dijous, 29 d’octubre de 2009

"No tinc secrets per tu, cari" i demés farses socials



Una cosa que em treu d'Esparraguera de polleguera pel què fa a moltes parelles, és que es creguin aquella merda de les pel·lícules romàntiques de "No hi han d'haver secrets entre nosaltres".
Una altra puta menjada de tarro de Disney, Hollywood i les pantalles.

Recordo maliciosament com, en la meva adolescència, una amiga -una calentapolles, per cert- li va explicar al seu nou novio, que les seves amigues pensaven que ell era imbècil. El què no sospitaven, les molt sagaces noies, era que la seva pròpia amiga ho era encara més. El noi es va emprenyar. La novia es va disgustar i, si no recordo malament, també s'emprenyà uns dies amb les seves amigues de l'ànima.
Per mi com si rebentaven.

Bé, una petita anècdota protagonitzada per estúpids. Crec que allà va començar a despuntar la meva aversió/obsessió per la imbecil·litat, i més concretament la femenina.

Després hi ha el tema d'un mateix en front altres parelles sense secrets.
Voldria recordar la meva opinió sobre la parella i els amics. En resum: la parella i les amistats, com la Yihad i els explosius, s'ha d'evitar que s'ajuntin per no donar peu a diferents tipus de problemes.


Un exemple de situació:
Tu amb els col·legues. Cerveses. Els expliques anecdòticament com, sense voler i per una concatenació de casualitats, vas veure com la teva mare es masturbava l'anus amb una pastanaga untada de Nutella a l'habitació del teu germà petit. Tu la vas enxampar, ella et va veure, la pastanaga va sortir a reacció i la Nutella et va esquitxar l'ull.
Una bona noticia: la teva mare no és tan depravada com per barrejar pastanaga amb xocolata.
L'endemà va fer arròs 3 delícies, on les delícies eren pastanaga, safranòria i pastanaga.

Jiji-jaja. Us peten les abdominals de tan riure. Brindeu amb cerveses per la vostra amistat. Algú altre n'explica una altra de grossa. Fantàstic. Això és la felicitat.
Llàstima que la felicitat pugui tenir una ressaca de conseqüències que no se'n van amb un ibuprofè de 5g.

Dies més tard, et trobes amb algun dels amics i la seva novia. Bon rotllo. I ell diu: "Tio, encara no has tornat a menjar pastanaga?" I esclaten a riure. Els dos.


Obviaré tot el curtmetratge de violència que se't passa pel cap i que la teva maleïda consciència evita que esdevingui real.

Ell li ha explicat. Desgraciat. T'has follat pel cul la nostra confiança i ni has fet anar lubricant.
Tu fas com si no t'importés mentre el teu cervell comença a intuir fins on pot arribar la gravetat de l'assumpte. Relaciones la noia amb les seves amigues. Aquells trossos de dones a les que els hi tens parada la canya. Segur que la mala puta els hi ha explicat.
Observes com tu, la teva autoestima i la teva fama, s'enfonsen en Nutella. Conclous que la xupi-amistat és una patranya i que, qui menys t'esperes, és un fill de la gran puta.
No està malament.

Ara, a títol personal.
Tinc una teoria sobre per què un amic pot arribar a explicar un secret d'un altre a la seva novia.
Per començar, aquest tipus de parelles, sempre són de les que formen un sol ens. Són un. I ni així els trobes rastre de dignitat.
Passen tan temps junts -concretament, tot- que per evitar silencis (o evitar parlar dels seus problemes) són capaços de emmerdar els seus amics, explicant les seves intimitats.


Així que ja ho saben, amics meu: torneu-vos uns imbècils gràcies a l'amor una tia, i us enviaré a prendre per cul. Encara més. O potser sol serà la gota que vessi. O l'excusa que necessitava.
I el pròxim cop que em trobi en la situació de traïció de confiança (que per sort, sols ha passat en comptades ocasions), juro aquí i ara, que alliberaré el destroyer social que duc dins, i revelaré el seu secret més humiliant i inconfessable davant de qui pertoqui.

I ja ho sabeu de cada cop: La gent és Nutella. Tots som Nutella.

dimecres, 28 d’octubre de 2009

Ja puc dir BFN...


