dimecres, 29 d’octubre de 2008

Aneu a la merda tu, el llapis, la goma i la mare que et va parir! (sobretot ella).

L’altre dia ja vaig deixar anar com d’odiosos són els nens del meu grup de catequesi. Però avui he pogut constatar el que ja sabia: els seus pares són cent mil vegades pitjors.
Des del primer dia que he tingut problemes amb els progenitors dels monstres. Des de fer-me responsable del merder que fotien al lavabo, quan jo ja els havia deixat amb els pares, fins a donar-me un toc d’atenció perquè els seus fillets modèlics (ha-ha!) es senten malament dins el grup.

L’incident del lavabo em va fotre, perquè no vaig saber contestar-li un “vés tu a veure que foten els teus fills o si no perquè els tenies” a la mare impertinent de torn, però era el meu primer dia i no vaig saber reaccionar. Vaig anar a dir-los que no cridessin tant i avall.

Però avui... avui, després d’un dia de merda, de pluja, d’aguantar els nens més impertinents que mai, no he pogut aguantar-me. Ja estava a punt de creuar la porta per sortir al carrer, quan em venen dues mares a dir-me que els seus nens estan taaaaaant disgustats perquè dues nenes quan no els prenen la goma, els prenen el llapis o els diuen que són tontos. A veure... són les 6.30 de la tarda, que collons m’importa si han perdut el llapis o la goma??? Si veiessin els seus fillets en acció, s’empassarien les paraules de cop. Jo els he dit que els seus nens no és que fossin uns sants tampoc, i que tots es passaven la puta hora queixant-se de que uns es prenien les coses als altres. Imagineu-vos una hora aguantant frases de l’estil: “Fulanitoooo m’ha preeees el llaaaaapiiiiiis!!!!!”, “Menganitoooo s’ha colaaaat!!!” o “l’altreee diaaaa Menganitaaaaa em va dir burraaaaaaa!!”. I jo penso, encara curta que es va quedar Menganita la veritat.

Però quan vols fer veure als pares que tots els nens són uns cabrons que es volen fotre uns als altres, i els seus també són així, et miren malament i et parlen pitjor. M’han dit, amb uns aires de superioritat que eren per trencar-los la cara, que els seus fills mai havien tingut cap problema fins ara i que a veure si feia el favor de fer-hi alguna cosa.

Que no es preocupin, ja ho tinc tot pensat. El proper dia portaré cinta aïllant i els taparé la boca. A les mares clar.

Els nens que facin el que els toca per edat, emprenyar-se els uns als altres i incordiar. Al final no fan més que el que faran quan creixin, però enlloc del llapis es fotran les novies, enlloc de colar-se a la fila seran uns trepes que intentaran passar per sobre dels seus companys de feina per arribar abans als millors llocs i enlloc de sentir que els diuen tontos els diran que són fills de puta impertinents.



I en la majoria dels casos no s’equivocaran, perquè les seves mares de putes impertinents en tenen un rato llarg.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Prou d'unir la parella amb les amistats!

Estimats fills de Déu, Pare Bukkàkez vol parlar d'un d'aquells temes dels que ofenen si es diuen a la cara:

Un tema que ja hem parlat en alguna ocasió amb la Sagristana.
La gran majoria de gent, s'empenya en voler unir la seva parella amb les seves amistats.
Examinem-ho des dels diversos punts de vista:

  • Des del punt de vista de ser una de les amistats, fa que t'hagis d'empassar individus esgarrifosos.
    Noies estúpides; massises a les que no els cauen bé les amistats del seu noi i fiquen mala cara; mosses que pel contrari intenten integrar-se i sols fan pena i rabia; tios totalment diferents a l'estil de la colla d'amics, inclús totalment oposats; nois autistes que l'únic que desitjen és que la seva cari decideixi marxar; pallassos gilipolles, etc... etc...
    Sempre son gent esperpèntica que nosaltres, els amics, no hem de suportar per culpa de que el nosatre amics tingui el gust al recte.
    Molt poques vegades s'ha trobat un perla que valgui la pena integrar-la al grup.

