dilluns, 28 de setembre de 2009

Feu-me el favor de no demanar-me favors

No m'agrada demanar favors. En demano ben pocs. No m'agrada demanar-ne, perquè no m'agrada fer-ne. Com va dir Jesús: "No facis als altres el que no vols que et facin a tu, Judes, cabró."

Clar que no m'agrada fer-ne, però n'acabo fent. A gent de confiança, família o a qui hi tingui simpatia. Tot sigui pel bé de les relacions socials.

Em refereixo a favors pesats. Dels de mudança, dels de compromís, dels de "em pots venir a ajudar a rentar-li el cul al meu pare que porta mesos postrat al llit?".

Hi ha gent que no té cap escrúpol en demanar-ne, ficant-te en un compromís, perquè no els diguis que no.
L'últim en el meu cas, el de la novia d'un col·lega al que quasi mai veig. Amic de la infància i, actualment, llast social des de fa 5 o 6 anys.
Amb ella hi hauré parlat no més de 4 o 5 vegades, en qüestió d'un any i mig.
Em dona a entendre que necessita quedar-se al meu pis, a Barcelona, durant tres dies (dues nits). Ve a fer no sé quina merda, no la vaig escoltar perquè ja veia què volia i la resta no fa falta que em calenti el cap. M'ho va demanar al mig d'un Sant Sopar.

Em fa gràcia -i quan dic gràcia, vull dir que em sangra l'úlcera:
Una parella, ambdós treballadors, és a dir, amb un sou. Cada mes marxen algun cap de setmana de vacances, en cases rurals, en hotels a la platja i demés mariconades. Però quan es troben que ella sola ha d'estar 3 dies a una ciutat per alguna merda, vagin a tocar els ous al col·lega d'ell i als seus companys de parròquia perquè no es volen dignar a pagar dues míseres nits a cap hotel.

Bé, doncs dormiràs al puto sofà. Malauradament és molt còmode.
Algú va insinuar que li oferís el meu llit i dormís jo al sofà. Tu deus ser un imbècil, no? Fou la meva pròpia mare.

També em va dir que el primer dia l'anés a buscar a l'estació, "que a Barcelona em faig un lio". Ja hi tornem a ser. Li enviaré un link del Google Maps on tot està ben indicat, que amb 27 o 28 anys que té, ja va sent hora d'espavilar-se. És pel seu bé.

Sols espero que la noia vulgui pagar-m'ho en espècies, i us asseguro que no tindré cap escrúpol per cobrar-li.

Si actuo com un crio potser no em tornen a tocar els ous.

Conclusió del tema: els favors -pesats- sols s'haurien de demanar quan no queda més solució, i no com una opció inicial.
Si la gent no recorre al Don fins que no els queda més remei, per alguna cosa serà.
Si fos violent, això no em passaria.


PS: Ah, i ell, el novio, el col·lega, ni tan sols m'ha donat les gràcies. Però el fill de puta seria jo si em negués a fer-li el favor.

dimarts, 22 de setembre de 2009

Gandhi & Lucas


Furto un cop més la secció Diccionari estúpid per deixar-los aquesta caràtula del nou disc del duet internacional que canta a la no-violència i dormen amb les seves grouppies però no se les follen per conseguir un màxim autocontrol i no sé quines merdes més.

diumenge, 20 de setembre de 2009

L'hora del vàter (2): Aneu a cagar

Bon jorn, estimats feligresos. Jorn Bon Jorvi a tothom.

Sé que voleu menys Pare odi-reflexiu i més Bukkàkez guarrociós. Doncs aquí ha tornat.

Ja Puc Dir Missa..., en la seva infinita voluntat d'ajudar al pròxim -al pròxim assumpte que ens roti-, seguim com les granotes en la nostra croada per facilitar l'expressió adequada a cada situació de la vida.
Recordin, joves, que ja s'ha ofert un ventall incomparable de frases per lligar amb chonis nenes tontes, per entrar a una noia i quedar com un galant, per sortir de l'armari o, pel contrari, enaltir la pròpia virilitat.

