dissabte, 27 de desembre de 2008

Regal de reis: Bukkakembergs

Si me les porten els reis, seré el més fashion, molón i pretenciós de la Parròquia.
I quina hòstia tan consagrada els donava als que duen Bikkembergs!


diumenge, 21 de desembre de 2008

Les nenes tontes (III): Camelar-se-les

Què dir per camelar-se una tia tonta:
(Encara no testat en el món real)
  • Ets preciosa, metafòricament parlant.

  • La teva ímfima intel·ligència es veu eclipsada per la teva bellesa.

  • Tinc una VISA de 20 centímetres.

  • Per mi, ets algú molt espacial.

  • Sóc Relacions Públiques del 'Mong's Coprophagikal Club' on es reuneix la jet-set de la ciutat.

  • La meva sèrie preferida és 'Sexo en Nueva york'.

  • La relació endogàmica dels teus pares explica perque ets tan especial.

  • M'encanta el color del teu Fotolog.

  • T'admiro per tenir un perfil -ple de fotos- al Badoo.

  • M'encanta passar-me hores intentant desxifrar el què hi diu al teu nick.

  • No m'importa que siguis emo; m'encanta autolesionar-te.

  • Tens una bellesa plàstica que em fascina, Yola.
  • Em fan descompte a TOUS.

  • Vols que quedem per veure 'Escenas de Matrimonio' junts?

  • TOTES teniu raó: tots els homes som iguals.

  • T'estimo.

divendres, 19 de desembre de 2008

El Dia del costat de casa meva em fot molt de fàstic.

Gràcies al post del nostre apreciat Markitus m’he recordat de l’experiència desagradable que vaig viure fa un parell de dies.

Ho confesso: estic enganxada a la coca-cola. En deixo de veure a temporades, però ara passo per un moment en el que em ve de gust a tota hora. És per això que al cap d’un parell d’hores d’estar passejant i mirant botigues necessitava beure’m una llauna. Quasi ja estava al costat de casa i vaig pensar que entraria un moment al Dia a comprar-ne una ampolla i me la beuria dinant. A mala hora se’m va acudir això òstia...

Aquest supermercat, com a mínim el que tinc a prop de casa, fa una pudor inaguantable. Només entrar ja se’m va començar a remoure l’estómac i vaig pensar a sortir, però total només era agafar una coca-cola i fotre el camp. Després de travessar tots els passadissos, em vaig trobar davant d’on hi ha les begudes i, com ja m’hauria pogut imaginar, no n’hi havia de la que volia. En tenien de zero, light, sense cafeïna, sense cafeïna i light... però on era aquella tan ansiada ampolla de coca-cola normal per la qual havia creuat tot aquell cau de rates pudent? Ni que fos una trista llauna home...

En aquell moment no només em va envair la ràbia per haver entrat allà, sinó que el meu cos ja no va poder suportar més aquella mala olor i em van començar a venir basques.
Tan ràpid com vaig poder em vaig dirigir a la sortida, temia potar allà mateix, però tot i que només tenia ulls per la porta, al marxar em vaig fixar amb la caixera. Valga’m Déu! L’encarregat de recursos humans d’aquell lloc ha de ser per força retardat mental, ara segurament ni la meitat del que ho són les ties de la caixa, les quals per norma són sudàques o yenis, gordes, lletges i baixetes, que com els donis un bitllet de 20 per pagar 7.35 ja no sabran quan t’han de tornar.
Bé, un cop fora del lloc aquest, vaig continuar cap a casa i vaig entrar a un pans&company per comprar la puta cola. Però és clar, era l’hora de dinar i estava a petar de gent. Aquí sí que ja em pensava que mataria algú.

Finalment, amb la sang bullida, vaig anar al cyber de sota casa meva a comprar dues putes llaunes. Per fí un lloc decent! Em van costar 3 euros, però com a mínim em vaig poder tranquil·litzar i beure de gust.

Amb tot això vull dir que, per molt que fos el mateix producte als tres llocs i a l’últim el preu fos molt més car, no hi ha ni punt de comparació. Així doncs, el meu consell de merda és que seguiu l’exemple del sr. que vol ser blogger i aneu a comprar al mercat o a llocs de confiança, que per estalviar-me un puto euro ja veieu el tràngol que vaig haver de passar.
Ui sí... que la Sagristana ens ha sortit llepafils ara... Doncs sí! I què passa?



dimarts, 16 de desembre de 2008

Fets i gent que fan que et creguis súper guai (II): ANAR D’ERASMUS.

Segurament la majoria que llegiu això hi haureu anat o tindreu amics que hi han anat. Jo no diré si hi he anat o hi he deixat d’anar, només vull escopir el que en penso:
PER ANAR D’ERASMUS NI HAS DE TENIR DOS COLLONS NI ETS UN HEROI NACIONAL.

Deixeu-me que m’expliqui. N’estic més que farta d’escoltar frases de l’estil: “fulanito sí que els té ben posats perquè ha marxat quatre mesos als EEUU sol, sense conèixer a ningú” o “menganita sí que és valenta perquè ha anat a estudiar xinès 10 mesos a la Xina popular”.
Ull, no confonguem anar d’Erasmus (o qualsevol programa d’aquests) amb anar a treballar perquè on ets no hi ha sortides o no les que a tu t’agradaria. Estem parlant de fer una cosa perquè vols, no perquè t’hi vegis obligat o les circumstàncies t’hi aboquin, i a sobre que sigui una cosa que implica de tot menys treballar i/o estudiar. Només viatjar, tajar-se i conèixer gent. O això és el que es vol aparentar, perquè s’escolta cada fantasmada després que també tela... Però el tema és que:

Per mi, tenir dos collons és estar-te morint de gana al teu país i deixar-ho tot per anar a fer de puta a un altre continent per alimentar els teus fills.

Per mi, tenir dos collos és que et diguin que tens un càncer, alzaimer, esclerosi múltiple o qualsevol malaltia d’aquestes xungues i li plantis cara.

