diumenge, 18 de setembre de 2011

Twitter en català i catalans amb Twitter

Que hi hagués l'opció de tenir la interfície de Twitter en català estaria bé, sí. Però ahir em veu indignar, fills del català. Us veu mobilitzar per reclamar la traducció catalana d'una xarxa social. Una simple puta xarxa social més. D'èxit, sí, però mai la definitiva. Encara no ha existit la xarxa social definitiva i aposto per que mai ho farà.

El què passa és que aquest any l'ha descobert una majoria, i sobretot l'han descobert els mitjans de comunicació. És a dir, els famosos s'hi han enganxat, els periodistes els han seguit com uns putos stalkers (i s'han enganxat al 2.0, i s'hi han crescut), i hi han trobat una font extra d'informació personal i massa freqüentment xorra que dóna per solucionar-los part de la feina. Tots ells ara estan obsessionats pel fenomen que abans consideraven automàticament una freakada més com tot el que prové d'internet. Ells han estès la seva popularitat entre el ciutadà mig, el de correu electrònic, Facebook, Marca.com i Google. S'hi han adherit xiflant-se per creure que podran tractar de tu a tu a l'imbècil de Gerard Piqué o demés altius famosos que demostren en aquesta xarxa la seva real capacitat, anteriorment unflada per la clàssica mitomania dels mitjans tradicionals.

Me n'he anat del tema. Amb això volia explicar com ha arribat tanta massa a Twitter rebaixant la seva inicial pretensió intel·lectualoide per enfonsar-lo encara més en la mediocritat habitual.
Doncs ara tots us heu unit en un sol (obviaré mencionar variants errònies del hashtag) i contundent clam: #twitterencatala. Exigint el capritx de poder llegir "Cronologia" per comptes de "Cronología" o "Timeline", "@Mencions" per comptes de "@Menciones" o "@Mentions", o "Què està passant?" i no "¿Qué está pasando?" o "What’s happening?". Li doneu importància a la forma i no al contingut. Una forma que sols apreciarem aquí, qui no sigui català seguirà amb la que millor li sembli. Perquè twittejar en català, que realment és lo que ajuda a evitar la temuda mort de l'idioma i la defensa del nostre país i cultura, s'ha pogut fer perfectament sempre. I tot i així, molts dels que reclamen la traducció de la xarxa al nostre idioma, publiquen en un altre. Des de twittejar en castellà (el d'aquells qui tradicionalment se'ns pixen a la boca), fins a escriure la bio del perfil de Twitter en l'anglès més internacional, aquell que tampoc volem per segons quines coses.

Jureu-me, catalans, que si Twitter hagués seguit permanentment i única en anglès també hauríeu reclamat la seva traducció. Jureu-me per les vostres patriotes vides acomodades que no es tracta d'un absurd i ridícul "culo veo, culo quiero" respecte el Twitter castellà.

La interfície de Twitter és tan senzilla i escassa que si hagués quedat en l'anglès original tothom hauria seguit utilitzant-lo i adherint-s'hi. És més, no seria complicat transformar-la en icones universals, prescindint de qualsevol llengua concreta.

Però no. Si Twitter està en espanyol, també ha d'estar en català. Volem i mereixem estar al nivell de la nostra odiada Espanya, oi? Si ells ho tenen, nosaltres ho hem d'aconseguir també.

Bueno, vale, però per què obsessionar-nos com uns cretins amb tecnologia nova a les mans quan ni tan sols som un país amb totes les de la llei com ells i els demés? No hauria de ser aquest l'objectiu?

Per què reclamar tots a una aquest extra, aquest plus prescindible, que jo entenc com a obvi i necessari solament quan tinguem el mateix estatus internacional que Espanya (o Suècia o Filipines, com em deia un paio fa hores)?

Què guanyem realment amb un Twitter amb botons escrits en català que no ho guanyem multiplicat per mil amb una immersió lingüística en català a les escoles, per mencionar quelcom d'actualitat?

A quans catalans afecta directament Twitter? Realment necessitem ara com a poble veure que una de tantes empreses web a qui ens sotmetem diàriament hagi donat permís per a que nosaltres mateixos accedim al codi i generem la versió en català? Per què Twitter i no tantes altres aplicacions que utilitzem freqüentment?

No seria més important que ens rebel·lem contra qui ens manté en la nostra situació político-social? Contra els polítics que hem votat i que constantment ens defrauden?

No serà que escriure un hashtag des de l'ordinador o el mòbil ens pal·lia la consciència de país còmodament? Sentir-nos part d'una unida massa enfurismada 2.0 que no es conforma amb aquesta xorrada enmig d'una crisi econòmica mundial, i una altra local que dura segles, us fa anar a dormir més tranquils, oi?
Aquest és el "Català a l'atac" del que tant us heu omplert la boca últimament?
Si realment som catalans, que es noti el seny, collons!

