dimarts, 29 de desembre de 2009

Els Fets de'n Pare Bukkàkez



Què macos, els nostres escolanets, hòstia. Ara, per aquestes entranyables dates, m'han regalat un llistat de Pare Bukkàkez Facts, a l'estil dels de Chuck Norris o els de Sasha Grey.

M'ha fet tanta il·lusió, que els vull compartir amb vostès.
Els he penjat a la sagristia, entre els 10 Manaments i els 7 Pecats Capitals, que sempre els confonc.
  • Pare Bukkàkez vesteix unes sotanes divines. I res més.
  • Pare Bukkàkez converteix el vi en orina i el pa en merda. Quan es fica sofisticat, pot convertir ambdós alhora en vòmit.
  • Pare Bukkàkez és omnimpotent. Utilitza Viagra per a tot.
  • P. Bukkàkez va fer instal·lar un baquet Recaro al confessionari. Al seu compartiment, clar.
  • P. Bukkàkez va dir "Javier Bardem" en el sermó de la Missa del Gall de l'any passat. En la de Dilluns de Pasqua, va colar un "Guti maricón". La passada Missa del Gall, un "Cristià Ronald, de SIDA és malalt".
  • Quan Pare Bukkàkez reparteix les hòsties a la boca de les feligreses maques, els refrega la llengua amb el dit. Amb el dit, dit, dit.
  • P. Bukkàkez insulta greument a crits quan, on i a qui vol. Després ensenya un post-it on hi ha escrit que sofreix la Síndrome de Tourette amb coprolàlia. "Mira-ho a PUTAPUTAMARCVIDALAAAAGHH la wikipedia", afegeix sempre.
  • Ramón Sampedro va fer venir P. Bukkàkez per confessar-se. En acabar, aquest li va beneir la cara amb vinagre per veure com s'ho feia per fregar-se el ulls.
    Després, va moure la palleta del seu got cap a l'altra banda. Al sortir de l'habitació, va tancar per dins.
  • Pare Bukkàkez va anar a visitar, amb moltes penques, un conjunt de joves musulmanes, a l'hospital, amb les cares recent cremades per àcids i combustibles varis per agressions dels seus moros. Les va beneir amb suc de llimona i sal. Després, va fotre's un xupito de tequila i les va llepar.
  • Un dia dels Sants Innocents, P. Bukkàkez omplí el Calze amb veritable sang. Sols un feligrès ho advertí. El Pare replicà que aquella sang duia tant alcohol com el vi convencional: abans de fer-se el tall al braç, els Mossos l'havien multat per marcar 0'76 a l'alcoholímetre.
  • Pare Bukkàkez va prenyar un cop una monja sense voler. Sense voler fer anar condó. L'avortament no era una opció. Va batejar el crio ell mateix. Amb un bat de beisbol.
    Sagristana va cridar: Home run!
  • Pare Bukkàkez va prenyar, one more time, una feligresa menor d'edat. Va batejar ell mateix la criatura, però li van amagar els bats de beisbol. El bateig fou preciós, però els assistents van comprovar que un nadó no aguanta la respiració encara que la pica baptismal sigui poc profunda.
    Després van comprovar còm de fàcil és esfondrar amb les pròpies mans la caixa toràcica d'un nen. No per vici, sinó per reanimació.
  • Pare Bukkàkez va casar a Chuck Norris y Sasha Grey. En una boda gitana. Chuck s'encarregà que Sasha passés la proba del mocador. Bukkàkez se la va tirar durant el banquet. Mentalment.

Llagrimeta nadalenca. Passin un bon cap d'any. I recordin que el dia u toca anar a missa. Missa 4 estaciones.

dijous, 24 de desembre de 2009

Coses que fan castellà


Fa uns dies, un amic em va comentar que a la seva família considerava que emborratxar-se en una boda, fa castellà.
Em va fer molta gràcia el concepte, amb aquest despreci elitista.

Però he anat donant voltes al tema i sóc incapaç de trobar més exemples d'actituds que fan castellà. Com a molt, diria el cridar "visca els nuvis" i el ficar-los en situacions compromeses, seguint en el context de les bodes. Però no faria pas All-in, perquè cada vegada em repugnen més les bodes en general i no puc ser objectiu.

Per això estan vostès, estimats feligresos. Per que facin un donatiu a l'església per Nadal i es sentin amb més harmonia nadalenca. Aportin els seus coneixements sobre el què fa castellà i, inclús, el què fa català.

El Ninjesús -aquell nadó embolcallat de tela negra fins dalt, que rossega un shuriken- us ho agrairà més que no pas un pot ple de mirra.

dimarts, 22 de desembre de 2009

Ràbia Ràpida: el tiquet del metro


Ira eterna als inútils que es paren davant d'algun dels pocs torns d'entrada al metro, per treure el bitllet del fons del bolso de la puta Mary Poppins.

Deixeu passar, desgraciats. Que sabeu perfectament que teniu el bitllet a les antípodes de la mà, i tot i així us pareu a treure'l taponant el TMB.

Més espentes letals i menys "perdoni". Amb el "perdoni" encara tenen ous a emprenyar-se. I això s'ho permeten perquè no hi ha un cartellet que ho adverteixi, com el de les escales mecàniques. Mira si és imbècil, la gent.

Quan penso en aquests casos sempre ho faig amb mini-senyores, generalment sudaques.
He observat que les senyores sudaques al metro em fan ràbia. Sempre van amb presses i fent driblings a la gent per sota el camp de visió, amb les seves passetes ràpides. Amb raó ho peten al fúmbol...
Em recorden algun tipus d'animal que no arribo a ubicar. Potser em confonc amb els nans. O més aviat, els hobbits. Odio els hobbits. Sempre tant contents i entremaliats, amb les seves bacanals a la intempèrie, com si estessin a Astèrix. Content em tenen.

divendres, 18 de desembre de 2009

Curiositats i secrets eucarístics (V)

Mans netes per repartir hòsties

Us heu fixat que en un momento dado, abans de repartir hòsties, l'escolanet del dia neteja amb una mica d'aigua les mans del capellà que oficia la missa?

Doncs va haver una temporada de tal plenitud econòmica, que inclús s'havien instal·lat piques integrades a l'altar. Un pica completa a cada altar. Amb el seu ejaculador de sabó beneït, la seva tovalloleta, i els més fins, amb secador de mans i tot.
Un cop inclús vaig arribar a oficiar-ne una, en una catedral on hi havia bidet (diminutiu de bidó, per cert). Jo no, però se'm va comentar que un cardenal tenia la costum de netejar-s'hi tots els baixos abans de distribuir el cos de Crist a les respectives llengües dels fidels. Al que li tocava el pèl rissat, fosc i gruixut, guanyava una confessió gratuïta sense penitència.




Ja veuen: com vaig escàs d'odi (que no sigui redundant) i per tant d'inspiració, tiro de secció.
Què?! ¿Te ríes? ¡¿Te ríes?! ¡¿ Quieres sentirla en el pecho?!

dimarts, 15 de desembre de 2009

Internautes reivindicatius





dissabte, 12 de desembre de 2009

Sense perdó

Perdó per la foto


Avui em follaré pel cul un bon gruix de les ensenyances de l'idolatrat Jesús Crist de Natzaret.

El perdó és merda injusta.