Per mi, tenir dos collons és que se’t mori un fill i no t’enfonsis perquè en tens més que encara et necessiten.

Per mi, tenir dos collons és ser/quedar-te paraplègic, cec, o amb qualsevol discapacitat greu i tenir prou forces com per no voler-te suïcidar.

Per mi, tenir dos collons és que el teu marit et desfiguri la cara, t’hagi mig matat a hòsties i encara tinguis ganes de refer la teva vida.

I així un llarg etcètera.

Per mi, anar-se’n d’Erasmus no és tenir dos collons, és ganes de passar-se uns mesos de puta mare i tenir uns pares que t’ho puguin pagar.

Primera fotografia que surt al Google imatges en buscar Erasmus.

Ei, i res en contra eh. Però que no m’ho pintin com una tragèdia això de tenir lluny els que t’estimes perquè no n’hi ha per tant. I si realment n’hi ha per tant doncs mira, maletes i cap a casa.

dissabte, 13 de desembre de 2008

Torna SAU

Carles Sabater en el cartell
promocional de la nova gira de Sau.



dijous, 11 de desembre de 2008

JUGAR A LA PUTA I A LA RAMONETA.

El senyor Joan Tardà l’altre dia va fer les següents declaracions: “Visca la República. mori el Borbó” en un acte a les joventuts del partit.

Ja sabem que qualsevol cosa que digui un membre d'ERC no serà benvinguda a Espanya i serà automàticament tretra de context per tal de fer-ne sang. Si els senyors de la COPE poden tractar cada dia el govern de Catalunya de nacional-socialista (entre moltes altres coses) i aquí no passa res, tampoc s'haurien d'escandalitzar tant davant de les declaracions del senyor Tardà.
De tota manera, i tot i que no hi entenc gens de política, ni en comento casi mai res, en aquest cas em prendré la llicència d’opinar.
Desconec com està anant tot el procés i me la suda bastant, però el que m’agradaria llegir als diaris és el següent:

Lluny de retraure’s de les seves declaracions, el senyor Joan Tardà va convocar la premsa i els va dir: “no només he fet ús d’aquesta frase històrica del 1714 perquè m’ha sortit dels collons, sinó que és el que penso de veritat. I per si no els va quedar prou clar, al que em referia és que em cago en tota la escòria de la monarquia i tot el que representen.” Posteriorment a aquestes paraules es va abaixar els pantalons i, literalment, va defecar sobre una fotografia de la Família Reial.

Amb això no vull dir que estigui ni en contra ni a favor de les declaracions del Sr. Tardà, l’únic que vull dir és que el que no s’hauria de permetre és que cadascú pugui dir el que li roti i després, quan veu que se n’ha anat de la llengua més del compte, faci tota la parafernàlia de demanar disculpes, perdó i llepar-los el cul.
Ja dic que no sé si aquest és el cas. però normalment, tots aquests que llancen la pedra i amaguen la mà, on s’acaben cagant finalment és a les calces.


PD: Sé que he trencat amb el rollo de la tipologia femenina, però no me n’he pogut estar. Els prometo el post de la guerra de furcies, amb fotografia pujada de to (que es pugui ampliar), inclosa en breu (qui diu en breu... diu...).

dimarts, 9 de desembre de 2008

Les nenes tontes (II): Ladies night

Punt 2)
Em fot molta rabia les quedades de noies sota expressions com Ladies Night i sucedanis.

Una cosa pot ser trobar-se sols ties, i deixant de banda que no té res d'espectacular ni extrany, NO cal fotre-li noms pàmfils de merda.

Què cony us penseu?

Que estareu en una habitació rosa vestides amb pijama, estomacant-vos amb els coixíns de plomes (els quals les perdràn a partir del tercer cop), mentre parleu del capità de l'equip de futbol americà que us agrada i menjeu una galleda de 5 kilograms de gelat de chocolata?

O que us vestireu arrebatadorament atractives amb vestits de trillons de dolars i amb Manolo Blahnik's de 30 centímetres i anireu a un lounge club (que no tinc ni puta idea de què és però sona pedant fins sangrar) on beureu cocktels exquisits i cada una lligarà amb un home refinat del seu estil?

Això no ho fareu en la vostra puta vida, furcies!

3girls 1 horse... bé, de fet: 3girls 1pony

Feu-vos un favor i deixeu de veure-us reflectides en les protagonistes de Sexo en Nueva York.
I com a bon busca-raons que sóc, aquí us dedico les que he trobat:

  • Per que (en els casos que he observat jo) teniu vint-i-pocs anys (i algunes ni hi arribeu).

  • Per que NO estem ni a Nova york, ni a Estats Units. Com a molt estareu a Barcelona, i si aneu del mateix pal a Barcelona també mereixeu que se us insulti per pretencioses.

  • Per que la vostra vida no té res a veure amb les de la sèrie.

  • Per que aquesta sèrie, com la gran majoria són ficció.
    Que veieu pas pel carrer gent desenterrant escotilles, fugant-se de presons o volant? Oi que no? Per que és mentida!

  • Per que les vostres propies companyes del puto Ladies Night són les vostres pitjors enemigues.
I per acabar us diré una cosa: TON-TES

Paraulota del nen Bukkàkez.

divendres, 5 de desembre de 2008

Les nenes tontes (I): Aparentar intel·ligència



Avui començaré a arremetre contra part del gènere femení a través de varis punts:

Punt 1)
Les ties que estan constantment intentant mostrar la seva intel·ligència són gilipolles.

Les ties que realment són intel·ligents no van aparentant res.
No es preocupen per demostrar res.
La seva intel·ligència la mostren amb escreix en el dia a dia i en el tracte normal.
No tenen absoluta por a fer tonteries, a fer el que els rota i a dir bajanades perque elles ja saben com són i saben que els altres se n'adonaran tard o d'hora.

Les noies tontes són reticents a fer el ridícul voluntari, a dir parides i a ser eixelebrades. Bé, a excepció de les noies mooolt tontes, però no hi ha perill de confondre-les amb les intel·ligents perque salten a la vista.