El graciós novio d'una de les meves amigues.

  • Des del punt de vista de ser integrant de la colla i la teva parella s'adhereixi a sociabilitzar amb els teus amics, hauràs de suportar, o bé els intents (triomfals o patètics) per part d'ella de guanyar-se els teus amics, o bé les excessives atencions envers ella per part dels teus amics més voltors, o les crítiques (en cas de bona confiança) sobre ella posteriorment per part dels amics més sensats.

El pallasso de l'Adrien segur que no porta la seva
jamelga a les borratxeres amb els amics.

  • Des del punt de vist de parella que es veu obligada a alternar amb les amistats del cònjugue, acostuma a ser també força violent, a banda de la peresa que fa.
    Pots esperar tot tipus d'essers per la seva part, on segur que sols congeniaràs amb molt pocs, si ens fiquem optimistes.

La Yénnifer, la millor amiga de la meva ex-novia.
I això que jo estava amb la lletja i tonta del grup.

És per això que em pregunto a la vegada que em cago en,
perquè collons cal ajuntar parella i amistats?

Les amistats les el·legeix un mateix en funció d'uns paràmetres; la parella també, però en funció d'uns altres; el que no s'el·legeix, són les amistats de la parella, i aquí és on hi ha el problema. Això fa que uns i altres tinguin caires diferents, amb amistats de caires inclús més extremats. No cal temptar a la sort per intentar convertir-se en "La parella perfecta", aquella que forma part del grup de les amistats.
Això és una puta merda. Convertir-se en "la parella perfecta" vol dir convertir-se en un sol ent. Deixar de ser JO per ser NOSALTRES.
Vomito damunt de les parelles perfectes. Els amics que es tornen un NOSALTRES, per mi, practicament moren per deixar pas a uns coneguts amb certa simpatia, mentres el veig i recordo nostàlgicament aquells temps en què era realment ell.

Amb lo bonic que és mantenir les bones amistats independenetment de una bona parella.... i la de malparits que no se n'adonen.

El que en el fons m'ompla, és que ells s'ho mereixen i tard o d'hora es faran fotre.

De fora vingueren que de casa ens tragueren (I).

A vegades, no sé ben bé com, em sento una estranya a casa meva. M’ha passat molts cops, però fins ahir no em vaig adonar de la ràbia que em fa aquesta sensació. Bé potser sí que me’n havia adonat, però no ho havia exterioritzat. O sí, sí... potser sí.
Joder, d’acord, me’n queixo mil vegades d’això que em passa, però pel blog aquest no ho he fet mai val?
Va doncs anem al tema. Ahir quan vaig arribar a casa em trobo la meva companya de pis i el seu nòvio(*) al menjador. A mi quan arribo a casa el que m’agrada fer és treure’m les sabates, posar-me les sabatilles i sopar al sofà. Antihigiènic?? Potser sí, però me la suda bastant.
El problema està en què quan hi ha algú aliè als hostes habituals, això que em sembla tant normal, em resulta un pèl incòmode de fer, segurament perquè inconscientment penso que tindran una mala imatge de mi. Avui però, he passat olímpicament d’ells i ho he fet tant tranquil·la.
Al cap de poca estona se n’han anat a la seva habitació i per fí m’he quedat sola. Però aleshores, quan estava tant tranquil·lament apalancada al sofà, va i arriben el meu company de pis i la seva novia. Collons... és sortir del foc i posar-se a les brases. Bé, jo he continuat mirant la tele com si no hi fossin, tot i que ells no han fet el mateix amb mi.
Sincerament, no cal que em doneu conversa, vull dir, jo estic aquí mirant la tele i vull continuar fent això, no aguantar les vostres tonteries de parella. Doncs no. Apa, a distreure’m explicant batalletes i a ocupar el meu espai vital asseient-se un a cada costat meu. I per si no fos prou l’atabalament que m’han produït, s’han posat a fumar. I per aquí si que ja no hi passo. Me n’he anat a la meva habitació i fora, que total, el que estava mirant ja s’havia acabat.
Però més tard feien un altre programa que em venia de gust veure i els tios no s’han mogut del puto sofà i a sobre m’han canviat el canal. Desgraciats!! Aneu a procrear-vos i deixeu-me en pau home...
En fí... només els desitjo que Déu els ho pagui amb molts fills (i pocs intents).