Demanar perdó és extremadament egoista.
És anar a la víctima i demanar-li permís, amb ullets de Sad Sam, per no haver de sentir remordiments de res.
El perdó és darrera el què s'emparen els fills de puta, els desvergonyits i els incompetents.
És aconseguir ignorar el just càstig, amb sols unes paraules màgiques.
És voler eludir el sistema psíquic de justícia gràcies a l'abús de la correcció política imperant. Poca gent té collons a negar el perdó.

Com diu sempre un amic: s'accepta com a normal i es tolera.
Doncs a veure si va sent hora de que retornem la tolerància al lloc que es mereix.

A més, que et demanin perdó, desperta un odi intern que freqüentment esdevé una agressivitat que cal controlar. Perquè prou putejat estàs, com per veure't obligat a lliurar al fill de puta de la seva llorda consciència.

Recordo un d'aquells amics vingut a menys, que fa uns pocs anys li donava per demanar perdó per qualsevol xorrada. Va començar com una conya, però en ell va passar a una costum i a una quasi obsessió. Et demanava perdó repetint-ho com un crio, fins que li acceptessis. I tu ho havies de suportar, mentre li hauries arrencat la mandíbula per clavar-li les seves pròpies dents als testicles.

- Perdó... Em perdones?... Em perdones?...
Eh? Em perdones?... Eh?


Però, l'altra part què?
Objectivament, oferir perdó és de gilipolles.
És ésser perjudicat a canvi de res, gratuïtament.
És perdre el dret a enfadar-se i muntar en còlera per deixar escapar per alguna banda la impotència.
És ressetejar la situació, però quedant-se amb el software ple de virus en estat latent.


Per que la vida sigui més justa no hauria d'existir el perdó. Cadascú hauria de viure amb els seus remordiments, com Post-it's mentals recordant els errors. Així evitaríem tornar a cometre'ls. No val a donar segones oportunitats als que abusen d'elles gràcies al jòquer del perdó que es té sempre a la màniga.

A mi, que ningú em demani perdó. Em poden dir que "ho senten", que "els sap greu", que "ha sigut sense voler" (més faltaria!) o demés expressions que no arreglen res. Però que no em demanin perdó si no volen invocar al diable que duc dins.

Per part meva em comprometo a començar a negar peticions de perdó. Que ja està bé de tan cedir davant el què s'espera d'un mateix. Que la correcció està permetent que els cabrons se'ns pixin a la boca.

dimecres, 9 de desembre de 2009

Gues Jer Muf vol. 2

Aquí el volum 1.
Us ho tornaré a preguntar un cop més. Coneixeu Guess Her Muff, oi?

#006:
See The Answer [Here]


Girls #007:
See The Answer [Here]


BricoGuy #008:
See The Answer [Here]


Girl #009:
See The Answer [Here]


Surrealist Guy #010:
See The Answer [Here]
Bonus Pic [1]


South Park Guy #011:
See The Answer [Here]



Prometo un Guess P. Bukkàkez Muff, en la propera entrega.

dissabte, 5 de desembre de 2009

Ja puc esperar assegut...


Ja vaig dir un cop que que em facin perdre el temps fa aparèixer el meu Mr. Hide a.k.a. Pare Bukkàkez de carn i os. Perquè el què jo vull és perdre'l al meu gust.
Doncs avui concretaré en les esperes.

Em bull la sang esperant, sobretot en llocs que no són el meu hàbitat i per tant són un lloc hostil.

Matiso: si quedo amb algú i he d'esperar 5 minuts o 10 minuts a que arribi, no passa res. És normal i comprensible. Si té excusa raonable, no passa res. I si avisa del retard, encara millor. Que així és com s'ha de fer.
Però si quedo amb algú en que li faré una perduda quan estigui arribant a casa seva, li faig amb 5 minuts d'antelació, i quan arribo encara tarda 5 minuts en baixar d'un puto 2on pis, doncs sí, m'emprenya.

Això és una falta de putíssim respecte. De les que és toleren, es callen i es fa com si no passes res perquè és fastigosament comú... Per tant, el disminuït temporal ho passa per alt i ho repeteix el pròxim cop.

Són aquella gent que, per culpa seva, les hores de trobada s'han d'avançar 20 minuts per compensar la seva impresentabilitat. Aquests desgraciats fan que els puntuals, hàgim acabat marcant-nos l'hora d'arribada 10 o 20 minuts tard de l'hora adequada. Perquè no ens dona la puta gana de ser els pallassos que arribin i s'esperin sols. I ells encara tindran els ous de recriminar-te que et queixis d'ells quan fan tard. I tot plegat es converteix en un peix que és menja la cuca.

El retard és pels retrassats

Però com parlo de coneguts, parlo també de professionals.
Mireu, escòria èticoprofessional: no vull que m'aprimeu el temps previst per que em sembleu més ràpids, sinó que vull saber el temps real (que segur que el sabeu) per així optimitzar el meu.
Perdre tardes senceres tancat a casa esperant un paquet que al final no arribarà, o esperar més d'una hora a la sala del dentista per assegurar-se que el puto terrorista dental farà el màxim de clients, és a dir, el màxim de diners possibles, són dos exemples que he viscut en carn pròpia masses vegades, sense cap tipus de represàlia cap aquests lladres de vida.


Quan estigui a l'ombra del poder, us juro que dictaré una llei que obligui a una compensació econòmica en relació a l'espera. Podeu dir-n'hi multa perfectament.
1 minut d'espera = 1 euro de compensació. Mínim.

Perquè quan estem cobrant, és l'únic moment que no ens importa esperar. Tots celebrem del temps perdut a la feina quan és culpa d'un altre.

Això, tant en professions com en individus. Tocant la butxaca sí que s'aprendria el valor del temps i no pas a través dels pares, mestres i refranys populars, via oral i moral.

Si els valors morals universals estiguessin condicionats per la pasta, un altre gall cantaria i uns altres impresentables tardarien. Concretament els rics, que perdrien amics a grapats i se'ls haurien de comprar. I els pobres treballarien d'amics dels rics. Una solució a part de la crisis. Pam! Ja he fet més que en ZP. Voteu-me.

dimecres, 2 de desembre de 2009

Family is for revenge



Allò de bramar "tengo mujer y 4 hijos" quan algú està a punt de ser anihilat, és per acollonir a l'immediat assassí, oi?

A veure si m'explico, joder.
No dic per acollonir-lo a base de pena, humanitat, clemència i demés temes de 1er de moralina, no. Em refereixo a acollonir-lo emparant-se en la venjança. La fresca venjança. O freda. El què sigui.

Com més familiars propers tens, més possibilitats hi ha que algú hi fiqui collons i decideixi venjar la teva mort amb terribles accions envers el culpable.


És el "que crido al meu germà gran!" al veure aproximar-se la barca de Caront.
- "Oju què fas, que tinc dona i 4 fills! Que... bé, la dona no crec, perquè sempre ha sigut molt figaflor... igual que la nena... però els 3 nens són uns petits fills de puta! Que ja els donava jo una de calç i una d'arena, perquè s'endurissin. M'estimen i són agressius a parts iguals, així que és fàcil que algún d'ells et busqui i t'obri el clatell. El petit, potser, que és més així i va a taekwondo tres tardes a la setmana."
És per això que ho diuen, no?

dimarts, 1 de desembre de 2009

Epidèmia de fotògrafs amateurs


Sóc jo que em moc per ambients inusuals o avui en dia la meitat de la gent és fotògrafa?