Aquesta reticència de les tontes, les porta a una actitud pedant, de maduresa barata i de fer comentaris aparentment profunds, en els quals m'hi cago amb diarrea.

dimecres, 3 de desembre de 2008

Cançonetes de Nadal (i la puta que va parir els recitals).

Ja fa dies que amb els nens de catequesi estem aprenent algunes nadales pel concert (ja pots contar) de Nadal, al qual assistiran els seus progenitors.
No cal dir que la mala llet que se m’acumula en els assajos és equivalent a la que deuria tenir el paio que va proposar fer recitals amb més de 100 nens, perquè sentir més de 30 vegades seguides la mateixa cançoneta pot fer perdre els nervis a tothom. De tota manera, si ho penso bé, així no m’haig de molestar a explicar-los la paraula de Déu, o sigui que alguna cosa positiva se’n treu.
El problema principal ve quan a alguna de les catesistes, molt motivades totes elles per cert, se li acudeix que nosaltres també hauríem de participar en el recital cantant una cançó. I aquí ve quan el maten que diuen, a la catesista en qüestió per ser més exactes.
Òstia puta, no pot callar la boca no, la de liar i no només a ella, sinó als altres també.
Perquè clar, si dius que no vols participar-hi, no perquè no t’agradi cantar (sóc la primera d’apuntar-me al carro amb un parell de copes), sinó perquè et cagues en el Nadal, les nadales, els nens, els seus maleïts pares i la puta merda de la parròquia, doncs ja et miren amb mala cara.
Perquè no sigui dit, acceptes fer el capullo davant de més de 300 persones amb càmeres de fotos, vídeos i mòbils amb més píxels que persones sereu sobre l’escenari, desitjoses de penjar els vídeos al youtube. Ara, el que no pots acceptar de cap de les maneres és que us hagueu de disfressar i pintar de rens amb cascavells i tot.

Aquesta va ser la proposta de vestuari del capellà en saber que aniríem de rens. Com veieu les banyes tenen un paper molt important. Ara, el cascabell no volgueu imaginar on volia que ens el poséssim.


Valga’m Déu, que ni que em foti vint cubates surto així enlloc! Que a sobre això dels rens ni és cristià ni és res...
On estan aquells pastorets amb el Lluquet i el Rovelló i els mateixos textos any rera any?
On estan aquells nens ja més grans vestits de reis mags llançant-se projectils en forma de caramels?
On estan aquells regals en mostra de respecte i agraïment a les catesistes en forma de panera o Ferrero Rocher? (els regals eh, no que les catecistes tinguessin forma de préssec en almívar o de bombó).
Doncs ja us ho diré: ENLLOC. I tot gràcies als quatre il·luminats de sempre que volen americanitzar-ho tot i es pensen que fent un recital de nadales els nens estaran més contents.
A veure, que no us n’adoneu? Els nens estarien més motivats si els féssim fer un musical a l’estil High School o Camp Rock o aquestes merdes que miren, no fent-los cantar quatre nadales avorrides.
Per favor, de cara a un altre any, només demano a la parròquia que prohibeixi tals actes per la salut mental dels catecistes, o en el seu defecte que faci una comanda de cava i coca cent vegades superior.

PD: Aquest escrit va especialment dedicat a Ms. Pissara Negra, perquè estic segura que també deu estar patint aquest tipus de “projectes engrescadors”.

dilluns, 1 de desembre de 2008

La merda que corre per Facebook


Com ja comentava en Josep, Facebook és una puta merda. I la seva idea de crear perfils ficticis i sembrar el pànic m'agrada molt, però la meva peresa no em permet, per ara, sembrar l'odi i el pànic més enllà d'aquest blog.

De fet, no. Facebook no està malament, el que passa és que està ple de putes xorrades que al menys a mi, m'incordien cada cop més.
I si algo m'irrita més que les putes xorrades, és la gent que s'hi aboca.
I encara m'indigna més que la gent s'empenyi en que jo també sigui partícep de tals xorrades. No per que no m'agradin les coses xorres, que moltes sí, però no les del Facebook.
És el no parar de la rabia aliena.

Total, que entre invitacions a mil-i-una merdes e invitacions a grups, cada un més ridícul i estúpid que l'anterior, em tenen fins els ous. A hores d'ara dec tenir unes 200 invitacions a tot tipus d'estupideses, i lo pitjor és que moltes d'elles enviades repetidament per els mateixos contactes. Em cago en la seva puta mare (i sí, sé que les puc borrar).
Són el mateix tipus d'escoria que t'omplen el correu amb mails reenviats.
A aquests, se'ls hauria de vetar l'accés a internet. O tallar les mans i arrancar els ulls.


Tornant al Facebook, també em fa molta rabia la pretenciositat de la gent.
A la mínima aprofiten per vacil·lar del màster que estan estudiant a Hong Kong, del viatge mensual a l'Atlàntida o de lo cools que són per freqüentar qualsevol puto antre de moda. No sé si sols m'ho sembla a mi però al Facebook molta gent treu el pijo i l'snob que duen dins, per petit que sigui.
I això no és bo per la meva estabilitat emocional.

I per últim tenim els fills de puta que t'etiqueten a les fotos.
Que no és mala idea, però sempre hi han els graciosos de merda que penjen les pitjors fotos i en fan la màxima difusió.
I aquí jo els dic:

Em cago en ta puta mare, gilipolles! Les fotos on surto fumant heroïna i grapejant-li el cul a aquell travel·lo tailandès semi-nu no m'ajudaran gens en la meva carrera a arribar a Papa!

dijous, 27 de novembre de 2008

Companys de pis

Les festes universitàries no eren massa desenfrenades, vivint a casa de la iaia.
[L'autor lamenta haver recorregut a tal imatge, tan poc vista a internet]


Els companys de pis són aquells éssers creats amb l'objectiu principal de ajudar-te a pagar el lloguer d'un pis.

