divendres, 27 de febrer de 2009

El tonto de la classe.

Ahir un dels capellans de les parròquies on faig catequesi em va demanar si el podria ajudar a fer la classe de religió, perquè volia que els nens fessin un mural i l'home és gran i s'atabala ràpid.
Vaig acceptar perquè era amb una classe de nens de 5-6 anys i pensava que com a mínim encara seríen una mica domables. Evidentment anava equivocada i allò semblava un zoo. De tota manera tampoc em van fer saltar el nervis perquè ràpidament em van demostrar que, malgrat semblar tontos del cul, eren més llestos del que a simple vista podia semblar.
El mossèn els va dir que als murals cada nen hi havia d'escriure una pregunta que li farien a Jesús. La sorpresa va ser que alguns no en teníen ni puta idea de què cony era una pregunta. L'home ja es va començar a emprenyar, però jo vaig dir-li que em deixés fer a mi.
Els vaig dir que jo els faria preguntes a ells i després a veure qui me'n sabia fer una a mi. Vaig preguntar-los coses senzilles perquè estessin més familiaritzats amb el tema i els fos més ràpid entendre el concepte, coses de l'estil "com et dius?" o "quants anys tens?". Quan ja en portava unes quantes vaig dir-los que fóssin ells els que em fessin preguntes a mi, però ells es van quedar a l'última pregunta que jo els havia fet "Quin és el teu plat preferit?". Aleshores, al demanar-li a un dels nens que em fes una pregunta em va dir: "a mi el que m'agrada és el pernil, però el pernil del bo".
La resta de nens se'n reien perquè el consideraven el tonto de la classe i el mossén dels collons el va renyar dient-li que això era una resposta i no una pregunta, que no havia entés res del que li explicàvem i a veure si feia el favor de posar més atenció. A més el va castigar sense pati.
D'acord que no era cap pregunta, però com a mínim em va demostar que de llest en tenia un rato llarg. Per que, qui diu que és més important saber què és una pregunta que saber distingir un pernil país d'un bon ibèric?
Clar que amb aquesta samarreta, ja m'hauria d'haver imaginat que poca cosa li podia ensenyar jo...

dimecres, 25 de febrer de 2009

Desglosant un infame

- ¡Esta 'carta a los discípulos de Denver' es superhilarante!

Varis dies a la setmana em reuneixo amb altres pàrrocs en un curs que imparteix la nostra diòcesi on, teòricament, aprenem com donar bons sermons.
Per suposat en aquest curs analitzem i llegim la Biblia, així com altres llibres catòlics i apostòlics. D'entre aquests, podria destacar un llibre escrit pel negre del Padre Apeles, o En Teo fa la Primera Cumanió, pels novells.

El cas és que en aquest curs, hi ha un capellà imbècil que no trago. No sols és no tragar-lo, sino que em provoca l'efecte Frosties: desperta la fera que hi ha en mi. A l'estil follapèl.

Aquí desgloso la seva infàmia segons em sembla a mi:
  • És tan pedant com inútil.
    Tan aviat es marca un comentari pretenciós davant de tothom, citant per exemple les directrius que donà Joan Pau II (El Retorn!) com pregunta qualsevol cosa absolutament estúpida.
  • El payo va d'enterat. És un llest, un listillo.
    Un dia arriba i comença a vacil·lar -com aquell qui no vol la cosa- sobre la seva assistència a un seminari impartit pel mateix Jesucrist Nostrusenyor a un hotelet rural del Sinaí, e intenta alliçonar-nos als altres.
    Alguns l'escoltaven atents; jo em vaig empassar el moc que li hauria escupit a la cara, i vaig començar a pensar en playmates kenyates.

    Després el cabró te els ous de llegir-nos alguns sermons que escriu, que són veritablement infumables, fluixos i plens de tòpics de merda.
    Si no fos per la resta, que li comentem alguns temes per millorar, no hauria fet mai res de bò.

