dilluns, 16 de novembre de 2009

Els haig de donar una mala notícia.

Aquestes van ser les paraules del metge després de 4 inacabables hores d'intervenció.

Cap dels homes de la meva vida ha estat a l’alçada que les circumstàncies requerien. Començant pel meu pare, el meu germà, els homes als que he estimat i en teoria m’estimaven…

Bé, dir cap és molt agosarat. O injust. La qüestió és que la majoria m’ha demostrat que no se’n pot esperar gran cosa d’ells. Segurament n’espero massa dels que estimo, poso el llistó molt alt i creo expectatives que rarament es compleixen.

Dins d’aquest grup però, hi ha un home que mai, i quan dic mai em refereixo a ni una sola vegada, m’ha decepcionat.

Sempre ha estat al meu costat tan quan l’he necessitat com quan no.

Sempre ha posat per davant l’ajudar-me que coses que segurament li haguessin vingut més de gust de fer, però sabia que en aquells moments el necessitava i no ho ha dubtat mai.

Sempre ha mirat per mi, per convidar-me a fer coses que sabia que m’encantaria fer i més si era al seu costat.

I creguin-me, en totes aquestes afirmacions utilitzar la paraula “sempre” no és ni agosarat ni injust per la resta, sinó tot al contrari.

De petita sempre deia que volia que ell fos el meu pare, però a vegades la sang que corre per les venes i el que diu el DNI són el de menys, perquè ell sempre m’ha tractat molt millor que si fos la seva pròpia filla.

Tinc mil records preciosos al seu costat i vull pensar que encara en podré guardar uns quants més encara que li quedi poc temps de vida. Cada dia que passa tots ens anem morint, ja ho sé, no serà demà que m’atropelli un cotxe o em caigui una torreta al cap i no ho expliqui, però quan algú a qui estimes amb tota la teva ànima li posen data, és inevitable odiar aquesta puta merda de món.

L’altre dia anava amb taxi cap a l’hospital i la taxista no sé què cony m’explicava de creure en Déu. Ella no en tenia cap culpa, però no vaig poder evitar de dir-li “miri senyora, jo amb Déu ja fa temps que m’hi he cagat al mig”.

Només puc que repetir-me que s'han confós, que això a vegades passa, però el cert és que tampoc vull pecar d'ilusa. Així que ara em toca a mi. Em toca i vull que sàpiga que gràcies a ell molts moments de merda han estat més fàcils de païr i com de feliç m'ha fet sempre.

Que la vida és injusta ja ho sabem tots malauradament des de fa molt de temps? Segur. Però haig de dir que la molt filla de puta sempre m'agafa amb els pixats al ventre.

10 comentaris:

  1. Ufff, estimada Sagristana...
    En temes així mai sé què dir per evitar caure en tòpics i demés merdes.

    Suposo que no li faltarà pas gent que s'ofereixi pel que necessiti, però si vol algú amb qui no haver de callar-se res, ja sap on estaré.

    Una abraçada.

    ResponElimina
  2. Estic amb vós, benvolguda.
    PD. Dona taxista?

    ResponElimina
  3. Benvolguda Sagristana, una e-abraçada de part d'un desconegut. Ànims.

    ResponElimina
  4. Apreciada Sagristana:
    És molt dur passar per moments així,...
    Li desitjo pau interior a vos i als que estima.
    Serenitat davant lo evident.
    L'estimació és de les coses més recíproques i que calen menys paraules si hi han i hi han agut fets.
    (Encara que ara si m'assemblo més que mai a Sor Setrill, pensi que jo em cago dues vegades més que vosté, amb tot això)

    Una tendre abraçada.

    ResponElimina
  5. Homes així no existeixen... vull creure.

    ResponElimina
  6. Pare, moltes gràcies. A veure si quan es calmin una mica els ànims anem a la nostra parròquia de carajillo a despotricar del món.

    Sr. Vironer, Sr. Markutis, Sr. CusCus, Srta. Agnès, benvolguts tots. Gràcies pel vostre suport. No he escrit aquest post amb ganes de que la gent es compadeixi de mi, ja prous "pobres" que haig de sentir. Sabia que aquí de gilipollades les justes. Així que mil gràcies.

    Sr. GAT.TELEPATA, que més voldria.

    Sr. Josep, com a mínim un home així existeix, li ben asseguro.

    ResponElimina
  7. Benvolguda Sagristana, jo farà un any vaig perdre al meu avi, que igual que en el seu cas, va ser un home que ho va fer tot per mi. Per poc més d'un mes no va conèixer al meu fill i sé que és a qui més feliç hagués fet. Li puc dir que encara sento una barreja de ràbia amb el món i de profunda tristesa quan hi penso. Ja sé que és un tòpic, però no es quedi res per dir-li. Una abraçada.

    ResponElimina
  8. Sr. Oriol, penso molt en els moments bons que vindran i que ell ja no podrà veure... i fot molt. Ara, el que tinc clar és que el que està més fotut de tots és ell, o sigui que tot el que cregui que li haig de dir li diré abans ja sigui massa tard. Però com molt bé diu Sor. Setrill, "calen poques paraules si hi han hagut fets". Una abraçada per vostè també.

    ResponElimina

 
ir arriba