No obstant, i com normalment aquest objectiu s'acostuma a complir sense problemes, han afrontat altres objectius secundaris però que requereixen més atenció. Tots aquest objectius secundaris es podrien resumir sota el lema "tocar els collons a la resta de companys de pis".

Per avui sols diré que els companys de pis es diferencien en dos grups: els amics i els companys de pis purs.

Els primers són una bona opció si hi ha confiança i ja sabem de quin peu calça per saber a què ens enfrontarem. Això sí, un gran perill és precisament que la confiança faci fàstic i l'altre es prengui més llicencies de les que hauria.

En aquest cas dels amics, anar-se'n a viure junts pot ser el detonant que faci volar pels aires l'amistat, així com ho fa en molts casos l'anar-se'n a viure amb la parenta. Al tanto.



Els segons, els companys purs, són aquells que o bé ja viuen al pis on entrem, o bé els hem de buscar (i sobretot seleccionar) per que ocupin un habitació del pis on ja vivim (i sobretot, paguin la seva part).

Aquí, si la selecció no és bona o massa amplia, ens trobarem amb individus amb pocs o cap punts comuns amb nosaltres. És una experiència de risc.

Hi ha el punt a favor, en aquest cas, que és que al no ser amics, la sociabilització serà escassa, és a dir, cadascú a la seva. Això jo ho trobo un gran què.



No entraré en el que podria ser un 3er grup de companys de pis, el de la parella sentimental, doncs jo no puc (ni vull) viure a la Parròquia amb cap parella que tingui (a no ser que sigui un altre capellà com jo, que prego a Déu que no). Així que per desconeixement, aquest el deixo per qui vulgui analitzar-lo.



Serveixi aquesta entrada com a introducció a una sèrie d'anàlisis sobre els companys de pis.

Pròximament, seguiré amb alguns dels diferents objectius toca-genitals, que si no això serà etern, com el dolor que haurien de patir alguns d'aquests fills de puta que viuen amb nosaltres.


Deu vos fuck!

dimarts, 18 de novembre de 2008

Odi i ràbia a les escales mecàniques

A tota aquella gent que, al pujar caminant les escales mecàniques del Metro per la banda esquerra, just abans d'arribar a dalt, es paren.
A tots aquests -i sense deixar de dir que sempre són senyores baixetes i freqüentment sudaques- els clavava una coça a l'espatlla per que es mengessin el terra.

No colpejar l'estructura de la barana.
Colpejar els fills de puta que impedeixen el pas.


Si teniu tanta pressa, no us pareu.

Si no sou capaces de coordinar les vostres pases per adequar el vostre avanç en el canvi d'escala mecànica a terra estàtic, aparqueu-vos a la banda dreta, que no és cap deshonor.

Si l'únic que busqueu és tocar-me els collons, tard o d'hora us topareu amb un capellà amb tanta rabia com botons a la sotana que us deixarà bocaterrossa i com el Cuñao.


No burxar els graons amb el paraigües.
Burxar l'anus de qui es pari.

Aneu fent, fills de puta.

diumenge, 16 de novembre de 2008

Crueltat bloggera.

L’altre dia, volent deixar un comentari en algun dels molts blogs que cada dia llegeixo, em vaig sentir agredida. Mireu quina paraula havia d’escriure:


Òstia puta!!! Ja ho sé que el dia que Déu em va fer passava per un mal moment, però joder... tampoc és per fer-ne escarni públic. A veure, jutgeu vosaltres mateixos:

Que no sóc una bellesa???? Segur! Però tant com perquè una puta màquina faci burla de mi i em digui directament “refea” crec que va més enllà del que podríem anomenar humanament suportable. Des d’aquest dia que no paro de plorar pels racons i la ràbia va creixent en el meu interior. No només em bull la sang, sinó que per venjar-me d’aquest Déu que em va fer així i a sobre permet que tothom se’n foti a la meva horrible cara, cada cop que vaig a netejar-li la seva puta casa destrosso tot el que trobo per davant i robo el que em ve de gust.
Per descomptat, de la sang de Crist no en queda ni un cul i de la recaptació dels diumenges menys.

Ais... i dit això, la pau del senyor sigui en vosaltres. Perquè en el meu esperit fa dies que va desaparèixer.


PD: Pare Bukkàkez, si nota algun desperfecte o troba a faltar alguna cosa durant la missa de demà ja sap a què es degut. Ara, si té collons vingui’m a dir alguna cosa, que com a cònjugue del totpoderós filldeputa que em va fer així rebrà de valent.

dimarts, 11 de novembre de 2008

Fets i gent que fan que et vulguis creure súper guai (I).


Comencem amb un dels casos més evidents en què vols que tothom sàpiga com de cool arribes a ser: quan talles amb la parella.
Suposo que tots esteu tan farts com jo de veure tios i ties que fa anys que van passar a ser un ésser adjacent a un altre en tant bon punt van trobar el noviet de torn. Ja en parlàvem l’altre dia. Aquells que són un pack.
Doncs bé, aquests, quan pel motiu que sigui acaben la relació, necessiten demostrar al món que si no es desmelenaven abans era perquè la seva parella no els deixava. Que ells en realitat són la puta canya, que porten la bogeria a les venes i que festival és el seu tercer cognom, però que no gosaven desfasar-se per no ferir els sentiments de l’altre.

I una puta merda!

En algun cas sí que és així, però la resta no cal que us hi esforceu tant, en serio. Vull dir que no enganyeu a ningú, en el millor dels casos com a molt us ho creureu vosaltres mateixos. És trist veure gent que en sa puta vida ha sortit de festa penjant fotos de nits “boges” al facebook, posant-se nicks al msn de l’estil “waaaa kinaH paSada tIo la partY daIR... vaYa taja que vaY pillaH, estic reSaKós 1000, X algu Xdi” o escrivint relats insuportables de lo bé que s’ho passen ara que no tenen parella i de la gentada superguaiquetecagas que han arribat a conèixer. Això per no parlar de quan comencen a tontejar amb tot Déu per convèncer al seu ego de que continuen tenint poder de seducció.
I tot això, amb l’únic objectiu que la seva exparella ho vegi i es mori de l’enveja, cosa que en la majoria dels casos no passarà perquè, segurament, si et va deixar va ser perquè ja en tenia una altra a tiro o perquè n’estava fins als collons de les teves tonteries.