(*) faig servir aquesta paraula encara que no sigui correcta en català ni acceptada per molts progres de pacotilla que prefereixen dir-ne company/a, parella, amic/ga especial, etc.
Al final tot és la mateixa merda que cari o xurri. Total, vol dir el mateix i va a parar al mateix lloc.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Anar al cine sola no és un pecat.

Avui he anat al cine. És una cosa que feia molts dies que no feia i que m’agrada molt. M’agrada anar-hi sola de tant en tant i no haver d’aguantar ningú fent comentaris estúpids (bé deuen pensar que són graciosos) o fent soroll menjant crispetes , que per això ja hi ha la majoria de persones que estan a la sala. No cal afartar-se al cine i menys com a porcs. Però bé, això tampoc és el tema que ens ocupa ara.
El tema és que quan he comentat que anava al cine tothom m’ha fet la pregunta següent: SOLA??????
I jo: “sí, hi vaig sola, és que em ve molt de gust anar-hi i a la gent que m’agradaria que m’acompanyés no li va bé d’anar-hi avui” (per no dir: “tu que collons n’has de fotre amb qui vaig” o “millor sola que anar-hi amb tu que mai entens cap puta pel·lícula i tota l’estona em ralles perquè t’expliqui que està passant”).
Les cares se’ls han començat a desencaixar, l’horror els envaïa i els desfigurava el rostre, els crits de pànic els contenien, però se’ls notava als ulls i, en el cas que hi hagués més d’una persona, s’han mirat com dient “aquesta tia no hi toca” per posteriorment afegir que si no tinc amics.
La qüestió no és si tinc o deixo de tenir amics, la qüestió és que si tinc ganes de fer una cosa la faig i punt. Però ostia puta... hi ha gent que no pot anar ni a pixar sola, sobretot ties. I mira a mí els altres que facin el que els surti del collons, però que no m’estigmatitzin per tenir prou capacitat mental com per anar soleta a un lloc. No necessito ningú ni per anar a pixar, ni per anar a comparar roba, ni per anar al cine.
Això no vol dir que no m’agradi que algú m’acompanyi, sinó que per anar sola no em passa res.
Res... que n’estic farta de gilipolles que em miren malament per no tenir la necessitat d’anar sempre acompanyada.

L’únic que em consola és que la seva penitència serà no saber el plaer que se sent en poder pensar fent servir el cervell propi (òrgan que alguns/es no s’adonen que tenen atrofiat), fer el que et dóna la puta gana sense donar explicacions a ningú i gaudir de la única companyia de la persona que més t’estimes (vegis una mateixa).

Pels segles dels segles,

Amén.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Algú ho ha de dir: Anar a Eivissa no és cap orgull

Abans que s'acabi definitivament el regust de l'estiu, permetin-me que em bulleixi la sang amb un tema de temporada:

Molts dels feligresos, en temporada estiuenca, s'estarrufen de modernitat al cridar als quatre vents que se'n van uns dies de vacances a Eivissa.

Es veuen nicks en programes de missatgeria instantànea, il·lusionades pseudo-redaccions en blogs, imàtges típiques i repetitives de l'estança a l'illa penjades en Facebook's i altres putes reds socials... Tot això del pal guai, cool, original i súper-divertit.

Un ramat és el que són. Un ramat de gilipolles.