    No m'extranya que els seus feligresos estiguin formats per velles sordes; la resta han fugit a una altra religió. I han fet molt bé.
  • El desgraciat aprofita qualsevol moment per recordar els maltractes que va sofrir de petit a mans del seu pare.
    Ah! I l'altre dia va deixar caure que també estava ficat en una secta, el seu pare.
    Què cony pretens amb això?
    Caure millor als altres a base de llàstima i pena?
    Que t'acariciem el cap i et donguem el pit?

    Mira subnormal, la gent que va de víctima constantment durant tota la puta vida, cansa. I la gent que cansa, no en treu mai res de bò. Ves fent.

    En pro de la sang bullida, et diré que potser el teu pare s'olorava el que havia criat i per això et tundava. Per que segur que el cansaves.
    O potser era un ritus iniciàtic de la secta i tu t'ho prenies a la tremenda.
    O igual era senzillament un clàssic fill de puta de la piel de toro.
  • Va de profund, de sentimental i metafòric.
    Creu que en els seus sermons crea autèntiques paràboles dignes del Jesucrist més inspirat o dels matemàtics més capficats. Merda.
  • Cada Déu per tres, ensabona la resta de companys fent comentaris sobre lo bé que els ha quedat els sermons del mes, o lo magníficament retrògrads que són els missatges a oferir. Quanta interessada admiració... Jo no m'ho empasso. I el que diu ell tampoc.
  • Es creu graciós. Però graciós d'aquells refinats.
    Per refinats, els meus collons!
  • Vesteix boina i, per suposat, ulleres de pasta.
  • Diu la paraula hilarante -per que parla amb castellà- cada 3 frases.
    Si aquesta paraula ja em fot una ràbia tremenda, que la digui ell i tant sovint, fa que em vinguin ganes de saltar de la cadira, i en un moviment de bukkàrate cardar-li un cop de bazooka a la booka. Pura tècnica defensiva, escolti.

dilluns, 23 de febrer de 2009

P. Apeleo

Els capellans també podem
fer-nos els interessants

Escrivint una pròxima entrada pel blog vaig fer un incís per preguntar-me el següent:

Com pot ser que mai hagi sentit cap comentari que observés la conya del nom d'en Padre Apeles?

Jo crec que, ficats a fer jocs de paraules, hi haurien infinitat de noms per un capellà molt més carismàtics.
Aquí alguns exemples:

P. Oller,
P. Abellón,
P. Acotilla,
P. de Rasta,
P. Agafantas,
P. Utero,
P. Agano,
P. Ajillero,
P. Ayaso,
P. Alangana,
etc...

Inclús més exòtics:

P. Istatxo, basc;
P. Anatinaikos, d'orígens grecs;
P. Arkinson, anglès;
o P. Onipayo, sud-americà.
Tot i l'all in, P. Apeles no acabava
d'entendre el concepte "cara de poker"

divendres, 20 de febrer de 2009

Busca sort i fote't a jeure.

Acabo de sentir que han donat el Premi Zapping de millor actor de TV al Joan Pera. Ja ho diuen a casa meva que quan una notícia és dolenta se sap de seguida.
No en sé res d'aquests premis ni m'importa, però que algú pugui pensar que aquest home se'n mereix un és colpidor.
Demà no crec que em vegi capacitada per anar a fer la catequesi. De tota manera, espero que quan li expliqui això al metge entendrà el meu estat de xoc i em firmarà la baixa per un parell de setmanes.
Alguns potser no entendreu de què m'extranyo, però jo fins avui encara tenia una mica d'esperança en la raça humana. Poca, també s'ha de dir. De totes maneres ja és igual, perquè ara mateix ha passat a ser inexistent.



