dimecres, 4 de novembre de 2009

La parella convencional, els meus collons.


"Quin és el sentit de la vida?" és un clàssic de les preguntes pseudoprofundes sense resposta clara.
Jo, el sentit, ni puta idea, però l'objectiu el tinc ben clar: la felicitat.
Cadascú contempla la felicitat com li rota: David Carradine, Adolf Hitler o Pablo Motos són gent amb el concepte de la felicitat un tant peculiar, però en absolut discutible.

Doncs bé, tot això ho dic perquè des de sempre, la gent (aquella massa social que no comparteix els gustos d'un mateix) ha donat per fet que la felicitat és tenir una parella.
- Ei, què tal, Menganitu?
- Ufff... doncs ja veus, això que m'estàs mirant és un tumor maligníssim que em matarà en un parell de dies o en un parell d'anys.
- Bueno, home, al menys tens una dona que t'estima molt. I aquest smiley que t'has pintat amb retolador al teu cap dolent, dona molta alegria...
Així, o quasi.
Perquè, bé, ja hauran notat que alguns dels meus temes preferits per criticar són la parella convencional i les ties tontes, freqüentment, amb una directa relació.

Des d'aquí vull tirotejar cap a dues bandes:

1. La gent incapaços d'estar sols.
N'hi han a puntades. Brinquen d'una relació a una altra en qüestió de dies. No em refereixo a anar de flor en flor (quin odi d'expressió, hòstia) sinó a anar de relació estable en relació estable. Des dels 15 anys.

La societat segueix apuntant a la parella com un dels cims de l'èxit social al que tothom aspira. I qui no en té, queda com un desgraciat. Serà que volen fer perdurar els instints de reproducció, cosa que avui en dia no té cap sentit, amb el fotimer de gent criant per tot arreu. Però alguna cosa em diu que no va per aquí la cosa.


La parella és un complement, no pas una necessitat. En ocasions un fantàstic complement per la felicitat, hi estic completament d'acord. En d'altres, el llast que et fa ofegar. I freqüentment, una falsa sensació de sentir que es compleix el què s'espera d'un mateix, el ser normal, i a més, embellida amb el tòpic-escusa del sexe regular.

Jo això no ho trobo gens sa, mentalment. Quin tipus de dignitat, de personalitat i d'autoestima té algú que necessita permanentment sentir-se part d'una parella? Són com els que van d'una tribu social a una altra, i s'hi fiquen fins la cuina. Necessiten sentir-se part d'un grup.

Hòstia, jo em sento realitzat quan sóc feliç per mèrits propis. Si han de ser els altres que em provoquin la felicitat personal, no hi ha massa diferència amb un gos, amb en ZP o amb el monstre de l'anunci d'Oh Brother, aquell.


2. La gent que s'obsessiona en que el que a mi em falta ara, és una novia. I això que la majoria saben que la meva professió no m'ho permet.

Tots aquests perepunyetes que es fiquen en la meva vida personal, poden estar agraïts que no acostumi a dur cap arma damunt, perquè un dia se'm creuarà el rosari i sortiré a les noticies de TeleCinco tapant-me la cara amb una Biblia (al més pur estil Fritzl).


A veure, humans, si segons el meu sempre encertat criteri necessités una senyora Bukkàkez , la tindria. Em costaria més o menys, però la tindria. Com quan necessito un Altar nou per l'església -que es gasten de seguida-, que vaig a l'IKEA i compro el Santhaltär. Bé, tampoc em refereixo a recórrer a senyores de pagament. Tot i que aquestes sí que m'oferirien el què, sens dubte, és el més gratificant d'una parella, junt amb el pagar el lloguer a mitges. I com sóc català, vull pagar lo just i necessari, encara que això suposi arriscar-me a una eterna ceguera.

Lamento i desprecio en secret a aquella gent que viuen condicionats pel sexe contrari. Que si anem allà, encara que sigui un infern, però que està ple de jamelgues; que si no puc fer això perquè la noia que crec que és la meva mitja merda em fica mala cara; que si m'he mal afaitat les venes perquè la persona a qui he dedicat com a mínim la meitat de jo mateix s'ha fugat amb el monitor de spinning; etcètera.