Fa anys que anar a Eivissa va deixar de ser original. Avui en dia qualsevol garrul@ hi va cada estiu.
Parroquians que prefereixen una cançó del Bisbal a una sessió d'electrònica, parroquianes pijes rebossades de Tous, gent que ni tan sols acostumen a sortir de festa ni drogar-se,... a l'estiu tots cap allà. I sobretot, que tothom se n'enteri bé. Que són súperguais.
Si això no és ser bestiar estúpid, digueu-me el què és.

No entengueu malament el meu sermó, germans. No critico l'anar de festa a Eivissa, però el que no suporto és que em vinguin de cools per tal fet, perque avui en dia, anar a Eivissa de festa és de lo més normal. Inclús vulgar.
L'ambient garrulístic que s'hi respira és força elevat, i la gran quantitat de drogues que hi circula no ajuda a millorar-ho.

S'ha de ser molt estúpidament pretenciós per fardar d'anar de festa a l'Illa Blanca.
O ser molt garrulo... perquè sí, germans: es comença vacil·lant d'anar a Eivissa, i s'acaba fardant de sortir a Callejeros.

A més, salta a la vista que ja és pecat només ser-hi...

Reso cada dia al meu Déu venjatiu per que cada vegada que algú vacil·li d'anar a Eivissa, rebi un atac diarreic en mig de la discoteca caríssima de torn.

divendres, 17 d’octubre de 2008

D'incompetents el món n'es ple.

Fa uns dies es va espatllar l’ascensor del bloc on visc. Me’n vaig adonar quan marxava cap a fer catequesi. Per variar anava tardíssim i només em faltava haver de baixar 5 pisos a peu. Oj! Com em rebenta haver de baixar escales, és que realment ho odio i em posa de molt mal humor, no s’arriba mai a baix.
Evidentment, vaig perdre el collons de bus i vaig arribar tard. El mossèn, no em va dir res, però es va mirar el rellotge i em va mirar a mi amb mala cara. Desgraciat! Ja el voldria veure a ell suportant tota aquella colla de monstres! Bé, ja en parlaré un altre dia d’aquests dels fills de Satanàs...

No sé si algú es pot arribar a imaginar la temperatura de la meva sang quan, després d’haver baixat 5 pisos a peu, perdut el bus, arribat tard, aguantat sense dir res la cara del mossèn, aguantat els ninyatos de catequesi, tornat a casa amb metro fent el puto canvi de Diagonal, PER FÍ arribo a casa i haig de tornar a pujar les putes escales perquè, evidentment, ningú havia fet res per arreglar l’ascensor, ni tan sols trucar el servei tècnic (serviciooo técnicooo, serviciooo técnicooo, servicio técnicooo ¿quién anda ahí??).

Sense aire i amb els ulls injectats de sang em vaig dirigir al pis del president de l’escala (com a mínim aquell home que sempre ens està tocant els collons serveixi per alguna cosa). Vaig trucar al timbre i després d’uns 5 minuts em va obrir. I aquí sí que no sé com em vaig poder contenir...
El fill de puta va sortir amb calçotets i mitjons mig amagat darrera la porta! La meva companya de pis ja ho diu que aquest tio es passa el dia mirant porno per internet. I per mi com si es vol matar tot el puto dia a palles, però joder... 5 minuts fent-me esperar i no s’ha pogut ni posar uns putos pantalons??? Això era l’únic que em faltava... Una mica de dignitat hòstia!
En fí... li vaig dir que a veure si arreglaven l’ascensor d’una puta vegada i el paio em va contestar que ja sabia que no funcionava però no havia pensat a trucar. Mecagundéu! Incompetent de merda! Si ja ho saps perquè collons no turques o poses
un puto cartell a la porta? No, ell no, que prou feina té amb lo seu...

No sé, crec que el deuria acollonir, perquè al cap de 10 minuts va venir a casa meva (per sort vestit ja) a dir-me que ja havia trucat i que l’endemà ja estaria solucionat.