Aquí tenim el Lluís en les seves festes postruptura amb l'Annabel, la seva nòvia durant 10 anys.


De veritat, no només foteu el ridícul volent fer una cosa que ni us agrada per fotre a un altre sinó que, a sobre, tothom té clar que sou uns fantasmes.
La proba és que, a la mínima que podeu, us torneu a enganxar al primer que us promet la lluna i no podeu parar de dir com de feliços sou amb aquesta vida de parella i com odieu els que només saben emborratxar-se i sortir de festa, que això no és vida.

A tots vosaltres, que voleu aparentar una cosa que no sou per demostrar al món que quan no esteu aparellats sou l’hòstia, quan la realitat és que necessiteu tenir algú sempre al costat, només us desitjo mil i una nits de festa, d’aquestes en les que us feu un munt de fotos per ensenyar l’endemà i en les que, un cop apagueu el flaix, us quedeu en un racó de la discoteca turmentant-vos pensant en com us agradaria que ell/a estès al vostre costat.

dilluns, 10 de novembre de 2008

El cos de Crist


Dolça blasfemia

dimecres, 5 de novembre de 2008

Obama, mis cojones!

Em cago en tots els gilipolles que es pensen que Barack Obama és un messies que canviarà el món i que els Estats Units esdevindrà un país d'amor, pau, floretes i sa puta mare.

Que és un dia històric avui?
Segur. Un negre de president d'EEUU. El primer negre de president d'EEUU.

Que amb el negre a la Casa Blanca no patirem tant com amb el cowboy monguer d'en Bush? Això segur.

Que és l'inici d'un gran canvi i un nou ordre mundial i no sé que polles?
Com diria en Berto: GRAN CANVI, MIS COJONES!

- Becaaaries... Que un demòcrata torna al Despatx Oval...
on estan aquestes boquetes i les genolleres?
¡Black Big Cock is in da White Haus!


Tinc el Messenger i el Facebook ple d'estúpids il·lusos que es pensen que ara s'acabarà la fam al món i les guerres o alguna cosa per l'estil.


M'agradaria fotre'ls hi un parell de bofetades, a veure si espavilen. Recoi, ja!

Per cert, algú vol apostar a veure quan tarden a pelar-lo?
JFK que va durar? Un parell d'anys?

Jajajaja...
Aaaai, aquests americans... Com són, eh?

dissabte, 1 de novembre de 2008

Carreres Universitaries de Merda

Avui en dia, les carreres universitaries acostumen a durar 3, 4 o 5 anys.
Em sembla perfecte.

Entenc que Medicina siguin 5 anys + MIR + Especialitat. Com també entenc els no-sé-quants anys que dura Aeronàutica.

Ara bé, em nego a creure que algunes professions -com les que enumero a continuació- necessitin més d'un puto any per aprendre-les. No fotem, home!

Algunes carreres de merda:

  • Fisioterapia - Ui sí, donar massatgets...
  • Disseny Gràfic - Ui sí, pintar cartellets...
  • Publicitat i Relacions Públiques - Ui sí, fer anuncis (i normalment molt mediocres)...
  • Inefc - Ui sí, per acabar treballant d'escombriaire...

No crec que tota professió requereixi un mínim de 3 anys. Segur que reomplen el temari amb assignatures de merda.

I un exemple d'assignatures de merda són les "Historia de...". Crec que hi han poques carreres que sí sigui realment necessari estudiar la historia d'aquella professió.

Aquell any, el Màster en Pederastia i Pedofilia (MP&P) fou tot un èxit.
El jove de l'esquerra de tot, es graduà amb Matricula d'Horror.


Dit això, des del meu profund desconeixement de la gran majoria de carreres que he esmentat, però amb uns collonassos per menyspreuar-les, em despedeixo.

Aneu-vos-en en pau.

ACTUALITZAT:

Més carreres de merda, cortesia de Síncirily Modgi, Sr. Català, Jump_on, Pissarra Negra i Sagristana en els comentaris:

  • Diplomatura de Turisme
  • Llicenciatura en Periodisme
  • ESADE (o Empresarials en general)
  • Magisteri
  • Podología
  • Sociologia/ Antropologia/ Ciències Polítiques
  • Belles arts
  • Farmàcia

dimecres, 29 d’octubre de 2008

Aneu a la merda tu, el llapis, la goma i la mare que et va parir! (sobretot ella).

L’altre dia ja vaig deixar anar com d’odiosos són els nens del meu grup de catequesi. Però avui he pogut constatar el que ja sabia: els seus pares són cent mil vegades pitjors.
Des del primer dia que he tingut problemes amb els progenitors dels monstres. Des de fer-me responsable del merder que fotien al lavabo, quan jo ja els havia deixat amb els pares, fins a donar-me un toc d’atenció perquè els seus fillets modèlics (ha-ha!) es senten malament dins el grup.

L’incident del lavabo em va fotre, perquè no vaig saber contestar-li un “vés tu a veure que foten els teus fills o si no perquè els tenies” a la mare impertinent de torn, però era el meu primer dia i no vaig saber reaccionar. Vaig anar a dir-los que no cridessin tant i avall.

Però avui... avui, després d’un dia de merda, de pluja, d’aguantar els nens més impertinents que mai, no he pogut aguantar-me. Ja estava a punt de creuar la porta per sortir al carrer, quan em venen dues mares a dir-me que els seus nens estan taaaaaant disgustats perquè dues nenes quan no els prenen la goma, els prenen el llapis o els diuen que són tontos. A veure... són les 6.30 de la tarda, que collons m’importa si han perdut el llapis o la goma??? Si veiessin els seus fillets en acció, s’empassarien les paraules de cop. Jo els he dit que els seus nens no és que fossin uns sants tampoc, i que tots es passaven la puta hora queixant-se de que uns es prenien les coses als altres. Imagineu-vos una hora aguantant frases de l’estil: “Fulanitoooo m’ha preeees el llaaaaapiiiiiis!!!!!”, “Menganitoooo s’ha colaaaat!!!” o “l’altreee diaaaa Menganitaaaaa em va dir burraaaaaaa!!”. I jo penso, encara curta que es va quedar Menganita la veritat.

