refereixo a anar de flor en flor (quin odi d'expressió, hòstia) sinó a anar de relació estable en relació estable. Des dels 15 anys.

La societat segueix apuntant a la parella com un dels cims de l'èxit social al que tothom aspira. I qui no en té, queda com un desgraciat. Serà que volen fer perdurar els instints de reproducció, cosa que avui en dia no té cap sentit, amb el fotimer de gent criant per tot arreu. Però alguna cosa em diu que no va per aquí la cosa.


La parella és un complement, no pas una necessitat. En ocasions un fantàstic complement per la felicitat, hi estic completament d'acord. En d'altres, el llast que et fa ofegar. I freqüentment, una falsa sensació de sentir que es compleix el què s'espera d'un mateix, el ser normal, i a més, embellida amb el tòpic-escusa del sexe regular.

Jo això no ho trobo gens sa, mentalment. Quin tipus de dignitat, de personalitat i d'autoestima té algú que necessita permanentment sentir-se part d'una parella? Són com els que van d'una tribu social a una altra, i s'hi fiquen fins la cuina. Necessiten sentir-se part d'un grup.

Hòstia, jo em sento realitzat quan sóc feliç per mèrits propis. Si han de ser els altres que em provoquin la felicitat personal, no hi ha massa diferència amb un gos, amb en ZP o amb el monstre de l'anunci d'Oh Brother, aquell.


2. La gent que s'obsessiona en que el que a mi em falta ara, és una novia. I això que la majoria saben que la meva professió no m'ho permet.

Tots aquests perepunyetes que es fiquen en la meva vida personal, poden estar agraïts que no acostumi a dur cap arma damunt, perquè un dia se'm creuarà el rosari i sortiré a les noticies de TeleCinco tapant-me la cara amb una Biblia (al més pur estil Fritzl).


A veure, humans, si segons el meu sempre encertat criteri necessités una senyora Bukkàkez , la tindria. Em costaria més o menys, però la tindria. Com quan necessito un Altar nou per l'església -que es gasten de seguida-, que vaig a l'IKEA i compro el Santhaltär. Bé, tampoc em refereixo a recórrer a senyores de pagament. Tot i que aquestes sí que m'oferirien el què, sens dubte, és el més gratificant d'una parella, junt amb el pagar el lloguer a mitges. I com sóc català, vull pagar lo just i necessari, encara que això suposi arriscar-me a una eterna ceguera.

Lamento i desprecio en secret a aquella gent que viuen condicionats pel sexe contrari. Que si anem allà, encara que sigui un infern, però que està ple de jamelgues; que si no puc fer això perquè la noia que crec que és la meva mitja merda em fica mala cara; que si m'he mal afaitat les venes perquè la persona a qui he dedicat com a mínim la meitat de jo mateix s'ha fugat amb el monitor de spinning; etcètera.

Igual que he vist fotimer d'amics perdre el cul constantment per aconseguir una novia. Els veig com s'esforcen per enamorar-se, per consolidar la relació. Quan passen d'ells, la desprecien públicament i ho intenten amb una altra. Així fins convertir-se en una parella.
I són feliços? Ni puta idea, més els val que així sigui, perquè si no, són imbècils.

Ves... serà que sóc més egoista que la mitjana.

Clar que hi ha un factor amb que no estic comptant: l'amor.
Així d'entrada, l'amor em sembla merda. Perquè et converteix en imbècil, en un Teletubbie-zombie, en un yonki d'algú altre.
L'amor et corca el cervell quan menys t'ho esperes. Quan arribi aquest dia, probablement, Pare Bukkàkez es clavarà metafòricament un tret a la boca i no en sabran res més. Fins que se li passi l'amort. No ho sé, sol estic divagant, perquè és quelcom que s'escapa del meu control. Com un càncer. O un sagitari. Déu dirà, que jo, mentre, m'ho passo pipa (de crack, per a més I.N.R.I.).



PostData pels Trolls/Anònims:
Sí, jo el que tinc és enveja, sóc més lleig que un fill de Belén Esteban amb Gabino Diego, tot això és amargura per no follar, sóc homosexaul, la meva mare és puta,...
SÍ, TENIU TOTA LA RAÓ.
Au, ara passeu de llarg.

dilluns, 2 de novembre de 2009

En Joan BigTits quan balla


A Ja Puc Dir Missa... també hi ha lloc per les cançons populars infantils. No tot pot ser odi i marranades. Bé, marranades potser sí.

Vinga, som-hi tots:

En Joan BigTits quan balla, balla, balla, balla.
En Joan BigTits quan balla, balla with his dick.
With his dick, dick, dick, ara balla el Joan BigTits.
En Joan BigTits quan balla, balla with her ass.
With her ass, ass, ass, ara balla en Joan BigTits.
...
En Joan BigTits quan balla, balla cum on eye.
...
En Joan BigTits quan balla, balla cum on feet.
...
En Joan BigTits quan balla, balla suck big cock.
...
En Joan BigTits quan balla, balla amb Bang Bros.
...
Etcètera, etcètera

En Joan BigTits ja és tot un home

Cal dir que l'origen d'aquesta versió no és propi, sinó d'un amic. Un indesitjable auto-nomenat ChoniDefender que de tant en tant comenta per aquest blog i amenaça a l'Odisfera, com un gatet amb les urpes amputades, en crear-se'n un.

Observem com ha rebut clares influències de grans mestres consagrats de la cançó popular, com ara Fernando Esteso, Leonardo Dantés o El Chivi.


Repartits els mèrits, doncs és de justícia, és el nostre deure i és la nostra obligació, finalitzo amb un joc de paraules digne del Diccionari Estúpid, del mateix autor seguint en la seva línia editorial:

Cum-on-eye Conquer: la coneguda saga de videojocs d'estratègia militar, on l'objectiu és lefar l'ull de l'oponent.
 
ir arriba