No ho sé, nois. Veure com de capaços som per unir-nos en una causa, es esperançador. Però comprovar estupefacte que és pel color de la teulada d'una casa que sols té els fonaments fets em provoca vergonya aliena. O això o és que no he entès res, que ja em passa sovint.


dimarts, 10 de maig de 2011

La massa espanyola a Twitter

Donaria explicacions del perquè i demanaria disculpes per tornar (seguir) parlant de Twitter al blog, però no em dona la puta gana. Així que al gra.

http://twitter.com/masaenfurecida

@Masaenfurecida és lo millor amb diferència que ha donat l'ocell blau últimament. Vull comentar algunes coses al seu favor. Alerta, que poques vegades em veureu afalagant res per aquí.

@Masaenfurecida semblava en un principi el típic twitter de personatge, en aquest cas un personatge col·lectiu, parodiant una multitud indignada, en un to clarament -si tens dos dits de front- sarcàstic i provocador, i per tant polèmic. Lo bo és que aquest sarcasme és perillosament similar a pensaments de la dreta espanyola més extrema. Dic perillosament en referència a la realitat política, no pas al propi usuari de twitter qui, òbviament, fa una paròdia de la primera, sense oblidar-se de parodiar l'esquerra més absurda i torracollons.

Aquest twitter, a part de cridar la seva brutal indignació, també es dedica a retweetejar a part d'aquells gilipolles que els deixen de seguir indignats pels seus comentaris. Gilipolles que no saben entendre ni el to, ni el personatge, ni hi veuen la gràcia a les evidents barbaritats que escriuen. Gent que, com a tot arreu, no entén una merda perquè son més curts que el cul de Sergio Ramos, i els escriuen corregint-los el què diuen i per tant matant tot acudit anterior, però convertint-se ells mateixos en la gràcia. Retweets irònics, vamos.

Avui, però, parlant amb els bons de @Poquicoses i @AmadeuBrugues, m'he (ens n'hem) adonat d'una cosa sublim: la massa enfurismada fitícia atreu a la massa enfurismada real i li dona veu, tancant el perfecte cercle. Com deia ahir un altre Twittero atacat per idiotes sense sentit comú ni de l'humor, en Nacho @Vigalondo: les famoses dues espanyes son aquestes, la que se'n riu de la paròdia, i la que s'indigna violentament rera les seves ulleres opaques. Sí, ho faré, ho penso reduïr a: l'Espanya intel·ligent vs. l'Espanya tonta.

@Masaenfurecida és font d'humor, gràcia i crítica entreliniada. Però @Masaenfurecida també és altaveu de les opinions més reals de la societat espanyola més ruca, i el conseqüent mal humor personal que provoca l'observar com està de fotut el país en el què vivim.

Per últim, cal explicar a la gent que recrimina a @Masaenfurecida que escrigui en majúscules, que, com tothom avui en dia ja sap, les majúscules representen alçar la veu. I no hi ha massa enfurismada sense crits. Tan senzill, lògic i coherent com això.
Em trec el barret davant el seu anònim autor i l'excel·lent disseny del personatge.

divendres, 11 de març de 2011

Twitter is for dark jokes

Yes. Però això és Espanya.

Germans, he tornat momentàniament al blog. Doneu-li les gràcies al cada cop més decadent Twitter i a la meva inconsciència i insensibilitat.
"Inconsciència i insensibilitat", per Pare Bukkàkez, aviat a les seves llibreries!

Aquí deixo totes les mencions rebudes a Twitter des d'avui a la matinada fins aquest migdia, per haver fet algunes bromes sobre l'11M. No vull que us perdeu algunes perles que m'han arribat.
Estan ordenades d'aquella manera, ja sabeu com és Twitter.
















Aquí us deixo la meva part.





Nota: el meu tweet sobre el futbol venia perquè, casualment, bona part dels ofesos més agressius van començar a mesclar el què fes (féssim, que no vaig ser l'únic) acudits sobre l'11M amb el fet de ser català i per tant, automàticament, del Barça. Alguns d'ells seguidors radicals del Real Madrid, amb fons i avatar de Mourinho i altres icones merengones, se'ls veia el fanatisme a la puta cara.

Em toca molt els ous que l'arribada dels famosos, en especial als futbolistes, a Twitter hagi atret la cafreria hooligan típica del retràs mental que sembla que provoca l'afecció desmesurada al futbol. I això ho dic apuntat cap a totes bandes, perquè de culers subnormals també n'hi han un bon grapat.

dilluns, 16 d’agost de 2010

Necromina


Els necròfils, què? Què en pensen dels zombies com a parelles sexuals?
Físicament son morts, cosa que els ha d'atreure; però alhora aparenten estar vius, es mouen. Així que què? Els agraden els zombies o no?