Però quan vols fer veure als pares que tots els nens són uns cabrons que es volen fotre uns als altres, i els seus també són així, et miren malament i et parlen pitjor. M’han dit, amb uns aires de superioritat que eren per trencar-los la cara, que els seus fills mai havien tingut cap problema fins ara i que a veure si feia el favor de fer-hi alguna cosa.

Que no es preocupin, ja ho tinc tot pensat. El proper dia portaré cinta aïllant i els taparé la boca. A les mares clar.

Els nens que facin el que els toca per edat, emprenyar-se els uns als altres i incordiar. Al final no fan més que el que faran quan creixin, però enlloc del llapis es fotran les novies, enlloc de colar-se a la fila seran uns trepes que intentaran passar per sobre dels seus companys de feina per arribar abans als millors llocs i enlloc de sentir que els diuen tontos els diran que són fills de puta impertinents.



I en la majoria dels casos no s’equivocaran, perquè les seves mares de putes impertinents en tenen un rato llarg.

dissabte, 25 d’octubre de 2008

Prou d'unir la parella amb les amistats!

Estimats fills de Déu, Pare Bukkàkez vol parlar d'un d'aquells temes dels que ofenen si es diuen a la cara:

Un tema que ja hem parlat en alguna ocasió amb la Sagristana.
La gran majoria de gent, s'empenya en voler unir la seva parella amb les seves amistats.
Examinem-ho des dels diversos punts de vista:

  • Des del punt de vista de ser una de les amistats, fa que t'hagis d'empassar individus esgarrifosos.
    Noies estúpides; massises a les que no els cauen bé les amistats del seu noi i fiquen mala cara; mosses que pel contrari intenten integrar-se i sols fan pena i rabia; tios totalment diferents a l'estil de la colla d'amics, inclús totalment oposats; nois autistes que l'únic que desitjen és que la seva cari decideixi marxar; pallassos gilipolles, etc... etc...
    Sempre son gent esperpèntica que nosaltres, els amics, no hem de suportar per culpa de que el nosatre amics tingui el gust al recte.
    Molt poques vegades s'ha trobat un perla que valgui la pena integrar-la al grup.

El graciós novio d'una de les meves amigues.

  • Des del punt de vista de ser integrant de la colla i la teva parella s'adhereixi a sociabilitzar amb els teus amics, hauràs de suportar, o bé els intents (triomfals o patètics) per part d'ella de guanyar-se els teus amics, o bé les excessives atencions envers ella per part dels teus amics més voltors, o les crítiques (en cas de bona confiança) sobre ella posteriorment per part dels amics més sensats.

El pallasso de l'Adrien segur que no porta la seva
jamelga a les borratxeres amb els amics.

  • Des del punt de vist de parella que es veu obligada a alternar amb les amistats del cònjugue, acostuma a ser també força violent, a banda de la peresa que fa.
    Pots esperar tot tipus d'essers per la seva part, on segur que sols congeniaràs amb molt pocs, si ens fiquem optimistes.

La Yénnifer, la millor amiga de la meva ex-novia.
I això que jo estava amb la lletja i tonta del grup.

És per això que em pregunto a la vegada que em cago en,
perquè collons cal ajuntar parella i amistats?

Les amistats les el·legeix un mateix en funció d'uns paràmetres; la parella també, però en funció d'uns altres; el que no s'el·legeix, són les amistats de la parella, i aquí és on hi ha el problema. Això fa que uns i altres tinguin caires diferents, amb amistats de caires inclús més extremats. No cal temptar a la sort per intentar convertir-se en "La parella perfecta", aquella que forma part del grup de les amistats.
Això és una puta merda. Convertir-se en "la parella perfecta" vol dir convertir-se en un sol ent. Deixar de ser JO per ser NOSALTRES.
Vomito damunt de les parelles perfectes. Els amics que es tornen un NOSALTRES, per mi, practicament moren per deixar pas a uns coneguts amb certa simpatia, mentres el veig i recordo nostàlgicament aquells temps en què era realment ell.

Amb lo bonic que és mantenir les bones amistats independenetment de una bona parella.... i la de malparits que no se n'adonen.

El que en el fons m'ompla, és que ells s'ho mereixen i tard o d'hora es faran fotre.

De fora vingueren que de casa ens tragueren (I).

A vegades, no sé ben bé com, em sento una estranya a casa meva. M’ha passat molts cops, però fins ahir no em vaig adonar de la ràbia que em fa aquesta sensació. Bé potser sí que me’n havia adonat, però no ho havia exterioritzat. O sí, sí... potser sí.
Joder, d’acord, me’n queixo mil vegades d’això que em passa, però pel blog aquest no ho he fet mai val?
Va doncs anem al tema. Ahir quan vaig arribar a casa em trobo la meva companya de pis i el seu nòvio(*) al menjador. A mi quan arribo a casa el que m’agrada fer és treure’m les sabates, posar-me les sabatilles i sopar al sofà. Antihigiènic?? Potser sí, però me la suda bastant.
El problema està en què quan hi ha algú aliè als hostes habituals, això que em sembla tant normal, em resulta un pèl incòmode de fer, segurament perquè inconscientment penso que tindran una mala imatge de mi. Avui però, he passat olímpicament d’ells i ho he fet tant tranquil·la.
Al cap de poca estona se n’han anat a la seva habitació i per fí m’he quedat sola. Però aleshores, quan estava tant tranquil·lament apalancada al sofà, va i arriben el meu company de pis i la seva novia. Collons... és sortir del foc i posar-se a les brases. Bé, jo he continuat mirant la tele com si no hi fossin, tot i que ells no han fet el mateix amb mi.
Sincerament, no cal que em doneu conversa, vull dir, jo estic aquí mirant la tele i vull continuar fent això, no aguantar les vostres tonteries de parella. Doncs no. Apa, a distreure’m explicant batalletes i a ocupar el meu espai vital asseient-se un a cada costat meu. I per si no fos prou l’atabalament que m’han produït, s’han posat a fumar. I per aquí si que ja no hi passo. Me n’he anat a la meva habitació i fora, que total, el que estava mirant ja s’havia acabat.
Però més tard feien un altre programa que em venia de gust veure i els tios no s’han mogut del puto sofà i a sobre m’han canviat el canal. Desgraciats!! Aneu a procrear-vos i deixeu-me en pau home...
En fí... només els desitjo que Déu els ho pagui amb molts fills (i pocs intents).


