dimecres, 29 de juliol de 2009

Ràbia Ràpida: Jo vaig viure a...

- ... sí, perquè jo vaig estar vivint una temporada a Pekin.
- A sí? Quant temps hi vas estar?
- Bueno... uns 15 dies.
- I la cultura mil·lenària xinorri no et va ensenyar que ets escòria?

Quan vivia a Albania, tothom duia el seu AK-47


Mireu, fantasmes pretenciosos de merda, "viure una temporada..." no és dues setmanes. Ni tan sols tres. Segons algún tipus de criteri temporal que tinc dins el meu cap, considero que una temporada equival a, com a mínim, un mes.

Els partiria la columna vertical cada cop que algú m'intenta colar un gol, anant de viatjat, de rodamons, de "sóc habitant del món", quan l'únic que han fet és un viatge llarg.
Oi que vas estar allotjat a un hotel, un alberg o a casa d'alguns amics? Doncs no em vinguis vacil·lant de "ui, sí, quan vivia a Pekin..." perquè no hi has viscut mai, desgraciat/ada.

Ja m'he topat amb més d'un farsant d'aquests, i ja és hora de denunciar-los i/o agredir-los fortament. La gent és molt boques, i el que s'ha de fer amb les boques és trencar-les.




I parlant de trencar boques, us recomano el blog de l'amic, company i ex-fotologuer JuMp_oN: Hurdy Gurdy en Re menor
El senyoret no vol anar d'odisfèric, ara, es veu. Però la sirga li patina bastant i es dedica a compartir idees peculiars.
Passeu-hi, que potser us convidarà a un berenar-sopar.

dilluns, 27 de juliol de 2009

Odi gratuït: L'Ouija

No és un esperit, però també t'acollona
Això sí, és fàcil fer-li un canyu

Ja sabeu de què va aquesta secció d'Odi Gratuït, oi?

Doncs avui rajarem de l'Ouija

Els meus comentaris ofensius:
  • Ser voluntàriament l'objectiu del bullying dels esperits freaks que es connecten a una espècie de World of Warcraft terrenal, és de ser inútiles.

  • Asustar-te perquè un dels teus amics empeny un got amb el dit, és de ser inútiles.

  • Fer una sessió d'Ouija sense anar col·locat, és de ser inútiles.

  • Fer-se l'interessant i el valent després, amb tothom qui tregui el tema basant-te en mentides i en auto-emparanoiar-se amb xorrades, o dir allò de "No en vull parlar. El què va passar allà va ser molt fort" és de ser inútiles i pretenciosos.

  • Ser ferit o mort en una sessió de Ouija, és de justicia.

Què m'en dieu?

dijous, 23 de juliol de 2009

Facebook: Grups que algú hauria de crear


  • A mi també em toca la punta la polla a la tapa de cagar del vàter quan estic plantant un pi.

  • Cal cremar viva a la gent que es canvia constantment de foto al facebook.

  • Fans de Tuenti

  • Me apuesto a que encuentro a mas de 1.000 subnormales que se unen a este grupo.

  • No m'etiquetis, fill de la gran puta!

  • Tinc morenes. Tengo almorranas. I have allmorrowns.

  • Última Generación Cuerda, ¡MIS COJONES!

  • No em crec lo de la CIA i el Facebook. Que m'assassinin, si és veritat!

  • Yo también pienso que Marta del Castillo era una guarra.

  • llo me meto farlopa ke pasa nen? EH¿ Lo ase todol mundo

dilluns, 20 de juliol de 2009

Curiositats i secrets eucarístics (IV)

El pa: The Christ's Body

Al llarg del porrasso d'anys que porta l'església repartint hòsties, el pa sagrat no ha sigut sempre igual.

Als principis, els deixebles utilitzaven pa de txapata, però les queixes d'ancians desdentegats arribaren inclús a amenaçar en passar-se a la Cienciologia, que la placenta era molt més tova i es podia rossegar.
En aquest punt va sorgir l'expressió que ha arribat fins els nostres dies i tots coneixeu, encara que avui ha pres un sentit més metafòric que en el seu temps: Déu dona pa a qui no té dents.


Passaren a servir el Cos de Crist en format pa de pagès. Tenia l'avantatge que es podia tallar en llesques, que a l'hora de repartir és molt més còmode.
Un pergamí fet amb pell de linx ibèric trobat sota una rajola d'una masia de Sant Esteve de Palautordera, demostrà que ja aleshores els catalans teníem costum de sucar el pa amb tomàquet i un raig d'oli. La sal i l'all no vingueren fins segles més tard, perque havien de fer unes fotocòpies.


No obstant, tornant al tema pa de pagès eucarístic, -d'on, per cert, prové l'expressió "hostias como panes"- no va acabar de quallar. Els mariques dels feligresos no sabien empassar-se una llesca sense potinejar-lo amb les mans (cosa prohibida, tocar el cos de Jesús amb les mans, en aquell temps). Sols les descendents de Maria "La Meuca" Magdalena tenien les suficients habilitats lingüístiques com per engolir-lo. A lo deepthroat & swallow panarra.


