dissabte, 25 d’octubre de 2008

Prou d'unir la parella amb les amistats!

Estimats fills de Déu, Pare Bukkàkez vol parlar d'un d'aquells temes dels que ofenen si es diuen a la cara:

Un tema que ja hem parlat en alguna ocasió amb la Sagristana.
La gran majoria de gent, s'empenya en voler unir la seva parella amb les seves amistats.
Examinem-ho des dels diversos punts de vista:

  • Des del punt de vista de ser una de les amistats, fa que t'hagis d'empassar individus esgarrifosos.
    Noies estúpides; massises a les que no els cauen bé les amistats del seu noi i fiquen mala cara; mosses que pel contrari intenten integrar-se i sols fan pena i rabia; tios totalment diferents a l'estil de la colla d'amics, inclús totalment oposats; nois autistes que l'únic que desitjen és que la seva cari decideixi marxar; pallassos gilipolles, etc... etc...
    Sempre son gent esperpèntica que nosaltres, els amics, no hem de suportar per culpa de que el nosatre amics tingui el gust al recte.
    Molt poques vegades s'ha trobat un perla que valgui la pena integrar-la al grup.

El graciós novio d'una de les meves amigues.

  • Des del punt de vista de ser integrant de la colla i la teva parella s'adhereixi a sociabilitzar amb els teus amics, hauràs de suportar, o bé els intents (triomfals o patètics) per part d'ella de guanyar-se els teus amics, o bé les excessives atencions envers ella per part dels teus amics més voltors, o les crítiques (en cas de bona confiança) sobre ella posteriorment per part dels amics més sensats.

El pallasso de l'Adrien segur que no porta la seva
jamelga a les borratxeres amb els amics.

  • Des del punt de vist de parella que es veu obligada a alternar amb les amistats del cònjugue, acostuma a ser també força violent, a banda de la peresa que fa.
    Pots esperar tot tipus d'essers per la seva part, on segur que sols congeniaràs amb molt pocs, si ens fiquem optimistes.

La Yénnifer, la millor amiga de la meva ex-novia.
I això que jo estava amb la lletja i tonta del grup.

És per això que em pregunto a la vegada que em cago en,
perquè collons cal ajuntar parella i amistats?

Les amistats les el·legeix un mateix en funció d'uns paràmetres; la parella també, però en funció d'uns altres; el que no s'el·legeix, són les amistats de la parella, i aquí és on hi ha el problema. Això fa que uns i altres tinguin caires diferents, amb amistats de caires inclús més extremats. No cal temptar a la sort per intentar convertir-se en "La parella perfecta", aquella que forma part del grup de les amistats.
Això és una puta merda. Convertir-se en "la parella perfecta" vol dir convertir-se en un sol ent. Deixar de ser JO per ser NOSALTRES.
Vomito damunt de les parelles perfectes. Els amics que es tornen un NOSALTRES, per mi, practicament moren per deixar pas a uns coneguts amb certa simpatia, mentres el veig i recordo nostàlgicament aquells temps en què era realment ell.

Amb lo bonic que és mantenir les bones amistats independenetment de una bona parella.... i la de malparits que no se n'adonen.

El que en el fons m'ompla, és que ells s'ho mereixen i tard o d'hora es faran fotre.

6 comentaris:

  1. Estimat Pare Bukkàkez, ha obert vostè la caixa dels trons.

    El cas és que trobo que està molt ben trobat buscar els tres punts de vista perquè suposo que a tothom s’hi deu haver trobat fent un paper o un altre.

    Podria explicar mil i un casos d’amics i amigues que s’han distanciat per culpa de les parelles, de casos en que hem agut d’aguantar la parella de fulanito/a sense que li caigués a ningú bé de la colla i demés que vostè comenta. Tampoc em faré tant pesada no pateixi. Però per exemplificar-ho una mica li explicaré un cas d’aquest estiu. Un amic meu va trencar amb la parella que feia una munts d’anys que tenia. Ella el va deixar a ell. Encara que ell estès trist al principi, després va tornar a ser el que feia moltíssims anys que no era, ell mateix sense cap por de fer alguna cosa i que la nòvia s’enfadés. El mal és que només el vam poder disfrutar en aquest estat de bogeria màxima un parell de mesos, perquè després van tornar i vam tenir la tia un altre cop enganxada a ell 24 hores. No fa gaire ens vem reunir tots (la xurri també) i les males mirades que ens feia cada cop que parlavem amb el noi o qualsevol cosa no tenien preu. Tu ens vens amb males mirades? Tu que el vas deixar perquè et vas liar amb un altre i després et vas adonar que ningú t’aguantarà les tonteries com ell? Tu que tens la barra d’anar-li plorant que el trobes tant i tant a faltar? Tu que no et mereixes el respecte ni la confiança de cap dels seus amics??
    TU VÉS-TE’N A LA PUTA MERDA!