(*) faig servir aquesta paraula encara que no sigui correcta en català ni acceptada per molts progres de pacotilla que prefereixen dir-ne company/a, parella, amic/ga especial, etc.
Al final tot és la mateixa merda que cari o xurri. Total, vol dir el mateix i va a parar al mateix lloc.

dijous, 23 d’octubre de 2008

Anar al cine sola no és un pecat.

Avui he anat al cine. És una cosa que feia molts dies que no feia i que m’agrada molt. M’agrada anar-hi sola de tant en tant i no haver d’aguantar ningú fent comentaris estúpids (bé deuen pensar que són graciosos) o fent soroll menjant crispetes , que per això ja hi ha la majoria de persones que estan a la sala. No cal afartar-se al cine i menys com a porcs. Però bé, això tampoc és el tema que ens ocupa ara.
El tema és que quan he comentat que anava al cine tothom m’ha fet la pregunta següent: SOLA??????
I jo: “sí, hi vaig sola, és que em ve molt de gust anar-hi i a la gent que m’agradaria que m’acompanyés no li va bé d’anar-hi avui” (per no dir: “tu que collons n’has de fotre amb qui vaig” o “millor sola que anar-hi amb tu que mai entens cap puta pel·lícula i tota l’estona em ralles perquè t’expliqui que està passant”).
Les cares se’ls han començat a desencaixar, l’horror els envaïa i els desfigurava el rostre, els crits de pànic els contenien, però se’ls notava als ulls i, en el cas que hi hagués més d’una persona, s’han mirat com dient “aquesta tia no hi toca” per posteriorment afegir que si no tinc amics.
La qüestió no és si tinc o deixo de tenir amics, la qüestió és que si tinc ganes de fer una cosa la faig i punt. Però ostia puta... hi ha gent que no pot anar ni a pixar sola, sobretot ties. I mira a mí els altres que facin el que els surti del collons, però que no m’estigmatitzin per tenir prou capacitat mental com per anar soleta a un lloc. No necessito ningú ni per anar a pixar, ni per anar a comparar roba, ni per anar al cine.
Això no vol dir que no m’agradi que algú m’acompanyi, sinó que per anar sola no em passa res.
Res... que n’estic farta de gilipolles que em miren malament per no tenir la necessitat d’anar sempre acompanyada.

L’únic que em consola és que la seva penitència serà no saber el plaer que se sent en poder pensar fent servir el cervell propi (òrgan que alguns/es no s’adonen que tenen atrofiat), fer el que et dóna la puta gana sense donar explicacions a ningú i gaudir de la única companyia de la persona que més t’estimes (vegis una mateixa).

Pels segles dels segles,

Amén.

dissabte, 18 d’octubre de 2008

Algú ho ha de dir: Anar a Eivissa no és cap orgull

Abans que s'acabi definitivament el regust de l'estiu, permetin-me que em bulleixi la sang amb un tema de temporada:

Molts dels feligresos, en temporada estiuenca, s'estarrufen de modernitat al cridar als quatre vents que se'n van uns dies de vacances a Eivissa.

Es veuen nicks en programes de missatgeria instantànea, il·lusionades pseudo-redaccions en blogs, imàtges típiques i repetitives de l'estança a l'illa penjades en Facebook's i altres putes reds socials... Tot això del pal guai, cool, original i súper-divertit.

Un ramat és el que són. Un ramat de gilipolles.

Fa anys que anar a Eivissa va deixar de ser original. Avui en dia qualsevol garrul@ hi va cada estiu.
Parroquians que prefereixen una cançó del Bisbal a una sessió d'electrònica, parroquianes pijes rebossades de Tous, gent que ni tan sols acostumen a sortir de festa ni drogar-se,... a l'estiu tots cap allà. I sobretot, que tothom se n'enteri bé. Que són súperguais.
Si això no és ser bestiar estúpid, digueu-me el què és.

No entengueu malament el meu sermó, germans. No critico l'anar de festa a Eivissa, però el que no suporto és que em vinguin de cools per tal fet, perque avui en dia, anar a Eivissa de festa és de lo més normal. Inclús vulgar.
L'ambient garrulístic que s'hi respira és força elevat, i la gran quantitat de drogues que hi circula no ajuda a millorar-ho.

S'ha de ser molt estúpidament pretenciós per fardar d'anar de festa a l'Illa Blanca.
O ser molt garrulo... perquè sí, germans: es comença vacil·lant d'anar a Eivissa, i s'acaba fardant de sortir a Callejeros.

A més, salta a la vista que ja és pecat només ser-hi...

Reso cada dia al meu Déu venjatiu per que cada vegada que algú vacil·li d'anar a Eivissa, rebi un atac diarreic en mig de la discoteca caríssima de torn.

divendres, 17 d’octubre de 2008

D'incompetents el món n'es ple.