Des de fa uns mesos proliferen, al menys públicament, la gent que "fa fotos", que es compren una càmera descomunal, fan fotos desenfocades i amb angles impossibles i les pengen per la ret, a la vista de tanta gent com puguin.

Crec saber el perquè d'aquest hobbie-boom.
Les càmeres digitals s'han popularitzat, és a dir, abaratit. Molt. Ahir en vaig veure una Deliplus, al costat de les piles AAA i de la señorita Vanesa.
I clar, la gent se'n compra una. Hasta per tenir-la.
Els fa gràcia. Fan fotos de tot el què els sembla. Comencen a potinejar la càmera i el Photoshop. És flipen.
Un dia, amb la paga de Nadal, decideixen comprar-se'n una de grossa. Que segur que és una puta merda mediocre, però "és millor que una digital de butxaca" i "lo important és l'objectiu". L'objectiu, el canó de la càmera, no pas la intenció, vull dir.
I ja està, ja tenim un altre fotògraf wannabe.

Voleu que us sigui sincer?

Mireu, a mi em dieu un dia:
- Vols que t'ensenyi les fotos que vaig estar fent de nit a la ciutat? O vols veure la fotocòpia del meu cul? És en color!
La resposta us la podeu imaginar. El vostre cul no recordo haver-lo vist, i menys aixafat contra un vidre. En canvi, les fotos segur que seran més del mateix del que porta moltíssims anys corrent per tota pantalla.

Prou de tanta posta de sol.
Prou de llumetes mogudes.
Prou d'imatges desenfocades.
Prou de merdes en moviment.
Prou de parets plenes de pintades.
Prou de blanc i negre, sèpia i putos filtres digitals.
Prou de pretendre mostrar una impersonal creativitat.

Estem en una època en què cada minut és un bukkake d'imatges. Aporteu quelcom interessant. Si no, mireu-vos-les vosaltres, que per això les heu parit.

A més, la fotografia és un art basat en aparells caríssims, teoria i pràctica. Això no té cap tipus de valor artístic. Quan feu fotos de melics, per exemple i en cas que ningú ho hagi fet abans, potser podreu dir que és art, perquè podreu argumentar que sou els pioners i us inventareu alguna al·legoria. I jo callaré i assentiré.


Ei, que em sembla fantàstic que us agradi la fotografia i ho gaudiu i practiqueu tant com vulgueu. Intenteu assolir un digne "homenatge" als vostres ídols de la reflex. Però sols interessa veure el què "plasmeu" a gent com vosaltres, que segurament pensarà per dins que ells ho fan millor. I els vostres coneguts aliens a aquest camp, us diran que estan molt bé perquè no hi entenen i els és indiferent, a part iguals. No us prengueu massa en serio la seva opinió.

Quan sigueu originals, us mamaré les gònades i us demanaré que em fotografieu tal i com vaig nèixer, o inclús nu. Mentrestant, no us feu pesats i reflexioneu. Deixeu de menjar-vos les polles entre vosaltres i sigueu una mica sincers.

Però, ei, fotògrafs, no us indigneu per això. Penseu que us ho diu un paio que les seves imatges preferides són les que no ensenyaríeu mai als vostres fills.


A més, no us ho prengueu com un atac personal (tot i ser-ho). Gran part de la ràbia que estilo en aquest tema ve donat per que fa temps em vaig topar amb un complet inútil, que es dedicava a això. Vaig adonar-me que si ell ho feia és que tenia menys mèrit que gratar-me l'escrot amb pijama.
Per això, des que aleshores veig tant fotògraf amateur per cada racó d'Internet, una escalfor em puja del més profund de l'estómac fins al cervell mentre caic bruscament agenollat i clamo al cel:
- Per què?! Per què tanta pretensió?!

dilluns, 30 de novembre de 2009

Paquitu Franco va al The Phone House



dijous, 26 de novembre de 2009

La marihuana i jo: El multi-post (1/12)

Alerta, aquest és un multi-post. Una entrada eterna que, per afavorir la vostra preuada lectura, he dividit en 12 breus posts-capítols entre-linkats.
Si creieu que això és una mariconada 2.0, podeu llegir tota l'entrada sencera AQUÍ. Equival a tres pàgines i mitja d'Arial 12.
Si us va bé anar fent saltets, seguiu llegint.


INTRODUCCIÓ A LA MEVA MEDIOCRE DROGODEPENDÈNCIA:

He estat una bona temporada fumant marihuana habitualment.
Concretaré amb excessiva sinceritat: durant un any o any i mig, una mitja d'un porro per dia, 5 o 6 dies a la setmana. A mitja càrrega o menys. Sempre per la nit, poques hores abans d'anar a dormir. Veient la tele, davant l'ordenador o, de tant en tant compartint-lo amb altres amics.
Fumava a aquestes hores perquè em relaxava d'una manera fantàstica, desconnectava en certa manera, i em feia ficar-me al llit i adormir-me com un putíssim angelet.

No m'ha agradat mai fumar quan he d'estar en la meva plena condició mental. Perquè el meu jo fumat és menys hàbil.

Mai he fumat tabac sol. Mai m'ha agradat el tabac. Detesto el fum, inclús del meu propi porro.
Ara he deixat de fumar temporalment, aprofitant que se'm va acabar. Perquè si sé que en tinc, fumo. Si no en tinc, ni m'ho plantejo.


Capítol 2: L'estat provocat

La marihuana i jo (2/12)

L'ESTAT PROVOCAT:

L'herba, freqüentment, m'aliena de mi mateix. Em dona un cert punt de vista objectiu. En ocasions, m'ha permès veure'm amb distància i adonar-me d'aspectes patètics de la meva vida, que en estat normal no veig o no vull veure.

De fet, anar fumat és un estat força similar a estar mort de son. Tant a nivell de relaxació com de concentració. Quan, fumat, dic que em sento alienat, és la mateixa alienació que he sentit quan he estat sense dormir moltes més hores del normal.

Lo dolent del profund estat de relaxació que em provoca la marihuana, és que em fa canviar la relació amb els capellans amb qui comparteixo pis. Ells són pràcticament els únics que alternen amb mi col·locat. Aquest canvi és únicament per part meva, clar. A nivell de conversació, al diluir la concentració, fa que sigui més difícil mantindre la coherència en el diàleg.
A banda, és clar, de les poques ganes d'enraonar que tinc aleshores. Igual que quan em llevo.

Respecte el caràcter, crec i n'estic segur que no m'ha canviat. Excepte els moment de fumar, que en tot cas canvia a un estat de placidesa i atontament general.


Capítol 3: Yonkis, però col·legues a mort

La marihuana i jo (3/12)

YONKIS, PERÒ COL·LEGUES A MORT:

Compartir un porro, és a dir, poc a poc esdevindre fumat amb algú altre, ajuda a conèixer aspectes diferents d'aquest. La gent, fumada, és diferent. S'expressa diferent i reacciona diferent. Pot arribar a nivells personals, íntims inclús. La complicitat entre dos fumats em fascina i és brutal. I menys tòpica que la d'entre dos borratxos.


Capítol 4: Addicció als hàbits

La marihuana i jo (4/12)

ADICCIÓ ALS HOBBITS HÀBITS:

L'aspecte que més addicció em provoca dels porros, crec que és sens dubte l'hàbit de la manualitat.
Estar davant la tele, "a l'hora del porro", amb la cervesa davant, m'aboca a les ganes de liar-me'n un. Potser no tinc ganes de fumar perquè acabo de fotre'm fins les celles d'espaguetis a la cabronada per sopar i estic rebotit. Però tinc ganes de liar-me un porro.
Mec! Això és fumar per rutina. I més a mi, que la classe de Plàstica se'm donava fetén.