Però la qüestió és: l’ascensor ja està arreglat sí, però ara qui em pagarà tot l’acohol que em vaig haver de beure per matar les neurones que tenien gravada la imatge d’aquell paio eh??? Qui?!?!?!?!?!?!?!?!

dissabte, 11 d’octubre de 2008

I el cinquè dia ho va saber publicar.

Ni sé des de quan que sóc la sagristana de l’església del meu poble i estic farta d’escoltar els sermons inacabables d’alguns putus mossens, plens d’una raó absoluta que no s’aguanta per enlloc i que em provoquen un sentiment d’odi infinit. Així que he decidit intentar canalitzar tota aquesta energia d’alguna manera.

Com que m’he anat reprimint, ara no només em bull la sang en sentir aquests mossens, sinó que aquest sentiment ha anat augmentant a un ritme vertiginós i nombrosos aspectes que envolten la meva vida, situacions que visc en primera persona o que m’expliquen, i accions o diàlegs que es produeixen amb la gent del meu voltant m’irriten infinitament.

Un dia, quan ja pensava que el mateix Satanàs m’havia posseït, em vaig anar a confessar al Pare Bukkàkez i em va recomanar que m’unís a la seva iniciativa de crear un blog per “rajar” ben a gust de tot el que ens molesta, que no és que sigui poc i que, molt probablement, cada cop serà més.

Encara que n’estic fins als collons (que no em pengen per sota la sotana, deu ser el que té no tenir ni collons ni portar sotana) d’això de fer de sagristana, n’utilitzaré el nom, perquè és així com em coneix tothom. La bona de la Sagristana, la que no diu mai res, la que podem putejar i no passa res.
Doncs ara seré jo la que em cagaré en tots vosaltres i la puta mare que us va parir, i em quedaré tant ample.

Que ja podem dir missa que res no canviarà?? Segurament. Tampoc pretenem canviar res, només fotre una bona mossegada a la jugular del que ens toca els collons, fer-ne una mica de sang i així, potser, respirar una mica més tranquils.

Apa germans, aneu-vos-en en pau. (Per fi puc ser jo qui pronunciï aquestes paraules!)

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Ja puc dir missa...

... que tot seguirà sent una puta merda.

Sóc en Pare Bukkàkez, capellà, i n'estic fins als ous que em pengen sota la sotana. M'hauria de confessar, que des de que vaig fer la primera comunió no ho he fet més.
Pel meu cap passen tots els pecats capitals, i la majoria dels provincials. I no és que em senti malament per tenir-los, però simplement vull escupir-los per no quedar-me amb el maleït regust de rabia que em deixen, que ni bebent cafè amb all-i-oli marxa.

Els altres capellans de les meves contrades són una colla de hipòcrites, cabrons i magreja-nens, amb els que no vull confessar-me.
I jo sóc dels que creu en un Déu venjatiu i fill de puta, més que en un Déu benevolent.
Així doncs, he decidit confessar-me al seu germà petit: Internet.

Aquí escriuré tots els pecats, blasfèmies, bajanades, barbaritats, hipocresies i fariseïsmes que em vinguin de gust, sense cap condicionament. Treuré lo pitjor de mi i ningú m'ho impedirà. Ni tan sols la meva cristiana, catòlica i apostòlica consciència.

El millor del cas, és que m'estalviaré hores de teràpia a preu d'or, que serien pagades amb la recaptació dels feligresos. Per fi em podré comprar la PS3 i el beneït GTA IV.


Ah! I també he convidat a la Sagristana de la meva parroquia a que s'auto-exorcitzi a gust en aquest blog. Una senyora tan versàtil que tan aviat em deixa el Calze llustrós, com es caga en Jesucrist Nostru Senyor.

Endevant doncs, que comenci a bullir la sang.

Déu vos fuck!
 
ir arriba