PD: Tornat al tema del post passat, ja fa bé Pare de queixar-se de l'afirmació de què "tots els homes són iguals". Casos com el del Sr. Pera ajuden a desmontar el tòpic ja que, de moment i per sort, no en conec cap que sigui tant odiós i em faci tanta tírria només obrir la boca (tot i que la seva cara també me'n faci). Que a qualsevol persona (en aquest cas home) el fotin al mateix sac que ell és més que un insult, és un ultratge i/o injúria que no té perdó de Déu.

Bé, també es podria incloure al de gent que fa gracietes idiotes i espera que riguis. Ell com a mínim sempre tindrà el seu fill que és igual de gilipolles que ell però en jove, és a dir, que ni té la puta excusa de que xoxeja.

dimarts, 17 de febrer de 2009

Tots els tios som igual

Hi ha una cosa que em colpeja el sac de nous: quan una tia diu el tòpic de "tots els tios sou iguals".

A veure imbècil, has sortit mai amb un rus? I amb un bolivià? I amb un coreà?
O, sense anar tan lluny, has sortit mai amb un gras, lleig i pobre? O un xirucaire? O un fatxa? O un budista?

Si et molesta que tots els homes que t'atrauen siguin iguals, deixa de remenar dins del mateix estereotip d'home i proba algun altre.

Conec tios que oferirien la seva puta vida i molt més a la tia que els volgués.
Com tens els ous de queixar-te de que "tots els tios són iguals", si els que són diferents no els vols?

En tot cas lamenta't pel teu gust per certs homes, més que culpar-los a tots. Per que probablement, el problema sigui teu.

I per aquelles que seguexin pensant que sóm tots iguals, aquí teniu una mostra per comprovar que no:

Camallargs...


Treballadors...


Rudes...


Carinyosos...


Alegres...


... o creatius



Ho haveu vist? Un capellà que li agrada generalitzar per enriure-se'n de la gent, queixant-se de que les dones generalitzin.
Benvinguts a la grandesa i al fàstic d'internet.

dissabte, 14 de febrer de 2009

Com ser un mateix i no ser insultat

Trobo fantàstic un truc per ser un mateix, és a dir, despreciable, a l'hora d'explicar qualsevol cosa (com en un blog, per exemple) i evitar -algunes- crítiques dels altres.

Això s'aconsegueix analitzant el com i el què vols dir, per trobar aquells adjectius pejoratius que siguin propensos a ser dirigits en contra l'autor després del relat. Un cop localitzats, sols cal autodenominar-nos nosaltres mateixos com a tal en la mateixa explicació.

Per exemple:
Al tanto la pretenció que t'explicaré ara: avui, mentre cagava, he escrit el poema més profund i metafòric que s'ha escrit mai en qualsevol llengua. En 5 minuts, tu!
o...
L'altre dia vaig empenyer a la via del metro una nena d'uns 4 anys amb Síndorme de Down perque li va caure la baba damunt les meves Bukkakembergs. Mira si sóc fill de puta! Jajaja
o...
Osti, tu! Ja saps que sóc un marrano, no? Que m'agrada el sexe brut i aquetes coses... Doncs l'altre dia, estava fent un seixanta-nou i amb l'emoció se'm va escapar un pet d'aquells àcids, directe al nas de la meva nòvia. I va la tia, i comença a vomitar! Ufff, no saps com em vaig fotre, de calent, amb la trallada damunt... Déu meu, a vegades, en fred, m'adono de lo fastigós que sóc.

Amb aquest senzill procediment, els nostres oyents, i sobretot els lectors del nostre blog, no tindran ous a acusar-nos del que pertoqui, doncs és obvi que nosaltres en som conscients.

L'única condició per utilitzar aquesta tècnica és ser autocrítics, coneixer els nostres defectes, i saber quan el què diem sona a masclista, a fastigós, a xenòfob, etc...

A més a més, existeix un còmode comodí, al que podriem denominar El Comodí Brillant, que en cas de no saber com adjectivar el nostre comportament, recorrerem al polisèmic i sempre útil Fill de puta.