Sempre he dit que fumo per situació, més que per addicció. Si a la nit, a l'hora del canut, estic a un lloc on no fumo habitualment, ni se'm passa pel cap. Si no, els agradables hàbits rutinaris acostumen a superar-me.


La marihuana i jo (5/12)

MESSIMESSIMESSIMÉS:

Una altra és l'habituació. T'hi acostumes i vas augmentant la quantitat per sentir el mateix. Igual que les dilatacions anals.

Primer, amb mig porro ja em quedava K.O.
Després, dos porros per nit a compartir amb un altre col·lega (això és un porro per cap, YeSSy).
D'aquí al porro sencer, i als dos de tant en tant.

Veient el tema, acostumava i intentava liar-me'n dos de curts i prims, menys carregats. La meitat d'herba que hi ficaria en un de normal. Així allargava el temps, tant del globus sense arribar a la saturació, com de les estones de fumar. I així em saciava d'entretingudes manualitats. Perquè si tinc un porro per acabar, tot i estar prou col·locat, no tardo massa en tornar-me'l a encendre.


La marihuana i jo (6/12)

ELS ELEFANTS TENEN BONA MEMÒRIA PERQUÈ NO ES FUMEN L'HERBA (o era els dofins?):

Sí, sens dubte he notat com la meva memòria s'ha vist perjudicada.
Ara bé, n'estic segur que les llacunes de memòria sempre pertanyen a moments en què estava col·locat. Igual que passa quan beus força alcohol. Pel què recordo.

Empat: Alcohol 0 - 0 Marihuana


La marihuana i jo (7/12)

MEGABYTES ESBORRATS? O OMPLERTS DE DADES DIVERSES I INNECESSÀRIES?

Jo diria que més que pèrdues de memòria, les llacunes es deuen a la falta de concentració. Un dels efectes que a mi em produeix l'herba (i no sé fins a quin punt depèn de la varietat) és a nivell de concentració. No és que em desconcentrés de tot, sinó que, involuntàriament, em concentrava en aspectes dels que no parava atenció en estat normal. D'aquí la certa desconnexió que deia a l'inici. Perquè si anant fumat m'obligo a concentrar-me en recordar certa cosa, l'endemà la recordo sense gaire esforç.

Per exemple, mirant tot un seguit d'anuncis, tot yonki, em vaig arribar a fixar que en una certa hora, tots els spots publicitats eren de productes farmacèutics i d'higiene, tan personal com domèstica.
L'endemà: de què anaven els anuncis? Ni puta idea. Què anunciaven? El què els acabo de dir.
Quants de vostès, quan miren tota una tanda de publicitat, es paren a pensar i a relacionar els tipus de productes que la formen, per comptes de mirar les històries en sí i decidir si els agrada l'anunci o no? Perquè a mi no em passa.


Capítol 8: Quedar-se Luisma

La marihuana i jo (8/12)

QUEDAR-SE LUISMA:

Una cosa que sempre m'ha preocupat era anar perdent facultats mentals. Això, ara per arano ho he notat pas. Serè, segueixo tan lúcid com sempre, sigui molt o poc.
Suposo que tot és fotre-s'hi fort, amb excessos de professional, que segur que t'acabes cremant el vercell.
Per això he parat, per contrastar el meu estat actual. Segueixo igual d'estúpid.


La marihuana i jo (9/12)

MORTS I RESURRECCIONS:

He tingut varis bad trips per simples porros. Incís: titllar de mal viatge un porro que t'ha entrat malament és de desgraciat, ho sé i em consta.
He mort per porros massa carregats, per la panxa buida, per massa alcohol al cos, o per simple saturació.

Marejos, formiguejos i engarrotades vàries pel cos, vista "desenfoque gaussiano", i/o trallada final. Tots o algun d'aquests símptomes se m'han donat. Et fots al llit i l'endemà estàs com si res.

L'alcohol és molt més puta, en aquest aspecte. La marihuana (i suposo que el haixix també) té l'avantatge que no provoca gens de ressaca. Alcohol 0 - 1 Marihuana.

Del primer que vaig aprendre va ser, al sortir de festa, no barrejar porros i alcohol. L'herba em relaxa. I això, per anar de festa és contraproduent. El haixix em fot nerviós i de seguida vaig veure que no era per mi. I la barreja amb alcohol, realment, multiplica l'efecte i no et deixa gaudir ni de la taja ni del globus. És anar a buscar la mort de la nit a la tassa d'un vàter, i això és d'estúpids.
Així que, o em tajo com Déu mana, o em quedo fumat a un sofà.


La marihuana i jo (10/12)

"UI, JO QUAN FUMO SÓC MOLT CREATIU":

Ui sí, pots comptar...
Cap de les entrades publicades aquí les he escrit col·locat, per exemple.
És més, no puc escriure fumat perquè acostumo a pensar que no em concentro prou per observar si escric coses amb sentit o què.
No obstant, sí que la idea base de més d'una entrada ha sorgit emporrat. Però qui digui que això és ser creatiu, és un drogoaddicte justificant-se.

A mi, anar fumat, em fa venir idees que serè mai m'haurien passat pel cap i que després trobo igual d'interessants. Idees no convencionals. Com les de HurdyGurdy en Re menor o les de l'ídol Miquel Noguera. Llegint col·locat els blogs d'aquest estil gaudeixo més que un Gòlum gitano al magatzem de Tous.

També em fa gojar de la música d'una manera més apassionada que de costum. Fumat, he descobert cançons que serè no hauria apreciat.
Això sona a porreta pedant de merda, però no ho obviaré.


La marihuana i jo (11/12)

A VIVEN VAN FUMAR PORROS:

La inevitable gana porrera. Fantàstica quan tens el menjar que et ve de gust. Però cal tenir un límit.
Una tortura si no tens res de menjar. Per mi que els yonkis de professió, els que treballen a Callejeros, van començar passant-se a la cocaïna i l'heroïna per desfer-se de la sensació de gana.


Capítol 12: El son verd

La marihuana i jo (12/12)

EL SON VERD:

Si hi ha quelcom que trobo a faltar realment, és el profund relax i el quedar-me adormit quasi a l'instant de ficar-me al llit.
Sí, la marihuana enganxa i és perjudicial. Però és que la puta valeriana fot tanta pudor pel poc que relaxa...

A més, de tota aquesta temporada d'anar a dormir emmariat, els somnis agradables i eròtics, eren molt freqüents. Des que no ho faig, que han tornat els somnis estranys, absurds i freqüentment incòmodes. Merda!


FI DEL MULTI-POST DE MERDA
Va, una imatge de premi:

La marihuana i jo: Bukkàkez d'herba

Alerta, aquest post, és més de Pare que no de Bukkàkez. Si vostès veuen que ja no els interessa el tema, pallin-se o passin a un altre blog, que avui és molt llarg. Si no, corren el perill d'acabar i deixar un comentari fent el troll. Jo ja he ficat de la meva part, que ho he dividit en capítols i, inclús, hi ha mitja part i tot.
Prenguin-s'ho amb calma.