    ResponElimina
  2. Cap novio/a dels meus amics m’agradarà mai prou com per voler que s’integrin al grup, cosa que no vol dir en absolut que no me n'alegri de què en tinguin. Simplement, trobo que no cal que estiguin enganxats sempre i que prefereixo que cadascú tingui el seu espai. Vol dir això que mai aniria amb els amics del meu nòvio o voldria que ell vingués amb la meva colla? Doncs no, mai mai tampoc. Però el que no cal de cap de les maneres és que es converteixi en un costum.

    ELS AMICS SÓN MOLT MÉS IMPORTANTS i quantes menys intromissions millor.

    Me n’alegro molt de què vostè, tot i ser un mossèn, s’adoni dels problemes de la joventut moderna. Suposo que deu ser perquè més d’un feligrès li ha vingut a confessar les ànsies de sang que li produeix algun sopar multitudinari replet de parelletes de.

    L’adverteixo però, que no tothom comparteix aquesta opinió en aquest tema, cosa que ja sap, i que val més que depèn on no el tregui si es vol estalviar problemes. Encara que vostè rai, resa un parell de parenostres i tot solucionat.

    ResponElimina
  3. Però quanta raó en un blog.
    Això és com el mestre que pretén que els alumnes siguin tots amics només que perquè comparteixen classe (recordem que OBLIGATS).

    Salutacions antipedagògiques.

    ResponElimina
  4. Es que el primer que s'auria de fer avans de lligar es coneixer una mica la colla,i si et cauen bé, segur que la relació te millor futur., igual que, si et vols casar, tb cal coneixer avans la familia, però això es una mica dificil, ja que el punyetero del cupido, no està mai per aquests detalls.

    ResponElimina
  5. Sempre he cregut que una parella és també una amistat. Per tant, pots tenir amb una parella una relació similar q amb els teus amics, en quant a conyes, caxondeos, aficions, sortides, etc. Pel que no hauria de ser massa complicat casar amics i novio/a.

    La majoria de novios o novies d'amics meus em cauen estupendament, perquè encaixen, tenen en comú entre ells i, per tant, per defecte, també tenen en comú amb mi.

    Quan apareixen novios d'aquests que dius tu: patètics, autistes, que cauen malament, etc. És que en el fons tampoc aguantaran massa amb el teu amic/ga; o el teu amic/ga realment no sap què li convé.

    Jo estic a favor de barrejar amistat i parella; del contrari et pots tornar molt esquizofrènic!

    ResponElimina
  6. Colibrí Lillith:
    Estic d'acord que hi ha d'haver amistat abans que amor, en una parella. Però tot i així, he comprobat empíricament com, amics que em cauen genial, s'enfonsen en relacions amb persones infames. En aquest punt la remetria cap a l'entrada de "La parella convencional, els meus collons", doncs per molt que em pesi, la majoria són amics d'aquests que no saben estar sols.
    De les meves ex-parelles i les seves amistats no parlaré, perquè quasi sempre he acabat pensant que són la mateixa merda.

    De fet, el que volia venir a dir, és que si es barreja parella i amistats, tens més probabilitats de topar-te amb problemes provinent d'ambdos bandes: amics que li tiren la canya a la novia, novies que no traguen els teus amics i te'n volen allunyar, haver de suportar parelles que ni s'integren en el tarannà de la colla, ni en tenen cap intenció, etc...

    Ho tinc comprobat. Tant amics que s'obsessionen per juntar les dues parts, com amics que no. I veient resultats després de molts anys, tinc ben clar a quin grup prefereixo posicionar-me.

    ResponElimina

 
ir arriba