dimarts, 11 de novembre de 2008

Fets i gent que fan que et vulguis creure súper guai (I).


Comencem amb un dels casos més evidents en què vols que tothom sàpiga com de cool arribes a ser: quan talles amb la parella.
Suposo que tots esteu tan farts com jo de veure tios i ties que fa anys que van passar a ser un ésser adjacent a un altre en tant bon punt van trobar el noviet de torn. Ja en parlàvem l’altre dia. Aquells que són un pack.
Doncs bé, aquests, quan pel motiu que sigui acaben la relació, necessiten demostrar al món que si no es desmelenaven abans era perquè la seva parella no els deixava. Que ells en realitat són la puta canya, que porten la bogeria a les venes i que festival és el seu tercer cognom, però que no gosaven desfasar-se per no ferir els sentiments de l’altre.

I una puta merda!

En algun cas sí que és així, però la resta no cal que us hi esforceu tant, en serio. Vull dir que no enganyeu a ningú, en el millor dels casos com a molt us ho creureu vosaltres mateixos. És trist veure gent que en sa puta vida ha sortit de festa penjant fotos de nits “boges” al facebook, posant-se nicks al msn de l’estil “waaaa kinaH paSada tIo la partY daIR... vaYa taja que vaY pillaH, estic reSaKós 1000, X algu Xdi” o escrivint relats insuportables de lo bé que s’ho passen ara que no tenen parella i de la gentada superguaiquetecagas que han arribat a conèixer. Això per no parlar de quan comencen a tontejar amb tot Déu per convèncer al seu ego de que continuen tenint poder de seducció.
I tot això, amb l’únic objectiu que la seva exparella ho vegi i es mori de l’enveja, cosa que en la majoria dels casos no passarà perquè, segurament, si et va deixar va ser perquè ja en tenia una altra a tiro o perquè n’estava fins als collons de les teves tonteries.

Aquí tenim el Lluís en les seves festes postruptura amb l'Annabel, la seva nòvia durant 10 anys.


De veritat, no només foteu el ridícul volent fer una cosa que ni us agrada per fotre a un altre sinó que, a sobre, tothom té clar que sou uns fantasmes.
La proba és que, a la mínima que podeu, us torneu a enganxar al primer que us promet la lluna i no podeu parar de dir com de feliços sou amb aquesta vida de parella i com odieu els que només saben emborratxar-se i sortir de festa, que això no és vida.

A tots vosaltres, que voleu aparentar una cosa que no sou per demostrar al món que quan no esteu aparellats sou l’hòstia, quan la realitat és que necessiteu tenir algú sempre al costat, només us desitjo mil i una nits de festa, d’aquestes en les que us feu un munt de fotos per ensenyar l’endemà i en les que, un cop apagueu el flaix, us quedeu en un racó de la discoteca turmentant-vos pensant en com us agradaria que ell/a estès al vostre costat.

2 comentaris:

  1. Oj! Li ho juro que dec tenir una puta úlcera gestada per tants imbècils aparellats.

    N'estic fins als ous de tantes aparences, de tantes mentides, de tanta farsa i de tant pensar amb els genitals.

    Precisament tinc un pròxim post relacionat amb el món de la parella, aquell tema que tan ens excita.
    Tinc com una bola de rabia a l'estómac que he de treure d'alguna manera. I crec que un post en l'anonimat no m'ajudarà massa.
    Però ja sap vostè que explotar en públic, o si més no, dir les coses que es pensen clarament, no està gens ben vist i s'acabarà am l'etiqueta d'amargat e infeliç.
    L'hauré de guardar a un raconet fins que algún dia, un subnormal faci que que em reventi el cor, el cervell i els budells, i aleshores mori. Però no en pau. I això em cabreja enara més.

    Perdoni'm per no haver-me centrat en el seu tema, però les bombolles de la sang fan que el cervell no m'acabi de rutllar del tot bé. Potser després, més en fred, hi afegeixo cullerada.

    ResponElimina
  2. A la meva escola n'hi ha unes quantes, de parelles entre els nens (i alguna clandestina entre mestres també).

    Potser sí que si dels nens se'n pot aprendre alguna cosa és del món de la parella: Ells no deixen de jugar a fútbol a l'hora del pati, elles no deixen de riure amb les seves amigues. Per tant, si tallen no es posen a jugar a fútbol com uns desesperats perquè MAI han deixat de jugar-hi. Quan tallen segueixen jugant com sempre, es busquen una altra parella (o no, algun sembla que a aquestes tendres edats ja ha quedat ben escarmentat) i tan amics.

    Espero ansiosament el proper escrit sobre el fascinant món de la parella.

    Salutacions antipedagògiques.

    ResponElimina

 
ir arriba