INTRODUCCIÓ A LA MEVA MEDIOCRE DROGODEPENDÈNCIA:
He estat una bona temporada fumant marihuana habitualment.
Concretaré amb excessiva sinceritat: durant un any o any i mig, una mitja d'un porro per dia, 5 o 6 dies a la setmana. A mitja càrrega o menys. Sempre per la nit, poques hores abans d'anar a dormir. Veient la tele, davant l'ordenador o, de tant en tant compartint-lo amb altres amics.
Fumava a aquestes hores perquè em relaxava d'una manera fantàstica, desconnectava en certa manera, i em feia ficar-me al llit i adormir-me com un putíssim angelet.

No m'ha agradat mai fumar quan he d'estar en la meva plena condició mental. Perquè el meu jo fumat és menys hàbil.

Mai he fumat tabac sol. Mai m'ha agradat el tabac. Detesto el fum, inclús del meu propi porro.
Ara he deixat de fumar temporalment, aprofitant que se'm va acabar. Perquè si sé que en tinc, fumo. Si no en tinc, ni m'ho plantejo.


L'ESTAT PROVOCAT:
L'herba, freqüentment, m'aliena de mi mateix. Em dona un cert punt de vista objectiu. En ocasions, m'ha permès veure'm amb distància i adonar-me d'aspectes patètics de la meva vida, que en estat normal no veig o no vull veure.

De fet, anar fumat és un estat força similar a estar mort de son. Tant a nivell de relaxació com de concentració. Quan, fumat, dic que em sento alienat, és la mateixa alienació que he sentit quan he estat sense dormir moltes més hores del normal.

Lo dolent del profund estat de relaxació que em provoca la marihuana, és que em fa canviar la relació amb els capellans amb qui comparteixo pis. Ells són pràcticament els únics que alternen amb mi col·locat. Aquest canvi és únicament per part meva, clar. A nivell de conversació, al diluir la concentració, fa que sigui més difícil mantindre la coherència en el diàleg.
A banda, és clar, de les poques ganes d'enraonar que tinc aleshores. Igual que quan em llevo.

Respecte el caràcter, crec i n'estic segur que no m'ha canviat. Excepte els moment de fumar, que en tot cas canvia a un estat de placidesa i atontament general.


YONKIS, PERÒ COL·LEGUES A MORT:
Compartir un porro, és a dir, poc a poc esdevindre fumat amb algú altre, ajuda a conèixer aspectes diferents d'aquest. La gent, fumada, és diferent. S'expressa diferent i reacciona diferent. Pot arribar a nivells personals, íntims inclús. La complicitat entre dos fumats em fascina i és brutal. I menys tòpica que la d'entre dos borratxos.


ADICCIÓ ALS HOBBITS HÀBITS:
L'aspecte que més addicció em provoca dels porros, crec que és sens dubte l'hàbit de la manualitat.
Estar davant la tele, "a l'hora del porro", amb la cervesa davant, m'aboca a les ganes de liar-me'n un. Potser no tinc ganes de fumar perquè acabo de fotre'm fins les celles d'espaguetis a la cabronada per sopar i estic rebotit. Però tinc ganes de liar-me un porro.
Mec! Això és fumar per rutina. I més a mi, que la classe de Plàstica se'm donava fetén.

Sempre he dit que fumo per situació, més que per addicció. Si a la nit, a l'hora del canut, estic a un lloc on no fumo habitualment, ni se'm passa pel cap. Si no, els agradables hàbits rutinaris acostumen a superar-me.


MESSIMESSIMESSIMÉS:
Una altra és l'habituació. T'hi acostumes i vas augmentant la quantitat per sentir el mateix. Igual que les dilatacions anals.
Primer, amb mig porro ja em quedava K.O. Després, dos porros per nit a compartir amb un altre col·lega (això és un porro per cap, YeSSy). D'aquí al porro sencer, i als dos de tant en tant.
Veient el tema, acostumava i intentava liar-me'n dos de curts i prims, menys carregats. La meitat d'herba que hi ficaria en un de normal. Així allargava el temps, tant del globus sense arribar a la saturació, com de les estones de fumar. I així em saciava d'entretingudes manualitats. Perquè si tinc un porro per acabar, tot i estar prou col·locat, no tardo massa en tornar-me'l a encendre.

MITJA PART.
Podeu deixar-ho aquí per seguir un altre dia.
O aneu a fer pipí i a buscar unes Ruffles "Monja-Monja". O lieu-vos un petard.
Ara és un bon moment. Més tard no, que Internet no espera.

ELS ELEFANTS TENEN BONA MEMÒRIA PERQUÈ NO ES FUMEN L'HERBA (o era els dofins?):
Sí, sens dubte he notat com la meva memòria s'ha vist perjudicada.
Ara bé, n'estic segur que les llacunes de memòria sempre pertanyen a moments en què estava col·locat. Igual que passa quan beus força alcohol. Pel què recordo. Empat: Alcohol 0 - 0 Marihuana


MEGABYTES ESBORRATS? O OMPLERTS DE DADES DIVERSES I INNECESSÀRIES?
Jo diria que més que pèrdues de memòria, les llacunes es deuen a la falta de concentració. Un dels efectes que a mi em produeix l'herba (i no sé fins a quin punt depèn de la varietat) és a nivell de concentració. No és que em desconcentrés de tot, sinó que, involuntàriament, em concentrava en aspectes dels que no parava atenció en estat normal. D'aquí la certa desconnexió que deia a l'inici. Perquè si anant fumat m'obligo a concentrar-me en recordar certa cosa, l'endemà la recordo sense gaire esforç.

Per exemple, mirant tot un seguit d'anuncis, tot yonki, em vaig arribar a fixar que en una certa hora, tots els spots publicitats eren de productes farmacèutics i d'higiene, tan personal com domèstica.
L'endemà: de què anaven els anuncis? Ni puta idea. Què anunciaven? El què els acabo de dir.
Quants de vostès, quan miren tota una tanda de publicitat, es paren a pensar i a relacionar els tipus de productes que la formen, per comptes de mirar les històries en sí i decidir si els agrada l'anunci o no? Perquè a mi no em passa.


QUEDAR-SE LUISMA:
Una cosa que sempre m'ha preocupat era anar perdent facultats mentals. Això, ara per ara no ho he notat pas. Serè, segueixo tan lúcid com sempre, sigui molt o poc.
Suposo que tot és fotre-s'hi fort, amb excessos de professional, que segur que t'acabes cremant el vercell.
Per això he parat, per contrastar el meu estat actual. Segueixo igual d'estúpid.


MORTS I RESURRECCIONS:
He tingut varis bad trips per simples porros. Incís: titllar de mal viatge un porro que t'ha entrat malament és de desgraciat, ho sé i em consta.
He mort per porros massa carregats, per la panxa buida, per massa alcohol al cos, o per simple saturació.

Marejos, formiguejos i engarrotades vàries pel cos, vista "desenfoque gaussiano", i/o trallada final. Tots o algun d'aquests símptomes se m'han donat. Et fots al llit i l'endemà estàs com si res.

L'alcohol és molt més puta, en aquest aspecte. La marihuana (i suposo que el haixix també) té l'avantatge que no provoca gens de ressaca. Alcohol 0 - 1 Marihuana.

