diumenge, 12 d’abril de 2009

Odi and/or Felicitat

"La felicitat està en ser tu mateix/a"

És la felicitat incompatible amb l'odi?
No. Segur que Hitler era més feliç que un gínjol odiant i dutxant jueus.

Això ho dic perque l'altre diumenge, el de Rams, vaig patir un dia feliç a fons. Sí, sí. Ho pensava després, quan conduïa cap a Barcelona, després d'oferir la missa de 12.
Va ser un dia que, per mi, no tenia res d'especial. Però estava content. I això que tinc forces maldecaps (a banda del de la ressaca) com per permetre'm ser plenament feliç més de 8 hores seguides.

Algun purista diria que això era per haver mesclat mescalina, amb ketamina, biodramina i cicciolina, per suportar tanta canalla traient-me els ulls amb els palmons. Però, ells què sabran?

Podria entrar en detalls sentimentals, bucòlics o primaverals, però no és el lloc i són irrellevants.

El cas és que pensava: com pot un home feliç com jo (i no feliç momentàniament, no, que jo sóc feliç igual que cago: regularment) odiar, rabiar, enfurir-se, muntar en còlera e indignar-se amb tantes coses que m'indigno?

Aleshores vaig pensar amb una noia que conec.
És una noia que per tot arreu on passa de la red, va cridant als quatre vents lo feliç que és. És una feminazi d'atrezzo, amb tendències gosso-flàutiques que constantment fa apologia del carpe diem, del disfrutar de la vida, del viu i deixa viure i de totes aquestes merdes tan ideals. És mestra novell.
És una farsant amb els mateixos ideals que deia tenir en Groucho.

Aquesta tia està podrida per dins. Us ho asseguro. Els corcs de l'enveja i l'autoengany l'han obligat a baixar als xinos a comprar el barat vernís de l'aparença. I se'n fot 4 capes cada matí.

Veient-la a ella el refrany de "Dime de qué presumes y te diré de lo qué careces" no pot tenir més sentit.

Com a conclusió de la meva reflexió d'un feliç diumenge vindria a ser que:
  1. No em fio un pèl de la gent que és públicament feliç i sempre agradable.
  2. Ficaria la meva vida a les vostres mans, entranyablement sincers fills de puta que supureu odi, abans que a les mans d'un tèrbol hippy-happy.

I com aquesta entrada té un regust dolç, afegiré que el mateix diumenge vaig sentir com la meva iaia es lamentava per no poder arribar-se a fregar el forat del cul. Poca broma que això deu ser molt fotut trobar-s'hi. Esperem que la nostra iaia, no s'hi trobi mai.

Déu vos fuck!

10 comentaris:

  1. Que vostè és feliç regularment? Fill de puta farsant! Jo sóc infeliç les 24 hores del día els 365 dies de l'any. Hi ha massa coses odiables al món i la gent no es detesta sola.

    ResponElimina
  2. Jo no puc odiar i ser feliç a l'hora, i miri que ho he provat! M'estic tornant bona cristiana???? NNNNNNNNNNNNNoooooo,això mai!

    ResponElimina
  3. Jo no crec en la felicitat, només crec en Clint Eastwood. La felicitat és un invent d'Eduard Punset i de la Coca-cola.

    ResponElimina
  4. Vaja, veig que sou el primer en seguir allò de "es diu el pecat però no el pecador". Volem més pistes d'aquesta jove. Trolleig massiu ja!

    Quin fàstic aquestes filosofies del Carpe diem i tota aquesta merda. La diria més grossa, però callo, que no tinc ara a mà les pastilletes per les úlceres.

    I això de la iaia que no es pot eixugar el cul... valga'm Deú! m'ha commocionat. A partir d'ara resaré cada dia i demanaré a nostrusenyor poder-me eixugar el cul fins que em mori.

    Per cert, pare, confesso que he pecat. A un poble de la província de Girona (no dic la comarca, que tothom es coneix) hi ha un capellà força jove, que desperta els pensaments més baixos que pugui haver-hi sota les faldilles. Faci'm si us plau la recepta de la penitència, que no vull acabar sense poder-me eixuguar el cul per haver pecat.

    Lol el beneeixi.

    ResponElimina
  5. A mi tota la vida m'han dit que no em refiï dels que riuen sempre. O són dolents o són gilipolles (quan no són les dues coses).

    Però a part, la gent que va tot el dia amb aquesta alegria a sobre fa mala espina... que no m'ho crec home!! Aneu amb la vostra felicitat a una altra banda!

    I sí Markutis, efectivament el Pare és un fill de puta farsant. No es deixin entabanar amb els seus sermons i vi de missa.

    ResponElimina
  6. I Jesús digué: "envieu els feliços a la mort, perquè en ella trobaran la felicitat eterna"...
    Els feliços que vagin agafant número del turnomàtic que tinc a l'entrada, que tinc tickets per la felicitat eterna per a tots ells...
    Pasen y veaaaan !!!

    ResponElimina
  7. perquè tant sovint tothom es posa amb les mares dels "venèits", segurament, elles no en tenen cap cupa!!! soc mare.

    ResponElimina
  8. Beneïda Una altra cucafera,

    no ho fem amb mala fe. Sols és una expressió. Una magnífica expressió, si se'm permet. D'aquelles que t'omplen la boca a l'escopir-la. I sembla ser que per ara no hi ha insult que superi en falta de respecte a l'altre, per això ens agrada tant utilitzar-la, perque volem faltar al màxim de respecte possible als indesitjables que critiquem. Tots sabem que les seves mares no en tenen la culpa, i en el fons sentim una profunda misericòrdia per haver portat al món tal individu.

    Ha de pensar, que si ens fiquem amb vosaltres, les mares, és perque són probablement els personatges més estimats de la societat. Hauria d'estar contenta de que atemtin contra vosaltres. Bé, potser aquí m'he passat, però ja enten el què vull dir, oi?

    ResponElimina
  9. "vale", entenc que vol dir que el que més estimem ès una mare ique per això toca tant la moral cuan s'els falta el respecte. Ès un explicaciò, la seva, prou convincent.

    ResponElimina
  10. És mestra novell. Això ho explica tot.

    Imagini's què significa treballar amb un 90% de la plantilla així.

    Salutacions antipedagògiques

    ResponElimina

 
ir arriba