Aquests temes em deixen el cap boig.
Si sabeu de cap Formspring d'un necròfil, passeu-me'l, que li vull preguntar, joder.

dimecres, 11 d’agost de 2010

La pel·lícula més orinal d'aquest any


Dels creadors de CORREOS.

dijous, 15 de juliol de 2010

Probablement, el post més moralment ofensiu de tot el blog

Un concepte: PORNO AMB DOWNIES

Què hi ha de la pornografia amb actors i actrius amb la Síndrome de Down?
Jo no ho he buscat pas res per internet. No vull deixar-me limitar per la realitat. Al menys no ara.

Va, pensem una mica sobre aquest concepte.
Si no existeix, potser s'obre un nínxol de mercat amb què forrar-se ara amb la crisi. Per què al porno hi cap tot, com al colon de Goatse. I si es coneix que hi han pràctiques aberrants amb força sortida comercial, com ara el sexe entre homes, sexe amb nans, amb morts, amb animals, amb defecacions, o inclús amb Maria Lapiedra... sens dubte, el porno down és, com a mínim, plantejable.

No sé com està el tema legal respecte les persones amb la Síndromes de Down, però segurament, a partir de la majoria d'edat tenen els mateixos drets i obligacions que qualsevol altre ciutadà. No em referiré a aquests com ciutadans normals, perquè la majoria son molt més submentals que els carinyosos downies, ja ho sabeu.
Partint d'aquesta suposició (documentar-se és de maricons i professionals), considerarem que ells mateixos tenen el poder de prendre qualsevol decisió de la seva vida, inclòs la de gravar porno.
Bé, deixem tots aquests aspectes més tècnics i avorrits. Passem als dubtes que m'assalten i em violen el cap (una cubana entre els dos hemisferis cerebrals):

EL PORNO DOWN.
  • A qui deu anar dirigit?
    A la Down Community? A depravats sexuals amb ànsies d'experiències noves i refrescants? A ambdós? A la Família Real Espanyola?
  • Com deu anar?
    Downies fuckin' downie girls? Downies fuckin' pornstars convencionals? Siffredis i Vidals fuckin' downie girls?
    Jo, personalment, ho faria a l'estil socialista: tot igualitari, amb paritat. Si és porno down, sols follen downies. Però clar, seguint aquesta norma, la zoofília no seria porno sinó un documental.
    Oh! Us imagineu que algú intenta colar porno downie com un documental? Hi hauria gent a qui li esclataria el cap i altres que no tornarien a fer la migdiada amb la tele encesa en sa puta vida.
  • Quins noms artístics es posarien els actors i actrius?
    Un podria ser Down Jones Holmes.
  • Es farien remakes porno de pel·lícules com és habitual? Downie Darko, per exemple?
  • Com es coneixeria aquest gènere pornogràfic? Pornown? El qualificarien també de XXX? O seria més aviat XXXX, per allò dels cromosomes extres?

  • Els lefazos es coneixerien literalment com downloads?
Masses preguntes i poques respostes, estimats germans. Sols Déu o Google ho deuen saber. Al primer li preguntaré. Al segon, deixaré que ho feu vosaltres, per què doneu més varietat a l'autocompletar del vostre navegador. I així també pugueu comentar quelcom, en cas que no preferiu deixar un comentari menyspreant-me amb tota la vostra polièdrica moral.


Down vos guard.

Nota: Tenia una imatge per acompanyar el post. Una imatge terrible, possiblement més ofensiva que res de lo escrit aquí dalt. La tenia guardada al meu arxiu, amb tantes altres. No la trobo per enlloc. Inclús he intentat tornar-la a buscar a DandoPorCulo o FuckYeahDementia, d'on estic segur que la vaig treure. No hi ha hagut manera. No entenc què collons ha passat. Si l'hagués borrat en un atac de dignitat, ho recordaria. Però estic segur que la guardava per penjar-la en alguna entrada dedicada a totes aquelles imatges aberrants que vull compartir però no trobo mai el tema per exposar-les. Avui era el dia. I avui no hi és. Estic decepcionat amb mi mateix.
Em sap greu. Crec que Déu Nostru Senyor ha volgut evitar-vos una mica de perversió. Acceptem-ho, com acceptem l'existència de Marc Vidal.

dilluns, 21 de juny de 2010

Las manos van al pan, y los ojos a las tetas

He tornat una mica a aquest blog per treure les teranyines del passotisme que el cobreixen. El cas és que volia penjar una entrada força digna (digna potser no seria l'adjectiu, tractant-se d'una idea que podria convertir-se en el post més moralment ofensiu de tot aquest blog) que porto uns dies macerant. Però avui a la tarda m'he fet un altre post damunt. Així que no cal deixar-lo a la nevera, quan puc publicar-ne un de calentet avui i causar certa expectativa de cara la setmana que ve, amb l'altre. Fet i dit. Let's go.


