dijous, 8 d’octubre de 2009

Ràbia extensa: Caminar pel carrer


Em molesta molt que em facin perdre el temps.
De fet, el concepte de pèrdua de temps s'hauria d'acotar. És molt subjectiu. Però com jo sol puc parlar de la meva percepció, no importa -ara i aquí- què significa perdre el temps per un senyor de Viella.

Una cosa és que perdi el temps jo sol, perquè sigui imbècil; cap problema, mea culpa.
Però que em facin alçar per una xorrada, que m'expliquin fins l'extenuació coses que no m'interessen gens o que em facin esperar en un lloc hostil, m'indigna.

Però ara mateix estic irritat per venir del carrer. La gent no sap anar pel carrer, i amb això em refereixo a que no respecten els demés. A molts els haurien de fotre retrovisors clavats a les clavícules.

Faré un incís: Quan vaig sol, sóc de caminar ràpid. No sé si de naixement o sols perquè acostumo a anar amb presses perquè no m'agrada fer tard. Sempre em moc fent slalom entre la gent. Quan vull, sóc el ninja de les aceres. El Valentino Rossi del "coche de San Fernando". Un estratega del caminar per la ciutat: observo la gent, calculo la seva trajectòria i els evito.

Tot això, perquè no m'agrada perdre temps. Temps que perdo, és temps que no estic fent el que em rota, que és l'objectiu principal pel qual vaig venir al món.

Doncs en aquesta situació urbana, els meus grans enemics són la gent que no pensa i sols fa.

Per començar, la gent passejant el gos amb corretja de 5 metres en una acera de 2. Encara que es pugui preveure què farà l'humà, un gos tendirà, innocent, a tocar els màxims collons possibles. Aquest tipus d'amos són els mateixos que després tenen canalla infernal i no els diuen res (i encara menys els aclatellen).
Fregant el tema, aprofito per dir que quan arribi a l'ombra del poder, aboliré el dret a tenir mascotes que s'hagin de passejar en una urbs. Si voleu animals grossos, aneu al camp, imbècils.


Següent: La gent que camina en grup (> o = 2) lo suficient allunyats entre si com per ocupar més ample de vorera del que haurien, però no lo suficient com per poder passar entre ells sense que sigui violent. La distància d'un colze. Curiosament el què se'ls hauria de clavar a la boca de l'estómac.


Uns altres, els torracollons del Bicing que venen de cara fent esses. Molts porten acompanyant assegut darrera.
Pots veure'ls a 50 metres que això no t'evitarà acabar fent el gilipenis quan se't fotin damunt. És impossible calcular la trajectòria real que acabaran fent. Ni Messi els podria driblar.


Més. Els Alfils o gent que camina en diagonal.
Quan estiguis avançant-los, et tancaran sense adonar-se de la teva presència.
Acostumen a tenir gens de zombie: poden anar caminant tranquil·lament, recte, que si veuen un cervell a un aparador, hi aniran destruint tot el que trobin al seu pas. I per suposat, es pararan al mig del carrer quan menys t'ho esperis.


Uns grans artxienemics: Les putes parelletes soldades.
En una acera amb capacitat per a creuar-se sols dues persones, no deixen d'avançar de costat i són capaços de tirar-te a la calçada, on és facilíssim morir trepitjat per un Panzer o un Bulldozer tunejat amb ganivetes a les llantes.
Fills d'una estirp de prostitutes politoxicòmanes, el vostre amor de merda està apallissant el meu inofensiu passeig!


El monstre final, que no és més que un cúmul de mini-orcs:
Les jubilades. Segurament, els humans més fills de puta, cínics i emprenyadors que ha creat mai Déu. Si una sola ja seria capaç de treure de polleguera al mateix Mahadma Gandhi, no vulgueu veure què pot passar quan en Torreiglesias, el Mag Blanc, les convoqui totes per iniciar l'Apocalipsi Iaio.
Aquests éssers de l'obscur, són capaços de taponar tota la Diagonal sols per fer petar la xerrada a mitja tarda. I sense avisar a la Urbana ni res.
El seu -normalment- gran diàmetre i poca altura, fa que vinguin ganes de sortir de casa amb una pèrtiga. No per saltar-les, si no per ensartar-les i crear una sanguinolenta geronto-brotxeta.



Aquí finalitzo aquesta entrada que, en un principi, havia de ser un Ràbia Ràpida i ja heu vist en què ha acabat: en la pesada explicació d'un monòton videojoc ultra-realista, on si elimines els enemics, vas a la presó. Defensar-me a cops d'espatlla i "Ntxs!" a.k.a. "Estic molest" em fa sentir molt impotent.

