divendres, 5 de juny de 2009

Perruqueres silencioses i comparacions nefastes.

Una de les coses que més em molestava sempre d’anar a la perruqueria són les perruqueres. No entraré en el tema de que els dius que et tallin les puntes i et tallen un pam, perquè totes fan el que els dóna la puta gana i ja està. No cal emprenyar-s’hi, quan hi vas ja saps el que passarà.
Normalment aquestes noies/senyores en el que estan àmpliament especialitzades és en treure inforamció de la teva persona i/o pesones que tu puguis conèixer. Com que les filles de puta van armades amb tisores, navalles i productes químics colorants/decolorants varis, a part que saben que tenen el domini d’una part molt important de la teva imatge, se n’aprofiten.
La qüestió és que la perruquera del costat de casa no és així. La tia no bada boca en tota l’estona i he de dir que estar un parell d’hores amb una tia que t’omple el cap de paper de plata i no diu absolutament res, resulta una mica incòmode. Clar, en aquesta situació m’agafen unes ganes sobrehumanes de llegir revistes del cor, com a mínim així el silenci es fa més llevaderu (que no en tinc ni puta idea de com es diu en català).
Bé, doncs l’altre dia, llegint l’HOLA em va cridar molt l’atenció una fotografia del president de Mango, un vell que té molta pasta i està envoltat de pivons. No em vull avançar al tema “VELLS AMB PASTA QUE ES TIREN PIVONS”, que tot arrivarà, no es preocupin.
El tio en qüestió (Isaak Andic) em va semblar que era clavat al Fermí Fernández, el que surt a Buenafuente:


Un cop a casa i després de buscar imatges dels dos, em va semblar que tan tan iguals potser no són, però una fotografia em va mostrar la llum i em vaig acabar adonant que estan predestinats a ser la mateixa persona:Va Sagristana! Tot això per justificar/confessar que llegeix revistes de xafarderies quan va a la pelu? Ho sé, sóc escòria.

*Nota: Aquest post no ha estat escrit de cap manera sota els efectes secundaris de l'olor del tint, de la mascarilla, l'olor a porro que cada cop fa més el meu pis (tot i que ningú fuma), ni la suposada (segons el Pare) coca que hi ha a l'aire de Barcelona.

7 comentaris:

  1. Per això em tallo jo el serrell a casa, i lo demés (les puntes), un parell de cops l'any, i sempre aprofito per descansar i tancar els ulls, previament explicant el rotllo que -quan em toquen el cap,es que m'adormo!- Així no cal que xerrem ni ella ni jo. Però quedo com una iaia, ho se!

    No m'agrada gens anar a la pelu!

    ResponElimina
  2. Doncs sí, quina por les perruqueres. Però... què seria una perruqueria sense revistes d'aquestes?

    I em pregunto quin tipus de revistes deuen tenir les perruqueries aquestes modernes de disseny, amb uns neons que carden mal a la vista només mirar-les des de fora.

    ResponElimina
  3. Doncs ja és extranya una choni (perquè si és perruquera, és choni) que no parli. De totes maneres, molt millor que no ho faci.

    Ei, que lo de la farlopina en l'ambient de Barna no ho dic jo. Bé, li vaig dir jo, però perquè ho vaig llegir per arreu, i fou breument comentat per diversos mitjans de comunicació.

    Com no en fa esment, jo crec que el post ha estat escrit sota els efectes del Calze Sant. El que tenim de 2 litres, sap? Aquell que fem anar quan anem de Copón, la versió catòlica del Botellón. Doncs aquell.

    ResponElimina
  4. Pitjor és anar a les barberies, sagristana. Allà només hi ha revistes guarres o de motors. En definitiva, que o et poses catxondo perdut o acabes com una moto. Llavors, el barber em diu:
    "Cómo te lo hago?" i jo el veig d'una altra manera. M'entèn?

    ResponElimina
  5. Fermí Fernández és una de les persones que fan més llàstima del món juntament amb Xavi Martín. Dos éssers alicatats a un amic que ha triomfat abastament i que malgrat els nombrosos intents d'aquest amic (digui's Buenafuente, digui's Arús) no hi ha manera que agafin volada. Són com gossets, mascotes fidels a les que un no respecta però li agafa carinyu.

    ResponElimina
  6. I coincideixo amb en Modgi que anar a una barberia és una de les experiències més testosteròniques del món. En aquests espais un es torna tan mascle que fins i tot li sembla una mariconada dir com vol que li tallin el cabell, així que et limites a seure i contemplar com et defineixen el clatell amb una navalla i et repentinen el cap amb colònia Brummel.

    ResponElimina

 
ir arriba