Des d'ahir a la nit, he estat pensant varies formes d'escriure aquesta entrada.
Al final he decidit anunciar-ho des de la més pura i real sinceritat.

Al programa de Buenafuente d'ahir, dimarts 27 d'Octubre, al bell mig del monòleg, mostraren la imatge del Messies aparegut al cul d'un gos, que podeu apreciar a la columna dreta d'aquest blog.
El que em va fer caure els collons a terra va ser que aparegués Ja Puc Dir Missa... com a font de la imatge.
Joder, germans: fot il·lusió.
I més si ho veus al moment.

No sé si fou casualitat que trobessin aquesta imatge a aquest blog, però m'agrada pensar que algun dels responsables de xistejar el programa va venir a buscar el què ja sabia que trobaria. Sigui com sigui, que Déu els beneeixi amb llargs orgasmes gratuïts a l'atenció de la millor companyia.

Deixo aquí el link al vídeo (minut 09:00).

diumenge, 25 d’octubre de 2009

El diccionari és tupid

Why So Cyrus?

El sr. albert em donà llum verda per fer una entrada del Diccionari Estúpid amb els elements que tenia acumulats, esperant la seva pròxima entrada per abocar-los tots.

Comencem amb dues entrades que n'estic segur que ja s'afegiren al Diccionari Estúpid, però no ho he pogut confirmar. Així que prefereixo plagiar-les de qui les hagués escrit i repetir-les que no pas que caiguin en l'oblit:

Empar Moulinex: Escriptora i periodista catalana, de gran ajuda en les tasques de cuinar i preparar cocktels amb alcohol.

Catering Zeta-Jones: Empresa hostelera encarregada de servir els àpats a la muller de'n Michael Douglas allà on es trobi.


Riggor Mortensen: Actor tan expressiu com l'actual Andrés Montes, que a més, parla català (d'aquella manera).

First-fuck: Perdre la virginitat amb una anglosaxona.

Lax'n'Woodstock: Únic grup de rock català que ha tingut èxit a nord-amèrica, cap allà el 1969.

Jones Brodas: Conjunt musical per adolescents format per tres germans arqueòlegs en la búsqueda de la virginitat eterna.

Miley Sinus: Actriu de la sèrie nord-americana per adolescents Física o Mates.

Blackdad: Sala d'espectacles eròtics del barri de Harlem, Nova York. Entrada gratuïta per pares afroamericans.

Diego Portland: Jugador de l'Atlètic de Madrid que quan està ben eixut, juga duríssim.

Alanis Morissey: Alanis Morissette + Morrissey.
Els que hi entengueu més de la seva música podeu deixar la vostra definició decent als comentaris. Gràcies.

Morserrat Caballé: Soprano cantant d'òpera que ho fa emprant el codi Morse, degut a la seva mudesa.

Adhuc Hitler: Kampfbòries, com odio els jueus!


Big-ass Luna: Rapper, director i guionista amb cert sobre-pes. Autor de títols com Yo soy la Nigga.

Bissarra Negra: Blogger mestra tan estranya com anti-vocacional.

CastelldePhelps: Població barcelonina on nasqué qui molts consideren el millor nadador de la història. Ah, i el Neng, també.

Estrella Damn: Maleïda cervesa.

Jo mail mail: Joc basat en beure alcohol quan la resposta és SÍ, a una pregunta sobre si algú mai ha enviat un correu electrònic d'una tipologia concreta. Molt jugat entre informàtics.

Downie Pedrosa: Jove corredor de motociclisme en categoria paralímpica.

Curt de GangBangs: Insult català molt emprat en cercles de cinema per adults de Catalunya. Resulta profundament humiliant per actors i directors catalans com Conrad Son o Max Cortés.

Pedr'O. J. Simpson: Periodista espanyol acusat i posteriorment exculpat d'assassinar la seva infidel partenaire, Exuperancia Rapú. Anuncià que publicaria al diari que dirigeix, un article sobre com l'hauria matat, en cas de ser cert.

Rossi de Palmer: Cosina picassiana de Laura Palmer, de la població nord-americana Twin Peaks. Fou la veritable assassina de la seva cosina, tot i que involuntàriament, per culpa d'un esternut.

Carla Rooney:


Deixo també varis noms estúpids que em fan gràcia i tampoc sé què fer-ne.