Segur que s'han trobat més d'un cop en aquella situació d'emergència en que estan a rebossar de femta i han d'anar de seguida a llençar en tronc al riu, oi? Bé, "arrebossar de femta" no volia dir. Si estan arrebossats de merda és que son uns bruts o treballen al DIA, valgui la redundància. Volia dir, a vessar de femta. Tampoc ho confongueu amb "besar de femta", que avui no toca parlar ni de el petó negre ni de copro.

- Clar, Montserrat. Clar que són abelles ...
... i al cul hi tens mel, oi?

Però segur que més urgent que això és fer-ho saber als qui els envolten, eh que sí? A mi em passa. S'han trobat pensant una bona expressió per deixar clara la seva situació, inclús per aconseguir la preferència absoluta al Tro Reial del Regne de Ceràmica.

- Lo de les teves pèrdues d'orina, ho comprenc...
però aquestes ja és massa, Montserrat!

Doncs bé, aquí tenen el seu blog de confiança (perquè fa fàstic), Ja Puc Dir Missa..., un cop més ajudant-los en la seva vida diària, desinteressad. Amén.

Seguint en la nostra línia editorial (o meva, si és que la tinc, que no cal esquitxar a la soferta Sagristana), avui us oferim algunes opcions sobre què dir abans d'anar a treure'ns el farcit.

També hi han altres mètodes

Emprin-les amb la família, amb la família política, amb la parella, o en una reunió amb els vostres caps. Amb els amics no, que perd gràcia.
  • Oh, vaig a concloure la digestió.
  • Oh, vaig a extrusionar plastelina.
  • Oh, ja sabia jo que de petit no m'havia d'empassar les llavors de la fruita. Ara, el tronc del taronger vol sortir!
  • Oh, crec que la Reina Alien m'ha fecundat, i el ou ja ha fet eclosió!
  • Oh, tinc el Vesubi que ja comença a escopir cendra! Voleu unes boniques estàtues vostres de merda o puc anar ja al bany?
  • Oh, saps lo de barrejar Mentos amb Cola? Doncs boca avall: tinc diarrea.
ATENCIÓ: Aquí comença un seguit de símils amb el part femení, que si es diuen seguits (triangle, quadrat, L2+R2 i dalt + baix) funcionen com un Hit-Combo fecal. Empreu-ho sota la vostra responsabilitat.
  • Oh, lo que passarà al vàter sí que serà un naixement i no lo de Betlem!
  • Oh, ràpid, ràpid Maria! Què és el què et van ensenyar a les classes pre-part?!
  • Oh, corre Maria, porta una palangana amb aigua tèbia i tovalloles!
  • Oh, Maria, crec que m'hauràs d'afaitar el cul. Porta Betadine!
  • Oh, després d'aquesta jinyada m'hauran de ficar punts!
  • Oh, Maria, ves unflant el flotador!
  • Oh, Maria, corre, mira'm a veure quan porto dilatat!
  • Oh, vull la epidural!!!
  • Oh, truca al doctor, Maria! Necessito una cesària urgent!
  • Oh, aquest me l'hauran de treure amb fòrceps!
(Aquesta ja, des d'El Seient d'Empenyer)
  • Uff, Maria, aquest té el cap molt gros. Dóna'm la mà!
  • Tranquil·la, Maria: ha sigut un avort.
(No està de més seguir donant detalls a posteriori)
  • Uff, Podria haver omplert una Caja Roja de Nestlé, tamany familia de l'OPUS.

dijous, 17 de setembre de 2009

L'hora del vàter (1)


Per què les dones s'enrabien tant quan els homes deixem les tapes del vàter aixecades, quan elles deixen la tapa superior igual?
Què passa? Que costa més abaixar la tapa de cagar que no pas aixecar-la? Si ens fiquem detallistes, jo diria que no.

- Però què dius, Bukkàkez, misogin! Jo les abaixo totes. Sempre.

Em sembla perfecte, filla.
Miri, jo sóc un home del Padrón: a vegades les abaixo, i a vegades non. Però aquí, o generalitzem tots, o tirem la puta al riu.

I va, aprofitant l'avinentesa, afegiré que:
L'home que accepta, sota la coacció d'una dona, pixar assegut, no mereix tenir penis ni testicles. Passa a ser un transexual no-operat.
És aquesta la igualtat completa que desitgen les feministes?

Mas vale pájaro en mano, que mear sentado. Ja ho diu la saviesa popular.

