divendres, 20 de març de 2009

De fora vingueren que de casa ens tragueren (II)

Dilluns vaig anar a sopar a casa els meus pares. Això no implica res més que anar allà, barallar-me una mica amb tots, acabar-me fent uns bikinis i menjar-me'ls mirant la tele. No passa res, ja és això.
Però toca't els ous, va venir la nòvia del meu germà aquest cop. Vist així tampoc sembla tan greu, ja fa mil anys que surten junts i tampoc cal mantenir massa les formes, però no sé perquè quan vénen a sopar hem de fer com si fóssim una família de les que sortíen a les sèries americanes.
Així és com NO som.
M'explico:

Des de que tinc ús de raó MAI he sopat un dia entre setmana a la taula del menjador, amb totes les persones que viuen a casa i amb la taula parada. MAI. Ah amics! Però això es veu que es transforma quan a la vida apareixen uns personatges extranys i sovint no massa agradables que s'anomenen cunyats/des.

Mira l'única cosa positiva és que llavors la meva mare fa un sopar una mica com Déu mana, però el preu que s'ha de pagar no val la pena. Haver d'aguantar la seva merda de discussions de parella (en les que ella sovint acaba plorant, és una bleda), haver-los d'escoltar com si fossin els únics que tenen la veritat absoluta, aguantar el seu menyspreu per la resta de comensals i els atacs en forma d'indirecta que em llancen a mi per fer-me quedar malament davant els meus progenitors, em reventen. L'altre dia la tia em pregunta:
- Què, no has anat a les falles?
- A les falles a què fer? No se m'hi ha perdut res...
- Ah no... com que sempre vas a totes les festes...
-¬¬... No et confonguis, no és que vagi a totes les festes de falles sinó que vaig a totes les festes per follar.
Val, això últim no ho vaig dir... però la mare que la va parir home!
Em poso jo en la vostra merda de vida?? No, oi?
Vinc a sopar a casa vostra i us obligo a fer el paper?? No, oi?
I el pitjor del cas, la mateixa setmana vinc dos dies, coincidint amb dilluns i dijous, i no us deixo veure ni Crackòvia ni Polònia per explicar-vos les meves històries??? No, oi?
Doncs això. Aneu amb la música a otra parte o envieu-me un sms dient que vindreu. Les excuses per no presentar-me a última hora ja les posaré jo.

7 comentaris:

  1. Això de fer el paperet és fotut, però pitjor és anar a casa uns coneguts que tenen un crio de mesos, haver de veure totes les putes fotos (que no són poques, qui collons va inventar els arxius digitals) i haver d'estar sopant veient la gàbia amb un ocell mort.

    Una ocell que ha mort d'inanició mentre els papes estaven massa ocupats en que si el nen això, el nen allò, mira quina gracieta que fa...

    I ni tan sols s'han dignat a enretirar la gàbia. I tu has d'estar menjant, veient aquesta escena grotesca, odiant el puto nen i imaginant -com a venjança ressignada- que és el nen qui està dins la gàbia, mort per inanició, i no el pobre ocell.

    ResponElimina
  2. Sagristana, vostè enceta un tema d'allò més peliagut (no crec que aquesta paraula existeixi en català, oi?). En el meu cas particular, a casa dels meus pares paravem la taula, la moviem manualment fins al centre del menjador i menjavem junts CADA DÍA. No vulgui saber com evolucionava la cosa quan teniem convidats.

    ResponElimina
  3. Està bona? La cunyada, dic. Té la seva edat? I sobretot, té amigues? Míri-la amb altres ulls, caram.

    Dantesca la situació que planteges, iaia. Segurament, és veritat i tot.

    ResponElimina
  4. Ai estimada Sagristana, no sap com lamento no puguer fotre llenya al foc. El cas és que jo no he tingut mai problemes cunyadils, però si mai els tinc, aquí ho reflectiré per quedar-me ben ample.

    Això d'aparentar en les menjars amb convidats és molt típic. A casa meva curiosament no, però conec casos "aixíns", de families amb "menjador" per les grans ocasions, quan el dies de cada dia es menja a la taula de la cuina de qualsevol manera.
    Aquest és un tema que s'escapa dels meus coneixements. El dia que sigui pare, suposo que ho entendré.
    Com? Que ja ho sóc de Pare? Ai coi, sempre me n'oblido...

    ResponElimina
  5. M'encanta aquesta gent que es dedica a opinar de la meva vida, sobretot per que em donen l'oportunitat d'engegar-los a la merda sense contemplacions. I fí de la discussió.

    Proveu, proveu, funciona.

    ResponElimina
  6. A mi em passa com amb en Markutis. A casa meva es menja al menjador, amb la taula parada i amb tantes viandes com sigui possible (encara que desprès només se'n toquin un 10%). També la invito a imaginar-se com van les coses quan hi ha invitats a casa.

    Ara bé, no hi ha gust comparable al de menjar a la tauleta petita del menjador, la de davant de la tele. Ja pot venir la xicota i ja pot haver-hi espelmes, gambes, formatges selectes, marqués de cáceres i tiramisú que anem directes a la tauleta. Faltaria menys!

    ResponElimina
  7. Ai iaia... ocells i nens a un mateix comentari mai poden portar res de bo. Jo és que els nens encara, però els ocells (sobretot els coloms) em fan fàstic. Així que ja la planyo!

    Ai Markutis i Valero... nosaltres a casa també dinàvem junts amb la taula parada i que no falti res, però sopar sempre ha estat un campi qui pugui una mica. Pffff... convidats! Quin pal, pardeunostrusanyó!
    I sí sr. Sanmartí, com la tauleta de davant la tele res!

    Ai SergiBR... no està bona no. Ni és simpàtica ni de res. Ella té poc més que jo, però sempre em tracten com si ja fós una nena mimada de 7 anys. La mare que la va! I sí.. alguna amiga tindrà... Hi ha de tot a la vinya del senyor.
    Suposo que l'interès per totes aquestes qüestions és que es pensa que sóc el Pare Bukkàkez o sinó que em van les dones. No fill no, de moment no.

    Ai Papacito Bukkàkessssssssssssssss!
    Com diu??
    Què a casa seva no es vol fardar els dies que hi ha convidats?
    Llavors per què durant l'eucaristia beu en calze de plata?
    Perquè es posa la sotana dels diumenges?
    Per què vol els millors escolanets?
    No és la església casa seva?
    No són els feligresos els seus convidats??? Que vostè els convida a menjar la sang i el cos de Crist eh! Si això no és fardar ja m'explicarà...

    Ai C.E.T.I.N.A... no es pensi que no m'agafen ganes d'engegar-los a la merda a la parelleta, però llavors la meva mare es disgusta i no cal.
    Escric aquí al blog i tots contents.

    ResponElimina

 
ir arriba