Angy Panys

Encarni Viva

Pérez Gil

Jenny Figura

dimarts, 20 d’octubre de 2009

Bukkipèdia

Després de publicar l'entrada sobre coses a fer abans de morir, vaig pensar que me n'havia oblidat d'una: Escriure una entrada sobre un mateix a la Wikipedia.
Així doncs, ni curt ni mandrós, ho he fet. No obstant, els maleïts censors que regenten aquesta secta enciclopèdica d'anar per casa, me l'eliminaren. Però no patiu, que sé que sou patidors de mena: vaig fer una captura de pantalla perquè la poguéssiu consultar.



divendres, 16 d’octubre de 2009

Les putes aventures d'Odisfèrix i Obèlix





dimecres, 14 d’octubre de 2009

Les Ràbies Tontes: Estrelles

- Una fada se m'ha escorregut a la cara
(i jo sóc tontíssima).

Ja hem demostrat que a la gent li agrada indicar amb petits detalls estètics l'excés de cromosomes en els seus gens.

Doncs afegiu-hi també la gent amb tatuatges d'estrella.
A més, sempre és el mateix tipus d'estrella. Per mi que són calcomanies que es regalen amb algun postre industrial anomenat Chonicao.


Per altra banda, aprofito aquesta entrada curta per oferir-vos un teaser-trailer del nou personatge de còmic (sense oblidar Los Webber, del Sr. Manel) que pròximament estarà per aquí l'Odisfera fent de les seves: Odisfèrix i Obèlix
Observeu que, a diferència del seu cosí Astèrix,
amb el temps se li ha fotut cara de fill de puta.


dilluns, 12 d’octubre de 2009

Geeks: els yonkis snobs

- Yo por Apple me autolesiono.
¡ME AU-TO-LE-SIO-NO!

Us explico. Últimament estic explicant masses intimitats, però tot sigui en pro de l'odi.

Fa no-sé-quants-pocs-anys Apple treu l'anhelat iPhone. Els geeks agafen les seves escopetes làser i es dirigeixen a un batalla a mort per aconseguir-ne un.
A mi, se'm va plantejar l'opció de aconseguir-ne un "fàcilment", així que em vaig interessar per tal gadget i així poder abandonar el mòbil a vapor que duc.
Al final, per mandra, per pegues del contracte amb Telefònica, per dificultat de trobar-ne un, per llistes d'espera, etc... ho vaig deixar córrer sense cap problema ni insatisfacció personal.

"Encara em funciona prou bé, aquest. Ja me'l compraré quan passi la dèria a tots els zombies menja-píxels i hagin baixat preus", em vaig dir a mi mateix, mentre escombrava l'escaleta de la Rateta.

Aquest estiu, un amic m'escalfa la polla amb el seu mòbil amb connexió a internec que sembla la hòstia. Jo, que tinc una dura addicció a internec, veig un gran ventall de possibilitats que m'ofereix la tecnologia telefònica mòbil. Ja és hora de canviar-me el plàstic amb pantalla que faig anar.

- "De fàbula: ja ha passat temps des que va sortir el ditxós iPhone. Serà fàc
il canviar-me'l i tinc una burrada de punts per que em surti ben baratet", vaig concloure mentalment després de penjar una foto del meu colze dret al votamisarticulaciones.com.

- "Doncs acaba de sortir el iPhone 3G S. El model nou.", m'informà algú o alguna web.

- "De puta mare, doncs. Tindré una versió més moderna."

Amb el que no comptava era amb la puta malaltia dels geeks en tenir lo últim. I lo últim és tot lo nou. Il·lús de mi, pensava que aquests corbs tecnològics ja s'haurien acontentat aniquilant-se entre ells a la sortida del primer iPhone. O com a molt, a la sortida del 3G. Doncs no. Els fills de puta tornen a estar igual d'assedegats de lefa d'Steve Jobs.

Sexe-Ficció per a geeks

Fa dos putos mesos que estic pendent de que em truquin d'un parell de botigues (òbviament, de telefonia mòbil) a les que els maleïts geeks estan unflant les llistes d'espera per poder substituir el mòbil que van "necessitar" fa dos mesos pel que "necessiten" ara.
Jo no necessito un iPhone, sols em fa falta un mòbil. Però es que jo vull un mòbil nou cada 3 anys o el que em durin, sense donar per cul als altres. De fet, trobo molt feixuc el canvi d'hàbits d'un mòbil a un altre, per això em duren tant.

