dissabte, 12 de desembre de 2009

Sense perdó

Perdó per la foto


Avui em follaré pel cul un bon gruix de les ensenyances de l'idolatrat Jesús Crist de Natzaret.

El perdó és merda injusta.

Demanar perdó és extremadament egoista.
És anar a la víctima i demanar-li permís, amb ullets de Sad Sam, per no haver de sentir remordiments de res.
El perdó és darrera el què s'emparen els fills de puta, els desvergonyits i els incompetents.
És aconseguir ignorar el just càstig, amb sols unes paraules màgiques.
És voler eludir el sistema psíquic de justícia gràcies a l'abús de la correcció política imperant. Poca gent té collons a negar el perdó.

Com diu sempre un amic: s'accepta com a normal i es tolera.
Doncs a veure si va sent hora de que retornem la tolerància al lloc que es mereix.

A més, que et demanin perdó, desperta un odi intern que freqüentment esdevé una agressivitat que cal controlar. Perquè prou putejat estàs, com per veure't obligat a lliurar al fill de puta de la seva llorda consciència.

Recordo un d'aquells amics vingut a menys, que fa uns pocs anys li donava per demanar perdó per qualsevol xorrada. Va començar com una conya, però en ell va passar a una costum i a una quasi obsessió. Et demanava perdó repetint-ho com un crio, fins que li acceptessis. I tu ho havies de suportar, mentre li hauries arrencat la mandíbula per clavar-li les seves pròpies dents als testicles.

- Perdó... Em perdones?... Em perdones?...
Eh? Em perdones?... Eh?


Però, l'altra part què?
Objectivament, oferir perdó és de gilipolles.
És ésser perjudicat a canvi de res, gratuïtament.
És perdre el dret a enfadar-se i muntar en còlera per deixar escapar per alguna banda la impotència.
És ressetejar la situació, però quedant-se amb el software ple de virus en estat latent.


Per que la vida sigui més justa no hauria d'existir el perdó. Cadascú hauria de viure amb els seus remordiments, com Post-it's mentals recordant els errors. Així evitaríem tornar a cometre'ls. No val a donar segones oportunitats als que abusen d'elles gràcies al jòquer del perdó que es té sempre a la màniga.

A mi, que ningú em demani perdó. Em poden dir que "ho senten", que "els sap greu", que "ha sigut sense voler" (més faltaria!) o demés expressions que no arreglen res. Però que no em demanin perdó si no volen invocar al diable que duc dins.

Per part meva em comprometo a començar a negar peticions de perdó. Que ja està bé de tan cedir davant el què s'espera d'un mateix. Que la correcció està permetent que els cabrons se'ns pixin a la boca.

17 comentaris:

  1. S'equivoca en una cosa. Quan li demanen perdó, no li demanen permís per no haver de sentir remordiments, sinó que s'en concedeixen la llicència ells mateixos. I és que, encara que quan li demanin perdó, vostè els el negui, es quedaran igualment tranquils, perquè "ah! jo ja li he demanat perdó!"

    ResponElimina
  2. Docs a mí m'agradaria que ens demenés perdó per la primera foto sobretot.

    Quin mal gust!
    ...de boca!

    ResponElimina
  3. Algun mag va inventar la frase "Perdono pero no olvido". Que es com dir, "estas perdonat...tan perdonat que quan tingui l'oportunitat em vengare detu malait fill de puta"
    Completamet d'acord amb voste pare. els comodins han de ser suprimits en tots els camps de la vida... exceptuant el preservatiu

    ResponElimina
  4. I després diuen: "de què et queixes, si t'he demanat perdó!" Maleïts!

    ResponElimina
  5. Només veure la puta foto he estat a punt de trallar, i això que no he sopat. La mare que el va parir, Pare!
    Però té vostè raó. Com si demanar perdó fos prou per arreglar el que s'ha fet. I tu dius que sí, que d'acord, que perdonat. El que demana es queda descansat i el que perdona es menja la putada i la ira. Jo ja fa temps que he deixat d'acceptar perdons de viva veu. Suposo que el següent serà ja passar a dir allò de "que et perdoni ta puta mare, desgraciat!". Tinc ganes de ser jo qui es quedi ample.

    ResponElimina
  6. wueno ,wueno Pare..parlem de quelcom important...¿com va el tema full ??

    saluti!

    ResponElimina
  7. Tota foto té una història al darrere, i realment seria molt interessant saber quina història ha desembocat en la seva primera foto.
    I totalment d'acord, com deia Clint Eastwood, Sin perdón.

    ResponElimina
  8. Per fi coneixem la seva cara, Pare. Com correspon a la seva feina, m'encanta veure'l fent bones obres. En aquest cas ajudant a un pobre homeless.

    En aquest món fa falta més gent com vostè. Què li sembla si fem una caravana solidaria a Mauritania? Es podria dir "Cap pobre sense mamada".

    ResponElimina
  9. albert ha dit :
    Què li sembla si fem una caravana solidaria a Mauritania?
    jaja

    ¿heu vist ?------------
    http://islamcatala.wordpress.com/
    molt contingut...

    ResponElimina
  10. Fills de puta, pensava que no em reconeixerien amb les grenyes i sense l'aureola.

    Veig la foto i sento la olor: era un membre gran reserva del 1992. Més de quinze anys sense dutxar-se i guardat en barrica d'espart. Molt suau al paladar i amb un retrogust molt substanciós.
    Per suposat, va haver-hi final feliç.

    La història de còm vaig acabar manjant-me un sense-sostre potser l'explico un altre dia. O potser no.

    Per cert, "Sense Sostres" és el què van dir al diari Avui.

    ResponElimina
  11. Fill de perra... té assegurat cremar a l'infern amb aquesta foto terrible! S'ha de posar un avís, collons! Hi certes normes de 'decoro'...

    ResponElimina
  12. A mi una ex-parella va dir-me un cop "no et refïis mai d'una persona que et demana perdó, ja que pot tornar a decepcionar-te".

    Mai vaig acabar d'entendre l'aforisme, però em persegueix com un fantasma des d'aquell dia.

    ResponElimina
  13. Perdonar només pot perdonar Deu. I ja vam quedar que era un personatge de ficció, no? Doncs els que no creiem en res no podem creure tampoc en el perdó. I Chuck Norris no perdona mai. Revenge!!!!

    ResponElimina
  14. Uhm,a que es referia exactament quan va parlar de l'alè de capellà?

    Quant al perdó, en fi, ja sabem que les paraules les hi duu el vent, i no obstant això reconec que forme part del grup de gilipolles que ofereix perdó, encara que després no m'oblide de l'ofensa.

    ResponElimina
  15. Jo sí que perdono. De fet em fa sentir bé. Ells criden i supliquen "perdó! perdó! no t'he fet res però perdona'm la vida!" i jo els perdono el fet d'haver nascut. Després els obro en canal des del l'escrot fins a la barbeta, sento com s'ofeguen en la seva pròpia sang i els dic "perdonat". Deu ser que em dóna un cert misticisme diví, i em sento bé i en pau...

    ResponElimina
  16. Ja ho deia John Hammond a Jurassic Park:

    "Yo no culpo a las personas por sus errores. Pero si les pido que paguen por ellos"

    Cuanta sabiduría...

    ResponElimina

 
ir arriba