Del primer que vaig aprendre va ser, al sortir de festa, no barrejar porros i alcohol. L'herba em relaxa. I això, per anar de festa és contraproduent. El haixix em fot nerviós i de seguida vaig veure que no era per mi. I la barreja amb alcohol, realment, multiplica l'efecte i no et deixa gaudir ni de la taja ni del globus. És anar a buscar la mort de la nit a la tassa d'un vàter, i això és d'estúpids.
Així que, o em tajo com Déu mana, o em quedo fumat a un sofà.


"UI, JO QUAN FUMO SÓC MOLT CREATIU":
Ui sí, pots comptar...
Cap de les entrades publicades aquí les he escrit col·locat, per exemple.
És més, no puc escriure fumat perquè acostumo a pensar que no em concentro prou per observar si escric coses amb sentit o què.
No obstant, sí que la idea base de més d'una entrada ha sorgit emporrat. Però qui digui que això és ser creatiu, és un drogoaddicte justificant-se.

A mi, anar fumat, em fa venir idees que serè mai m'haurien passat pel cap i que després trobo igual d'interessants. Idees no convencionals. Com les de HurdyGurdy en Re menor o les de l'ídol Miquel Noguera. Llegint col·locat els blogs d'aquest estil gaudeixo més que un Gòlum gitano al magatzem de Tous.

També em fa gojar de la música d'una manera més apassionada que de costum. Fumat, he descobert cançons que serè no hauria apreciat.
Això sona a porreta pedant de merda, però no ho obviaré.


A VIVEN VAN FUMAR PORROS:
La inevitable gana porrera. Fantàstica quan tens el menjar que et ve de gust. Però cal tenir un límit.
Una tortura si no tens res de menjar. Per mi que els yonkis de professió, els que treballen a Callejeros, van començar passant-se a la cocaïna i l'heroïna per desfer-se de la sensació de gana.


EL SON VERD:
Si hi ha quelcom que trobo a faltar realment, és el profund relax i el quedar-me adormit quasi a l'instant de ficar-me al llit.
Sí, la marihuana enganxa i és perjudicial. Però és que la puta valeriana fot tanta pudor pel poc que relaxa...

A més, de tota aquesta temporada d'anar a dormir emmariat, els somnis agradables i eròtics, eren molt freqüents. Des que no ho faig, que han tornat els somnis estranys, absurds i freqüentment incòmodes. Merda!


dimarts, 24 de novembre de 2009

Tercer Congrés Catalanista

Ahir al vespre vaig assistir a l'acte de colenda del Tercer Congrés Catalanista que va tenir lloc al Parlament de Catalunya.

La cita era a les 7 de la tarda, però a les 6 ja hi havia la majoria de convidats, puntualitat extrema a la qual no estic en absolut acostumada i que em va sobtar. El que no em va sobtar gens era ser la més jove de tota la sala i que la mitjana d'edat, pel cap baix, fossin 60 anys. Malgrat tot, no paraven d'omplir-se la boca tots els que van parlar de la importància de les noves generacions, del jovent, que si la gent jove no és el futur sinó el present... bla, bla, bla.

Com els dic el públic assistent de jove en tenia com a molt l'esperit, però ja que s'ha de potenciar tant la gent jove perquè donin empenta al catalanisme, anem a veure quin va ser l'escollit per donar a conèixer les conclusions de cada àmbit:

Sr. Josep Espar, secretari general del Tercer Congrés Català. (82 anys)
Sr. Jaume Sobrequés, vicepresident de l'Àmbit de Cultura i Llengua. (66 anys)
Sr. Jordi Sales, vicepresident de l'Àmbit de Societat i Valors. (66 anys)
Sr. Jordi Cuixart, vicepresident de l'Àmbit d'Economia i Innovació. (no he trobat l'edat, però uns 40 aprox.)
Sra. Patríca Gabancho, vicepresidenta de l'Àmbit de Política.(57 anys)
Sra. Assumpta Fargas, presidenta del Tercer Congrés Catalanista.(57 anys)
M.H. Sr. Ernest Benach, president del Congrés de Catalunya. (50 anys)

Com poden comprovar, uns putos vells jovenalla...

Una altra cosa que em va cridar l'atenció és que, d'entrada, tots els assistents ja tenien la lliçó més que apresa i, per tant, tampoc calia convèncer ningú de res. De totes maneres, una vegada i una altra es repetia que s'havia de contagiar el catalanisme tant als autòctons com als nouvinguts. Però el cert és, que fins i tot, tot el públic que en teoria estava interessat amb el tema a vegades s'adormia literalment davant dels discursets que ens van oferir alguns dels personatges esmentats anteriorment. Per posar alguns exemples: El Sr. Josep Espar potser és un intel·lectual, però l'home ja és moooooolt gran i a vegades semblava que se li acabés l'oxigen, cosa que molt atractiva no és; i el Sr. Jodri Sales deuria tenir el personal ben avorrit si feia les classes amb les poques dots comunicatives que va mostra tenir. Avorridíssim.

Com volen atraure algú amb tota aquesta colla de carcamals al capdavant? Que hòstia, a part, viuen a una altra òrbita. No s'adonen que després, quan surts d'aquest món de catalanisme ferm però extremadament envellit, entres a qualsevol bar i no saben què cony és un tallat o, vas a una escola del barri de Sants, i el 90% dels alumnes són immigrants que no senten parlar català més que en les aules d'acollida. Però què els expliques a tota aquella gent? Ells quan surten d'allà, el xofer els porta a casa amb l'audi de torn, i el tallat ja els hi porta l'assistenta (la qual segurament és immigrant) mentre esperen que tornin els seus fills del St Paul's School .

D'acord, que val més això que res? Segur. Que les conclusions a les que van arribar sobre paper fan bona pinta i tot? És clar que sí. Però, si no són ni capaços de seduir a un públic que a tot els dirà amén, imaginin-se què podran arribar a aconseguir amb la resta de ciutadans a la majoria dels quals el catalanisme els suda soveranament la polla.

dilluns, 23 de novembre de 2009

L'alè de capellà

Exemple 1 d'imatge que fa olor a alè de capellà

Últimament m'he trobat amb gent, tot tios, amb alè de capellà.

L'alè de capellà és aquell alè de fer la digestió, més un toc de vi. Vi negre. Com el de missa, és clar, d'aquí el nom.

Em crida l'atenció perquè no estic parlant de taxistes carajilleros de 50 anys, sinó de tios de 25-35 anys. Amb estudis, cosmopolites i tota la merda.

Què passa?!
Que anar pudent a la boca de Rouco Varela és trendy ara o què?!

Exemple 2 d'imatge que fa olor a alè de capellà


Jo, per evitar aquestes situacions ja vaig dir que empro els fantàstics Listerine Vices.

dissabte, 21 de novembre de 2009

Ràbia Ràpida: Aturats

Mereix un tret
per parar-se a la porta

La gent que es para a les portes. És més, la gent que es para al mig de llocs transitats.

Exemple de primera mà: els desgraciats que només sortir d'Estació de Sants, s'aturen a un metre endavant de les portes automàtiques per encendre's el cigarro. Massa pocs càncers de pulmó i massa pocs colzes clavats al coll, hòstia.

M'encanta aquest crítica perquè és heretada directament del meu pare. Recordo com s'emprenyava amb la grassa sogra quan es recolzava als marcs de les portes de casa a fer petar la xerrada.
Tal pal, tal estella.