Però ara vull un iPhone 3G S. Vull el model més recent, perquè no sóc tan imbècil com per quedar-me satisfet amb un iPhone de fa 2 anys. Perquè tinc punts i diners com per permetre-me'l sense que em suposi un capritx car. I per què em surt de les bateries.

Els geeks mai m'havien provocat odi. Fins ara. No els hi tinc un rancor acumulat i enfosquit de fa temps, però tot és seguir tocant-me el meu estat de benestar.
Sé que això em passa per ser un mandrós al que no li dona la puta gana de mirar-se altres models de mòbils bons i prefereix anar directament a la tecnologia contrastada.
Però... ep! Que estem rajant dels geeks, no del meu borreguisme!

- Oh, Steve Jobs diu al Twitter que està berenant
pa'mb'oli'sucre! Li contestaré quelcom que no llegirà.

Doncs molt bé. Mentre m'espero aquí a que em truquin i em portin l'iPhone damunt d'un coixí vermell amb brodats d'or, vaig a crear al facebook el grup "¡Puños fuera!" per ex-addictes al fisting.

dijous, 8 d’octubre de 2009

Ràbia extensa: Caminar pel carrer


Em molesta molt que em facin perdre el temps.
De fet, el concepte de pèrdua de temps s'hauria d'acotar. És molt subjectiu. Però com jo sol puc parlar de la meva percepció, no importa -ara i aquí- què significa perdre el temps per un senyor de Viella.

Una cosa és que perdi el temps jo sol, perquè sigui imbècil; cap problema, mea culpa.
Però que em facin alçar per una xorrada, que m'expliquin fins l'extenuació coses que no m'interessen gens o que em facin esperar en un lloc hostil, m'indigna.

Però ara mateix estic irritat per venir del carrer. La gent no sap anar pel carrer, i amb això em refereixo a que no respecten els demés. A molts els haurien de fotre retrovisors clavats a les clavícules.

Faré un incís: Quan vaig sol, sóc de caminar ràpid. No sé si de naixement o sols perquè acostumo a anar amb presses perquè no m'agrada fer tard. Sempre em moc fent slalom entre la gent. Quan vull, sóc el ninja de les aceres. El Valentino Rossi del "coche de San Fernando". Un estratega del caminar per la ciutat: observo la gent, calculo la seva trajectòria i els evito.

Tot això, perquè no m'agrada perdre temps. Temps que perdo, és temps que no estic fent el que em rota, que és l'objectiu principal pel qual vaig venir al món.

Doncs en aquesta situació urbana, els meus grans enemics són la gent que no pensa i sols fa.

Per començar, la gent passejant el gos amb corretja de 5 metres en una acera de 2. Encara que es pugui preveure què farà l'humà, un gos tendirà, innocent, a tocar els màxims collons possibles. Aquest tipus d'amos són els mateixos que després tenen canalla infernal i no els diuen res (i encara menys els aclatellen).
Fregant el tema, aprofito per dir que quan arribi a l'ombra del poder, aboliré el dret a tenir mascotes que s'hagin de passejar en una urbs. Si voleu animals grossos, aneu al camp, imbècils.


Següent: La gent que camina en grup (> o = 2) lo suficient allunyats entre si com per ocupar més ample de vorera del que haurien, però no lo suficient com per poder passar entre ells sense que sigui violent. La distància d'un colze. Curiosament el què se'ls hauria de clavar a la boca de l'estómac.


Uns altres, els torracollons del Bicing que venen de cara fent esses. Molts porten acompanyant assegut darrera.
Pots veure'ls a 50 metres que això no t'evitarà acabar fent el gilipenis quan se't fotin damunt. És impossible calcular la trajectòria real que acabaran fent. Ni Messi els podria driblar.


Més. Els Alfils o gent que camina en diagonal.
Quan estiguis avançant-los, et tancaran sense adonar-se de la teva presència.
Acostumen a tenir gens de zombie: poden anar caminant tranquil·lament, recte, que si veuen un cervell a un aparador, hi aniran destruint tot el que trobin al seu pas. I per suposat, es pararan al mig del carrer quan menys t'ho esperis.