Per aquests problemes tècnics, es passaren posteriorment al pa francés: la baguette. Les llesques de menor grandària hi cabien bé a la boca. Però la gent, que són tiquis-miquis de mena, els molestava la crosta al mossegar. Es veu que eren uns finolis amb el paladar més tou que un nadó en remull amb Coca-Cola.
Els capellans es negaren a un nou canvi de format. El perquè era tant txorres com freak: els agradava l'escena d'alçar la baguette davant tota la parròquia, qual cavaller medieval. Masses trobadors, que havien escoltat, aquests.



Aleshores aparegué el pa de motlle (altrament conegut com Pa'm Bimbom) que podria solucionar el problema de la dura crosta versus paladars sensibles. Els capellans reticents acabaren adaptant-s'hi al veure els envoltoris de plàstic que el conservava més dies a la par que hi indicava el nombre de llesques que contenia.

Quan tot semblava anar bé, tornaren a donar per cul les queixes dels feligresos:
- Ui, jo es que he esmorzat molt i no em cap ni una llesca de pa més.

- Ui, jo és que tota no me l'acabaré. Algú se la vol partir amb mi?

- Ui, jo no vull menjar-me la molla, que m'engreixa. No, no, LA MOLLA, amb ema!

- Ui, què dius?! És la crosta el què engreixa, que no ho saps?

- No n'hi ha d'integral?

- Hi puc untar una mica de Nutella?

Un puto despiporre era l'eucaristia!
Total, que l'església, fins els ous de tant imbècil, convocaren el conegut Concili Vaticà II i decidiren implantar les hòsties d'avui dia. El pa d'àngel. Que d'àngel no té res, perquè es fa sense llevat, llevat d'una mica de farina i paper reciclat del Full Parroquial.

Benvinguts al cos de Crist.

dimecres, 15 de juliol de 2009

Odi gratuït: El camí de Santiago

És molt estiu. El cervell se'm desfà. Però me'l menjaré igualment. Fos i calent. M'és igual. Que hi ha crisi i més al Mercat Negre de Translants*.

Amb aquesta calor no ve de gust indignar-se a fons... aquella calentura corporal de quan s'està escopint merda sobre un tema... amb la vena estil Patiño. No. Al menys, no tan freqüentment.

Però per demostrar que tots nosaltres som professionals de l'odi, cal que mostrem com, no sols som els millors rajant de la merda del món i el monguerisme, sinó que també podem criticar allò que aparentment és intatxable o ni tan sols fa ràbia.
Així que, de tant en tant, proposaré un tema i es tractaria d'estripar-lo bé, com el que més.

El primer és un facilet i del temps: El camí de Santiago (de Compostela).

Aquest any, es porten molt entre els
peregrins, les cabra-motxilles.

Començo jo, més faltaria:
  • El camí de Santiago sols el fan peluts, xirucaires i gent que els agrada anar mostrant ferides i ampolles dels peus als altres.

  • La catedral de Santiago està sobrevalorada. Vista una, vistes totes.

  • El camí de Santiago em va fer trobar-me amb mi mateix i he tornat com una persona renov... MIS COJONES!

  • Fer el camí caminant no té puto mèrit. Que l'intentin fer amb TMB, a veure si hi ha ous!

  • Als albergs et roben. Inclús l'himen anal. I deuen fer una pudor de mil dimonis peregrins S.W.A.T.S.
I prou, que no vull acaparar.



* Us imagineu una Mercat de la Boqueria, de tot tipus de coses il·legals? La de famosos que hi trobariem...

dilluns, 13 de juliol de 2009

Senyalar és de mala educació (1/2)




divendres, 10 de juliol de 2009

Ja em puc morir

M'he adonat que ja he fet tot el què diuen que s'ha de fer abans de morir.

Escriure un llibre


Plantar un arbre


Tenir un fill (és a dir, ser pare)


Ara bé, jo no em donc per satisfet i crec que s'haurien d'afegir altres accions a fer abans de morir.
Així, ara mateix em venen al cap les següents:
  • Escopir a la cara a Salvador Sostres
  • Veure 'Ciudadano Kane' i opinar sincerament
  • Fer l'helicòpter birmà
  • Provar l'heroïna (i opinar sincerament)
  • Crear un Chuck Norris fact
  • Prostituir-se (al menys un cop)
  • Pensar que qualsevol temps passat fou millor

dimecres, 8 de juliol de 2009

Curiositats i secrets eucarístics (III)

Alçar els cors

Sabeu quan en plena missa us fem alçar i seure constantment?
És una manera subtil per que els feligresos feu exercici i evitar el sedentarisme.
Al principi dels temps, els capellans -que mai hem respectat el vot de castedat- es queixaven d'unes feligreses fondones. Estic parlant de fa no masses segles (així que no sé perquè he dit lo del principi dels temps), que abans, l'estil Rubens ja els agradava.
Després d'un brainstorming d'idees, on es descartà fer Santa Mama a Eva Nasarre, el Vaticà ordenà fer alçar i seure repetides vegades durant l'eucaristia al populatxo, per que desenvolupessin uns bons glutis.