Mireu que conduint m'enrabio com el que més amb la quantitat de domingueros e inútils varis, però a la carretera hi han normes que, menys que més, tothom segueix; però a la vorera... es regeix per la Llei del Menys Respectuós. Mira, justament el què hi tinc gravat al canó de la pistola de claus!

21 comentaris:

  1. Aquesta entrada és per imprimir-la i repartir-la davant del zurich

    ResponElimina
  2. Pare, dins la categoria "gent que camina en grup" s'hauria de fer referència als "Genets de l'Apocalipsi"; aquell grup de 4 (normalment dobles parelles pseudo-soldades" que caminen en paral·lel i que a l'intentar passar en contra seu esdevenen un mur massís. Acostumen a ser les dues noies al centre i els dos nois als extrems, en una versió reduïda dels escacs (la seva l'al·legoria dels alfils és simplement sublim). Per mi no hi ha grup més difícil de sortejar. Per les iaies va molt bé (però MOLT BÉ) fer-se el sonat i a l'acostar-se fer un crit gutural. El resultat és sempre el mateix: el grup s'obre com les aigües del mar Roig agafant-se els bolsos no fos cas que... provi-ho!

    ResponElimina
  3. Sr. Sergi, el que cal al voltant del Triangle i tot Plaça Catalunya és una cursa improvitzada de màquines lleva-neus amb motor trucat.

    Doctor, m'apunto la doble parella soldada per quan m'hi trobi. I també m'enduré petards per llençar al mig de les iaies des de la cantonada.

    Per cert, apreciats feligresos, m'acabo d'adonar que fa dos dies aquest blog va complir un maleït any de vida. Varis dies abans, Sagristana i jo el varem engendrar amb tot l'odi i la bilis del món.
    Oh, que maco s'ha ficat (tot i la poca atenció que li presta sa mare).

    ResponElimina
  4. i què me'n diu d'aquells que surten de les botigues i s'incorporen a la cera sense "cedir el pas"? diguem, per exemple, al carrer pelayo, obstaculitzant la seva marxa en línia recta? no els suporto.

    ResponElimina
  5. Jo sóc com vostè, de caminar ràpid i anant de cara a barraca. Per mi un passeig és la distància entre dos punts geogràfics, el lloc del que surto i el lloc al que vull anar. I em corseca molt no poder caminar al meu ritme i tenir que anar fent paradinyes, per això també practico l'eslalom gegant.

    Darrerament constato la proliferació d'un nou monstre urbà, a part dels que vostè ja esmenta, que són les families nombroses. Generalment formades per panxitos. Surten al carrer vestits de diumenge encara que sigui dimecres a la tarda, caminen a pas d'oca i no només ocupen tot l'ample de la vorera sino que s'esglaonen. Es poden permetre aquest catenaccio defensiu perquè compten amb els fills, els germans, la parella, la iaia, el nebot, la cosina, etc... Com van xerrant a crits no es dónen per al.ludits quan comences a intentar adelantaments per la dreta i l'esquerra i et fan sentir com el Tamudo en punta d'atac, aïllat, impotent i sense recursos.

    ResponElimina
  6. A mi personalment em posen més nerviosa els "adolescents sortits de l'institut".
    Aquests grups no et deixen avançar, són com les dues parelles però més baixets i segurament, armats. Tens dues opcions, o canviar de vorera i perdre temps, o perdre el teu temps escoltant el que diuen (podrien aquí vostès també, acumular ràbia).
    Creguin-me, ni les iaies tenen tanta parsimònia.
    Cal dir, que aquí servidora a vegades (reitero: a vegades), es comporta com el grup dels Alfils, si veu alguna cosa interessant va directe a ella; el que veig és que per on jo camino hi ha més mapatxes ninjes com sant pare... perquè aquí soc jo la que passo por.

    ResponElimina
  7. No s'oblidi vostè d'un altre col·lectiu perillós: els que van amb paraigües molt amples! Tot un perill.

    ResponElimina
  8. I jo encara diria més, Josep. ¿Què me'n dieu d'aquells que, un dia de pluja, van amb paraigües amples i caminant pel tros de vorera més arrapat a l'edifici, que en teoria hauria de servir per aixoplugar a aquells que han (hem) oblidat el paraigües?

    ResponElimina
  9. Fantàstic, Estúpid, Anònim! entrada anticipada fins el 5 de març9 d’octubre de 2009 a les 21:29

    Tot el que diuen és perfecte, però han vist el subnormal que es passeja a tota hòstia per l'estació de Provença amb una carpeta enorme esquivant la gent amb un ball tipus Michel Jackson i baixant les escales a salts? Aquest l'haurien d'hostiar quatre tios de l'Espanyol (perquè sigui més humiliant.)