Doncs jo advocaria per que els homes caguéssim també de peu i de cara el vàter.
JA! Què fareu ara, feminazis? Eh? EH?
Ara, filles, a part de les gotetes d'orí, també trobareu "entrebancs de xocolata".

No patiu, noies, aviat canviaré el nom del blog sols per les meves entrades a: Ja puc fer demagògia...

dimarts, 15 de setembre de 2009

Totes les bodes són horrendes (2/2)


Mireu, jo crec que les bodes han de canviar.

Haurien de ser, o bé una espècie de costellades/calçotades familiars, o bé, el dia més impresionant dels nuvis, al seu gust.

Paracaigudisme, partit de solters contra casats, strip-poker amb final feliç, llogar AK47's i disparar contra cadàvers de porcs sense drenar,... no ho sé, cadascú sabrà el què vol.
Que per ells el millor és una festa boja? Doncs que convoquin a la gent vestida com els roti, comprin un seller variat, un camell colombià, reparteixin genitals de plàstic i fiquin música.

Els comiats de solters es fan perquè la pròpia boda és una merda. I, en teoria, hi van els més pròxims als nuvis: els amics i familiars encara en edat de festeig.
Les bodes haurien de ser els comiats.

Al meu comiat vaig exigir que anéssim tots a l'estil Reservoir Dogs (in black, amb pipes -Churruca- i ensangrentats) i me'l van organitzar al pub Arny. Fou la hòstia, el gay de los Morancos i Jesús Vàzquez anaven ben esvalotats.
En canvi, del dia que em vaig casar amb Déu, no recordo un puta merda. Ni ganes. Així que no em facin explicar com va ser.

És que no s'haurien de recordar les bodes per si el vestit de la núvia era més de puta que els del Bershka, ni perquè el magret d'ànec era Tarradelles, sinó per lo fantàstic que s'ho van passar tots els assistents. Núvis inclosos.


Però bé, la gent fot el que veu, i vol fer el què veu.
S'ha de tenir una mica de criteri amb les tradicions, que no perquè ho fessin fa un segle vol dir que sigui adequat seguir fent-ho, i més si suposa un problema per molta gent.


Finalitzo amb una curta conversa real entre uns bons amics meus:
- Jo, al meu comiat de solter, hi vull ties.
- Stripers?
- No, no... stripers no: Putes.


Les coses que es volen, i clares. No hi ha més.

diumenge, 13 de setembre de 2009

Totes les bodes són horrendes (1/2)


...i algunes núvies també.
Que com a zombie està magnífica, però com a núvia.... li falta rimmel. O una corbata marró.


L'altre dia, mentre esperava a la perruqueria púbica per que em fessin una perruca púbica, fullejant revistes del cor, em vaig adonar que no havia escopit prou sobre la mentida del glamur, en la seva variant més cutre: les bodes.

Les bodes són horteres. No entraré en temes de martirimoni i altres decisions tan tradicionals com estúpides.
Pensin que se de què parlo, doncs n'he oficiat moltes. A totes he acabat al lavabo plorant caca i mocant-me troços d'escorça cerebral podrida.

Anem a dir veritats:
La culpa actualment de celebrar-se bodes la tenen les dones. La núvia, concretament.

Però....
Per què una noia moderna, actual i del seu temps* s'empenya en organitzar una reunió multitudinària que organitzar-la costa suor, estrès, maldecaps i molts diners, per formalitzar (FORMALITZAR?!) l'amor amb el seu maromo?

Per què convida inclús a gent -de la seva part- amb qui sol haurà compartit converses d'ascensor?

Per què no dubtarà en celebrar una ceremònia religiosa, tot i el seu ateïsme?

Per què obligarà a menjar a tots els convidats plats tan estrafolàriament pretensiosos com cars?

Per què obligarà, i la gent ho farà gustosa, a vestir disfressar a tots els començals amb vestits incòmodes però pressumptament elegants?

Jo us diré el perquè: Walt Disney.
Aquell fresc en té la culpa.

Si Walt "LaSirena" Disney no hagués rosegat el cervell de les nenes de mig món amb contes de princeses i vestits fets de nata muntada, avui, la majoria de les dones no sentirien una poderosa necessitat de complir el seu somni de ser princesa per un dia.

