dissabte, 25 d’octubre de 2008

De fora vingueren que de casa ens tragueren (I).

A vegades, no sé ben bé com, em sento una estranya a casa meva. M’ha passat molts cops, però fins ahir no em vaig adonar de la ràbia que em fa aquesta sensació. Bé potser sí que me’n havia adonat, però no ho havia exterioritzat. O sí, sí... potser sí.
Joder, d’acord, me’n queixo mil vegades d’això que em passa, però pel blog aquest no ho he fet mai val?
Va doncs anem al tema. Ahir quan vaig arribar a casa em trobo la meva companya de pis i el seu nòvio(*) al menjador. A mi quan arribo a casa el que m’agrada fer és treure’m les sabates, posar-me les sabatilles i sopar al sofà. Antihigiènic?? Potser sí, però me la suda bastant.
El problema està en què quan hi ha algú aliè als hostes habituals, això que em sembla tant normal, em resulta un pèl incòmode de fer, segurament perquè inconscientment penso que tindran una mala imatge de mi. Avui però, he passat olímpicament d’ells i ho he fet tant tranquil·la.
Al cap de poca estona se n’han anat a la seva habitació i per fí m’he quedat sola. Però aleshores, quan estava tant tranquil·lament apalancada al sofà, va i arriben el meu company de pis i la seva novia. Collons... és sortir del foc i posar-se a les brases. Bé, jo he continuat mirant la tele com si no hi fossin, tot i que ells no han fet el mateix amb mi.
Sincerament, no cal que em doneu conversa, vull dir, jo estic aquí mirant la tele i vull continuar fent això, no aguantar les vostres tonteries de parella. Doncs no. Apa, a distreure’m explicant batalletes i a ocupar el meu espai vital asseient-se un a cada costat meu. I per si no fos prou l’atabalament que m’han produït, s’han posat a fumar. I per aquí si que ja no hi passo. Me n’he anat a la meva habitació i fora, que total, el que estava mirant ja s’havia acabat.
Però més tard feien un altre programa que em venia de gust veure i els tios no s’han mogut del puto sofà i a sobre m’han canviat el canal. Desgraciats!! Aneu a procrear-vos i deixeu-me en pau home...
En fí... només els desitjo que Déu els ho pagui amb molts fills (i pocs intents).


(*) faig servir aquesta paraula encara que no sigui correcta en català ni acceptada per molts progres de pacotilla que prefereixen dir-ne company/a, parella, amic/ga especial, etc.
Al final tot és la mateixa merda que cari o xurri. Total, vol dir el mateix i va a parar al mateix lloc.

3 comentaris:

  1. Comparteixo plenament el seu sentiment.
    Jo també sofreixo de companys de pis. I amb novios/novies.
    Justament he escrit la pròxima entrada sobre aquest tema.

    El pitjor del que comenta vostè, estimada Sagristana, és quan ve la parella de qui sigui, i fan quelcom que el company de pis mai fa, cosa que per eliminació és idea del forani. Exemple: Mirar (juntets) una puta merda de sèrie de televisió que mai s'ha mirat al pis, lo qual implica, obviament, acaparar el televisor comú.

    Un cas que a casa meva em passa, és que tinc un altre capellà de company de pis. Un tio brutíssim. No aireja MAI l'habitació. Mai. Això, a banda de tenir-la fet merda.
    Doncs quan ve la seva estúpida novia*, no te/tenen collons a tancar-s'hi a magrejar-s'hi. I aleshores s'estan el puto dia pels llocs comuns del pis, donant pel cul als altres mossens que ens hi passejem. A més, casualment, sempre que van a dormir junts, ho fan al pis d'ella.

    Dit tot això, acabem amb un:
    FILLS DE LA GRANDÍSSIMA HIENA LEPROSA

    *Sí, estem tots casats amb Déu, però follem amb humans, com tothom. No fotem.

    ResponElimina
  2. Per cert, m'he adonat del (I) en el títol.
    Anhelo la segona part.

    ResponElimina
  3. No sigui impacient pare. La segona part arribarà aviat.
    Cregui'm quan li dic que en aquests tres dies de ser 5 al pis m'ha bullit prou la sang com per fer-ne, com a mínim, una triologia.

    ResponElimina

 
ir arriba