Uns grans artxienemics: Les putes parelletes soldades.
En una acera amb capacitat per a creuar-se sols dues persones, no deixen d'avançar de costat i són capaços de tirar-te a la calçada, on és facilíssim morir trepitjat per un Panzer o un Bulldozer tunejat amb ganivetes a les llantes.
Fills d'una estirp de prostitutes politoxicòmanes, el vostre amor de merda està apallissant el meu inofensiu passeig!


El monstre final, que no és més que un cúmul de mini-orcs:
Les jubilades. Segurament, els humans més fills de puta, cínics i emprenyadors que ha creat mai Déu. Si una sola ja seria capaç de treure de polleguera al mateix Mahadma Gandhi, no vulgueu veure què pot passar quan en Torreiglesias, el Mag Blanc, les convoqui totes per iniciar l'Apocalipsi Iaio.
Aquests éssers de l'obscur, són capaços de taponar tota la Diagonal sols per fer petar la xerrada a mitja tarda. I sense avisar a la Urbana ni res.
El seu -normalment- gran diàmetre i poca altura, fa que vinguin ganes de sortir de casa amb una pèrtiga. No per saltar-les, si no per ensartar-les i crear una sanguinolenta geronto-brotxeta.



Aquí finalitzo aquesta entrada que, en un principi, havia de ser un Ràbia Ràpida i ja heu vist en què ha acabat: en la pesada explicació d'un monòton videojoc ultra-realista, on si elimines els enemics, vas a la presó. Defensar-me a cops d'espatlla i "Ntxs!" a.k.a. "Estic molest" em fa sentir molt impotent.

Mireu que conduint m'enrabio com el que més amb la quantitat de domingueros e inútils varis, però a la carretera hi han normes que, menys que més, tothom segueix; però a la vorera... es regeix per la Llei del Menys Respectuós. Mira, justament el què hi tinc gravat al canó de la pistola de claus!

dimarts, 6 d’octubre de 2009

Tranquils, ja us donaré un cop de mà!


Un cop més perdonin la meva absència per aquests móns d’odi i sang bullida. No hi ha excusa que valgui ja: sóc una impresentable i punt.
El que no sé és com el Pare encara em deixa escriure i a sobre em dóna privilegis. Bé, els que han estat al clergat, o prop seu, sempre n’han gaudit del tracte de favor i potser per això em té consentida, ni que sigui per no trencar una tradició.

“De què cony parla ara de clergat i privilegis i polles?” No, no. No es confonguin. Les polles al post anterior, malgrat que el trinomi clergat-privilegis-polles sempre ha tingut molta relació. Però sí, era per despistar del tema de la meva manca de paraula. Ja està, m’han enxampat.
La qüestió és que malgrat tot, de tant en tant si que vull anar cagant-me en els que m’envolten a diari, així que amb el permís del Pare i de tots vostès procedeixo a vomitar la meva, encara habitual ni que no escrigui, mala llet.

Fa un parell o tres de posts, mon sr. Bukkàkez es queixava de per què collons li havia de demanar favors la gent. Hi estic d’acord, però m’agradaria comentar-los que a mi m’ha passat el cas contrari: no he demanat res i m’han volgut ajudar. Ajudar???? Ajudar a caure! – que diuen a casa meva.

La qüestió és que fins ahir vaig estar netejant i pintant el nou pis on viuré a partir del mes que ve, el qual compartiré amb un mascle i una femella de la cada cop més decadent espècie humana. I com a humans que som, ens relacionem amb altres persones i correm el perill de que se’ls hi ocorri ajudar-nos amb quelcom que CREGUIN ens puguin ser útils.

Molt bé, doncs el nòvio d’ella va CREURE que ens podia ser útil per pintar-nos les portes. Sí sí noi, si fotre quatre rudillasus mal fets tot esquitxant tot el terra d’esmalt et sembla ajudar prefereixo que t’amputin les mans (si de cas el Dr. Muerte ja li farà una feineta no?) i t’estiguis al sofà fent-nos companyia. Bé, en realitat prefereixo que ni el toquis el sofà, que el deixes tot ple de trossos de tabac i maria i sóc jo qui hi ha de passar l’aspiradora.