Fa uns dies es va espatllar l’ascensor del bloc on visc. Me’n vaig adonar quan marxava cap a fer catequesi. Per variar anava tardíssim i només em faltava haver de baixar 5 pisos a peu. Oj! Com em rebenta haver de baixar escales, és que realment ho odio i em posa de molt mal humor, no s’arriba mai a baix.
Evidentment, vaig perdre el collons de bus i vaig arribar tard. El mossèn, no em va dir res, però es va mirar el rellotge i em va mirar a mi amb mala cara. Desgraciat! Ja el voldria veure a ell suportant tota aquella colla de monstres! Bé, ja en parlaré un altre dia d’aquests dels fills de Satanàs...

No sé si algú es pot arribar a imaginar la temperatura de la meva sang quan, després d’haver baixat 5 pisos a peu, perdut el bus, arribat tard, aguantat sense dir res la cara del mossèn, aguantat els ninyatos de catequesi, tornat a casa amb metro fent el puto canvi de Diagonal, PER FÍ arribo a casa i haig de tornar a pujar les putes escales perquè, evidentment, ningú havia fet res per arreglar l’ascensor, ni tan sols trucar el servei tècnic (serviciooo técnicooo, serviciooo técnicooo, servicio técnicooo ¿quién anda ahí??).

Sense aire i amb els ulls injectats de sang em vaig dirigir al pis del president de l’escala (com a mínim aquell home que sempre ens està tocant els collons serveixi per alguna cosa). Vaig trucar al timbre i després d’uns 5 minuts em va obrir. I aquí sí que no sé com em vaig poder contenir...
El fill de puta va sortir amb calçotets i mitjons mig amagat darrera la porta! La meva companya de pis ja ho diu que aquest tio es passa el dia mirant porno per internet. I per mi com si es vol matar tot el puto dia a palles, però joder... 5 minuts fent-me esperar i no s’ha pogut ni posar uns putos pantalons??? Això era l’únic que em faltava... Una mica de dignitat hòstia!
En fí... li vaig dir que a veure si arreglaven l’ascensor d’una puta vegada i el paio em va contestar que ja sabia que no funcionava però no havia pensat a trucar. Mecagundéu! Incompetent de merda! Si ja ho saps perquè collons no turques o poses
un puto cartell a la porta? No, ell no, que prou feina té amb lo seu...

No sé, crec que el deuria acollonir, perquè al cap de 10 minuts va venir a casa meva (per sort vestit ja) a dir-me que ja havia trucat i que l’endemà ja estaria solucionat.

Però la qüestió és: l’ascensor ja està arreglat sí, però ara qui em pagarà tot l’acohol que em vaig haver de beure per matar les neurones que tenien gravada la imatge d’aquell paio eh??? Qui?!?!?!?!?!?!?!?!

dissabte, 11 d’octubre de 2008

I el cinquè dia ho va saber publicar.

Ni sé des de quan que sóc la sagristana de l’església del meu poble i estic farta d’escoltar els sermons inacabables d’alguns putus mossens, plens d’una raó absoluta que no s’aguanta per enlloc i que em provoquen un sentiment d’odi infinit. Així que he decidit intentar canalitzar tota aquesta energia d’alguna manera.

Com que m’he anat reprimint, ara no només em bull la sang en sentir aquests mossens, sinó que aquest sentiment ha anat augmentant a un ritme vertiginós i nombrosos aspectes que envolten la meva vida, situacions que visc en primera persona o que m’expliquen, i accions o diàlegs que es produeixen amb la gent del meu voltant m’irriten infinitament.

Un dia, quan ja pensava que el mateix Satanàs m’havia posseït, em vaig anar a confessar al Pare Bukkàkez i em va recomanar que m’unís a la seva iniciativa de crear un blog per “rajar” ben a gust de tot el que ens molesta, que no és que sigui poc i que, molt probablement, cada cop serà més.

Encara que n’estic fins als collons (que no em pengen per sota la sotana, deu ser el que té no tenir ni collons ni portar sotana) d’això de fer de sagristana, n’utilitzaré el nom, perquè és així com em coneix tothom. La bona de la Sagristana, la que no diu mai res, la que podem putejar i no passa res.
Doncs ara seré jo la que em cagaré en tots vosaltres i la puta mare que us va parir, i em quedaré tant ample.

Que ja podem dir missa que res no canviarà?? Segurament. Tampoc pretenem canviar res, només fotre una bona mossegada a la jugular del que ens toca els collons, fer-ne una mica de sang i així, potser, respirar una mica més tranquils.

Apa germans, aneu-vos-en en pau. (Per fi puc ser jo qui pronunciï aquestes paraules!)

dilluns, 6 d’octubre de 2008

Ja puc dir missa...

... que tot seguirà sent una puta merda.

Sóc en Pare Bukkàkez, capellà, i n'estic fins als ous que em pengen sota la sotana. M'hauria de confessar, que des de que vaig fer la primera comunió no ho he fet més.
Pel meu cap passen tots els pecats capitals, i la majoria dels provincials. I no és que em senti malament per tenir-los, però simplement vull escupir-los per no quedar-me amb el maleït regust de rabia que em deixen, que ni bebent cafè amb all-i-oli marxa.

Els altres capellans de les meves contrades són una colla de hipòcrites, cabrons i magreja-nens, amb els que no vull confessar-me.
I jo sóc dels que creu en un Déu venjatiu i fill de puta, més que en un Déu benevolent.
Així doncs, he decidit confessar-me al seu germà petit: Internet.

Aquí escriuré tots els pecats, blasfèmies, bajanades, barbaritats, hipocresies i fariseïsmes que em vinguin de gust, sense cap condicionament. Treuré lo pitjor de mi i ningú m'ho impedirà. Ni tan sols la meva cristiana, catòlica i apostòlica consciència.

El millor del cas, és que m'estalviaré hores de teràpia a preu d'or, que serien pagades amb la recaptació dels feligresos. Per fi em podré comprar la PS3 i el beneït GTA IV.


Ah! I també he convidat a la Sagristana de la meva parroquia a que s'auto-exorcitzi a gust en aquest blog. Una senyora tan versàtil que tan aviat em deixa el Calze llustrós, com es caga en Jesucrist Nostru Senyor.

Endevant doncs, que comenci a bullir la sang.

Déu vos fuck!
 
ir arriba