I ja veuen... S'ha de tenir uns collons així de grossos per aconsellar a la gent que s'autocritiqui, quan jo sóc un home amb cap defecte i més virtuts que un ésser creat genèticament en un laboratori amb els gens de Barack Obama i Pep Guardiola junts i educat pel mateix Dalai Lama. Sóc així de vanitós.
O fill de puta.

dijous, 12 de febrer de 2009

Ràbia ràpida: Graciosos de merda


Quina rábia em fa aquella gent que es creuen graciosos però que no ho són.
Però concretament odio aquells que diuen una tonteria suposadament graciosa i et miren espectants per que els la riguis.

Jo sóc dels subnormals que els riu falsament la gracia pq deixin de mirar-me. I m'odio molt per actuar així, per comptes de quedar-me'ls mirant seriós o amb cara de despreci.

A més, aquests també acostumen a ser d'aquells que diuen la grácia, esperen, i a la que veuen que algú riu -per fluix o fals que sigui- ells esclaten a riure com a subnormals que són.

Quin fástic que em fan.

dimarts, 10 de febrer de 2009

Frases que sento cada dia i al final em faran explotar el cervell.

Fa unes setmanes que m'he adonat que cada dia sento una vegada i una altra les mateixes frases, cosa que no fa més que reduïr el temps que falta perquè m'internin a St. Boi. Potser amb una mica de sort abans que això passi ja m'han portat a la Model per tant, com a miním algun dels fills de puta que les pronuncien ja no estaran a aquest món.

- Se ma estropeat l'ipod! Òstia puta! No fotis que ara haurem de mantenir una conversa al metro? I dic conversa per no dir "sentir-te destrossar la meva llengua explicant-me històries sense cap mena d'interés per mi".

- Avui he subit per les escales i mexu mal. La llàstima és que no t'hagis partit la boca i haguem d'aguantar el teu parlar xarnego nen.

- Bonita, me ayudas a... Doncs no em dóna la puta gana. No és la meva feina i no ho penso fer. Si vols una secretària te la busques i li pagues un sou. No et pensis que perquè tens 30 anys més que jo t'haig de fer de minyona.

- Vivito y coleando. No es morirà no... a tota hora donant pel cul.

- Que guay fue el viaje a Madrid. Doncs perquè no t'hi quedaves i així estalviaves la teva presència a la resta de mortals que t'hem d'aguantar cada dia?

- Vas ca ta mates. A veure si és veritat doncs...

- És més xulo això!!! Per què ha d'existir un tipus de persones al que tot els sembla guay, xulo, estupendo... encara que sigui una puta merda? (*)

- Anem a fer un cofiiiiii???? Mira d'entrada que no bec café i de sortida que n'estic farta de gent que fa servir paraules en anglès. Vols parlar el català com cal i deixar-te de mariconades? A part, la teva companyia em resulta de tot menys agradable.


- Oh my God! L'altra... On hi hagi un "vergemariadelsdolors" o un "mecagundeu"...


Com veieu el meu entorn està format per persones que:
a) Directament parlen en castellà.
b) Intenten parlar en català però clar està que no ho aconsegueixen.
c) Saben parlar el català però no es poden estar d'afegir parauletes en anglès.

Quan a casa meva em deien que vivia en un paradís lingüístic els titllava d'exagerats, però la veritat és que encara es quedaven curts.
I francament, si el que diuen és interessant, tampoc és problema la llengua que utilitzin. Però quan no és el cas, només falta que, a més del contingut, fallin les formes.