Si realment ens vols ajudar, no t’acostis al nostre pis i tots contents.


PD (frase fictícia perquè ja sé que cap de vostès coneix la paraula compasió): “Joder, però el que compta és la intenció Sagris”. Com diria el Pare “la intenció mis cojones” o en aquest cas els d’aquest imbècil. El pitjor és que encara li has de donar les gràcies i veure la seva puta cara de satisfacció per haver fet alguna cosa de profit.

diumenge, 4 d’octubre de 2009

Gues Jer Muf

Coneixeu GuessHerMuff, oi?

#001:
See the Answer [ Here ]


Girl #002:
See the Answer [ Same PP tatoo ]


Girl #003:
See the Answer [ Here ]


See the Answer [ Here ]


Guy #005:
See the Answer [ Same ring ]
Bonus Pic [1]
Back Shots [1][2][3][4]

dijous, 1 d’octubre de 2009

Les Nenes Tontes: misogínia o sensatesa?


No tindria perquè fer-ho, però vull intentar mostrar-vos que lo meu no és misogínia, sinó sensatesa. La secció Les Nenes Tontes no és un atac a la dona, sinó a la dona tonta. Joder, que el mateix títul ho diu!
Perquè m'obstino amb les dones tontes i no tant amb els homes imbècils? Doncs és obvi: jo en sóc un.
Per rajar dels tios despreciables, res millor que una dona, i aquí, a l'Odisfera, ja en tenim que ho fan amb molta precisió.
Però com a heterosexual, observo involuntàriament les dones. I com a capellà, ho faig des d'una agressiva obsessió.

Us mostraré un exemple real del què em fa rajar d'algunes dones.
Nit de festa. Colla d'amics i amigues. Un del amics és un míser pagafantes d'una de les noies. Més d'un any fent-li de gosset faldiller i sols s'ha emportat petons en 3 o 4 ocasions. La noia, no és escòria, ni tan sols la considerava tonta fins aquest punt, però peca de fer-se la ingènua i tirar-se a altres.

Una setmana anterior, la noia s'enrotlla el dijous amb un altre voltor, el divendres amb l'amic pagafantes i el dissabte, davant del propi pagafantes, es torna a liar amb el voltor de dijous.
A hores d'ara, tots ens hem adonat que el problema aquí és el imbècil del pagafantes. Correcte. No patiu, que ja he rajat prou d'ell, però ara no és el tema que m'interessa.

Ja sabeu els antecedents. Tornem a la nit de festa amb tota la colla. Un altre amic, borratxo, agosarat i cansat del fracàs del pagafantes, decideix fer-li un comentari a la noia respecte la setmana en qüestió i els seus afers. No sé quin comentari fou, ni amb quin to, ni amb quanta mala llet anava. Probablement fou dur, perquè el payo té tant tacte com en Max Hardcore en aigües internacionals.
La noia es va fotre a plorar. A PLORAR. I ja està el pollastre muntat. Totes les amigues a eixugar-li les llàgrimes. El pagafantes emprenyat amb l'amic perquè diu que això no l'ha ajudat. Clar que no, campió, el que t'hauria ajudat és el cloroform o un trasplant de testicles.
I mals rotllos, d'aquests mai en falten.


Val, aquesta és la història. No sé què n'opineu de tot plegat. Digueu-ho sense por als comentaris.
Però jo crec que el què ella hauria d'haver fet per comptes de fotre's a plorar -i d'aquí que la titlli de Nena tonta- és tan senzill com fotre-hi ous.
- "Sí, em vaig enrotllar amb qui em va sortir del cony. I ho seguiré fent. Si el meu pagafantes és tant inútil com per tolerar-me aquesta actitud i seguir llepant-me el cul, no és problema meu. Què passa, imbècil? Per això has d'insinuar la meva frescor? Doncs tu mateix."

Noies, senyores, dones, feligreses: amb persones així entre vosaltres, és difícil que aconseguiu treure-us l'etiqueta de sexe dèbil. Això sí, jo us en regalo una de nova. La de "Sexe Devil". Perquè quan voleu, algunes, sou malèfiques. I bé que feu.
 
ir arriba