Igual que he vist fotimer d'amics perdre el cul constantment per aconseguir una novia. Els veig com s'esforcen per enamorar-se, per consolidar la relació. Quan passen d'ells, la desprecien públicament i ho intenten amb una altra. Així fins convertir-se en una parella.
I són feliços? Ni puta idea, més els val que així sigui, perquè si no, són imbècils.

Ves... serà que sóc més egoista que la mitjana.

Clar que hi ha un factor amb que no estic comptant: l'amor.
Així d'entrada, l'amor em sembla merda. Perquè et converteix en imbècil, en un Teletubbie-zombie, en un yonki d'algú altre.
L'amor et corca el cervell quan menys t'ho esperes. Quan arribi aquest dia, probablement, Pare Bukkàkez es clavarà metafòricament un tret a la boca i no en sabran res més. Fins que se li passi l'amort. No ho sé, sol estic divagant, perquè és quelcom que s'escapa del meu control. Com un càncer. O un sagitari. Déu dirà, que jo, mentre, m'ho passo pipa (de crack, per a més I.N.R.I.).



PostData pels Trolls/Anònims:
Sí, jo el que tinc és enveja, sóc més lleig que un fill de Belén Esteban amb Gabino Diego, tot això és amargura per no follar, sóc homosexaul, la meva mare és puta,...
SÍ, TENIU TOTA LA RAÓ.
Au, ara passeu de llarg.

23 comentaris:

  1. Pare, veure com s'il·lumina el guguelrider amb un nou text dir-missenc és com una ejaculació odisfèrica inesperada. I més quan llegeixo això que diu, il·lustrat amb unes imatges explícites que algun dia ens ha d'explicar d'on collons treu.
    Jo només li recomano que a qui vulgui trobar-li parella, o li digui que en necessita una li digui "no no, si follant-me a ta mare i ta germana ja en tinc prou". Segur que ja no li toquen més els collons...

    ResponElimina
  2. Hi ha gent que en les relacions estables fa com els monos de la selva: No deixen anar una branca fins que no en tenen una altra d'agafada.

    Amb lo maco que és deixar-se caure quan veus que una branca està podrida, i anar relliscant feliçment de branca en branca i caiguent ves-a-saber-on, deixant que et facin pessigolles a la figa i fins i tot alguna de mal posada se t'endinya pel cul... Finalment, aprens que, a diferència dels monos, tu tens ales i saps volar sense necessitat d'estar aferrat a cap branca. I de vegades trobes algun altre mono amb ales que sap volar com tu, però no t'agobia ni te diu mariconades, i t'endinya les branques que ha anat recollint a la seva caiguda.

    (Hòstia santíssima que no m'he cardat cap tripi, deu ser el temps).

    ResponElimina
  3. Home, la manera d'entendre la felicitat de Hitler sí que em sembla discutible... suposo que ha estat un lapsus.

    Josep

    ResponElimina
  4. El pitjor no és que insisteixin en què necessita una nòvia, sinó que se la busquin. Fa poc una parella em va avisar que hi hauria un sopar a quatre amb una tia a qui no conec a qui ja li han menjat l'orella amb les meves suposades virtuts (que són zero). És el puto colmo.

    ResponElimina
  5. Estic d'acord amb quasi tot, però pels que no estem casats amb Déu, a vegades la Mare Natura ens crida a buscar quelcom per menjar, justificant les visites a l'infern ple de jamelgues que comenta.

    ResponElimina
  6. Senyor Merdevalista, dedueixo amb el seu comentari que la tia no estava gens ni mica de bona, perquè sinó, no haguès estat en absolut indignat! No haguès dit res i ho sap!;)

    P.D.: I en cas que ho estiguès no se la va fotllar!

    ResponElimina
  7. Anònim de les 22:13: és vostè tan ruc que no sap ni trollejar. Rellegeixi's el comentari d'en Merdevalista i fixi's en els temps verbals. Aquest sopar no s'ha arribat a donar, al menys pel moment.

    ResponElimina
  8. Bueno...vale...eeeeeem....però segur que si està bona i se la fa petar no es queixa pas!

    I jo crec que encara que sigui Angelina Jolie i se li tiri al coll, s'hi hauria de negar, doncs ell no creu que sigui el correcte assistir a aquest sopar.

    No buscava crear mal rollo ni molt menys, i demano disculpes al Senyor Merdevalista si se m'ofen pels comentaris, però tot i que no dic que lo q fa la parella estigui ben fet, segur que no ho va fer de mala fe...

