dijous, 23 d’octubre de 2008

Anar al cine sola no és un pecat.

Avui he anat al cine. És una cosa que feia molts dies que no feia i que m’agrada molt. M’agrada anar-hi sola de tant en tant i no haver d’aguantar ningú fent comentaris estúpids (bé deuen pensar que són graciosos) o fent soroll menjant crispetes , que per això ja hi ha la majoria de persones que estan a la sala. No cal afartar-se al cine i menys com a porcs. Però bé, això tampoc és el tema que ens ocupa ara.
El tema és que quan he comentat que anava al cine tothom m’ha fet la pregunta següent: SOLA??????
I jo: “sí, hi vaig sola, és que em ve molt de gust anar-hi i a la gent que m’agradaria que m’acompanyés no li va bé d’anar-hi avui” (per no dir: “tu que collons n’has de fotre amb qui vaig” o “millor sola que anar-hi amb tu que mai entens cap puta pel·lícula i tota l’estona em ralles perquè t’expliqui que està passant”).
Les cares se’ls han començat a desencaixar, l’horror els envaïa i els desfigurava el rostre, els crits de pànic els contenien, però se’ls notava als ulls i, en el cas que hi hagués més d’una persona, s’han mirat com dient “aquesta tia no hi toca” per posteriorment afegir que si no tinc amics.
La qüestió no és si tinc o deixo de tenir amics, la qüestió és que si tinc ganes de fer una cosa la faig i punt. Però ostia puta... hi ha gent que no pot anar ni a pixar sola, sobretot ties. I mira a mí els altres que facin el que els surti del collons, però que no m’estigmatitzin per tenir prou capacitat mental com per anar soleta a un lloc. No necessito ningú ni per anar a pixar, ni per anar a comparar roba, ni per anar al cine.
Això no vol dir que no m’agradi que algú m’acompanyi, sinó que per anar sola no em passa res.
Res... que n’estic farta de gilipolles que em miren malament per no tenir la necessitat d’anar sempre acompanyada.

L’únic que em consola és que la seva penitència serà no saber el plaer que se sent en poder pensar fent servir el cervell propi (òrgan que alguns/es no s’adonen que tenen atrofiat), fer el que et dóna la puta gana sense donar explicacions a ningú i gaudir de la única companyia de la persona que més t’estimes (vegis una mateixa).

Pels segles dels segles,

Amén.

2 comentaris:

  1. És clar que sí. Molt ben fet.

    Jo, la veritat és que fa molts anys que no vaig al cine sol, però sempre he pensat que no és res dolent fer-ho. Inclús és més gratificant perquè et dediques plenament a la pel·licula al teu ritme, sense comentaris estúpids (o no) que t'interropeixin.
    Crec que ho vaig deixar de fer precissament pel què diran els altres, cosa ben estúpida.

    Ara que vostè ho reivindica amb tota la raó, ho tornaré a ficar en pràctica.
    Quantes pel·licules m'he quedat sense veure per culpa dels fills de puta que no els venia de gust tal pel·lícula o simplement anar al cinema?
    A més, tinc més d'un amic pàrroc que sempre em fa passar vergonya aliena fent comentaris estúpids en veu massa alta quan tot està en silenci.

    Hi ha gent que encara ens agrada anar al cine per les pel·lícules, no per "fer quelcom", perquè "fa molt que no hi anem", o perquè no tenim altre lloc on fotre'ns mà.
    Aquests maleïts menja-crispetes són precissament els que s'extranyaran i et miraran malament per anar sol al cine.

    Bé. Ben trobat el tema. I per últim cop, caguem-nos en els cabrons que s'estranyen i se n'enriuen, més que donar-se per aludits al veure que no es depèn de ningú i encara menys d'ells.

    Ah!... Això sí, si el cinema fos més econòmic (o amb bonus, com els bitllets dels transports), un altre gall cantaria.

    ResponElimina
  2. caray...tampoc es tant estrany anar al cine sol...jo ho faig sovint....

    ResponElimina

 
ir arriba