A veure, plantegem la clàssica situació estival:

Noi no pot evitar mirar l'escot de la noia. Noia es queixa de que no la miri als ulls i de que ells sempre pensen en el mateix. Noi replica que la culpa és d'elles, per ensenyar el què no volen que mirem. També utilitza en l'argument paraules com "provocant", "porques" i "totes putes".

Em cago en la puta. Matem tot aquest fotimer de discussions tan trillades. Cal que firmem un contracte intergenèric.

Els nois ens comprometem a:
  1. Acceptar, entendre i tolerar la necessitat que teniu les noies de sentir-vos atractives, sexis, i inclús una mica putarrots. Si us preneu això últim malament, penseu aleshores que ho dic per les chonis.
    De fet, tota aquesta necessitat la teniu -en principi- pensant amb nosaltres així que no podem fer més que agrair-vos-ho.

  2. L'anterior punt inclou l'evitar comentaris, pensaments i opinions despectives o comparatives amb les treballadores del plaer (sexual).

  3. A mirar-vos l'escot, amb les respectives mames dins, de manera subtil. Però permetre que us n'adoneu de tant en tant per fer-vos sentir també un tros de carn, i no sols unes interesantíssimes persones.

Les noies us comprometeu a:
  1. Acceptar, entendre i tolerar que nosaltres, els nois, no podem evitar que els ulls vagin cap la carn, com ningú pot evitar mirar el què se li ofereix al davant. O simplement volem donar-nos un eròtic homenatge a costa de la vostra vestimenta, que no oblidem que ha estat elegida per vosaltres.

  2. L'anterior punt inclou l'evitar represàlies com: insults, males cares, comentaris crítics o baixar el teló en ple espectacle cobrint-vos amb la melena o una peça tèxtil. Els comentaris a favor, així com l'oferiment explícit es valorarà molt favorablement. Sobretot si a continuació no es menciona les paraules "a canvi", "preu" o "bitllets".

Per entendre-us, he imaginat la sensació que deveu notar quan l'aire us refresca la regatera. N'estic segur que és molt semblant al què nosaltres, els homes, sentim quan un suau vent ens acaricia els genitals nus, concretament els testicles. És una sensació fantàstica que nosaltres no podem gaudir-la en públic per les estúpides convencions socials. Vosaltres sí, així doncs, ja que nosaltres patim vulguem o no la rescalfor genital, què menys que ens permeteu evadir-nos-en amb les vostres fresques valls.

- Va, no hay huevos a...

Tot això em porta a afegir uns pocs punts extres respecte el vostre compromís:
  1. Afavorir la visualització més òptima i estètica de les vostres fruites làctiques (siguin melons o maduixots), mitjançant postures, posicions i vestidures adequades. Inclinar-se davant, romandre un pla per sota (noia assentada vs noi d'empeus) o no emprar sostenidors a la par que un escot bordeja els mugrons, son bones maneres de compartir alegria per fer d'aquest un món millor.

  2. Annex del punt anterior: mentre apliqueu les directrius anteriorment apuntades, és necessari i us comprometeu a mirar cap una altra banda, com més allunyada dels ulls de l'espectador mascle, millor. No obstant, teniu dret a girar sobtadament el cap i mirar directament als ulls d'aquest, un cop cada 5 minuts. Per acomplir el 3er punt amb el què ens comprometem els barons.

  3. Sobre el Wonderbrà, cal dir que els homes en general hi mantenim una relació d'amor-odi. Amor visual, perquè aparentment us les fa més apetitoses. Odi, perquè un cop fora, freqüentment arriba la bufetada de la decepció i l'engany.

Jo personalment, com detesto la impostura i la pretensió alhora que admiro la naturalitat i l'autosatisfacció, aposto per enderrocar la dictadura dels push-up.

Dones, homes, en aquest tema tots ens devem coses els uns als altres. Fem-ho bé. Complim cadascú la nostra part jugant net.


I... bueno, noies... pel que respecta a mirar-vos els vostres VillaTorresPedrito quan no espien perquè van tapats per una samarreta... que s'ha quedat fora de tot el tema... doncs ja ho comentarem un altre dia, si d'això, vale?





Aquest post va dedicat a la noia que m'he creuat aquesta tarda, la de la samarreta tant ben dissenyada com els seus pits, per haver sigut sense saber-ho, la musa d'aquesta entrada.
Ara que hi sóc, també dedico això al canalonni de la meva companya de pis.
 
ir arriba