    ResponElimina
  10. El senyor gerent està molt d'acord amb vostès, però també vol confessar que quant es troba amb un parell de mugrons ben erectes, desafiant la llei de la gravetat, al senyor gerent se li entertolliguen les cames, se li estoba el cervell, i comença a desorientar el rumb peatonal.
    Si mai es creuen amb ell i veuren que li cau un rajet de baba de la boca, i que té els ulls estràbics, sàpiga'n perdonar-lo. És que ha tingut un flash !

    Estiguin bonets.

    ResponElimina
  11. Pare aquesta nova foto que em té, fa molta por...

    ResponElimina
  12. jajajaa, pare, quin hurroorrrr!
    M'ha vingut el cap la btxaca màgica de'n Doraemon, sap allò que tenen? el casquet volador? doncs serveix per volar i desplaçar-se podent esquivar tota aquesta fauna que vos heu descrit amb tanta precisió. Ai, el civisme!

    A mi no m'agrada tampoc aquesta foto de por, perquè fa por! i si en posés una altra? please!

    ResponElimina
  13. un altre grupet d'idiotes: els que surten a correr pel carrer a hora punta pels carrers més concorreguts per vianants i/o cotxes.

    La foto de portada ni la toqui! És perfecte pel seu blog! A qui no agradi que es foti (mode Esteban on), que es fo-ti!

    ResponElimina
  14. Yo, por mi cabecera, mató. ¡MA-TÓ! Mel-i-ma-tó.

    No patiu, és temporal. En penso fer de pitjors. Prepareu-vos.

    Curiositat: la tipografia de la lletra de la capçalera, és la del logo dels Beatles.
    Què? Com us heu quedat?

    ResponElimina
  15. Curiositat 2: Falta d'ortografia. Em vaig descuidar una S. Ho sé. Quan em roti, l'arreglo. Si vull.

    ResponElimina
  16. Dr. Muèrte aviam si escriu algo al seu blog o sinó se li pansirà i li sortiran teranyines als seus estris assassins!

    MuaCCSSS amb bigoti i barba postíssos, d'aquells que rasquen i irriten la pell!

    ResponElimina
  17. Pare, he pecat i estic molt penedida.
    Una cosa, què vol dir que Déu ens posseeix?

    Conxita

    ResponElimina
  18. Respecte al que followeja al seu twitter (nose si es diu followejar), ha d'entendre Pare, que a una choni que no es poligonera, perquè segur que els seus progenitors tenen més diners que vosté i jo junts mil cops i segur que ella no ha xafat un polígon en sa vida, es veu que es pot tolerar...

    Jo per part meva ho trobo encara més indignant, que tinguis calers, estudïis una carrera i tot plegat i encara així segueixis triant èsser un puta choni de merda, perquè segur que ningú ta obligat a posar-te arracades de aros ni a maquillar-te like a puton...

    Però a ella jo no la coneixo, només se que viu en una residència cara i estudia una carrera i d'aquí extrec unes conclusions que poden estar equivocades. Amb les conclusions que no m'equivocaré, son les que treuré del seu novio. Un tio que serà entranyable i tot el que vosté vulgui però que me va de quillet d'extraradi de gran ciutat quan prové d'un poble de mala mort de la geografia catalana més paleta, prové també d'una família de molta molta pasta, es passa la vida fent veure que estudia mentre es corre mil festes i a sobre....el seu pare el ve a buscar amb el seu cotxe d'alta gamma quan ell, tot borratxo, decideix posar fi a la festa...

    Lo de la choni es greu, però lo del seu novio ja es de "jusgat" de guardia

    ResponElimina
  19. Els colzes son la solució. Cop de colze(mentre es demana perdó) i obstacle fora. Nens inclosos (un colze al cap és 20 vegades més efectiu que a la panxa)

    Ah, pels gossos sempre pot agafar la corretja i tirar d'ella amb totes las sevas forces. Ja veurà quina cara farà l'amo en veure la seva mascota de merda morir sota las rodes d'un autobus.

    ResponElimina
  20. Fistfàckez, lo greu del cas, trobo jo, que fou la reacció de la única noia que teniem a taula. Encara ara segueixo preguntant-me si tan greu fou el què vaig dir com per que vostès bramessin tant (a favor del comentari, sí, però extraordinàriament) i sobretot com per que aquesta imbècil es fes la madura i em fiqués mala cara.
    Jo crec que deu ser perquè ella veu que té certes coses en comú amb la maleïda choni, i es donà parcialment per aludida. Doncs millor, així pensarà que sóc un gilipolles i no em tocarà més els ous amb la merda de que no ens veiem mai.

    Conxita, què coi ha fet per penedir-se'n tant?
    Déu ens poseeix perquè parla a través de Ja Puc Dir Missa... Però el Déu més venjatiu i fill de puta, no el nenassa del Nou Testament.

    ResponElimina

 
ir arriba