He vist pompis de monjes que podrien partir nous de titani massís. Això sí, tenen més de setanta anys, que els resultats es noten a la llarga.

dimarts, 7 de juliol de 2009

Cuccinotes

Documentant-me per una pròxima entrada, a Can Google Imatges m'he topat amb aquestes meravelles:


Per veure la imatge ampliada cliquin
aquí no, aquí tampoc, cliquin aquí, si els plau.


No voldria pas veure el fotolog d'aquestes tres dolces donzelles.

Actualitzat perquè el puto tinypic sols m'ensenya la imatge a mi.
Aquí la teniu, què collons!

diumenge, 5 de juliol de 2009

Conceptes interessants (o noms per grups de música)

Els esternocleidomastoideos de Fernando Alonso


I en espanyol, que sonen millor, és a dir, sonen pitjor:
  • Los píxeles muertos de Jordi Hurtado

  • Los labios de Custo Dalmau

  • Las tetas de Chiki la hobbit

  • El gotelé de Jordi Gonzàlez

  • El abdominable Pablo Motos

  • El retraso de la infanta

  • El tabique de Marichalar

  • La risa húmeda de Concha Velasco

  • El fisting de Hulk

  • El pene de Pelé le repele


Pare Bukkàkez: traient-se posts de merda de damunt.

dijous, 2 de juliol de 2009

Sóc imbècil


Sóc imbècil. Això no és res que no sapigueu, però porto dies sentint-me un complet imbècil per preocupar-me per problemes d'altra gent. Com si jo no en tingués prous.

De fet això es desglossa en dos:

A) Sóc imbècil per preocupar-me per problemes d'altres, que m'afecten indirectament a mi. I em preocupo per aquests per que els que realment haurien de solucionar-los, no mouen un puto dit, o si el mouen no serveix per res. El pitjor és que freqüentment acabo cedint, fent favors que no tindria que fer i sentint-me després encara més imbècil.

B) Sóc imbècil per intentar solventar problemes que m'afecten directament a mi junt i altra gent, però adonant-me que jo m'esforço més que els altres. I sóc imbècil per tolerar-ho i no clavar un cop a la taula al més pur estil Cuní.


A vegades també entra en joc el preferir fer-ho un mateix abans que ho faci un altre de ves a saber quines maneres, però això no et treu d'imbècil per beneficiar a altres.

Ambdós fets no fan més que engrossir la meva tendència antisocial, de la qual després s'estranyen alguns.
Sempre m'he considerat un bon payo, amable i cortès, però veient com la gent fot el què li rota pensant únicament en ells mateixos i movent-se per interessos, fa que cada cop estigui més convençut de voler ser un autèntic fill de puta egoista.
Estan creant un monstre, però com això sols serà perjudicial per mi mateix, a ells els la suda.

Això sí. Si tot això em serveix per quelcom, és per sentir-me més preparat, espavilat, responsable (cosa que mai me n'he considerat i em fa certa ràbia per ser símptoma de que el meu Síndrome de Peter Pan s'esvaeix) o amb més collons que molta gent que m'envolta amb el mateix perfil que jo. I això, entre tanta ràbia visceral, és una petita satisfacció.


Deixin-me que els expliqui l'exemple més recent, que és el què m'ha fet decidir-me a publicar aquesta entrada escrita fa dies:

Estic a un pis on hi sobren habitacions.
Hi ha gent interessada en elles.
Qui s'encarrega de la gestió, els diu als interessats que JO els aniré a buscar a la sortida del metro, perquè ells no es coneixen la zona i no saben on cau el portal. ME CAGO EN LA GRANDÍSSIMA PUTA.

Perquè no s'espavila la gent a assabentar-se d'on cau el meu pis? Que no hi ha Google Maps i internet? Qui és l'interessat aquí? Jo no pagaré menys per compartir el pis amb més gent. Clar, com el fill de puta que ho gestiona està sentat al seu sofà i no s'ha de moure, ja farà la feina en Bukkàkez. UNA PUTA MERDA!

A sobre, quan m'he negat i he dit que els dongués la direcció del pis i s'espavilessin ells a trobar-lo, que jo ja els obriria i els l'ensenyaria encantat, m'he hagut de sentir com em tractava de histèric, de boig o de fill de puta amb un "Vale! Vale! No et fiquis així!".

De veritat sóc un fill de puta per ficar sentit comú i no haver d'anar fent favors que no calen fer?
Hostia puta, és que porto uns dies que la gent em treu de polleguera, joder!
 
ir arriba