    P.D.: Si, potser soc d'aquells imbècils que pensa que la gent no fa les coses de mala fe....i què?

    ResponElimina
  9. Poque vegades he llegit un post més encertat i més rodó.Vostè sí que té molts números d'assolir quelcom raonablement semblant a la felicitat.

    ResponElimina
  10. No és qüestió de que la tia estigui bona o no, ni de fer-ho amb mala fe. A vegades la gent amb tan bona fe és la que més dona per cul. Miri els meus caps, l'Església, sense anar més lluny.
    El "no feia de mala fe" és sinònim de "sóc estúpid i no me n'adono de quan toco els ous".

    El que molesta d'aquestes cites i esforços per lligar a gent, és que ningú els ho ha demanat. Ni tan sols, segurament, saben si l'altre hi te cap interès. Ho donen per suposat.
    El més greu d'això, crec jo, és l'egoïsme que freqüentment hi ha rera la parella maquiavèlica, per intentar tenir una altra parella amiga amb qui sortir. Com una mascota feta d'humans.
    - "Seria xupi-guai que el teu amic i la meva amiga s'enrollessin. Així podriem sortir els 4 i fer mil coses!"

    Agraeixo la seva intenció de no voler causar mal rotllo, el dignifica una mica com a anònim, però qui sols vol donar opinió sense la mala fe que diu vostè, com a mínim, acaba el comentari firmant amb un nom. Això és el que ens/em molesta més dels maleïts anònims.

    ResponElimina
  11. Ho sento, he eliminat l'anterior per una errada ortogràfica demencial.

    Exacte, Pare. I espero que no se celebri mai.

    Sr./Sra. Anònim, suspès/a en comprensió lectora! No es disculpi, que no m'ha ofès. Al contrari, a mí ja m'agrada que em regalin munició. Si està o no bona no ho sé, però en el més que improbable cas que acabi en aquest sopar posaria, com vostè creu, el meu sentit del que és correcte per davant de les ereccions que em pugui provocar la sotsdita. Que no es faci de mala fe no treu que no faci ràbia, m'entèn? Abans un fracàs havent pres la iniciativa en una situació no concertada que un èxit afavorit per la capacitat persuassiva d'un altre. Una "encerrona" acaba amb allò genuí que pugui tenir l'encontre. Ja ho sé, si fos espavilat em deixaria d'òsties, però què vol que li digui, em sento millor si sóc coherent.

    ResponElimina
  12. Sr. Sergi, no estic pas criticant qui menja, si no qui no sap estar sense que li serveixin el platet cada dia. I si li claven una coça, NECESSITA trobar algú altre que li dongui el mateix servei. I si directament parlem de sexe, és pot passar tanta o més gana.
    Recolzo la parella enamorada de veritat, per molt fàstic que em provoqui, però avui en dia, ben poques n'hi han.

    Sr. Josep Anònim, no ha estat ben bé un lapsus. Que Hitler fos feliç sense conviure amb cap altra etnia i tal, no es pot discutir. Lo recriminable és els mètodes que emprà per aconseguir la seva felicitat, que foren matussers a collons.
    Si s'hagués aïllat en una cabaneta perduda a la muntanya, amb el poble més proper poblat per aris, ningú sabria qui fou, ara.


    I juro pel meu penis que el comentari de l'anònim de les 23:24 no l'he escrit jo.

    ResponElimina
  13. Està be està be Pare, ja surto de l'anonimat: Jo he estat anònim 22:13 i 22:40.

    i no dubto que moltes parelles ho facin amb l'interès de poder desprès fer coses junts... hi ha parelles molt farsants.Jo ho he fet...bueno, ho ha fet la meva novia, per a que enganyar-nos. I reconec que és algo que hauria d'estar prohibit, perquè si jo ja me sentit violent, no vull ni pensar com s'haurà sentit el meu amic...

    El meu amic mira aquest blog, així que espero que sapigui disculpar-me...