(*) Pel mateix motiu que hi ha mala gent com tu a qui tot els fa ràbia, pensareu alguns. Doncs ja us dic ara que us heu equivocat de blog i que el dia que volgueu us presento un per un els personatges que em martiritzen a diari.

dijous, 5 de febrer de 2009

Les nenes tontes Edició Especial: La "meva" Choni

Avui vinc a abocar tot el meu odi sobre una ex-nòvia.
Sé que a vostès els és ben igual i no n'haurien de fer res, però vull escriure sobre el tema en la justa mesura per quedar-me ben ample, sense veure'm titllat de rencorós pels meus putos amics.
Prefereixo que em titllin vostès de rencorós, sincerament.


Per començar, i amb tota la barra, donaré un consell a qui el vulgui escoltar:

NO SORTIU AMB UNA CHONI SI NO SOU UN GARRUL·LO AMB EL COTXE TUNEJAT.
FOLLEU-VOS-LES I PROU.


Per continuar, vull advertir que avui la humilitat me l'he ficat pel cul, així que em deixaré de modestia (igual que espero que tots vostès facin) i siguem realistes.

INTRODUCCIÓ: Les Chonis
Les chonis, estimats parroquians, no sols NO estan al nostre nivell (cultural e intel·lectual. No sabeu quina ràbia em fa escriure això, però és així), si no que ni tant sols saben a quin nivell estan elles, per tant no poden valorar a la gent per tal aspecte.

Les chonis són tontes. Això és per hom conegut.
I us mentiria si us digués que la secció de 'Les nenes tontes' no hagi estat en gran part inspirada en aquesta ex-nòvia.
Una tia que allargui una mica, evitarà actuar com una choni.

Les chonis no veuen més enllà del que estan veient. L'únic important és l'aspecte, l'estètica, el que es veu.
És per això que porten nicks amb majúscules i minúscules alternades, es fan fotologs amb colors que ens estripen el nervi ocular, penjen fotos al Badoo, el Tuenti i al Facebook, l'únic que escriuen són les lletres de les cançons de merda que escolten a Los 40 i es fan comptes a totes les webs de moda per tenir ramats de tios que els llepin el cul a base de comentaris obscens. I per això surten amb els tios més guapos, més forts, amb més fama del barri, i més imbècils.


LA YOLI I JO:
No vull entrar en explicar la meva relació amb aquella Yessi, però es pot resumir en: Ella estava bona (vigileu amb això, és una trampa), i la -meva- carn és dèbil. Amor de choni. És a dir, una puta merda.

No sé què em debia veure ella, mai m'ho va dir i ni m'importava, però com no era una mala simbiosi, doncs endevant:
Ella sumava un nòvio més a la seva llista i jo m'enduia alguna sessió de sexe molt mediocre (a sobre!) a la setmana.


La qüestió era que per conseguir el sexe, m'havia d'empassar tot el que l'envoltava: ella i la seva vida.

Una deplorable vida que a ella li semblava apassionant, cosa que no li retrec, doncs és fantàstic que a un li apassioni la seva vida, però per alguna extranya raó creia que als altres també ens interessava fins l'últim detall.
Això sí, a ella, la meva puta vida sí que no l'interessava. Amb la meva breu resposta al seu "Què tal?", ja tenia informació més que suficient d'un ésser avorrit com jo. Mai em va arribar a coneixer, tot i que ella es pensa que sí.

Seguint amb la seva vida, jo m'havia d'empassar les seves amigues. Bona gent en general, excepte algunes absolutament boges, en el pitjor sentit de la paraula.

M'havia d'empassar quasi tots els seus amics infames. Uns desgraciats. D'aquí que escrigués això.

I per suposat, tots els voltors que la seguien, que us asseguro que m'eren indiferent.


EL FINAL DE L'Amor de Choni:
Segur que us preguntareu en què baso l'odi envers tal choni, doncs ja té prou amb ser-ne una.
Doncs en el desenllaç: em va deixar per ves a saber quin subnormal.
Que et deixin per un altre, sempre és dolorós.
Però que et deixi una choni, és profundament humiliant.

Jo tinc i tenia massa paciència, i no em costava massa mantenir tal relació. I va acabar passant. Debia trobar un ponipayo adequat a les seves necessitats/exigències.