Però, com pot ser tan subnormal una tía com per creure's una princesa quan una setmana abans anava pels carrers, borratxa i amb una polla al cap, amb les seves amigues, encara més embogides i amb encara més polles pel cos?


(Us deixo amb aquesta patètica imatge al cap. El pròxim dia continuo.)



* Aquesta expressió de "és una noia del seu temps" sempre serà pura basura. Al menys, fins que no s'inventin (o es facin públics) el viatjes temporals.
Des d'aquí proposo als periodistes de merda que sempre empren l'expressió, que també utilitzin "és una persona molt del seu lloc", per quan s'inventi la teletransportació a.k.a. els viatges espaials.

dimarts, 8 de setembre de 2009

El Superguerrer del Popper

Fa no res, després de tornar de la classe de Pilates per obesos dels dimarts, un amic capellà al que podriem anomenar Gutiérrez, per exemple, m'ha passat el link a aquest vídeo esfereïdor.
Un vídeo, que ni jo mateix he acabat de veure sencer.
Parin atenció i una palangana:



Crec que ara entenc perquè hi han tants catxes al Club del Pepino.

Un home enamorat del seu cos, al que admira, es sacrifica i viu sempre condicionat per aquest, és relativament lògic que es vulgui follar cossos com el seu (encara que si un oncòleg el veiés, s'enduria les mans al cap)

Quan les dones conseguiu semblar homes amb una malaltia morfològica, aleshores, potser aquests obsesos us voldran petar el vostre cul.
Bona nit.


Exercici pel pròxim dia:
Adjectivin aquest personatge.

Actualitzat: Si han apreciat el vídeo anterior, apreciaran molt més el següent, linkat als comentaris per un anònim:

diumenge, 6 de setembre de 2009

... però crec en la justicia kàrmica

No el jutjeu per les pintes,
segur que és una bellíssima persona

No crec en el glamur. Però crec en la justicia kàrmica.

Us explicaré una història que no em va fer cacarejar però sí somriure maliciosament.

Un bon amic es deixa una bona morterada de calers per comprar-se un armari sencer de roba de marca. Tommy Hilmònguer, Ralph Lauren, La Martina, Bikkembergs i més merdes que ja no recordo. I peces "originals", segons diu (i li digueren a ell).
L'excusa? Que li oferien molt descompte en el PVP, per internet o no sé què. Molt bé, doncs. L'aprecio tant que puc tolerar que esdevingui estèticament agredible. Jo valoro l'interior.

Sortim de festa repetits cops amb unes noves conegudes. Acaben les nits de lleure, tornem a casa. El seu ego pregunta a un altre amic en comú amb aquelles noies, què havien dit d'ell. El veredicte popular dicta sentència: Massa pijo.
El meu amic s'ofèn molt.

(Pare Bukkàkez salta sobre l'Altar. Agafa el micròfon i, en posició provocativa, l'apropa en direcció als feligresos mentre amb l'altra mà para l'orella per escoltar més fort.)

Fantàstic. Ara tots crideu amb mi:
SI NO VOLS...? NO VAGIS A...?

(El públic fa estona que ha marxat)

També, pocs dies més tard, em comunica aquest amic que s'ha comprat per internet un iPhone d'imitació, dels xinos. Ell m'assegura que és fabricat pel mateix fabricant que l'original, però orientat al mercat xinès. Li ha costat uns 70 euros, pel que recordo.
Li pregunto que per a què vol un iPhone si el que rebrà tindrà de ben segur els avenços tècnics de la Master Sistem I (sense l'Alex Kid inclòs), i segur que li vindrà amb gargots com a lletres. Em respon que li és igual que no es conecti a internet i que no tingui l'animació aquella que simula que et beus una cervesa, diu que mentre pugui canviar l'idioma i pugui trucar ja en té prou.

Fa una setmana me'l va ensenyar i el primer que em digué és que no me'l comprés, que era una merda. "Benvingut al món real, Neo", penso jo.
M'ensenya una mica el menú, i estèticament era com... sabeu quan una web no es carrega correctament i el text apareix escrit en Times New Roman? Doncs semblant. Sol m'hauria faltat que el text fos en Comic Sans per escupir-li a la cara.
Això és justicia kàrmica.
Però bé, ell ja pot passejar una carcassa d'iPhone, a conjunt amb les seves robes de Superguerrer de l'Alta Societat.