Hitler es parava a les portes

dimecres, 18 de novembre de 2009

Ràbia Gràfica: FFFFFFUUUUUU

Fa no massa que vaig descobrir aquest fenomen d'internec que em va encisar.
I degut a la naturalesa d'aquest blog, no me n'he pogut estar:



dimarts, 17 de novembre de 2009

Pedagogia, didàctica i altres mariconades de l'educació del s.XXI

Feia dies que volia escriure sobre el curs de catequistes que estic fent, però tots els possibles posts es podrien resumir en una frase "és una puta merda". La qüestió és que necessito el títol si vull fer oposicions a la parròquia, o sigui que a fotre's uns mesos. Només espero la festa de fí de curs per ofegar les penes (companys de classe, monjes i capellans) i regar-ho tot amb litres d'alcohol (i com aquell qui no vol la cosa, però que ho desitja de tot cor, llançar-hi un llumí encès).

Com en la majoria de cursos, el que t'ensenyen no serveix per res. Blablablàs que oblido només sortir de l'aula o que, en cas que recordi, de poc m'ajudaran a l'hora de fer catequesi de veritat.
Un dels exemples és que no paren de repetir-nos que ara les coses s'aprenen jugant, que així se'ls queda més.

L'únic que els quedarà a aquests nens és un trauma.
No cal dir que ara per qualsevol cosa estan traumats i necessiten anar al psicòleg, psicoterapeuta, logopeda...

Que sí, que està molt bé que no s'aborreixin i que si estan motivats és més fàcil que aprenguin coses. Però no cal tampoc portar-ho tot a l'extrem. Que es comença fent servir els nens perquè aprenguin les parts del cos enganxant-los cartellets per tot arreu, i no te n'adones que ja han crescut i ningú els ha explicat que això de petits fa gràcia, però que si ho fan de grans com a mínim seran titllats de malalts mentals.


Avui a l'insti hem après expresions populars. Aquesta és "ser un panxa content".
.
Només putualitzar que l'insti al qual va aquest home és l'Institut Pere Mata i n'és un alumne molt avançat.

dilluns, 16 de novembre de 2009

Els haig de donar una mala notícia.

Aquestes van ser les paraules del metge després de 4 inacabables hores d'intervenció.

Cap dels homes de la meva vida ha estat a l’alçada que les circumstàncies requerien. Començant pel meu pare, el meu germà, els homes als que he estimat i en teoria m’estimaven…

Bé, dir cap és molt agosarat. O injust. La qüestió és que la majoria m’ha demostrat que no se’n pot esperar gran cosa d’ells. Segurament n’espero massa dels que estimo, poso el llistó molt alt i creo expectatives que rarament es compleixen.

Dins d’aquest grup però, hi ha un home que mai, i quan dic mai em refereixo a ni una sola vegada, m’ha decepcionat.

Sempre ha estat al meu costat tan quan l’he necessitat com quan no.

Sempre ha posat per davant l’ajudar-me que coses que segurament li haguessin vingut més de gust de fer, però sabia que en aquells moments el necessitava i no ho ha dubtat mai.

Sempre ha mirat per mi, per convidar-me a fer coses que sabia que m’encantaria fer i més si era al seu costat.

I creguin-me, en totes aquestes afirmacions utilitzar la paraula “sempre” no és ni agosarat ni injust per la resta, sinó tot al contrari.

De petita sempre deia que volia que ell fos el meu pare, però a vegades la sang que corre per les venes i el que diu el DNI són el de menys, perquè ell sempre m’ha tractat molt millor que si fos la seva pròpia filla.

Tinc mil records preciosos al seu costat i vull pensar que encara en podré guardar uns quants més encara que li quedi poc temps de vida. Cada dia que passa tots ens anem morint, ja ho sé, no serà demà que m’atropelli un cotxe o em caigui una torreta al cap i no ho expliqui, però quan algú a qui estimes amb tota la teva ànima li posen data, és inevitable odiar aquesta puta merda de món.

L’altre dia anava amb taxi cap a l’hospital i la taxista no sé què cony m’explicava de creure en Déu. Ella no en tenia cap culpa, però no vaig poder evitar de dir-li “miri senyora, jo amb Déu ja fa temps que m’hi he cagat al mig”.

Només puc que repetir-me que s'han confós, que això a vegades passa, però el cert és que tampoc vull pecar d'ilusa. Així que ara em toca a mi. Em toca i vull que sàpiga que gràcies a ell molts moments de merda han estat més fàcils de païr i com de feliç m'ha fet sempre.

Que la vida és injusta ja ho sabem tots malauradament des de fa molt de temps? Segur. Però haig de dir que la molt filla de puta sempre m'agafa amb els pixats al ventre.

divendres, 13 de novembre de 2009

Viatges temporals, lleixiu i gent que es passa de llesta


Els anuncis de lleixiu on apareix una amable dona del futur important el detergent de la seva avançada era, han fet córrer rius de jiji-jajá entre humoristes, crítics i bufons varis.
Que si "per què porta lleixiu i no la cura d'algun mal dolent", que si "que estúpida, que viatja en el temps per aquesta bestiesa", que si "quines pintes porten els del futur", etcètera.

A veure, desgraciats, anem per parts, que ja m'han fet indignar.

1.- Les pintes del futur:

1a.- Si quan mirem al passat ens avergonyim de les vestimentes, què ens fa pensar que mirant al futur no hem de sentir el mateix?
Presentin-se amb el xandall dels diumenges, amb el vestit d'executiu de la feina, o ensenyant la goma dels calçotets, al segle XV, i es probable que tornin a corre-cuita amb una daga embeinada a les costelles. I amb raó.

1b.- Suposant que el punt anterior l'han tingut en compte els futurs responsables d'enviar gent al passat, hauran cregut convenient enviar gent vestida en la línia actual. Però clar, això de la moda canvia completament cada dècada. Un petit error de càlcul, ja sigui en concretar la data de destí, o bé en les referències estètico-temporals elegides, pot causar certa variació.

Tinc la teoria que la noia és de varis centenars d'anys endavant nostre, però va vestida com una del 2015 o 2020, per aquest petit marge d'error. Cabell Farmatint, i teixits i patrons de moda similars als actuals. Res que no puguem recrear actualment.
L'error podria haver sigut perfectament amb un marge negatiu, i que la viatgera del futur hagués anat vestida com fa 5 anys. Aleshores sí que tots els imbècils fotrien el crit al cel. Així que ja poden estar agraïts per haver tingut la sort de poder apreciar tendències estètiques dels pròxims anys.

La rumana del futur: - Taaat!

Però anem al tema important, el què m'ha fet escriure indignat aquesta entrada:
2.- Per què porta lleixiu i no una cosa que revolucioni el nostre mode de vida?

La mare que us va parir, pallassos que us penseu que sou tant intel·ligents:
Tothom sap que en els viatges temporals no s'ha de canviar res important!

Per això no vénen a matar a Hitler, ni a Franco, ni a en Saura. La història ha de seguir com ha estat per poder retornar al teu propi univers.
Èticament és molt egoista anar al passat, canviar el què et molesta i tornar. Això, sens dubte, ha d'estar regulat d'alguna manera en el futur, senyors!

Els Simpsons ens ho han ensenyat en, com a mínim, un Casa-árbol del Terror. Regreso al Futuro també ho deu haver fet (No l'he vist. Cap de les 3. Què passa?!). Futurama i Family Guy, no ho recordo, però segur que també.
Collons, si ens abandonem a les pantalles, al menys traguem-ne coses útils!