En el moment de quedar i de deixar-me, jo, que sóc realment un caballer quan toca, li ho vaig ficar ben fàcil: ni un drama, ni un crit, ni un insult. Ni tan sols mala cara. Tot molt calmat i correcte. Bé, potser sí que hi hagué més d'un comentari irònic, però ja sabem que les Vanes no els pillen mai.


EL RETORN A LA SOLTERIA:
Quan ja respirava tranquil pensant que podia tornar a masturbar-me com un mico 10 cops al dia, la choni es comença a fer la víctima:
S mLt dU N sVr Rs d T
(és molt dur no saber res de tu)
M vg SnTr Ftl kuaN M vS sLdr i nI M vS PrGNtr Q tl StBa
(Em vaig sentir fatal quan em vas saludar i ni em vas preguntar què tal estava)
I demés merdes d'aquest calibre.
Aquí vaig aprendre la importància d'un bon...VES-TE'N A LA MERDA, PUTA a  temps.
Crec que el que volia, era que jo perdés el cul per ella, li anés darrera i somiqués com un fill de puta. I això, per una pàmfila com ella, mai.

Quan li feia intentar raonar (esforç en va per part meva) el perquè de la meva actitud, que mai es va sortir de mare, sempre ben educat i cortès, la tia seguia amb el mateix.
Aleshores, corsecat al límit, jo alçava el to en detriment de la violència de gènere, i la choni de merda acabava montant una escena. Quins ouassos!
No és la meva ex. No és una choni. Ni tan sols és una noia.

ELS MEUS AMICS: Suport incondicional de merda
Després de tal humiliació, tots els amics m'oferiren un recolzament de cortesia (que no necessitava, però que agraïa), entre improperis, desprecis i demés calificacions contra la "meva" choni i les dones en general. Em sembla estupendu.

Vull aclarir que els meus amics la coneixien únicament a través de mi i la nostra relació de merda. No era una d'aquelles nòvies-amigues de la colla de tota la vida, no.

Actualment, gran part d'aquests amics han corregut a afegir-la al seu maleït Facebook, a escriure's comentariets de jiji-jaja i a refregar-se en la traició més roí sota un fals col·leguisme que deixa entreveure un clar interès en la seva carn.
A nivell cara a cara, li ofereixen efusives salutacions i la millor cara dels dissabtes nit, sense cap tipus de remordiment davant la meva presència.
Fariseus.


EPÍLEG: Flashforward
Em tranquilitza pensar que ella s'engreixarà (per que ho farà) i s'envellirà, més aviat que tard, i perdrà un pilar en el que ha fonamentat la seva merda de vida, i passarà la resta de dies de feina de choni en feina de choni, casada o divorciada d'un home fastigós. Probablement, carn de maltractador.

Quan això succeeixi, jo probablement ja seré Papa i tindré mil escolanets a sota les faldilles.

Qui riurà aleshores, eh Yennifer? Qui riurà?


A més, he comentat que la "meva" choni sols parlava espanyol i tenia tots els prejudicis haguts i per haver sobre els catalans (obviant tota la resta de prejudicis racials)?
Ara sí que fa ràbia, eh?

diumenge, 1 de febrer de 2009

Galetes Príncipe de Bukkakelaer


Després de les bambes Bukkakembergs, Pare Bukkàkez té l'horror de presentar...

Les seves noves galetes Príncipe de Bukkakelaer:

¡No és chocolata. No és nata. Són delicioses!

¡Prohibides a tota la Unió Europea!*

¡Sucar-les a la llet és redundant!

¡Ideals per acompanyar un got de Bukkakaolat calent!

¡Empassa-te-les totes abans que es refredin!

¡Les galetes preferides de Malena Gracia!




* Les autoritats modgigates adverteixen del perill de consumir-les per altres vies que no siguin orals.
 
ir arriba