dijous, 27 de novembre de 2008

Companys de pis

Les festes universitàries no eren massa desenfrenades, vivint a casa de la iaia.
[L'autor lamenta haver recorregut a tal imatge, tan poc vista a internet]


Els companys de pis són aquells éssers creats amb l'objectiu principal de ajudar-te a pagar el lloguer d'un pis.

No obstant, i com normalment aquest objectiu s'acostuma a complir sense problemes, han afrontat altres objectius secundaris però que requereixen més atenció. Tots aquest objectius secundaris es podrien resumir sota el lema "tocar els collons a la resta de companys de pis".

Per avui sols diré que els companys de pis es diferencien en dos grups: els amics i els companys de pis purs.

Els primers són una bona opció si hi ha confiança i ja sabem de quin peu calça per saber a què ens enfrontarem. Això sí, un gran perill és precisament que la confiança faci fàstic i l'altre es prengui més llicencies de les que hauria.

En aquest cas dels amics, anar-se'n a viure junts pot ser el detonant que faci volar pels aires l'amistat, així com ho fa en molts casos l'anar-se'n a viure amb la parenta. Al tanto.



Els segons, els companys purs, són aquells que o bé ja viuen al pis on entrem, o bé els hem de buscar (i sobretot seleccionar) per que ocupin un habitació del pis on ja vivim (i sobretot, paguin la seva part).

Aquí, si la selecció no és bona o massa amplia, ens trobarem amb individus amb pocs o cap punts comuns amb nosaltres. És una experiència de risc.

Hi ha el punt a favor, en aquest cas, que és que al no ser amics, la sociabilització serà escassa, és a dir, cadascú a la seva. Això jo ho trobo un gran què.



No entraré en el que podria ser un 3er grup de companys de pis, el de la parella sentimental, doncs jo no puc (ni vull) viure a la Parròquia amb cap parella que tingui (a no ser que sigui un altre capellà com jo, que prego a Déu que no). Així que per desconeixement, aquest el deixo per qui vulgui analitzar-lo.



Serveixi aquesta entrada com a introducció a una sèrie d'anàlisis sobre els companys de pis.

Pròximament, seguiré amb alguns dels diferents objectius toca-genitals, que si no això serà etern, com el dolor que haurien de patir alguns d'aquests fills de puta que viuen amb nosaltres.


Deu vos fuck!

dimarts, 18 de novembre de 2008

Odi i ràbia a les escales mecàniques

A tota aquella gent que, al pujar caminant les escales mecàniques del Metro per la banda esquerra, just abans d'arribar a dalt, es paren.
A tots aquests -i sense deixar de dir que sempre són senyores baixetes i freqüentment sudaques- els clavava una coça a l'espatlla per que es mengessin el terra.

No colpejar l'estructura de la barana.
Colpejar els fills de puta que impedeixen el pas.


Si teniu tanta pressa, no us pareu.

Si no sou capaces de coordinar les vostres pases per adequar el vostre avanç en el canvi d'escala mecànica a terra estàtic, aparqueu-vos a la banda dreta, que no és cap deshonor.

Si l'únic que busqueu és tocar-me els collons, tard o d'hora us topareu amb un capellà amb tanta rabia com botons a la sotana que us deixarà bocaterrossa i com el Cuñao.


No burxar els graons amb el paraigües.
Burxar l'anus de qui es pari.

Aneu fent, fills de puta.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Crueltat bloggera.

L’altre dia, volent deixar un comentari en algun dels molts blogs que cada dia llegeixo, em vaig sentir agredida. Mireu quina paraula havia d’escriure:


Òstia puta!!! Ja ho sé que el dia que Déu em va fer passava per un mal moment, però joder... tampoc és per fer-ne escarni públic. A veure, jutgeu vosaltres mateixos:

Que no sóc una bellesa???? Segur! Però tant com perquè una puta màquina faci burla de mi i em digui directament “refea” crec que va més enllà del que podríem anomenar humanament suportable. Des d’aquest dia que no paro de plorar pels racons i la ràbia va creixent en el meu interior. No només em bull la sang, sinó que per venjar-me d’aquest Déu que em va fer així i a sobre permet que tothom se’n foti a la meva horrible cara, cada cop que vaig a netejar-li la seva puta casa destrosso tot el que trobo per davant i robo el que em ve de gust.
Per descomptat, de la sang de Crist no en queda ni un cul i de la recaptació dels diumenges menys.

Ais... i dit això, la pau del senyor sigui en vosaltres. Perquè en el meu esperit fa dies que va desaparèixer.


PD: Pare Bukkàkez, si nota algun desperfecte o troba a faltar alguna cosa durant la missa de demà ja sap a què es degut. Ara, si té collons vingui’m a dir alguna cosa, que com a cònjugue del totpoderós filldeputa que em va fer així rebrà de valent.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Fets i gent que fan que et vulguis creure súper guai (I).


Comencem amb un dels casos més evidents en què vols que tothom sàpiga com de cool arribes a ser: quan talles amb la parella.
Suposo que tots esteu tan farts com jo de veure tios i ties que fa anys que van passar a ser un ésser adjacent a un altre en tant bon punt van trobar el noviet de torn. Ja en parlàvem l’altre dia. Aquells que són un pack.
Doncs bé, aquests, quan pel motiu que sigui acaben la relació, necessiten demostrar al món que si no es desmelenaven abans era perquè la seva parella no els deixava. Que ells en realitat són la puta canya, que porten la bogeria a les venes i que festival és el seu tercer cognom, però que no gosaven desfasar-se per no ferir els sentiments de l’altre.