Per tant, l'únic que ens poden oferir, són petits avenços que ens ajudaran a suportar a Bushs i Saures amb una mica més de comoditat.

Què farien vostès a l'edat mitjana? Portar-los antibiòtics? Per evitar pandèmies i que arribin al segle XXI amb una societat tant sobrepoblada com mísera? Doncs no, senyor, això no pot ser!

Porteu-los-hi Post-it's, per que se'n recordin de les coses.
O llapis, per que deixin d'escriure amb putes plomes.
O una fregona per que no s'hagin d'acotar al fregar el terra.
O un vàter, per que puguin asseure's al cagar:

¿Puedo hacer un fri-estail?


És que a més, són tan egoistes que ho volen tot fet.
- Oh, no ens portis lleixiu, nosaltres volem no haver de rentar la roba per poder-nos embrutar com els porcs que som, sense patir les conseqüències! Porta'ns l'elixir de l'eterna joventut, puta!

Per la mort de Déu, insensats desagraïts! Que no veieu que, si vénen del futur significa que tenim un futur? I que, a jutjar per la mossa, no deu ser tan dolent com ens sembla que serà actualment?
Què voleu? Que ens curi els tumors que ens provoquen els iPhones que no volem deixar d'emprar, no? I que això canvii tota la història i porti a Steve Jobs al cim del poder i a una dictaduríssima mundial ecologista, vegetariana i asèptica? I que aquesta peti per qualsevol banda i mori tota la humanitat en qüestió de 50 anys?

Ja esta bé d'enfotre-se'n d'una dona que amb tota la bona intenció del món ha tingut el detall de viatjar anys i panys, amb el mal de cap que això suposa, que no saps què ficar-te al necesser, per oferir-nos un lleixiu que va millor que el què nosaltres, desgraciats del patètic segle vint-i-u, fabriquem.
Si és que la qüestió és criticar sense pensar. Colla de desgraciats setciències incompetents i fills de la droga. Tenen sort que les lleis del futur no els permetin enviar un escamot de gitanos d'elit a eliminar a tots aquells avantpassats actuals que diuen mal d'ells, perquè no dubtin pas que els tenen ganes de tallar la panxa i endur-se tot el coure de casa seva.

dimecres, 11 de novembre de 2009

L'orgull proletari m'intriga

HOi! Orgull obrer!

Un aspecte que em fascina del skins (i altres tribus que no anomenaré per no errar-me) és l'orgull proletari.
Working class, orgull proletari, mort al patró, etc...

No em costa pas entendre que defensin el seu estatus laboral. Trobo fantàstic dedicar-te a una cosa sentint-te orgullós de tal. Però aquesta admiració extrema pel rang més baix de la piràmide empresarial, i l'odi al cim, al cap, al capital que els paga, avui en dia el trobo incomprensible. Això suposa, en cas de ser coherents, no tenir aspiracions de millora de vida. Tots sabem que la millora de vida, majoritàriament, prové de l'augment d'ingressos, i aquests, depenen del treball.

Entenc perfectament que tot això, fa una pila d'anys, quan el món laboral estava molt més polaritzat i el pujar esglaons devia ser escàs o nul, brollés aquest sentiment d'unitat. Quin remei els quedava, suposo.
Però ara, no tenir aspiracions d'augment de sou per sobreviure a aquesta cara vida, o com a mínim, de ser el teu propi patró, ho trobo molt atrevit i irracional. Més que res, per si aspires a tenir una família a la que vols evitar la gana.


Algú que conegui més profundament el moviment d'orgull proletari d'avui dia em pot dir si tots aquests que se n'omplen la boca al segle vint-i-u són uns farsants, uns imbècils o gent amb els collons quadrats?

Jo, ara per ara, crec que són uns hipòcrites. Proletaris addictes al facebook, propietaris de vehicles de varis milions de peles i amb tatuatges tan antisistema com cars. I els pares a la segona residència costera. Chapeau pels teus ideals!

Potser m'equivoco, però és que l'únic skin amb certa proximitat a mi, és un tipus que amb 16 anys anava de feixista, a partir dels 18 fins ara s'ajuntà amb redskins, i fa cosa d'un any, no es va voler/saber posicionar entre esquerra o dreta quan se li va preguntar en què cony s'havia convertit.

Ja m'explicaràs la credibilitat que poden tenir aquestes caricaturesques mascotes polítiques...


dimarts, 10 de novembre de 2009

A mi m'agradaria seguir fent-me bullir sang, però és massa mainstream

Ui, ui, caca! Que surten cadàvers i pistoles. Qué ofensiva!

Ara mateix tinc moltes ganes de parlar malament de mil coses. Amb paraulotes i tot. És que acabo de tancar el facebook.

Però des d'aquest cap de setmana es veu que no es porta això d'odiar, amb raó o sense. Ara es porta odiar el odiar perquè tant odiar avorreix i sempre és el mateix.
Ara no es tracta d'escriure sobre què ens molesta per quedar-nos ben amples, no. Ara es tracta d'escriure el què creiem que als altres els agrada que escriguem però sense que escriguem el que altres ja escriuen. Ara, pel què he llegit a la BloggerDeluxe, em sembla que es porta l'amor omnipresent, la pseudo-ètica, el pensament positiu, les paraules maques. La innovació. Això és l'actual transgressió. Jo vull ser transgressor. No m'agrada lo comercial.

Es veu que tothom ho sabia de feia temps. He estat de sort, d'assabentar-me'n gràcies al post d'en Modgi (el blogger anteriorment gràcios, que a mi m'agrada lo just. Ni em desagrada ni li felaria res, que consti. Em cau simpàtic, però sense allò de fer-li compliments ni res, eh? Que si me'l creuo el saludo amb el cap i ja està. O com a molt, la mà).

Potser deixaré d'escriure al blog. No he estat escrivint el blog que jo hauria volgut escriure.
M'he adonat que sempre ha estat escrivint el personatge del capellà fastigós per comptes de jo mateix, un simple capellà depravat. Odio que els personatges que jo controlo em controlin. Em fan sentir disminuït psíquic. Però no és pas culpa meva. Jo no puc controlar les meves influències. Les influències m'han obligat a inserir imatges esgarrifoses. Per sort ja puc parar. Mai m'havien fet cap gràcia, però era el què calia per assolir l'èxit no aconseguit.

I sempre m'ha semblat terrible emprar el Síndrome de Down com insult per arribar al màxim exponent de la incorrecció política, o la màxima agressió a un humà sencer. Amb el què agraeixo jo la correcció... No s'han de perdre les formes. L'humor no ho val. L'humor basat en l'odi o l'odi basat en l'humor és quelcom horrorós. Sobretot en la intimitat dels blogs personals, sota la dictadura de l'etiqueta col·lectiva que ens ha condicionat. Un col·lectiu que resulta no ser tal, sinó més aviat un gènere blogger. Per fi esclata la bombolla i podem ser qui som o alguna cosa així.

oDiu meu, per què m'has abandonat?

Jo què sé. Tinc massa son.

diumenge, 8 de novembre de 2009

Tendresa?









Què? Que monos són els animalons adormits, no?
I què us fa pensar que estan dormint?
Mireu-vos-els bé. Poden, perfectament, estar morts.

A partir d'ara, quan vegeu la foto d'un preciós animal dormint, penseu en la possibilitat de que estigui mort.
Ja ho deia Nostru Senyor Jesucrist: Les aparences enganyen.
 
ir arriba