Tinc un amic que, és un dels millors payos que conec, però de cara a l'altra gent, s'esforça per aparentar el que no és. I això, no sabeu com em trenca el cor.

dimecres, 2 de setembre de 2009

No crec en el glamur


La meva ment és un Vietnam d'estupideses, guarrades i paràgrafs apresos de memòria per escopir durant la missa. Sigui com sigui, bastant ociosa, la meva ment.
He volgut ficar una mica d'ordre i fotre-li una capa de pintura perquè sembli més interessant, més atractiva, que sembli que hi ha bon saber fer. Així que m'he posat a pensar en el glamur. I ni així.

El glamur és aquell concepte pretensiós que ha creat la gent sobrevalorada de la moda, i els mitjans de comunicació s'han encarregat de contagiar per tot arreu. El glamur és elegància, però sols alguna en concret, senyalada per algun homosexual de torn. El glamur és bellesa però amb un toc d'originalitat o transgressió. Però també ha de ser una bellesa adequada. El glamur és elitisme, però no qualsevol elit.

La veritat és que no sé com defineixen el glamur, els seus creadors/portaveus/escollits.
Però sí que sé com jo veig el glamur.

El glamur és diners. Molts diners. És tenir tants diners que no t'importi malgastar-los. El glamur es compra. A granel, si vols.

El glamur és artificial. Va contranatura. El glamur no caga ni pixa, i si ho fa, és art.
El glamur no permet la imprevisió ni l'espontaneïtat. Tothom sap com s'ha d'actuar en un esdeveniment amb glamur.

El glamur és catifa vermella xafada per una choni evolucionada a pseudoactriu, amb un vestit mica més car que els del Bershka.

El glamur és als anuncis de colònies, cotxes i begudes alcohòliques. És beure Bacardi Mojito amb amics i amigues models. És divertir-se moderadament asseguts en sofàs de disseny, a l'aire lliure. Glamur és mirades, i cocaïna al lavabo tallada amb targeta de crèdit daurada. La d'Adeslas no val.
Glamur és marques. Molt cares.

El glamur no existeix fora d'una pantalla. I el glamur que hi ha en una pantalla és fals.


Però, germans, el pitjor del glamur és quan intenta convèncer el món real.
Glamur + Món real = Horterada

Quan el glamur ataca les coses reals ho converteix tot en una farsa, en una pretensió de vergonya aliena. La gent es disfressa. El glamur provoca un Carnestoltes cada cap de setmana, cada boda.
El glamur fa que aquella belenesteban coneguda teva, es fiqui un vestit comprat per l'ocasió, per cap d'any o per la boda de la seva cosina. Fa que cada cop que la miris, una esgarrifança t'estiri del nervi ocular per fer-te girar el ulls.
El glamur és l'horterisme discret. Més que discret, maquillat.

El glamur és un sol ambient, locals diàfans, lofts. És minimalisme. Negre, blanc, vermell. És parets amb motius florals. Però la casa de la vostra iaia no té glamur per molt paper pintat de flors que tingui.

El glamur és cubates en vasos amples. És champagne a cholón. És entrar al V.I.P. i romandre-hi. El glamur és gogós i travel·los estrambòtics ballant com un atac epilèptic d'empeus i al ralentí.
El glamur és que no et vegin que el pagues.

El glamur fa que, un cacic local més ganyan que El Koala fregant-se el cul amb una pedra, solti la pasta que faci falta per crear una quadra enorme on aglomerar tanta gent -glamurosa- com pagui per ballar. Ambientant-ho amb una mescla de motius decoratius de cultures mil·lenàries, i així guanyar encara més diners per evitar anar de putes i que les putes vagin d'ell. Ven glamur. El glamur mou diners. El negoci està en fer creure a gent que al seu garito s'impregnaran del glamur que els falta. És fer-los creure's millors. Pots fer un negoci d'ell sense tenir-ne gens. Òbviament perquè no existeix.

I si existeix de veritat, en el món real, segur que es troba tancat al Vaticà.
 
ir arriba