    P.D.: Senyor Merdevalista, ara encara cauré més baix però; si al final decideix accedir a aquesta pseudo-cita i la jamelga està bonota i li posa les llargues...dispari a matar;)

    ResponElimina
  14. aquest post rebossa veritats per "doquier"

    vaig descobrir aquest blog fa cosa de 2 setmanes i és meravellós, m'encanta que us passeu el políticament correcte per el recte i digueu les veritats com deu mana

    per part meva estic completament d'acord en tot i vull destacar la reflexió del pare en el comentari "El "no feia de mala fe" és sinònim de "sóc estúpid i no me n'adono de quan toco els ous"."

    ah, quants en conec d'aquests...

    ResponElimina
  15. Pare Fistfàckez: "Su sugerencia queda anotada".

    ResponElimina
  16. La parella és un accident temporal. He dit

    ResponElimina
  17. iaiapunkarra:
    Gran, gran el seu comentari, m'ha encantat!
    Si existís la poesia punkarra de calitat, seria així., el símils tant ben trobats!
    I evident, totalment d'acord amb vos!

    ResponElimina
  18. Jo voldria destacar el "jo em sento realitzat quan sóc feliç per mèrits propis".

    Ja també. I poques coses són millors que aquells moments en que per alguna cosa que he fet jo mateixa penso "hòstia puta, sóc la millor! Que els donin a tots pel cul, colla d'imbècils" i començo a riure maliciosament (tot això sense que es noti per fora clar).

    Però també és veritat que a vegades sóc feliç al costat d'alguna persona, és un altre tipus de plaer. I no em refereixo al plaer sexual, que també.

    Ara, també és cert, que anar de relació estable en relació estable no pot ser bo per ningú, no deixa temps a que s'oxigeni el tema. Que cal que corri l'aire, resumint (cal fer-ho i és de justícia).

    ResponElimina
  19. Però és que en les relacions estables al final et trobes en mig d'un bucle sense fi de "cari" i "t'estimo" que cada cop estan més buits de significat i que a sobre van amanits amb una sèrie d'obligacions, que en el fons ningú t'imposa, però acabes fent tipus compromisos d'amics/família/coneguts de l'altre, que et fan més mandra que res.

    Com algú pot anar ellaçant relacions sense tornar-se boig?

    M'he deixat de dir que jo també sóc massa egoista per tenir parella.

    Què té aquest tema que em passaria hores i hores parlant-ne?

    ResponElimina
  20. Pare,vosté ja és un referent a la meva vida,les seves paraules il.luminen el meu camí...com deien a la pel.lícula Porky´s 2:"Así dice el pastor,así hace el rebaño" amén!
    IaiaPunkarra,les seves visions, em recorden a les visions de Santa Teresa de Jesus,potser influènciada per escriure a la casa de nostru senyor,ha tingut "una experiència religiosa"
    bé tot es posible a l´esglesia del Pare Bukakez...!
    Pare,un dia m´ha de confesar,he comes molts pecats,com aquest que parlava al seu post,tinc salvació,estic a temps encara Pare?! Diguim!!!!

    ResponElimina
  21. Genials moltes de les coses que dius.

    Pensem en el mite de la mitja taronja tan al dia en la nostra societat: no ets complert, només ets mitja taronja que ha de trobar la seva altre meitat per estar complert de debó (complert, realitzat, etc.). Som taronges senceres, collons!

    Hi ha molta gent que salta de parella en parella, que és incapaç d'estar sola. A mi és un tema que em sobta moltíssim. Aquest trastorn emocional constant el trobo inaguantable, jo seria totalment incapaç. Vaja, si realment sents coses molt profundes, no pot ser que canviis de parella com canvies de carpeta, una mica de dol, o algo! Aquí es veu com realment no importa tant l'altra persona, com el fet de no estar sol.

    D'acord en que la felicitat no es troba tenint parella. Però, personalment, crec que la felicitat està molt relacionada amb tenir algú que t'estima: diga-li amic, diga-li amiga con derecho a roce, diga-li mama, etc. El problema és quan l'amor es força i es surt amb algú per motius purament convencionals i de sentir-se normals, com molt bé senyales.


    Per últim, l'amor no té res de deixar-te zombie. En tot cas, aquesta imbecilitat de la que parles és la que provoca l'enamorament en gent que ja de per si té poca personalitat.

    Em sap greu perquè veig que has vist molt mite romàntic mal entès, però realment hi ha maneres de viure l'amor que són fantàstiques i no tenen res a veure amb Hollywoods, Walts Disneys ni comèdies romàntiques de crispetes.

    ResponElimina

 
ir arriba