I una puta merda!

En algun cas sí que és així, però la resta no cal que us hi esforceu tant, en serio. Vull dir que no enganyeu a ningú, en el millor dels casos com a molt us ho creureu vosaltres mateixos. És trist veure gent que en sa puta vida ha sortit de festa penjant fotos de nits “boges” al facebook, posant-se nicks al msn de l’estil “waaaa kinaH paSada tIo la partY daIR... vaYa taja que vaY pillaH, estic reSaKós 1000, X algu Xdi” o escrivint relats insuportables de lo bé que s’ho passen ara que no tenen parella i de la gentada superguaiquetecagas que han arribat a conèixer. Això per no parlar de quan comencen a tontejar amb tot Déu per convèncer al seu ego de que continuen tenint poder de seducció.
I tot això, amb l’únic objectiu que la seva exparella ho vegi i es mori de l’enveja, cosa que en la majoria dels casos no passarà perquè, segurament, si et va deixar va ser perquè ja en tenia una altra a tiro o perquè n’estava fins als collons de les teves tonteries.

Aquí tenim el Lluís en les seves festes postruptura amb l'Annabel, la seva nòvia durant 10 anys.


De veritat, no només foteu el ridícul volent fer una cosa que ni us agrada per fotre a un altre sinó que, a sobre, tothom té clar que sou uns fantasmes.
La proba és que, a la mínima que podeu, us torneu a enganxar al primer que us promet la lluna i no podeu parar de dir com de feliços sou amb aquesta vida de parella i com odieu els que només saben emborratxar-se i sortir de festa, que això no és vida.

A tots vosaltres, que voleu aparentar una cosa que no sou per demostrar al món que quan no esteu aparellats sou l’hòstia, quan la realitat és que necessiteu tenir algú sempre al costat, només us desitjo mil i una nits de festa, d’aquestes en les que us feu un munt de fotos per ensenyar l’endemà i en les que, un cop apagueu el flaix, us quedeu en un racó de la discoteca turmentant-vos pensant en com us agradaria que ell/a estès al vostre costat.

dilluns, 10 de novembre de 2008

El cos de Crist


Dolça blasfemia

dimecres, 5 de novembre de 2008

Obama, mis cojones!

Em cago en tots els gilipolles que es pensen que Barack Obama és un messies que canviarà el món i que els Estats Units esdevindrà un país d'amor, pau, floretes i sa puta mare.

Que és un dia històric avui?
Segur. Un negre de president d'EEUU. El primer negre de president d'EEUU.

Que amb el negre a la Casa Blanca no patirem tant com amb el cowboy monguer d'en Bush? Això segur.

Que és l'inici d'un gran canvi i un nou ordre mundial i no sé que polles?
Com diria en Berto: GRAN CANVI, MIS COJONES!

- Becaaaries... Que un demòcrata torna al Despatx Oval...
on estan aquestes boquetes i les genolleres?
¡Black Big Cock is in da White Haus!


Tinc el Messenger i el Facebook ple d'estúpids il·lusos que es pensen que ara s'acabarà la fam al món i les guerres o alguna cosa per l'estil.


M'agradaria fotre'ls hi un parell de bofetades, a veure si espavilen. Recoi, ja!

Per cert, algú vol apostar a veure quan tarden a pelar-lo?
JFK que va durar? Un parell d'anys?

Jajajaja...
Aaaai, aquests americans... Com són, eh?

dissabte, 1 de novembre de 2008

Carreres Universitaries de Merda

Avui en dia, les carreres universitaries acostumen a durar 3, 4 o 5 anys.
Em sembla perfecte.

Entenc que Medicina siguin 5 anys + MIR + Especialitat. Com també entenc els no-sé-quants anys que dura Aeronàutica.

Ara bé, em nego a creure que algunes professions -com les que enumero a continuació- necessitin més d'un puto any per aprendre-les. No fotem, home!

Algunes carreres de merda:

  • Fisioterapia - Ui sí, donar massatgets...
  • Disseny Gràfic - Ui sí, pintar cartellets...
  • Publicitat i Relacions Públiques - Ui sí, fer anuncis (i normalment molt mediocres)...
  • Inefc - Ui sí, per acabar treballant d'escombriaire...

No crec que tota professió requereixi un mínim de 3 anys. Segur que reomplen el temari amb assignatures de merda.

I un exemple d'assignatures de merda són les "Historia de...". Crec que hi han poques carreres que sí sigui realment necessari estudiar la historia d'aquella professió.

Aquell any, el Màster en Pederastia i Pedofilia (MP&P) fou tot un èxit.
El jove de l'esquerra de tot, es graduà amb Matricula d'Horror.


Dit això, des del meu profund desconeixement de la gran majoria de carreres que he esmentat, però amb uns collonassos per menyspreuar-les, em despedeixo.

Aneu-vos-en en pau.

ACTUALITZAT:

Més carreres de merda, cortesia de Síncirily Modgi, Sr. Català, Jump_on, Pissarra Negra i Sagristana en els comentaris:

  • Diplomatura de Turisme
  • Llicenciatura en Periodisme
  • ESADE (o Empresarials en general)
  • Magisteri
  • Podología
  • Sociologia/ Antropologia/ Ciències Polítiques
  • Belles arts
  • Farmàcia
 
ir arriba